3 de maig de 2022

Riure's del mort i de qui el vetlla

Riure's del mort i de qui el vetlla és una pràctica molt saludable (a vegades) quan es tracta d'anar endavant i no quedar-se ancorat en la temptadora pràctica del lament estèril. Però s'ha de saber dosificar la pràctica del "tansemenfotisme",  com passa amb tot a la vida. És prou sabut que per anar bé, cal tastar de tot i no abusar de re. Altrament caiem en el risc de prendre-hi mal, patir empatxos o que ens prenguin pel pito del sereno. Això darrer és el que passa sovint als del meu gremi, massa acostumats a parar l'esquena i fins i tot l'altra galta. No és que no ens queixem, no, però fa anys que els mitjans no ens fan cap favor a l'hora de destacar titulars i "vendre" el producte.  Deixant de banda que, com en tot col·lectiu, també en el nostre n'hi ha per donar i per vendre: gent que  no sap ni de quin peu calça, apòstols del funcionarisme més exacerbat, llepaculs i llepafis diversos. 

Ara, el que fa el conseller d'Educació no té nom. O sí, però més m'estimo callar-me'l, perquè en diria una de massa grossa! No es pot ser més cínic i barrut. Acusar un gremi com el dels docents de ser reacis a la innovació i de viure estancats quan som un dels sectors que més ràpid i amb menys mitjans ha hagut d'entormar sempre els canvis obligats per les circumstàncies -i de manera molt més accentuada encara des de la pandèmia- és un insult a la nostra feina. Pretendre que encapçala una política democràtica al departament quan ell mateix ha dit públicament -i sense que li caigui la cara de vergonya- que ha tallat el diàleg amb els sindicats perquè si tot s'hagués de dialogar no es podria arribar mai enlloc no és cinisme? Vendre fum pretenent presentar projectes enlluernadors de nous dissenys d'espais quan hi ha encara multitud d'aules i de centres que malviuen en barracots no és ser un frívol? Multiplicar ajuts a centres concertats en nom d'una escola inclusiva que no pot ser per manca dels recursos més elementals no és ser un provocador?

Encendre constantment la metxa en contra dels treballadors del teu departament que són dia rere dia a les trinxeres per tirant endavant l'enesenyament del país malgrat els canvis continus d'orientació i de currículums, les obligacions burocràtiques creixents, la inoperància de l'administració, la pressió social,  la falta de rigor... quin nom té?

Reivindiquem la nostra feina: la dels que tenim vocació i trepitgem el terreny, la dels que prenem el pols real a la societat des de les aules de centres de màxima complexitat i la dels qui arrufem el nas amb coneixement de causa quan des de la comoditat asèptica dels despatxos se'ns acusa de no fer la feina i es ven fum a cabassos.

Riure's del mort i de qui el vetlla pot acabar convertint a qui ho practica en un bufó a qui tothom perd el respecte... De més alt n'han caigut!

Lluís Llach, "La gallineta"

30 d’abril de 2022

Absències

Ploro els adeus irreversibles,

aquells adeus que no ens avisen,

els d’ahir i els que han de ser.

 

Arrossego els dolors de pèrdues

que fan mal, per reconegudes,

i esquivo els que mai no sabré.

 

Lamento paraules no dites

-per orgull, pressa o desídia-

i tants dols, vius o latents!

  

Ploro el pòsit de les absències,

l’embat cert de la mort incerta,

la futilitat del no ser.


Faig com si ja no hi fossin,

els avui que no faran pòsit

I els demà sempre més pendents.



 Mazoni, "Adeu" (de Ludwig, 2021)



 

 

27 d’abril de 2022

Trencaclosques

Pacientment, ella fa punta al llapis

mentre se’t desafina la memòria

ara que tots aquests teus fulls en blanc

ja no són promeses, sinó mer oblit.

I tu escrius atropellades les hores

quan t'eixuga, amorosa, la tinta

que s'escampa, tan tossuda i rebel,

fugint desbocada dels records fingits.

Embasteu, d'una en una, paraules

per escriure a quatre mans el dietari

sense perdre mai, si pot ser, el fil.

I tu, mentrestant, parles i t’enllustres

les sabates de les rutes perdudes,

que ha mig esborrat la pols dels camins.

