Nadal 2022

Tornen l'ofec dels propòsits pendents

i el galop punyent dels mots que callem.

Tornen les nits negres sota els fanals

opulents d’uns goigs artificials.

I ens corsequen neguits impenitents,

perquè som febles, i sense remei

frisem per ser capaços d’esborrar

l’embat tossut de tants d’interrogants.

Sense delit, com ombres de titelles,

arrosseguem l’ànima feta estelles,

incapaç d’alleujar el pes de culpes

heretades i viure amb goig els dubtes.

Però farem el cor fort, que és Nadal,

i ens sorprendrem quan ben de grat

serem pròdigs en afalacs sincers 

sense el verí ensucrat dels compliments.

Surfejarem, perseverants, instants

amb voluntat fútil de transcendència

mentre posem pedaços terrenals

als esquinços de la (in)consciència.

I seguirem enfilant el pas dels dies,

peus ferms a l’ara i àvids de demà…

M. Àngels Vila Safont

 

 

 

A fer nones aviat... (un relat de Tots Sants)

Avui ha anat a dormir prou d’hora, renunciant al plaer gairebé onanista de fer cop de caps al sofà fent veure que segueix l’argument insofrible de la sèrie de netflix triada a l’atzar. 31 d’octubre. Avui diuen que és la collonada aquesta de “halloween”. Tant se li’n fot. Ell, de fet, tampoc no ha estat mai de castanyes: amb una en té prou. S’estima més el got de moscatell, o de garnatxa. Avui no ha begut, però. Sopar frugal. Amb tot,  té son. 

Ha passat abans pel bany a descarregar la bufeta (amb l’edat, cada vegada té més en compte aquests detalls; no hi ha nit que la urgència el perdoni). Les dents, ja se les havia rentat feia estona, just acabat de sopar.

No tenia cabòries. O no més de les habituals. S’ha estirat al llit. De panxa enlaire, com té per costum. I amb les mans enllaçades sobre el pit. La dona li ha fet el mateix comentari de sempre: “No obris tant els braços, que una caixa tan ampla no cabria al nínxol”. Ell sempre diu que s’entrena. I ella li respon que el cremaran, que no es prengui la molèstia.

Avui no li ha seguit la broma. Massa son. Tenia pressa per agafar el son. Però el son l’ha agafat a ell. Desprevingut. No hi ha entrenament que hi valgui.

Per més que premia el botó d’alarma, ningú no el treia de l’ascensor. I l’ascensor pujava sense parar. Els botons es desfeien, Feia hores que no deixava de pujar. Mentre ell s’anava fent petit, petit… I el brunzit del mosquit no parava de rosegar-li l’oïda. I ell, petit, petit, mirava d’empaitar-lo amb les dues mans, petites, petites, sense ni veure’l, tot I que era gran, ben gran. Només sentia el bum-bum absolutament frenètic del seu cor esporugit i el zumzeig cada vegada més insistent del mosquit. No gosava ni buscar-lo, acovardit només d’imaginar-ne l’ombra creixent i aclaparadora. La dona se’n riuria si el veiés ara, acostumada a fotre-se’n dels seus safaris nocturns...

Se li ha fet fosc i l’ha atrapat una boira espessa que ha enterenyinat el brunzit insistent del mosquit. Gairebé s’ha deixat anar, bressolant-se en aquell zum-zum familiar, però l’ascensor, que seguia pujant i pujant, i la seva ombra, que s’anava fent petita, petita, no l’han deixat asserenar. Llamps i trons. S’ha posat a cridar, com si els crits fossin capaços d’aturar el desastre, la propulsió cap al no-res, l’adeu...

Però un estrèpit intens i un flaix encegador l’han tornat a lloc: ha obert els ulls, suat i amb el pols accelerat. Li coïa la galta i es fregava els ulls adolorits per l’esclat de llum. L’ascensor s’ha aturat de cop; no hi havia cap brunzit amenaçador ni fugia cel enllà, segrestat pel vol imparable d’un ascensor descontrolat. La dona, bo i adormida, ha encès el llum de la tauleta de nit i li ha etzibat una plantofada, farta de sentir-lo remugar paraules sense sentit a velocitat desajustada...

El cel haurà d'esperar. Si de cas, ja hi pujarà a peu. per les escales. I, si pot ser, sense "música" de fons.

Absències

I avui, diada de Tots Sants, recupero un post de fa uns mesos, uns versos de record per als que ja no hi són i per als que cada dia deixen d'existir, però continuen entre nosaltres:

ABSÈNCIES 

Ploro els adeus irreversibles,

aquells adeus que no ens avisen,

els d’ahir i els que han de ser.

