22 de juny del 2017

Fi de curs. Sort als navegants!

buida Fi de curs. Adéus, a reveures, parèntesis que s'obren i camins nous per trepitjar... Portes que es tanquen, que s'ajusten o que s'obren.  Memòries i projectes.
Amb aquesta calor no estic per fer balanç ni per deixar-me endur per gaires cabòries. Però no me'n puc estar a l'hora de tancar aquest curs estrany i d'acomiadar-me dels deixebles (que només he conegut de febrer a juny) de reflexionar sobre una idea que fa dies que em fa companyia: la vida deu ser una lluita persistent per mantenir l'equilibri. Amb batalles més o menys reeixides, llums i ombres, punts i seguit, punts i a part i punts i final. I hem d'aprendre, sisplau o per força, a viure amb això.
Viure és anar traient l'entrellat de la vida, sense tenir un manual que ens hi ajudi; trobar els vasos comunicants i els límits, difusos o estrictes, que ens condicionen. Viure és recalibrar constantment els mecanismes que ens mantenen a flot.
I és gaudir, i patir, i esperar, I tenir, també, la certesa que res no és infal·lible ni etern. Viure és superar uns límits i trobar-ne d'altres, coronar uns cims sabent que en vindran més, buscar dreceres o acceptar que a vegades cal fer marrada. Aquesta és la grandesa de tot plegat: poder trobar les eines per superar esculls i  poder fer viu i etern en algun racó de la memòria el centelleig dels instants feliços. I anar fent-nos més forts per resistir la pressió constant de les marees i l'embat capriciós de les onades.
Tot plegat són lliçons que hem d'anar aprenent: així com ningú no neix ensenyat, tampoc ningú no pot suplir-nos en els procés, encara que a vegades aprendre a viure ens faci mal...

Sempre m'agrada acomiadar els meus tutorats amb alguna reflexió que els acompanyi. La majoria no en faran cabal. Pensaran que faig el que em toca: donar consells innecessaris que ningú no m'ha demanat i fer veure que m'importen. Són adolescents. Algun, però, anirà una mica més enllà i, potser, fins i tot pairà el missatge. Amb sort, passats uns mesos encara hi haurà un petit racó per recordar aquella tutora de quart que un dia, amb més passió que traça, els va voler obsequiar amb un pensament de vida per a la vida. 
Que tingueu sort i sigueu capaços de navegar encara que els vents no us siguin sempre favorables!


15 de juny del 2017

A reveure! (dedicat a la gran família de l'equip cadet del CF Navata 2016-2017)

Quan els vailets són petits els Reis els solen portar pilotes per jugar. Pilotes de futbol. Això sempre que  els pares no siguin uns militants antifutbol consagrats. No és el cas.  Alguns i algunes, doncs, comencen a caminar quan ja fa temps que remenen, amb poca o gens de gràcia, la pilota. I a molts papes i a algunes mames, els cau la baba veient-los entrabancar-se amb una pilota que en fa dos com ells, sovint "engalanats" amb la samarreta del club de futbol que admiren (els pares, òbviament). Per poc conscients que siguin, ja es deuen imaginar que el nen o nena no serà un professional idolatrat de la primera divisió que els assegurarà definitivament una suposada bona i mediàtica vida. Però somniar és de franc. I corren, és clar, abans i tot que el nen no hi demani, a inscriure'l a un club de futbol. Quina patxoca fan, amb aquelles samarretes i mitges balderes i corrent desorientats i sense gaire esma darrere una pilota que els va, també gran. Ai, senyor!

En Roger, però,  no va ser d'aquests... De fet, devia tenir set o vuit anys ben bons quan va començar a aficionar-se al futbol. Quan va començar a tornar a casa amb els pantalons foradats i els genolls pelats. A mirar Inazuma Eleven i estudiar-se partits històrics dels ídols del seu pare a Barça TV. A quart de primària, la rivalitat amb els del gup A en els partits a la pista de l'escola va obligar els mestres a prendre mesures. Havien arribat a no voler passar per la mateixa porta que els rivals!

Però en Roger encara no volia jugar en un equip... Deia que en feia prou amb els enfrontaments al pati. I amb estudiar les tàctiques del Dream Team en els partits repescats de la nostàlgia a la tele, que rememorava, sense haver-los viscut, amb el seu pare. Aleshores, com que nedava, vam pensar que potser li agradaria provar amb el waterpolo... però va dir que no: a l'aigua en feia prou amb nedar i jugar sense normes. Ara puc dir que amb aquesta decisió ens vam estalviar moltes matinades i desplaçaments llargs els caps de setmana i entrenaments en hores més que tardanes. Però ho hauríem assumit si hagués calgut perquè creiem en els valors de l'esport i en la solidaritat que suposa compartir en un esport d'equip. 

Amb deu anys finalment va voler fer el pas. I, és clar, el vam fer tots amb ell. Per gaudir plegats de l'aventura. La tria va ser prou fàcil: el CF Navata ens va fer de seguida el pes. I  no ens n'hem mogut durant cinc temporades; cinc anys que l'hem vist créixer i aprendre al camp. I ara, que ens n'apartarem físicament perquè la crida per provar una altra experiència l'ha motivat prou, ens n'adonem com mai de la sort que hem tingut tots plegats per les experiències viscudes amb la gran família del Navata: les alegries en les victòries i el desencís compartit en algunes derrotes, els partits seguits amb intensitat des de la grada a sol i serena, les xefles... i els noms incorporats definitivament a l'agenda. Hem fet pinya. Pàgines escrites amb tinta indeleble. Això ja no ens ho pot treure res ni ningú.