I encara encaixes, si us plau o per força,

les peces d'aquell immens trencaclosques.

Mires el rellotge a cada minut,

però les busques corren ara enrere

perquè no saps donar corda a les hores.

Plegats, aneu posant, poc a poc, pell morta

a totes les velles i noves crostes

mentre es van trenant nous records boirosos

amb cabdells plens de veritats perdudes

i el relat sagaç de farses viscudes...

30 de març de 2022

Simples il·lusos enllustrats!




Paraules que només són fum

enmig d’aquest mar agitat,

miratges de falsa llum

de tants que ens volen fer callar.


Tan poc us val el nostre clam?

Sols som veus extenuades

que es buiden de tot el seu llast

en camins plens de marrades?


Tan poc us val el crit d’alerta,

que al desert estèril dels planys

feu caure en la terra més erma,

els laments dels meus companys?


Cecs, no veieu que aquest lament,

lluny de ser el recurs sempre fàcil

d’un nen malcriat i insolent,

és fruit agònic del naufragi?


Clamem també per tots vosaltres

i pels altres, els que vindran,

per la nostra llengua malalta,

per l’educació dels infants.


I cridem per totes les veus

que es desentenen de la lluita

i ens miren amb el gest superb,

negant que els empeny la caiguda.


Simples il·lusos enllustrats!



Raimon, "Diguem no"

15 de març de 2022

Són les mancances, no les vacances! (o per què diem PROU)


Fa uns dies, preparant les mobilitzacions, justes i necessàries, d’aquests dies, amb una colla de companys de claustre de l'INS Narcís Monturiol vam voler recollir algunes de les nostres reivindicacions. I ho vam fer per deixar clar que el que ens mou no és el calendari, sinó les mancances galopants i el menyspreu sistemàtic a què ens té condemnats el Departament d’Educació des de fa massa temps. El problema no són les vacances, no: són les mancances. I l’esgotament anímic i psicològic que portem acumulat després de dos anys d’estar a primera línia afrontant els reptes d’una pandèmia que ens ha obligat a reinventar-nos una vegada més…

Després de les últimes notícies que el Departament d’Educació (i desinformació) ha fet arribar als mitjans de comunicació, en les quals, de manera deliberada, s’han manipulat tant els continguts com l’enfocament de la informació, convé, més que mai, que ens fem sentir. Perquè no lluitem per nosaltres, sinó per l’educació dels nostres infants i joves, dels nostres fills i filles, de la nostra societat.

I ja no podem tolerar més que ens enganyin amb titulars aparatosos i dramàtics sobre l’avançament del calendari escolar. Veiem repetit a tort i a dret que el professorat ara farà vaga perquè ha de començar el curs escolar el dia 7 de setembre. Mentida! Nosaltres sempre comencem el dia 1; per tant, el dia 7 sempre estem treballant. Com creieu que es planifica, programa i organitza el curs? El Departament d’Educació ha escampat sense cap vergonya una densa i pudent cortina de fum per tal que el professorat es quedi sol, indefens i despullat davant l’opinió pública. Què amaga el Departament, amb la connivència necessària dels mitjans? Per què insisteix el departament a defensar els interessos de fundacions privades que volen usurpar un paper que no els correspon? Heu sentit per veu del conseller o heu llegit algun article referent a com es vol canviar el currículum dels nostres/vostres fills? Sabeu què diuen els esborranys que nosaltres amb prou feines hem conegut per la premsa (fins a tal punt se’ns menysté, que ens hem d’assabentar dels canvis sempre pels mitjans de comunicació!). 

Volem posar èmfasi en allò que és realment important: què ensenyem als nostres alumnes. El conseller i els mitjans ometen que a partir del setembre volen que la religió catòlica sigui obligatòria a tots els cursos d’ESO, que volen que desaparegui la tecnologia en un món digital, que pretenen que la filosofia (una de les bases per fomentar l’esperit crític dels nostres adolescents i joves) es perdi en l’oblit i es deixi d’impartir a l’ESO, que haurem d’aplicar uns canvis curriculars que no coneixerem fins ben tard… I que cada modificació curricular comporta haver de canviar, més sovint del que és sostenible, materials i llibres de text, amb la consegüent despesa per a les famílies.

