29 de novembre del 2009

Requiem

No és només negligència, sinó sovint menyspreu el que es percep en l'ús que molts personatges públics fan de la llengua... Pot semblar carca el que ara exposaré, però jo, que estic prou al dia de les noves tecnologies i que entenc els nous usos del llenguatge, no crec que tot s'hi valgui. No sóc cap paradigma de res, però considero que tenir una mica de cura tant en les formes com en el contingut del discurs és un exercici de responsabilitat i de sentit comú. Insistiu a titllar-me de carca si voleu, però pot servir-me d'eximent el fet que (els meus amics, parents, alumnes i coneguts prou ho saben) com tothom, no m'estic d'usar tots els recursos de la llengua col·loquial i els barbarismes, vulgarismes i exabruptes més crus quan el moment ho permet... és a dir, sovint! Només faltaria!

Amb tot, crec que és una qüestió elemental d'educació saber adequar-se al context comunicatiu i procurar-se els recursos que ho permetin, especialment en aquells que tenim una feina o activitat que requereix enfrontar-se a un públic més o menys ampli sobre el qual podem exercir una influència innegable -per bé i per mal!-.

27 de novembre del 2009

(Ir)responsabilitats (Article publicat a Hora Nova el 4/ 12/09)

Se suposa que hauria d'estar mitjanament satisfeta. Jo, o el que en queda de mi, és clar. Al cap i a la fi he aconseguit arribar sencera a divendres malgrat una setmaneta prou atrafegada per acabar amb qualsevol ànima! I, ben mirat, no em puc queixar: escric això en un recés de la tasca aclaparadora que suposa la correcció de munts d'exàmens, però amb la sort de poder seguir de reüll els jocs dels indiscutibles reis de casa meva, els meus petits.
Ja se sap que els fills porten tràfec, maldecaps i hores de son perdudes, però també són tota una inestimable lliçó per a les nostres vides... Llàstima que alguns (i no pas pocs!) s'entestin a voler aprovar l'examen sense estudiar la lliçó i sense fer els deures corresponents... Mal model, sí senyor! Com es pot aprendre la responsabilitat des de la irresponsabilitat?
A hores d'ara, no em sorprèn que els i les adolescents es comportin com a tals. Què n'hauríem d'esperar, doncs? No sóc tan il·lusa! No em sorprèn ja tampoc que alguns pares i mares d'adolescents es comportin -per activa o per passiva- com els seus consentits fills i ajudin a crear (i a procrear!) més ciutadans frescos i irresponsables. Sortosament, però, encara m'indigna constatar aquest fenomen. Més encara quan la tendència infantilista a descarregar les responsabilitats sobre els altres fa que es carreguin contínuament les neules sobre els "educadors" o, més directament, sobre els i les docents, sovint tan víctimes del sistema com la resta. És clar que tampoc no es tracta d'amagar el cap sota l'ala del gremialisme mal entès; de gent poc professional n'hi ha arreu: malalts "imaginaris", potiners, malastrucs i farsants. I prou sabem que, d'això, no se'n salven ni els que ens manen i ens menen...
De tota manera, en aquest país de queixa fàcil, però poc avesat a la crítica (i encara menys a l'autocrítica), és més senzill "posar a parir" -si se'm permet el col·loquialisme- el veí, ZP, el professor, l'alcalde, o tota la plantilla del Barça, si s'escau, que no assumir la possibilitat d'errors propis o aliens i reclamar on, quan i com toca -si toca!-.
Altrament, em fa l'efecte que tots plegats ens estem tornant una mica "funcionaris". Evidentment, en el sentit més poc amable del terme (i espero que no se m'ofengui ara cap company de condició). I tot té un preu...
Acabo. Espero que em sabreu disculpar certa dosi de mala bava en aquestes quatre ratlles: és que estem en època d'exàmens. Ja m'enteneu...

27 de novembre de 2009

3 de novembre del 2009

No ho sé

No ho sé! No sé si és normal que la gent perdi la confiança en aquells que ens regeixen; però, si més no, és humanament comprensible el desencís. No sé si és possible mantenir, com demana el President, la confiança en les institucions. És evident, però, que els fets s'entesten a posar-nos-ho difícil. No sé si mai podrem fer neteja de tanta inmundícia que ens empudega l'aire darrerament. No ho sé. Cal, però, ser molt ingenu per creure que tota aquesta "brutícia" ha sorgit del no res. Siguem honestos. Què ens sorprèn realment: la manca d'escrúpols i la poca vergonya d'alguns, o el fet que ara, de cop, s'hagi decidit actuar i destapar la caixa dels trons? En època de vaques grasses costava ben poc fer els ulls grossos... tan poc com ara costa fer veure que tots plegats venim de l'hort .

Tampoc no sé si n'hem de donar la culpa als polítics i rentar-nos-en les mans alegrement. O si és cert que la temptació fa el lladre -mai no he tingut l'ocasió de provar-ho!-. Ni si és lícit predicar allò de "qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra". D'aquí al "tot s'hi val" hi va un pas! Estem d'acord que la picaresca i el petit frau han existit sempre (feu una ullada al vostre entorn immediat, a casa o a la feina, sense deixar de banda els vostres propis actes). Però totes les masses piquen! Això sí: les generalitzacions gratuïtes només condueixen a alimentar prejudicis i a augmentar la desafecció. En tots els gremis, grups i estaments hi ha hagut, hi ha i hi haurà gent mereixedora de confiança i respecte.

No és ara el moment de desentendre's de la nostra responsabilitat com a ciutadans i ciutadanes. Fugir no ens duu enlloc. En canvi, recuperant el sentit etimològic de la paraula política, estem més obligats que mai a actuar amb fermesa i exigència: de polítics i empresaris honestos, treballadors i lleials n'hi ha, i molts. Si més no, això vull creure. Exigim-los que desenvolupin la seva tasca i no defugim la nostra pròpia responsabilitat: estar més amatents que mai i encoratjar els que encara tenen ganes de tirar el carro endavant.

Alerta, però a caure en la candidesa de creure que darrere la tasca altruista i desinteressada de cap polític vocacional no hi hagi un punt d'interès: hi ha un punt de vanitat personal en l'afany de procurar el benestar dels altres. També és així en el meu gremi. Tot i que les lloances cap a nosaltres escassegen,
a vegades he sentit parlar de la gran dosi de proïsme i vocació que suposa dedicar-se a la docència. Estic d'acord que la vocació és un pilar fonamental per emprendre aquesta feina. No comparteixo, però, la idea que sigui una feina altruista. No: ans al contrari, i parlo per mi, hi ha un innegable interès i egoisme en l'exercici d'aquesta vocació. I és sa que així sigui: només quan creus fermament que qualsevol situació pot ser propícia per obtenir algun aprenentatge pots ser un ensenyant honest.
Pensant, pensant, avui he arribat a la conclusió que també seria desitjable que els nostres polítics i polítiques s'apliquessin aquesta premissa. Potser així ens estalviaríem fer pagar justos per pecadors! De fet, segur,segur, no ho sé, però ho intueixo.

M.Àngels Vila Safont
2 de novembre de 2009