 

Arrossego els dolors de pèrdues

que fan mal, per reconegudes,

i esquivo els que mai no sabré.

 

Lamento paraules no dites

-per orgull, pressa o desídia-

i tants dols, vius o latents!

Ploro el pòsit de les absències,

l’embat cert de la mort incerta,

la futilitat del no ser.

 

Faig com si ja no hi fossin,

els avui que no faran pòsit

I els demà per sempre pendents.

Salabror

 

Per què em brollen només tristors

quan empaito les tecles nues

i el full verge de la pantalla

s’obre sense condicions?

Per què sento la salabror

de les llàgrimes vessades

pels ulls d’altres cors que es trenquen

en les pàgines dels records?

I se’m desfà el delit de viure

en versos dictats per tristors

que visc sense ser ben bé jo

qui en sent l’alè ben temible?

Potser dol saber-se feliç

en un món curull de trinxeres

on tots som naus a la deriva,

navegants de mars embravits...

Lluís Llach, "Astres"

Postals d'estiu

Les postals d’aquest meu estiu

tenen els colors ben intensos

i desitjos d'horitzons amplis,

però les vores rebregades,

amarades de velles flaires. 

Les postals d’aquests mesos càlids

se’m desfan entre la calitja

de certeses irrefutables

i dels desitjos impossibles

que fan part del meu dietari.

Passant hores atropellades

s’han escolat dies i mesos

I ja no em queden sinó engrunes

d’aquells projectes temeraris

que embastàvem els dies tebis...

"Tema del vent"

Rèmores de cada estiu

Cap estiu no és igual. Encara que any rere any hi hagi capítols que es repeteixen i dejà-vu que, enmig de la calor, ens poden fer sentir com sísifs en una espiral sense fi. A l'estiu fa calor. I suem. I els horaris es desordenen. I els mosquits piquen. I hi ha festivals de música fins i tot a sota les pedres. I podem anar a passar fred a súpers, bancs i biblioteques quan no fem xup-xup en platges i terrasses.

Però les rèmores de cada estiu no són aquests fets evidents i inqüestionables, no. Les rèmores són aquells actes prescindibles que se'ns imposen tossudament, com l'anunci vintage del "tinto de verano" Don Simón, les fotos de multituds comprimides en platges que disten anys llum d'aportar relax i serenor, les notícies de gent fent cues a autopistes, aeroports i estacions... o els laments d'aquells que es queixen perquè se'ls acaben unes vacances que altres no han pogut ni ensumar. I altres penyores insalvables ens acompanyen: el serial recurrent dels fitxatges futbolístics possibles i impossibles, la insusla programació d'estiu de qualsevol canal de TV i, arribats a finals d'agost, els anuncis de coleccionables i fascicles per a nostàlgics que no passaran de comprar-ne el tercer lliurament.

Però, sobretot, l'estiu ens aboca a places i carrers, a finestres esbatanades i cases desendreçades. L'exacerbació de sons i flaires ens posa a prova tothora mentre busquem treves a la xafogor que ens angunieja l'ànima. Però encara tenim força per sortir a empaitar el sol ponent per camins polsosos i gaudir de l'hora violeta abans no se'ns empassi la foscor de la nit càlida. I engolim àvidament els silencis,  fèrtils i necessaris,  que arrepleguem en els nostres somnis eremítics
 

Hans Zimmer, "Time"

Hores sordes

 Fora, diuen, fa sol.

Tots els raigs que avui jo no sento

són, potser, el consol

per a alguna ànima de ferro

que no sent fred

perquè el rovell tot just comença

a ser present

en les seves clivelles tendres.

 

Fora hi ha llum.

Tot l’esclat de la vida promesa

que sento lluny,

fins i tot en instants de treva.

Rere el meu mur

es desfilen les hores sordes

quan, com el fum,

em fugen de les mans, eixorques.

"Vida"

Quatre gotes

Sequera persistent. També de paraules. Sembla que les calorades d'aquest estiu se m'han endut l'esma i que em fan nosa fins i tot els sons de les paraules que no acabo de dir. De vegades hi ha pensaments que fan de mal dir i que es queden arrecerats per no remoure l'aire, per no aixecar pols, per deixar que les ferides cicatritzin...

Potser es tracta d'això, de fer que s'evaporin els efluvis que ens fan mal, de deixar volar sense llast projectes inabastables, de posar els peus ferms sobre la terra eixorca. De viure i deixar viure, i de sentir, posant-hi una mica de pell morta, les punxades que ens fan seguir endavant.