I aquesta és només una petita llista de les atrocitats recurrents dels darrers cursos, que ens obliguen a reprogramar constantment els continguts, a canviar els sistemes i criteris d’avaluació, a refer calendaris i avaluacions. A començar el curs sense saber mai com haurem d’avaluar els vostres/nostres fills al final de curs. I això sense parlar de la manca de recursos materials i humans que ens impedeixen donar una atenció de prou qualitat. 

Tot plegat, una colla d’atrocitats i despropòsits que ens fan dir PROU! 

Estem convençuts que davant d’aquesta situació tots els membres de la comunitat educativa (professorat, personal de suport i famílies) hem d’estar units per defensar i garantir la qualitat de l’educació pública. No pot ser d’una altra manera: ens hi juguem la formació dels nostres joves. 

Que no ens enganyin! 
Defensem-nos! 



3 de març de 2022

Sumar dies...

Fer anys és sumar dies, però sobretot sumar experiències. I, per sobre de totes les coses, transcendents o no, tenir amb qui compartir-les és el que hi dona sentit. Poder comptar amb qui fer més melosos, si cal, els moments dolços i menys amargs els tràngols indesitjats és un bon lema per encarar el viure. I un bon motiu per no deixar mai de tocar de peus a terra tot i tenint sempre algun somni a l'horitzó. 

Sumar dies i viure per tu, però una mica també pels altres i per als altres, sense deixar mai de tenir espai per a ser qui ets. És clar que, sovint, no acabem de saber mai prou bé qui som... Però aquest redescobriment perpetu és un més dels motors que ens mouen. No demano gaire més, de fet: només continuar tenint temps per conèixer-me.

Avui, una jornada intensa de treball, en faig prou agraint els petits detalls que m'ha fet somriure: la visita inseperada del fill que estudia fora per poder dinar plegats, la trucada d'una amiga, les felicitacions que m'han inundat el WhatsApp de bon matí o les que potser arribaran a darrera hora, ressagades, per qualsevol dels mitjans, analògics, digitals o presencials que em connecten amb el meu món.

Gràcies, una vegada més, a tots els que heu tingut un petit detall amb mi! 


Joan Dausà, "La vida és més que això"


28 de febrer de 2022

Presentació de "Trencadís"

 

Divendres passat Atenea em va acollir per fer-hi la presentació del meu petit poemari Trencadís. De fet, aquest llibret és un minúscul recull de reflexions breus en prosa i de versos imperfectes que, segurament, reflecteixen -si us plau o per força, una petitíssima part de mi. Si he de ser justa, he de confessar que sovint manllevo les paraules del meu alter poètic, algú amb qui convisc, comparteixo, discuteixo i, fins i tot, em barallo quan cal.

Diuen que el que escric és literatura del jo, sorgida de l'experiència. Segur que sí, sense obviar que l'experiència sorgeix d'allò que vivim, però també del que llegim, escoltem, sentim, imaginem, interpretem... Quan escric, soc jo i, alhora, no soc jo. 

Tornant al petit acte de divendres al Casino Menestral: mai no m'hauria imaginat viure un moment així. En un entorn proper i recollit les paraules sempre generoses de la Carme i l'Anna Maria em van afalagar un no dir. Sort de la mascareta, còmplice per ocultar en part l'enrojolament provocat per uns afalacs hiperbòlics i ben intencionats d'unes dones carregades de sensibilitat i saber fer. No podia tenir millors padrines! I ja se sap que les padrines sempre tendeixen a la sobreprotecció. Però també en saben molt d'encoratjar amb paraules balsàmiques.

Moltes gràcies a tots els que hi vau ser, tant físicament com d'esperit!


Us deixo aquí, de nou, els versos que donen nom a Trencadís: 


El meu jo és fet d'un trencadís

de clams xiuxiujats amb la veu nua,

d'arestes de la vida que em brolla

enmig de silencis eixordadors.


El meu jo és fet d'acceptacions,

de certeses, dubtes, precs i renúncies,

de les fiblades punyents de la vida

i de dolors, balsàmics o de fel.


El meu jo és cosit de bocinets,

sang que flueix, rebel o resignada,

de carn madura que silent s'esqueixa,

glopada dels sentits ennuegats.


