Vivim en una societat amb tics d'adolescent malcriat. Volem i dolem. Volem canviar coses, però som incapaços de renúncies. Volem adaptar-nos als nous temps: ser oberts, laics, moderns, europeus... però encara hi ha qui posa el crit al cel quan algú gosa criticar argumentadament una de les tradicions més bàrbares: gaudir de "l'art" de maltractar toros amb aires de pinxo. També són legió els qui s'indignen quan algú gosa insinuar que la nostra "immaculada" -per allò d'intocable?- Constitució requeriria com a mínim una mà de pintura, a l'espera d'altres reformes... Quin país! Volem una societat 2.0, però no tenim les eines ni les infraestructures addients. Volem un nou calendari escolar, més racional, però sense renunciar a les festivitats religioses -sovint poc més que reminiscències d'altres temps- i oblidem on som i d'on venim sense tenir prou clar on volem anar a parar ni el camí que hem de seguir... On és la racionalitat pròpia, se suposa, de la maduresa? Enlloc, òbviament. És clar que emmirallar-nos en els altres està bé i és, fins i tot, sa i recomanable. Sempre que no pretenguem ser com ells a qualsevol preu i passant per alt la nostra pròpia idiosincràsia, és clar.
En aquest context i a hores d'ara, que cal replantejar el calendari escolar és un fet obvi. No per això ha de ser fàcil: defensar el contrari no duu enlloc, però aquesta mena de canvis no es poden produir unidireccionalment perquè impliquen directament o indirecta massa elements de la societat. No es poden fer les coses de manera frívola i sense tenir en compte tot l'enrenou que ens ve a sobre! Em fa l'efecte que alguns volen començar la casa per la teulada i s'obliden dels fonaments... Que vagi alerta el senyor Maragall: a veure si tot plegat no el durà a repetir la història de El vestit nou de l'emperador amb ell de protagonista! La sabeu, oi?
31 de desembre de 2009
23 de desembre de 2009
Vells nous propòsits
Tot just acabem de constatar amb una barreja de consternació i sorpresa que l'any ja se'ns acaba altra vegada... I sembla que era ahir! És clar que la distracció no té gaire mèrit aquest desembre mandrós que ens ha dut la fred tard i de cop. Abans ens han picat l'ullet les lluentors d'urgència dispendiosa del Nadal imminent que no pas els tremolors de desembre congelat. Per això ens ha sobtat més encara descobrir que se'ns està acabant el calendari i ja no tenim temps per acomplir els propòsits que ens havíem fet. D'acord: potser vam ser massa pretensiosos, o no vam saber calcular prou, o bé les circumstàncies no ens hi han ajudat; tant se val si hi ha excusa o no...
El cas és que ja hi tornem a ser! I no me'n puc estar de caure en la temptació llaminera de plantejar-me altra vegada propòsits d'any nou i, fins i tot, d'imaginar-me que tots els nostres desitjos, aquest cop sí, s'acompliran.
Gaudir d'unes BONES FESTES i esperar amb il·lusió renovada un INICI D'ANY PROPICI pot ser el primer pas...
BON NADAL!
M. Àngels
El cas és que ja hi tornem a ser! I no me'n puc estar de caure en la temptació llaminera de plantejar-me altra vegada propòsits d'any nou i, fins i tot, d'imaginar-me que tots els nostres desitjos, aquest cop sí, s'acompliran.
Gaudir d'unes BONES FESTES i esperar amb il·lusió renovada un INICI D'ANY PROPICI pot ser el primer pas...
BON NADAL!
M. Àngels
18 de desembre de 2009
Fum, fum, fum? (Article publicat al bisetmanari Hora Nova el 18 de desembre de 2009)
Com molts altres ciutadans i ciutadanes atrafegats pel dia a dia o, simplement, despistats de mena, acabo de constatar amb una barreja de consternació i sorpresa que l'any ja se'ns acaba altra vegada... I sembla que era ahir! És clar que la distracció no té gaire mèrit aquest desembre mandrós que ens ha dut la fred tard i de cop. Abans ens han picat l'ullet les lluentors d'urgència dispendiosa del Nadal imminent que no pas els tremolors de desembre congelat. Ja fa dies que des de carrers, balcons i aparadors tota mena d'ornaments de gust, sovint, ben dubtós -deixeu-m'ho dir- ens recorden que és època de desenfre consumista. La fred, en canvi, es feia l'orni encara no fa vuit dies i impedia als més presumits lluir els abrigalls de temporada. Per això ens ha sobtat més encara descobrir que se'ns està acabant el calendari i ja no tenim temps per acomplir els propòsits que ens havíem fet. D'acord: potser vam ser massa pretensiosos, o no vam saber calcular prou, o bé les circumstàncies no ens hi han ajudat; tan se val si hi ha excusa o no... El cas és que ja hi tornem a ser! I no me'n puc estar de caure en la temptació llaminera de tornar a plantejar-me propòsits d'any nou i, fins i tot, d'imaginar-me que els desitjos s'acompliran.
