Acabo d'entrar a casa i m'he fet la il·lusió que em podria instal·lar còmodament durant una estona en un mode pausa serè i impertorbable. Ai, el dolce far niente! Diuen que existeix i que, fins i tot, hi ha gent coneguda que ha aconseguit fer-ne un tastet alguna estona -més guanyada, segur, que perduda-. No ha estat el meu cas: al cap d'un parell de minuts d'intentar posar una mica d'ordre al meu cap xarbotat ja he sentit una veu que em cridava... i no: no era cap crida espiritual, ni un eco del més enllà, ni tan sols una al·lucinació auditiva; qui em cridava era la nena. Calia que corrés sol·lícita a resoldre algun d'aquells seus maldecaps que requereixen mobilització immediata i tracte preferent; és a dir, alguna minúcia d'aquelles que, amb tota probabilitat, ja sol haver oblidat quan he aconseguit superar tots els obstacles per socórrer la urgència. Res. Primer intent fallit. L'avio cap a la dutxa amb instruccions clares i escometo un segon intent d'abraçar l'èxtasi del no fer res.
M'assec i respiro fondo. Però constato amb horror que m'he oblidat de deixar el mòbil sense sentits: ara és el zum-zum impertinent d'algun grup de whatsapp! Ahir vaig fugir esperitada d'uns quants grups caducats (regal de la mestra, regal de l'entrenador, sopar de fi de...). Els vaig aniquilar sense comtemplacions, amb un gran alleujament i ni el més mínim deix de recança. Però encara hi ha un bon grapat de grups actius amb comptes pendents dels quals no puc fugir si no vull ser considerada un ser asocial i proper a l'autisme. Faré el cor fort: al cap i a la fi jo tampoc no puc viure sense ells! Consultat l'origen del zum-zum constato que no era res que no pogués esperar: un despistat que no sap trobar la data d'un acte en una invitació; el graciós virtual que envia l'acudit suat en un fòrum que no toca i, això sí, l'amistat que s'interessa per com duus l'estrès d'un dia intens...
El tercer intent fracassa abans encara de néixer: miro el rellotge i m'adono que ja és hora de córrer cap al cotxe per anar a recollir el noi a futbol. Coi de dies de primavera tardana, llargs d'hores de sol: sempre et sembla que tens temps de fer massa coses!Ja em desdic de la pausa: m'esperen el sopar per fer, les rentadores àvides de teca, exàmens a mig gestar, redaccions frisoses de rebre el traç vermell, i altres múltiples tasques en diverses dimensions, conegudes i/o desconegudes, of course!
Demà serà un altre dia! I qui no es consola és perquè no vol...
Franz Listz, Consolation 3
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada