23 de juliol del 2011

Coi de juliol!

Sï. Coi de juliol! Tants mesos d’esperar-lo i, patapam! se’ns disfressa de setembre (o de maig, tant se val!). Així es fan difícils les tardes de platja o de piscina amb els nens. Però, de fet, que faci més fresqueta de l’habitual tampoc no m’incomoda especialment... Es dorm millor i, a més, de sempre jo sóc de les que conviuen millor amb la fresca. Ara bé: no em negareu que la cosa es complica quan es tracta de fer les maletes, no? Ens n’haurem de dur més roba. I paraigües, que a Euskadi fa més frescota.
Tant se me’n dóna d’aquest juliol atípic. Només sé que haurà estat farcit d’emocions, de sentiments contradictoris, de projectes interromputs i de noves il·lusions per embastar... L’agost servirà per sedimentar-ho tot i per posar ordre. De moment, m’escaparé uns dies, pocs, però suficients per passar pàgina a un mes de nervis, de canvis de perspectives, d’horitzons canviants.... Lluny, en un país amic, amb la meva petita família ens regalarem uns dies d’escapada, de descobriment, de retrobament... Agur! Ens veiem d’aquí a pocs dies, ben refets de cos i, sobretot, d’ànima!

12 de juliol del 2011

Llegim?

Un bloc que no es mou és un bloc sense vida, un contrasentit... I aquestes meves Tramuntanades fa dies (més d'un mes!) que no piulen, ni poc ni massa. Es podria pensar que no tinc res a dir. Fals. O, si més no, que no tinc res prou interessant a comentar. Això ja és més probable. En qualsevol cas, el cert és que hi ha molts pensaments que em bullen al cap, massa temes que m’afecten (o em desafecten) dia rere dia. I com que tot plegat ho trobo massa embullat, opto per tirar pel dret i deixar-me de reflexions generalment estèrils.

Avui, però, he volgut recuperar l’exercici sa (i catàrtic, segons com) d’aturar-me a parlar sobre algun d’aquests fets que passen al meu voltant, mentre jo m’entesto a passar de llarg. Podria parlar de l’opinió que em mereixen alguns dels indignats de la nostra rambla -herois en el seu afany de resistir més que ningú en la seva “acampada” (?!)-; o de l’astorament que em provoca veure com en temps de vaques més que magres des d’algunes instàncies encara es promocionen amiguets per ocupar càrrecs amb mèrits a la carta...
Però no: només ressenyaré un no fet. M’explico: parlaré d’un propòsit que no s’ha acabat realitzant gràcies, o per culpa, de la incomprensió, disconformitat i/o indignació dels ciutadans. Em refereixo al tancament de la biblioteca Fages de Climent les tardes d’estiu. Jo mateixa he fet notar públicament el meu trasbals davant la proposta: una incomoditat sincera, especialment quan vaig avançar als meus fills que aquest estiu no podríem compartir tardes de lectura i descoberta a la nostra biblioteca.
Finalment s’ha reconsiderat la mesura: afortunadament, les tardes és possible continuar gaudint d’un món d’infinites possibilitats que no pocs aprofiten! Ens n’hem de felicitar, sens dubte. Segur que els descontentament dels ciutadans hi ha tingut molt a veure. El tema és delicat, molt delicat, perquè afecta moltes persones: usuaris del servei, però també treballadors i treballadores obligats a donar tot i més per suplir les mancances i despropòsits que s’han anat acumulant els darrers temps i que ja han dut a no cobrir baixes i a haver de tancar els migdies de dijous. Els hem de reconèixer la feina i posar-nos al costat seu. Al cap i a la fi, els serveis funcionen per les persones que en formen part i hi donen la cara.

No sé on anirem a parar, ni com ens ho farem, però veure que en un context de crisi aguda la cultura i l’ensenyament continuen sent tractats per alguns com la Ventafocs del sistema no és gens afalagador... A veure si alguna fada ens ajuda a posar-hi remei!