Me'n guardaré prou d'atuir-vos amb els més íntims... però sí que m'agradaria fer-vos cinc cèntims dels que m'agradaria veure realitzats a la meva ciutat.
Una prèvia: per bé o per mal, al desembre ens urgeix la necessitat irreprimible de fer balanç. I en els clarobscurs del nostre panorama municipal destaquen, d'una banda, les obres constants, que insistents i emprenyadores, ens han atacat per tots els flancs i ens continuen posant a prova la paciència. Temps tindrem de fer-ne balanç quan la ciutat estigui -no perdem l'esperança!- més endreçada; mentrestant: paciència. D'altra banda, tenim la diversitat d'actes i estímuls que han acompanyat la capitalitat de la cultura catalana (CCC'09), que justament es clou ara amb un regust prou positiu.
Sortosament, al final sempre s'imposa la voluntat de mirar endavant. Voleu saber què m'agradaria, com a fiquerenca, que ens portessin els Reis? Una ciutat neta i ordenada on la cultura i l'educació fossin els eixos de la convivència, els fonaments de la cohesió social i els motors del progrés. Uf! No m'hi poso per poc, oi? Però bé, ja hem convingut abans que els propòsits a vegades són molt pretensiosos... i suposo que estarem d'acord també que somniar no té preu. Per això em permeto el luxe de fer, no una carta als Reis d'Orient -de fet, ja fa massa anys que no hi crec!-, sinó una petició als qui ens manen perquè administrin els béns públics amb sentit comú, responsabilitat i efectivitat: que ens donin bon exemple, per què ens entenguem.
Fóra bo, doncs, que es deixessin de despeses d'aparador i que invertissin en el futur a partir d'allò que ha començat a funcionar en el present..(diguem-ne "cultura"?) i sense oblidar allò que caldria millorar si volem una ciutat amb esperança de progressar de veritat:l'educació. Ah! També seria un detall que la guàrdia urbana hi fos quan se la necessita.
Si ens hi posem tots plegats, podem aconseguir molt més cortines de fum. Fum, fum, fum!
M. Àngels Vila Safont
Me'n guardaré prou d'atuir-vos amb els més íntims... però sí que m'agradaria fer-vos cinc cèntims dels que m'agradaria veure realitzats a la meva ciutat.
Una prèvia: per bé o per mal, al desembre ens urgeix la necessitat irreprimible de fer balanç. I en els clarobscurs del nostre panorama municipal destaquen, d'una banda, les obres constants, que insistents i emprenyadores, ens han atacat per tots els flancs i ens continuen posant a prova la paciència. Temps tindrem de fer-ne balanç quan la ciutat estigui -no perdem l'esperança!- més endreçada; mentrestant: paciència. D'altra banda, tenim la diversitat d'actes i estímuls que han acompanyat la capitalitat de la cultura catalana (CCC'09), que justament es clou ara amb un regust prou positiu.
Sortosament, al final sempre s'imposa la voluntat de mirar endavant. Voleu saber què m'agradaria, com a fiquerenca, que ens portessin els Reis? Una ciutat neta i ordenada on la cultura i l'educació fossin els eixos de la convivència, els fonaments de la cohesió social i els motors del progrés. Uf! No m'hi poso per poc, oi? Però bé, ja hem convingut abans que els propòsits a vegades són molt pretensiosos... i suposo que estarem d'acord també que somniar no té preu. Per això em permeto el luxe de fer, no una carta als Reis d'Orient -de fet, ja fa massa anys que no hi crec!-, sinó una petició als qui ens manen perquè administrin els béns públics amb sentit comú, responsabilitat i efectivitat: que ens donin bon exemple, per què ens entenguem.
Fóra bo, doncs, que es deixessin de despeses d'aparador i que invertissin en el futur a partir d'allò que ha començat a funcionar en el present..(diguem-ne "cultura"?) i sense oblidar allò que caldria millorar si volem una ciutat amb esperança de progressar de veritat:l'educació. Ah! També seria un detall que la guàrdia urbana hi fos quan se la necessita.
Si ens hi posem tots plegats, podem aconseguir molt més cortines de fum. Fum, fum, fum!
M. Àngels Vila Safont
29 de novembre de 2009
Requiem
No és només negligència, sinó sovint menyspreu el que es percep en l'ús que molts personatges públics fan de la llengua... Pot semblar carca el que ara exposaré, però jo, que estic prou al dia de les noves tecnologies i que entenc els nous usos del llenguatge, no crec que tot s'hi valgui. No sóc cap paradigma de res, però considero que tenir una mica de cura tant en les formes com en el contingut del discurs és un exercici de responsabilitat i de sentit comú. Insistiu a titllar-me de carca si voleu, però pot servir-me d'eximent el fet que (els meus amics, parents, alumnes i coneguts prou ho saben) com tothom, no m'estic d'usar tots els recursos de la llengua col·loquial i els barbarismes, vulgarismes i exabruptes més crus quan el moment ho permet... és a dir, sovint! Només faltaria!
Amb tot, crec que és una qüestió elemental d'educació saber adequar-se al context comunicatiu i procurar-se els recursos que ho permetin, especialment en aquells que tenim una feina o activitat que requereix enfrontar-se a un públic més o menys ampli sobre el qual podem exercir una influència innegable -per bé i per mal!-.
Amb tot, crec que és una qüestió elemental d'educació saber adequar-se al context comunicatiu i procurar-se els recursos que ho permetin, especialment en aquells que tenim una feina o activitat que requereix enfrontar-se a un públic més o menys ampli sobre el qual podem exercir una influència innegable -per bé i per mal!-.
27 de novembre de 2009
(Ir)responsabilitats (Article publicat a Hora Nova el 4/ 12/09)
Se suposa que hauria d'estar mitjanament satisfeta. Jo, o el que en queda de mi, és clar. Al cap i a la fi he aconseguit arribar sencera a divendres malgrat una setmaneta prou atrafegada per acabar amb qualsevol ànima! I, ben mirat, no em puc queixar: escric això en un recés de la tasca aclaparadora que suposa la correcció de munts d'exàmens, però amb la sort de poder seguir de reüll els jocs dels indiscutibles reis de casa meva, els meus petits.
Ja se sap que els fills porten tràfec, maldecaps i hores de son perdudes, però també són tota una inestimable lliçó per a les nostres vides... Llàstima que alguns (i no pas pocs!) s'entestin a voler aprovar l'examen sense estudiar la lliçó i sense fer els deures corresponents... Mal model, sí senyor! Com es pot aprendre la responsabilitat des de la irresponsabilitat?
A hores d'ara, no em sorprèn que els i les adolescents es comportin com a tals. Què n'hauríem d'esperar, doncs? No sóc tan il·lusa! No em sorprèn ja tampoc que alguns pares i mares d'adolescents es comportin -per activa o per passiva- com els seus consentits fills i ajudin a crear (i a procrear!) més ciutadans frescos i irresponsables. Sortosament, però, encara m'indigna constatar aquest fenomen. Més encara quan la tendència infantilista a descarregar les responsabilitats sobre els altres fa que es carreguin contínuament les neules sobre els "educadors" o, més directament, sobre els i les docents, sovint tan víctimes del sistema com la resta. És clar que tampoc no es tracta d'amagar el cap sota l'ala del gremialisme mal entès; de gent poc professional n'hi ha arreu: malalts "imaginaris", potiners, malastrucs i farsants. I prou sabem que, d'això, no se'n salven ni els que ens manen i ens menen...
De tota manera, en aquest país de queixa fàcil, però poc avesat a la crítica (i encara menys a l'autocrítica), és més senzill "posar a parir" -si se'm permet el col·loquialisme- el veí, ZP, el professor, l'alcalde, o tota la plantilla del Barça, si s'escau, que no assumir la possibilitat d'errors propis o aliens i reclamar on, quan i com toca -si toca!-.
Altrament, em fa l'efecte que tots plegats ens estem tornant una mica "funcionaris". Evidentment, en el sentit més poc amable del terme (i espero que no se m'ofengui ara cap company de condició). I tot té un preu...
Acabo. Espero que em sabreu disculpar certa dosi de mala bava en aquestes quatre ratlles: és que estem en època d'exàmens. Ja m'enteneu...
27 de novembre de 2009
Ja se sap que els fills porten tràfec, maldecaps i hores de son perdudes, però també són tota una inestimable lliçó per a les nostres vides... Llàstima que alguns (i no pas pocs!) s'entestin a voler aprovar l'examen sense estudiar la lliçó i sense fer els deures corresponents... Mal model, sí senyor! Com es pot aprendre la responsabilitat des de la irresponsabilitat?
A hores d'ara, no em sorprèn que els i les adolescents es comportin com a tals. Què n'hauríem d'esperar, doncs? No sóc tan il·lusa! No em sorprèn ja tampoc que alguns pares i mares d'adolescents es comportin -per activa o per passiva- com els seus consentits fills i ajudin a crear (i a procrear!) més ciutadans frescos i irresponsables. Sortosament, però, encara m'indigna constatar aquest fenomen. Més encara quan la tendència infantilista a descarregar les responsabilitats sobre els altres fa que es carreguin contínuament les neules sobre els "educadors" o, més directament, sobre els i les docents, sovint tan víctimes del sistema com la resta. És clar que tampoc no es tracta d'amagar el cap sota l'ala del gremialisme mal entès; de gent poc professional n'hi ha arreu: malalts "imaginaris", potiners, malastrucs i farsants. I prou sabem que, d'això, no se'n salven ni els que ens manen i ens menen...
De tota manera, en aquest país de queixa fàcil, però poc avesat a la crítica (i encara menys a l'autocrítica), és més senzill "posar a parir" -si se'm permet el col·loquialisme- el veí, ZP, el professor, l'alcalde, o tota la plantilla del Barça, si s'escau, que no assumir la possibilitat d'errors propis o aliens i reclamar on, quan i com toca -si toca!-.
Altrament, em fa l'efecte que tots plegats ens estem tornant una mica "funcionaris". Evidentment, en el sentit més poc amable del terme (i espero que no se m'ofengui ara cap company de condició). I tot té un preu...
Acabo. Espero que em sabreu disculpar certa dosi de mala bava en aquestes quatre ratlles: és que estem en època d'exàmens. Ja m'enteneu...
27 de novembre de 2009
3 de novembre de 2009
No ho sé
No ho sé! No sé si és normal que la gent perdi la confiança en aquells que ens regeixen; però, si més no, és humanament comprensible el desencís. No sé si és possible mantenir, com demana el President, la confiança en les institucions. És evident, però, que els fets s'entesten a posar-nos-ho difícil. No sé si mai podrem fer neteja de tanta inmundícia que ens empudega l'aire darrerament. No ho sé. Cal, però, ser molt ingenu per creure que tota aquesta "brutícia" ha sorgit del no res. Siguem honestos. Què ens sorprèn realment: la manca d'escrúpols i la poca vergonya d'alguns, o el fet que ara, de cop, s'hagi decidit actuar i destapar la caixa dels trons? En època de vaques grasses costava ben poc fer els ulls grossos... tan poc com ara costa fer veure que tots plegats venim de l'hort .
Tampoc no sé si n'hem de donar la culpa als polítics i rentar-nos-en les mans alegrement. O si és cert que la temptació fa el lladre -mai no he tingut l'ocasió de provar-ho!-. Ni si és lícit predicar allò de "qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra". D'aquí al "tot s'hi val" hi va un pas! Estem d'acord que la picaresca i el petit frau han existit sempre (feu una ullada al vostre entorn immediat, a casa o a la feina, sense deixar de banda els vostres propis actes). Però totes les masses piquen! Això sí: les generalitzacions gratuïtes només condueixen a alimentar prejudicis i a augmentar la desafecció. En tots els gremis, grups i estaments hi ha hagut, hi ha i hi haurà gent mereixedora de confiança i respecte.
No és ara el moment de desentendre's de la nostra responsabilitat com a ciutadans i ciutadanes. Fugir no ens duu enlloc. En canvi, recuperant el sentit etimològic de la paraula política, estem més obligats que mai a actuar amb fermesa i exigència: de polítics i empresaris honestos, treballadors i lleials n'hi ha, i molts. Si més no, això vull creure. Exigim-los que desenvolupin la seva tasca i no defugim la nostra pròpia responsabilitat: estar més amatents que mai i encoratjar els que encara tenen ganes de tirar el carro endavant.
Alerta, però a caure en la candidesa de creure que darrere la tasca altruista i desinteressada de cap polític vocacional no hi hagi un punt d'interès: hi ha un punt de vanitat personal en l'afany de procurar el benestar dels altres. També és així en el meu gremi. Tot i que les lloances cap a nosaltres escassegen, a vegades he sentit parlar de la gran dosi de proïsme i vocació que suposa dedicar-se a la docència. Estic d'acord que la vocació és un pilar fonamental per emprendre aquesta feina. No comparteixo, però, la idea que sigui una feina altruista. No: ans al contrari, i parlo per mi, hi ha un innegable interès i egoisme en l'exercici d'aquesta vocació. I és sa que així sigui: només quan creus fermament que qualsevol situació pot ser propícia per obtenir algun aprenentatge pots ser un ensenyant honest.
Pensant, pensant, avui he arribat a la conclusió que també seria desitjable que els nostres polítics i polítiques s'apliquessin aquesta premissa. Potser així ens estalviaríem fer pagar justos per pecadors! De fet, segur,segur, no ho sé, però ho intueixo.
M.Àngels Vila Safont
2 de novembre de 2009
Tampoc no sé si n'hem de donar la culpa als polítics i rentar-nos-en les mans alegrement. O si és cert que la temptació fa el lladre -mai no he tingut l'ocasió de provar-ho!-. Ni si és lícit predicar allò de "qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra". D'aquí al "tot s'hi val" hi va un pas! Estem d'acord que la picaresca i el petit frau han existit sempre (feu una ullada al vostre entorn immediat, a casa o a la feina, sense deixar de banda els vostres propis actes). Però totes les masses piquen! Això sí: les generalitzacions gratuïtes només condueixen a alimentar prejudicis i a augmentar la desafecció. En tots els gremis, grups i estaments hi ha hagut, hi ha i hi haurà gent mereixedora de confiança i respecte.