Aquesta tarda ha plogut una mica. Un xàfec intens, però quatre gotes enmig de la sequera tenaç. I hem pres alè. Els núvols pesats han ajudat a alleugerir l'aire i les ànimes. A vegades els fets senzills revesteixen de transcendència els dies grisos.I amb quatre gotes en fem prou per calmar l'esperit assedegat i aclarir-nos la mirada.

Trencaclosques

Pacientment, ella fa punta al llapis

mentre se’t desafina la memòria

ara que tots aquests teus fulls en blanc

ja no són promeses, sinó mer oblit.

I tu escrius atropellades les hores

quan t'eixuga, amorosa, la tinta

que s'escampa, tan tossuda i rebel,

fugint desbocada dels records fingits.

Embasteu, d'una en una, paraules

per escriure a quatre mans el dietari

sense perdre mai, si pot ser, el fil.

I tu, mentrestant, parles i t’enllustres

les sabates de les rutes perdudes,

que ha mig esborrat la pols dels camins.

I encara encaixes, si us plau o per força,

les peces d'aquell immens trencaclosques.

Mires el rellotge a cada minut,

però les busques corren ara enrere

perquè no saps donar corda a les hores.

Plegats, aneu posant, poc a poc, pell morta

a totes les velles i noves crostes

mentre es van trenant nous records boirosos

amb cabdells plens de veritats perdudes

i el relat sagaç de farses viscudes...

(Recitat a la nit de Poesia d"Avinyonet de Puigventós el 21 de juliol de 2022)

Quinze

I avui, deu de juliol, entres en els teus quinze. Quinze estius. I continues irradiant alegria per on passes. El matí que vas néixer era un dimarts fresquet i ennuvolat, una petita treva en aquell juliol. Vas decidir fer-ho fàcil i et vas afanyar a obrir els ulls al món. A les deu i set minuts del deu de juliol et tenia ja als braços, com una nineta. I en Roger se'ns va fer gran de cop. Ja tenia la germaneta que havia demanat i la mirada se li fonia quan et va veure, tan petiteta i delicada. Tenia, justos, cinc anys i vuit dies. Ell també ens havia arribat amb el juliol. De ben segur, el millor regal per a ell, que no ha deixat de fer-te costat mai des del primer dia i que ja saps segur que sempre és a prop teu per vetllar per tu. 

Els primers quize anys són una etapa bonica, d'aprenentatges continuats que ajuden a refermar la personalitat. I tu, de personalitat en tens! I d'intel·ligència, amics, simpatia, idees, ambicions, generositat, il·lusió... Però la vida que t'espera està oberta a molts més aprenentatges, essencials, que t'ajudaran a volar sola més endavant. Mentrestant ja has après a ser tu, sense por, i a fer-te estimar. Trepitges amb fermesa (a vegades massa i tot), però amb sensibilitat.

A partir d'ara patiràs per altres coses, descobriràs noves sensacions, voldràs córrer -potser- més del compte, t'equivocaràs i, inevitablement, voldràs començar a volar. Només et demanem que segueixis com fins ara i que tinguis els somnis més alts, però sense deixar mai de tocar de peus a terra.

Per molts anys, Jana!

Stevie Wonder, "You Are The Sunshine Of My Live"

2 de juliol (i ja en sumem vint...)

Diuen els tòpics (i el sentit comú) que els fills s'han d'educar donant-los ales perquè en el moment que toqui emprenguin sols el vol. El procés per arribar a aquest punt és un camí fet a cegues en què pares i fills compartim aprenentatges: mentre uns aprenem a ser pares, els altres apreneu a ser fills i, sobretot, a ser persones. 

Vull creure que ara que fas vint anys, aquesta primera fase de creixement ja està més que superada i que ens n'hem sortit prou bé. Veure't a tu i l'entorn que t'envolta ens ho demostra. Tu, de fet, ja fa molt temps que vas començar a fer el teu camí. Però les circumstàncies de la vida, amb una pandèmia aixafaguitarres pel mig, han fet que no hagi estat fins aquest any (o fins aquest curs, que encara comptem les etapes així) que has aixecat de veritat el vol. Ho has fet gaudint, vivint moments d'alegries immenses, d'amistats noves i intenses, d'experiències plenes. També has tingut instants de decepció o de dolor. Però aquest contrapunt dolorós és necessari, ja ho entendràs, per viure amb més intensitat encara els instants plaents.  

Segueix endavant amb pas ferm i decidit i no tinguis por de viure. És el teu moment i ara et toca a tu. Aixeca el vol. Sense por: nosaltres serem a un costat per si ens necessites, ja ho saps. 

Estem molt orgullosos de l'home en què t'has convertit.

T'estimem!

Riure's del mort i de qui el vetlla

Riure's del mort i de qui el vetlla és una pràctica molt saludable (a vegades) quan es tracta d'anar endavant i no quedar-se ancorat en la temptadora pràctica del lament estèril. Però s'ha de saber dosificar la pràctica del "tansemenfotisme",  com passa amb tot a la vida. És prou sabut que per anar bé, cal tastar de tot i no abusar de re. Altrament caiem en el risc de prendre-hi mal, patir empatxos o que ens prenguin pel pito del sereno. Això darrer és el que passa sovint als del meu gremi, massa acostumats a parar l'esquena i fins i tot l'altra galta. No és que no ens queixem, no, però fa anys que els mitjans no ens fan cap favor a l'hora de destacar titulars i "vendre" el producte.  Deixant de banda que, com en tot col·lectiu, també en el nostre n'hi ha per donar i per vendre: gent que  no sap ni de quin peu calça, apòstols del funcionarisme més exacerbat, llepaculs i llepafis diversos. 

Ara, el que fa el conseller d'Educació no té nom. O sí, però més m'estimo callar-me'l, perquè en diria una de massa grossa! No es pot ser més cínic i barrut. Acusar un gremi com el dels docents de ser reacis a la innovació i de viure estancats quan som un dels sectors que més ràpid i amb menys mitjans ha hagut d'entormar sempre els canvis obligats per les circumstàncies -i de manera molt més accentuada encara des de la pandèmia- és un insult a la nostra feina. Pretendre que encapçala una política democràtica al departament quan ell mateix ha dit públicament -i sense que li caigui la cara de vergonya- que ha tallat el diàleg amb els sindicats perquè si tot s'hagués de dialogar no es podria arribar mai enlloc no és cinisme? Vendre fum pretenent presentar projectes enlluernadors de nous dissenys d'espais quan hi ha encara multitud d'aules i de centres que malviuen en barracots no és ser un frívol? Multiplicar ajuts a centres concertats en nom d'una escola inclusiva que no pot ser per manca dels recursos més elementals no és ser un provocador?

Encendre constantment la metxa en contra dels treballadors del teu departament que són dia rere dia a les trinxeres per tirant endavant l'enesenyament del país malgrat els canvis continus d'orientació i de currículums, les obligacions burocràtiques creixents, la inoperància de l'administració, la pressió social,  la falta de rigor... quin nom té?

Reivindiquem la nostra feina: la dels que tenim vocació i trepitgem el terreny, la dels que prenem el pols real a la societat des de les aules de centres de màxima complexitat i la dels qui arrufem el nas amb coneixement de causa quan des de la comoditat asèptica dels despatxos se'ns acusa de no fer la feina i es ven fum a cabassos.

Riure's del mort i de qui el vetlla pot acabar convertint a qui ho practica en un bufó a qui tothom perd el respecte... De més alt n'han caigut!

Lluís Llach, "La gallineta"

Absències

Ploro els adeus irreversibles,

aquells adeus que no ens avisen,

els d’ahir i els que han de ser.

 

Arrossego els dolors de pèrdues

que fan mal, per reconegudes,

i esquivo els que mai no sabré.

 

Lamento paraules no dites

-per orgull, pressa o desídia-

i tants dols, vius o latents!

  

Ploro el pòsit de les absències,

l’embat cert de la mort incerta,

la futilitat del no ser.

Faig com si ja no hi fossin,

els avui que no faran pòsit

I els demà sempre més pendents.

 Mazoni, "Adeu" (de Ludwig, 2021)

 

 

Trencaclosques

Pacientment, ella fa punta al llapis

mentre se’t desafina la memòria

ara que tots aquests teus fulls en blanc

ja no són promeses, sinó mer oblit.

I tu escrius atropellades les hores

quan t'eixuga, amorosa, la tinta

que s'escampa, tan tossuda i rebel,

fugint desbocada dels records fingits.

Embasteu, d'una en una, paraules

per escriure a quatre mans el dietari

sense perdre mai, si pot ser, el fil.

I tu, mentrestant, parles i t’enllustres

les sabates de les rutes perdudes,

que ha mig esborrat la pols dels camins.

I encara encaixes, si us plau o per força,

les peces d'aquell immens trencaclosques.

Mires el rellotge a cada minut,

però les busques corren ara enrere

perquè no saps donar corda a les hores.

Plegats, aneu posant, poc a poc, pell morta

a totes les velles i noves crostes

mentre es van trenant nous records boirosos

amb cabdells plens de veritats perdudes

i el relat sagaç de farses viscudes...

Simples il·lusos enllustrats!

Paraules que només són fum

enmig d’aquest mar agitat,

miratges de falsa llum

de tants que ens volen fer callar.

Tan poc us val el nostre clam?

Sols som veus extenuades

que es buiden de tot el seu llast

en camins plens de marrades?

Tan poc us val el crit d’alerta,

que al desert estèril dels planys

feu caure en la terra més erma,

els laments dels meus companys?

Cecs, no veieu que aquest lament,

lluny de ser el recurs sempre fàcil

d’un nen malcriat i insolent,

és fruit agònic del naufragi?

Clamem també per tots vosaltres

i pels altres, els que vindran,

per la nostra llengua malalta,

per l’educació dels infants.

I cridem per totes les veus

que es desentenen de la lluita

i ens miren amb el gest superb,

negant que els empeny la caiguda.

Simples il·lusos enllustrats!

Raimon, "Diguem no"

Són les mancances, no les vacances! (o per què diem PROU)

Fa uns dies, preparant les mobilitzacions, justes i necessàries, d’aquests dies, amb una colla de companys de claustre de l'INS Narcís Monturiol vam voler recollir algunes de les nostres reivindicacions. I ho vam fer per deixar clar que el que ens mou no és el calendari, sinó les mancances galopants i el menyspreu sistemàtic a què ens té condemnats el Departament d’Educació des de fa massa temps. El problema no són les vacances, no: són les mancances. I l’esgotament anímic i psicològic que portem acumulat després de dos anys d’estar a primera línia afrontant els reptes d’una pandèmia que ens ha obligat a reinventar-nos una vegada més…

Després de les últimes notícies que el Departament d’Educació (i desinformació) ha fet arribar als mitjans de comunicació, en les quals, de manera deliberada, s’han manipulat tant els continguts com l’enfocament de la informació, convé, més que mai, que ens fem sentir. Perquè no lluitem per nosaltres, sinó per l’educació dels nostres infants i joves, dels nostres fills i filles, de la nostra societat.

I ja no podem tolerar més que ens enganyin amb titulars aparatosos i dramàtics sobre l’avançament del calendari escolar. Veiem repetit a tort i a dret que el professorat ara farà vaga perquè ha de començar el curs escolar el dia 7 de setembre. Mentida! Nosaltres sempre comencem el dia 1; per tant, el dia 7 sempre estem treballant. Com creieu que es planifica, programa i organitza el curs? El Departament d’Educació ha escampat sense cap vergonya una densa i pudent cortina de fum per tal que el professorat es quedi sol, indefens i despullat davant l’opinió pública. Què amaga el Departament, amb la connivència necessària dels mitjans? Per què insisteix el departament a defensar els interessos de fundacions privades que volen usurpar un paper que no els correspon? Heu sentit per veu del conseller o heu llegit algun article referent a com es vol canviar el currículum dels nostres/vostres fills? Sabeu què diuen els esborranys que nosaltres amb prou feines hem conegut per la premsa (fins a tal punt se’ns menysté, que ens hem d’assabentar dels canvis sempre pels mitjans de comunicació!). 

Volem posar èmfasi en allò que és realment important: què ensenyem als nostres alumnes. El conseller i els mitjans ometen que a partir del setembre volen que la religió catòlica sigui obligatòria a tots els cursos d’ESO, que volen que desaparegui la tecnologia en un món digital, que pretenen que la filosofia (una de les bases per fomentar l’esperit crític dels nostres adolescents i joves) es perdi en l’oblit i es deixi d’impartir a l’ESO, que haurem d’aplicar uns canvis curriculars que no coneixerem fins ben tard… I que cada modificació curricular comporta haver de canviar, més sovint del que és sostenible, materials i llibres de text, amb la consegüent despesa per a les famílies.

I aquesta és només una petita llista de les atrocitats recurrents dels darrers cursos, que ens obliguen a reprogramar constantment els continguts, a canviar els sistemes i criteris d’avaluació, a refer calendaris i avaluacions. A començar el curs sense saber mai com haurem d’avaluar els vostres/nostres fills al final de curs. I això sense parlar de la manca de recursos materials i humans que ens impedeixen donar una atenció de prou qualitat. 

Tot plegat, una colla d’atrocitats i despropòsits que ens fan dir PROU! 

Estem convençuts que davant d’aquesta situació tots els membres de la comunitat educativa (professorat, personal de suport i famílies) hem d’estar units per defensar i garantir la qualitat de l’educació pública. No pot ser d’una altra manera: ens hi juguem la formació dels nostres joves. 

Que no ens enganyin! 

Defensem-nos!