La meva vida pot tenir del blau

tots els matisos i més, sense fronteres,

o pot ser el paradigma dels grisos.


EXISTÈNCIA:

Conjugació imperfecta del viure,

declinació de l'ara i l'aquí.



Judit Neddermann, "Nua"

6 de febrer de 2022

Trencadís. Presentació

 


Soc xerraire de mena. M’agrada la paraula. Escriure sempre m’ha costat una mica més. Estampar les paraules sobre paper  suposa una petita distància, sovint prou necessària. Una perspectiva mínima que ajuda -per sort!- a donar un temps breu de reflexió. Perquè la immediatesa de l’escriptura és minsament diferida. I l’automatisme sempre té un punt de falaç. I, es clar, veure negre sobre blanc el producte del que diem és un exercici d’autoreflexió que a vegades evita mals majors.

Amb tot, fa uns mesos em vaig decidir a aplegar alguns dels meus textos breus, proses i versos, en un recull sense pretensions, un trencadís de paraules i emocions viscudes o recreades, que presentaré entre amics el proper 25 de febrer. Us hi espero!


28 de gener de 2022

I la dignitat?

Ai, senyor! On anirem a parar! Docents indignats perquè ara diuen que ens exigiran el C2... Quina por, oi? Ja no sé si riure o plorar. Jo més aviat constato poca dignitat per part tant dels uns com dels altres: els governants, per voler posar pedaços amb normatives afegides amb calçador (visca la improvisació!); els docents que fan tants d"escarafalls, per no tenir la dignitat de procurar conèixer prou la llengua pròpia per ells mateixos, sense necessitat d'imposicions, tenint en compte que som referents (volent o sense voler). Els governants van tard volent arreglar a cop de decret el desori, però encara em sap més greu que hi hagi companys d'ofici per als quals tenir un nivell de llengua prou acurat sigui un maldecap i no una qüestió d'amor propi i de dignitat fora de qualsevol discussió. Repartir i/o exigir títols i certificats mai no serà una solució, però d'aquí a lamentar-nos com criatures malcriades perquè ara algú ens vol demanar el que ja ens hauria de sortir de nosaltres... 




Lluís Llach, "Silenci" (àlbum  I si canto trist, 1974)

21 de gener de 2022

Nou perfil docent?

Tot just avui m'estreno al blog aquest any. I no és per mandra. Creieu-me que mirar d'atrapar el que és inabastable es fa feixuc. I és el que, poc o molt, la majoria dels meus companys de feina i jo estem intentant des de fa dies. Vam arribar a vacances sense alè i n'hem tornat pitjor: aquestes setmanes de retorn a les aules estan sent estranyes, difuses, confuses... gairebé ratllant l'esperpent diari. Entre protocols mutants, interpretacions dubtoses, excés de zel d'uns, tantsemenfotisme d'altres, baixes, recaigudes, antígens, PCR, substituts que no arriben, vacunes i paracetamols, fer classe centrats és gairebé una odissea. Però anem trampejant el temporal amb una sabata i una espardenya, amb més voluntat que certeses i, probablement, encerts. Molts  encara anem resistint. Ja ens arribarà el moment. Malgrat certa creença popular que podem aguantar-ho tot -i en la qual es deuen basar els nostres inefables governants a l'hora de decidir- som humans i també patim. Una miqueta, si més no. I també ens encomanem. I si necessitem mascaretes mínimament decents ens hem d'autoabastir. I ni tests d'antígens ens ofereixen... Tranquils, però, que ja estem acostumats a parar l'esquena (i la galta)!

Obrir el correu, encarar el passadís cap a les aules, revisar les absències i confinaments o comprovar el full de guàrdies per cobrir és un sobresalt continu  per a qualsevol que tingui encara una mica de sensibilitat. Però tranquils, que podem amb tot... fins que no es demostri el contrari. Jo, de moment, en somnis ja em veig amb el cap en flames. I no crec que sigui un nou superpoder adquirit amb la pandèmia. Encara que també podria ser que des del departament d'educació decidissin habilitar a tots els docents (i als equips directius que han de capitanejar la gestió diària d'aquest caos sense flotador ni bots de salvament!) un altre nou, flamant, i inútil perfil: el de "Superherois Covid-19". Gràcies!


"A quien le importa", Alaska y Dinarama