No és ara el moment de desentendre's de la nostra responsabilitat com a ciutadans i ciutadanes. Fugir no ens duu enlloc. En canvi, recuperant el sentit etimològic de la paraula política, estem més obligats que mai a actuar amb fermesa i exigència: de polítics i empresaris honestos, treballadors i lleials n'hi ha, i molts. Si més no, això vull creure. Exigim-los que desenvolupin la seva tasca i no defugim la nostra pròpia responsabilitat: estar més amatents que mai i encoratjar els que encara tenen ganes de tirar el carro endavant.
Alerta, però a caure en la candidesa de creure que darrere la tasca altruista i desinteressada de cap polític vocacional no hi hagi un punt d'interès: hi ha un punt de vanitat personal en l'afany de procurar el benestar dels altres. També és així en el meu gremi. Tot i que les lloances cap a nosaltres escassegen, a vegades he sentit parlar de la gran dosi de proïsme i vocació que suposa dedicar-se a la docència. Estic d'acord que la vocació és un pilar fonamental per emprendre aquesta feina. No comparteixo, però, la idea que sigui una feina altruista. No: ans al contrari, i parlo per mi, hi ha un innegable interès i egoisme en l'exercici d'aquesta vocació. I és sa que així sigui: només quan creus fermament que qualsevol situació pot ser propícia per obtenir algun aprenentatge pots ser un ensenyant honest.
Pensant, pensant, avui he arribat a la conclusió que també seria desitjable que els nostres polítics i polítiques s'apliquessin aquesta premissa. Potser així ens estalviaríem fer pagar justos per pecadors! De fet, segur,segur, no ho sé, però ho intueixo.
M.Àngels Vila Safont
2 de novembre de 2009
29 d’octubre de 2009
El trencaclosques de la crisi
Veure-les venir... (Article publicat a Hora Nova el 9/10/09 amb el títol "El trencaclosques de la crisi")
Savis i aprenents
A vegades he sentit lloar la gran dosi de proïsme i vocació que suposa dedicar-se a la docència. Estic d'acord que la vocació és un pilar fonamental per emprendre aquesta feina. No comparteixo, però, la idea que sigui una feina altruista. No: ans al contrari, i parlo per mi, hi ha un innegable interès i egoisme en l'exercici d'aquesta vocació. I és sa que així sigui: només quan creus fermament que qualsevol situació pot ser propícia per obtenir algun aprenentatge pots ser un ensenyant honest. I només cal una mica d'humilitat per acceptar-ho. Aprenem dels grans mestres, però també dels més negats dels nostres deixebles!
M.Àngels Vila Safont
3 d'octubre 2009
1 de setembre de 2009
Veure-les venir
Ja fa molts mesos que esmorzem, dinem i sopem cada dia amb la crisi , una convidada ingrata que se'ns ha ben instal·lat a casa. Amb permís, darrerament, d'aquesta grip nova que fa de mal anomenar. Els més afortunats sempre es poden fer la il·lusió que tot això no va amb ells si prenen, això sí, la precaució d'evitar acompanyar els seus àpats amb la remor de fons de les notícies. El cas, però, és que hem hagut d'assumir que l'època de les vaques grasses ha passat. I que no són poques les penyores que ens ha deixat l'eufòria passada. Costa molt fer-se la idea de la dimensió de tot plegat, però qui més qui menys ha hagut de replantejar-se projectes i realitats. En aquest context, i sense necessitat de ser experts, ja ens podem imaginar els trencaclosques que han de fer els ajuntaments per estrènyer-se el cinturó sense deixar d'acontentar els ciutadans. Si fem ús del sentit comú -poc "comú", desgraciadament, avui dia- està clar que s'imposa l'austeritat en l'administració d'uns recursos minvats. No ens hauria d'escandalitzar, doncs, que s'hagin de redimensionar projectes, que ens toqui prendre més paciència o que ens veiem obligats a renúncies més o menys doloroses. Però això, sempre en fa, de mal. Ara bé: honestament, crec que fa de més bon passar veure-les venir, que no pas que ens tinguin contents i enganyats avui i ens hipotequin el futur immediat. Cal ser valent per reconèixer-ho i dir les coses clarament. És un exercici de responsabilitat lloable i exigible en els que gestionen els béns comuns. I no ens ha de fer por si aquest reajustament forçat ens suposa pagar penyores. A vegades fem paga i senyal per una il·lusió que se'ns acaba escapant de les mans... Saber renunciar i redimensionar les nostres possibilitats és altament recomanable per evitar que el pa d'avui ens dugui la fam per demà. No?