Que qualsevol canvi implica cert neguit, tots ho sabem. Altrament, només la inconsciència ho pot explicar. Però a vegades ens fa bé que ens sacsegin una mica per tornar a posar els peus ferms a terra després de replantejar-nos coses. Obligats o escollits, els petits canvis ens fan moure: fer passos fora del nostre trajecte habitual, acceptar reptes encara que ens facin sortir de la zona de confort o buscar nous horitzons no és, per se, cap temeritat, sinó un estímul que ens fa sentir vius.

Aquest any personalment he viscut algunes d'aquestes petites sacsejades. I a dia d'avui he de dir que m'han carregat bé les piles: m'han permès retrobar-me i descobrir nous reptes després d'un parèntesi breu que no em va ser fàcil d'obrir, però encara menys de tancar, forçada per circumstàncies alienes... No me'n penedeixo gens de res. Al contrari: tot suma i deixa pòsit. He fet tantes coneixences i he après tantes coses!  I considero que he deixat portes obertes. Gràcies.

Per això entenc que no era el moment de tallar les ales a en Roger. Perquè és un bon moment per assumir responsabilitats i reptes. Som conscients que ajustem, tota la família, una porta a un club que ens hem fet ben nostre. Però no podem negar a un noi que entén de l'esforç i la responsabilitat, la possibilitat de viure un repte del qual, vagi bé o no,  en traurà aprenentatges... Ens n'anem amb recança després d'un darrer partit a Zarautz i d'un viatge compartit que ha estat un regal per a tots. Avui, més que mai, som conscients del pòsit impossible d'esborrar que ens deixen els anys viscuts amb intensitat al Club de Futbol Navata. Hi hem fet coneixences que deixen traça i amistats perdurables.  Hi hem viscut l'entrada a l'adolescència del nostre fill en un entorn sempre amigable i sa. Per sobre de la competitivitat, sempre han prevalgut la cohesió del grup i les estones compartides, dins i fora del camp, amb famílies, tècnics i seguidors. El Navata ha estat una gran família: acollidora i propera. Però ara, no sense dubtes i recances, fem un punt i a part que volem que sigui un a reveure. Vosaltres ja sabeu on som. Nosaltres us durem sempre al cor. Sort, companys!

A reveure!
Lluís Llach, Que tinguem sort

6 de juny del 2017

Pausa

Acabo d'entrar a casa i m'he fet la il·lusió que em podria instal·lar còmodament durant una estona en un mode pausa serè i impertorbable.  Ai, el dolce far niente! Diuen que existeix i que, fins i tot, hi ha gent coneguda que ha aconseguit fer-ne un tastet alguna estona -més guanyada, segur, que perduda-. No ha estat el meu cas: al cap d'un parell de minuts d'intentar posar una mica d'ordre al meu cap xarbotat ja he sentit una veu que em cridava... i no: no era cap crida espiritual, ni un eco del més enllà, ni tan sols una al·lucinació auditiva; qui em cridava era la nena. Calia que corrés sol·lícita a resoldre algun d'aquells seus maldecaps que requereixen mobilització immediata i tracte preferent; és a dir, alguna minúcia d'aquelles que, amb tota probabilitat, ja sol haver oblidat quan he aconseguit superar tots els obstacles per socórrer la urgència.  Res. Primer intent fallit. L'avio cap a la dutxa amb instruccions clares i escometo un segon intent d'abraçar l'èxtasi del no fer res. 
M'assec i respiro fondo. Però constato amb horror que m'he oblidat de deixar el mòbil sense sentits: ara és el zum-zum impertinent d'algun grup de whatsapp! Ahir vaig fugir esperitada d'uns quants grups caducats (regal de la mestra, regal de l'entrenador, sopar de fi de...). Els vaig aniquilar sense comtemplacions, amb un gran alleujament i ni el més mínim deix de recança. Però encara hi ha un bon grapat de grups actius amb comptes pendents dels quals no puc fugir si no vull ser considerada un ser asocial i  proper a l'autisme. Faré el cor fort: al cap i a la fi jo tampoc no puc viure sense ells! Consultat l'origen del zum-zum constato que no era res que no pogués esperar: un despistat que no sap trobar la data d'un acte en una invitació; el graciós virtual que envia l'acudit suat en un fòrum que no toca i, això sí, l'amistat que s'interessa per com duus l'estrès d'un dia intens...
El tercer intent fracassa abans encara de néixer: miro el rellotge i m'adono que ja és hora de córrer cap al cotxe per anar a recollir el noi a futbol. Coi de dies de primavera tardana, llargs d'hores de sol: sempre et sembla que tens temps de fer massa coses!
Ja em desdic de la pausa: m'esperen el sopar per fer, les rentadores àvides de teca, exàmens a mig gestar, redaccions frisoses de rebre el traç vermell, i altres múltiples tasques en diverses dimensions, conegudes i/o desconegudes, of course!

Demà serà un altre dia! I qui no es consola és perquè no vol...

Franz Listz, Consolation 3