M.Àngels Vila Safont
31 d'agost de 2009
M.Àngels Vila Safont
31 d'agost de 2009
28 d’agost de 2009
PATIR PER PRESUMIR [Tipa! (2)]
Tipa! Sí, n'estic tipa de la xafogor, però no tinc altre remei que aguantar aquest imponderable de la natura... L'estiu té aquestes coses. Ara bé: per quins set sous he d'aguantar les inconveniències provocades -estiu i hivern- pels que ens contaminen l'ambient obligant-nos a escoltar la música infernal que escampen amb els seus cotxes, o pels que obliden -especialment en hores intempestives de la nit- que el carrer no és només seu...? O per quina raó m'he de veure obligada, si vull seguir el meu camí, a fer una mena de gimcana arraconant tota mena d'objectes abandonats a les voreres? O a suportar les pudors que emanen dels contenidors que alguns s'entesten a deixar oberts després de dipositar-hi les deixalles en hores indegudes o no? O a baixar, cotxet, criatura i jo, de les voreres ocupades per conductors insolidaris que obliden per a qui i per a què són fetes, justament, les voreres!
Ja sé que totes aquestes mostres d'incivisme no són exclusives de Figueres. Tampoc no és cert que només determinats elements de la nostra societat en siguin els responsables. Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra! Però de vegades les coses s'han d'explicar i raonar: cal fer pedagogia amb l'exemple, encara que no n'hi ha prou amb això per conscienciar els qui no volen. Possiblement si la guàrdia urbana tingués més efectius per complir amb la seva tasca de mantenir endreçada la ciutat -que no d'oprimir i reprimir- tots ho tindríem més fàcil. De fet, em consta que a l'equip de govern n'hi ha que abonen la necessitat d'incrementar-ne la plantilla. Però innegablement també és responsabilitat de cada un de nosaltres tenir la lliçó ben apresa i posar-la en pràctica. Altrament, el costum (o vici?) tan nostrat de la queixa per la queixa -que no cal confondre amb l'esperit crític- no duu enlloc.
Possiblement m'estic fent gran i consegüentment, em torno més torrepunyetes... no ho negaré pas, però em fa l'efecte que el sentit comú evitaria molts problemes si, de tant en tant, miréssim de posar-nos en la pell dels altres en qualsevol dels nostres actes quotidians, i actuéssim des de la responsabilitat.
Potser així ens evitaríem, entre moltes altres coses, d'haver de passar fred a l'estiu (i això que no sóc especialment amiga de les calors estivals), o suar de calor a l'hivern; escoltar del llit estant converses emeses a uns metres de casa amb un to massa elevat, o suportar pudors alienes... I no hauríem de lamentar no haver pogut esquivar les caques de gos, els xiclets o altres obstacles i/o detritus de tota mena que ens minen el pas.
Una altra cosa són els inconvenients, inevitables, causats per les obres públiques que omplen la nostra ciutat. Els sorolls, la pols, les cues i molèsties potser fan de més mal suportar a l'època de les calors, però també és cert que les conseqüències serien pitjors en altres moments de l'any i afectarien a molts més ciutadans. S'imposa tenir paciència: qui vol presumir, ha de patir!
24 d'agost de 2009 (Article publicat al bisetmanari Hora Nova el 28 d'agost)
Ja sé que totes aquestes mostres d'incivisme no són exclusives de Figueres. Tampoc no és cert que només determinats elements de la nostra societat en siguin els responsables. Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra! Però de vegades les coses s'han d'explicar i raonar: cal fer pedagogia amb l'exemple, encara que no n'hi ha prou amb això per conscienciar els qui no volen. Possiblement si la guàrdia urbana tingués més efectius per complir amb la seva tasca de mantenir endreçada la ciutat -que no d'oprimir i reprimir- tots ho tindríem més fàcil. De fet, em consta que a l'equip de govern n'hi ha que abonen la necessitat d'incrementar-ne la plantilla. Però innegablement també és responsabilitat de cada un de nosaltres tenir la lliçó ben apresa i posar-la en pràctica. Altrament, el costum (o vici?) tan nostrat de la queixa per la queixa -que no cal confondre amb l'esperit crític- no duu enlloc.
Possiblement m'estic fent gran i consegüentment, em torno més torrepunyetes... no ho negaré pas, però em fa l'efecte que el sentit comú evitaria molts problemes si, de tant en tant, miréssim de posar-nos en la pell dels altres en qualsevol dels nostres actes quotidians, i actuéssim des de la responsabilitat.
Potser així ens evitaríem, entre moltes altres coses, d'haver de passar fred a l'estiu (i això que no sóc especialment amiga de les calors estivals), o suar de calor a l'hivern; escoltar del llit estant converses emeses a uns metres de casa amb un to massa elevat, o suportar pudors alienes... I no hauríem de lamentar no haver pogut esquivar les caques de gos, els xiclets o altres obstacles i/o detritus de tota mena que ens minen el pas.
Una altra cosa són els inconvenients, inevitables, causats per les obres públiques que omplen la nostra ciutat. Els sorolls, la pols, les cues i molèsties potser fan de més mal suportar a l'època de les calors, però també és cert que les conseqüències serien pitjors en altres moments de l'any i afectarien a molts més ciutadans. S'imposa tenir paciència: qui vol presumir, ha de patir!
24 d'agost de 2009 (Article publicat al bisetmanari Hora Nova el 28 d'agost)
10 d’agost de 2009
Guàrdia urbana: el nom no fa la cosa, però hi ajuda
El nom no fa la cosa, però de ben segur que hi ajuda! Si més no, els que som de lletres i poc o molt lletraferits, així ho sentim.
Fa uns anys, quan els responsables de la guàrdia urbana de Figueres van decidir, justament, canviar-li el nom i que fos aquesta la seva denominació oficial no vaig acabar de veure-hi el què. D'entrada, irreflexivament, vaig pensar que era més un caprici que cap altra cosa. Possiblement m'equivocava, és clar: no era un gest tan arbitrari i sense sentit com havia pensat en un primer moment; de fet, el que em preocupava -aleshores com ara- era que els nostres agents municipals fessin la seva feina. Amb el temps, hi he anat reflexionant i m'he adonat de la idoneïtat d'aquest nom. M'explicaré. No puc parlar pels altres, però sí sé què espero jo de la guàrdia urbana. Bàsicament, que ajudi a mantenir "endreçada" la nostra ciutat. I que es responsabilitzi que tots els ciutadans hi contribueixin. I per a això, no ens calen "policies municipals". Ja en tenim prou de policia (encara que, objectivament, de ben segur que sovint caldrien més efectius). Aquest nom, si bé etimològicament defensable, té avui dia una sèrie de connotacions que no escauen al que personalment, entenc que han d'oferir-nos els municipals. D'ells, n'espero voluntat de servei, atenció, vigilància, proximitat... Òbviament també entenc que han de ser els primers de donar mostres d'urbanitat. Si es compleixen aquests requisits, de fet, tant hi fa el nom, no trobeu? Però és ben cert que se'm fa més simpàtic parlar de "guàrdies urbans" que no pas de "policies municipals"... I d'aquells, sincerament, crec que a Figueres ens en farien falta uns quants més per poder atendre degudament les necessitats d'una ciutat que ha crescut.
M.Àngels Vila Safont
9 d'agost de 2009
Fa uns anys, quan els responsables de la guàrdia urbana de Figueres van decidir, justament, canviar-li el nom i que fos aquesta la seva denominació oficial no vaig acabar de veure-hi el què. D'entrada, irreflexivament, vaig pensar que era més un caprici que cap altra cosa. Possiblement m'equivocava, és clar: no era un gest tan arbitrari i sense sentit com havia pensat en un primer moment; de fet, el que em preocupava -aleshores com ara- era que els nostres agents municipals fessin la seva feina. Amb el temps, hi he anat reflexionant i m'he adonat de la idoneïtat d'aquest nom. M'explicaré. No puc parlar pels altres, però sí sé què espero jo de la guàrdia urbana. Bàsicament, que ajudi a mantenir "endreçada" la nostra ciutat. I que es responsabilitzi que tots els ciutadans hi contribueixin. I per a això, no ens calen "policies municipals". Ja en tenim prou de policia (encara que, objectivament, de ben segur que sovint caldrien més efectius). Aquest nom, si bé etimològicament defensable, té avui dia una sèrie de connotacions que no escauen al que personalment, entenc que han d'oferir-nos els municipals. D'ells, n'espero voluntat de servei, atenció, vigilància, proximitat... Òbviament també entenc que han de ser els primers de donar mostres d'urbanitat. Si es compleixen aquests requisits, de fet, tant hi fa el nom, no trobeu? Però és ben cert que se'm fa més simpàtic parlar de "guàrdies urbans" que no pas de "policies municipals"... I d'aquells, sincerament, crec que a Figueres ens en farien falta uns quants més per poder atendre degudament les necessitats d'una ciutat que ha crescut.
M.Àngels Vila Safont
9 d'agost de 2009
7 d’agost de 2009
Tipa!
Tipa! Sí, n'estic tipa de la xafogor, però no tinc més remei que aguantar aquest imponderable de la natura... Ara bé: per quins set sous he d'aguantar les inconveniències provocades -estiu i hivern- pels que ens contaminen l'ambient obligant-nos a escoltar la música infernal que escampen amb els seus cotxes, o pels que obliden -especialment en hores intempestives de la nit- que el carrer no és només seu...? O per quina raó m'he de veure obligada, si vull seguir el meu camí, a fer una mena de gimcana arraconant tota mena d'objectes abandonats a les voreres? O a suportar les pudors que emanen dels contenidors que alguns s'entesten a deixar oberts després de dipositar-hi les deixalles en hores indegudes o no? O a baixar, cotxet, criatura i jo, de les voreres ocupades per conductors insolidaris que obliden per a qui i per a què són fetes, justament, les voreres!
Potser m'estic fent gran i consegüentment, em torno torrepunyetes... no ho negaré pas, però em fa l'efecte que el sentit comú evitaria molts problemes si, de tant en tant, miréssim de posar-nos en la pell dels altres en qualsevol dels nostres actes quotidians.
Potser ens evitaríem d'haver de passar fred a l'estiu (i això que no sóc especialment amiga de les calors estivals), calor a l'hivern, escoltar del llit estant converses emeses a uns metres de casa amb un to massa elevat o suportar pudors alienes... I no hauríem de lamentar no haver pogut
Potser m'estic fent gran i consegüentment, em torno torrepunyetes... no ho negaré pas, però em fa l'efecte que el sentit comú evitaria molts problemes si, de tant en tant, miréssim de posar-nos en la pell dels altres en qualsevol dels nostres actes quotidians.
Potser ens evitaríem d'haver de passar fred a l'estiu (i això que no sóc especialment amiga de les calors estivals), calor a l'hivern, escoltar del llit estant converses emeses a uns metres de casa amb un to massa elevat o suportar pudors alienes... I no hauríem de lamentar no haver pogut
28 de juliol de 2009
NIT DE JULIOL...
Dimarts vint-i-u de juliol. Dotze de la nit. Últims batecs d'un dia atrafegat, pesat i calorós. Finalment la nena ha caigut rendida per la son després de diverses fugues del llit i tota mena d'argúcies i llagoteries: no volia dormir!; el nen no deu fer més d'una hora que s'ha deixat anar després, això sí, d'haver-me reclamat dues o tres vegades per explicar-me alguna de les seves inquietuds inajornables o referir-me algun fet de vital importància!
Ara sí: em faig el propòsit d'esbargir-me fent cap a alguna de les lectures que tinc entre mans. La intenció (ferma) i la disposició d'esperit (favorable) hi són, però tot queda en un intent, en un propòsit novament frustrat. I aquesta vegada no en tenen la culpa ni la calor, ni els nens, ni un atac irrefrenable de son... No: sarau al carrer. I no precisament festiu: ni "xefles" ni revetlles... Algú que creu que el carrer és seu (i només seu!) s'esgargamella sense contemplacions. Primera reacció: ja acabarà de passar. Però no: el subjecte no es mou del meu carrer. I cada vegada brama més fort... Sembla que el matin! Segona reacció: truquem a emergències perquè vinguin a comprovar què passa després de comprovar que mig veïnat està abocat a la finestra. Missió gairebé impossible: el robot t'atèn en diverses llengües abansi de decidir-se a parlar-te en català i anar per feina! Tan estrany és que a Catalunya es parli en català? Mentrestant, l'energumen continua cridant com un possés. Poc a poc van arribant la guàrdia urbana, els mossos, una ambulància, camions de bombers... curiosos a peu i amb cotxe... De casa estant no veiem l'escenari principal de "l'espectacle", però les reaccions dels veïns encuriosits del bloc de davant ens alerten de què passa realment: l'origen de tot l'esvalot és en un balcó d'un tercer pis des d'on el subjecte cridaner amenaça de tirar-se. Probablement amb poc o gens de convicció, perquè el sarau s'allarga dues hores inacabables de crits, motors engegats i tafaners enregistrant-ho tot càmera en mà...
Li diuen "el loco" i l'endemà repeteix la funció (amb menys èxit de convocatòria, esgarips més febles i durada inferior).
M. Àngels Vila Safont, 28 de juliol de 2009
Ara sí: em faig el propòsit d'esbargir-me fent cap a alguna de les lectures que tinc entre mans. La intenció (ferma) i la disposició d'esperit (favorable) hi són, però tot queda en un intent, en un propòsit novament frustrat. I aquesta vegada no en tenen la culpa ni la calor, ni els nens, ni un atac irrefrenable de son... No: sarau al carrer. I no precisament festiu: ni "xefles" ni revetlles... Algú que creu que el carrer és seu (i només seu!) s'esgargamella sense contemplacions. Primera reacció: ja acabarà de passar. Però no: el subjecte no es mou del meu carrer. I cada vegada brama més fort... Sembla que el matin! Segona reacció: truquem a emergències perquè vinguin a comprovar què passa després de comprovar que mig veïnat està abocat a la finestra. Missió gairebé impossible: el robot t'atèn en diverses llengües abansi de decidir-se a parlar-te en català i anar per feina! Tan estrany és que a Catalunya es parli en català? Mentrestant, l'energumen continua cridant com un possés. Poc a poc van arribant la guàrdia urbana, els mossos, una ambulància, camions de bombers... curiosos a peu i amb cotxe... De casa estant no veiem l'escenari principal de "l'espectacle", però les reaccions dels veïns encuriosits del bloc de davant ens alerten de què passa realment: l'origen de tot l'esvalot és en un balcó d'un tercer pis des d'on el subjecte cridaner amenaça de tirar-se. Probablement amb poc o gens de convicció, perquè el sarau s'allarga dues hores inacabables de crits, motors engegats i tafaners enregistrant-ho tot càmera en mà...
Li diuen "el loco" i l'endemà repeteix la funció (amb menys èxit de convocatòria, esgarips més febles i durada inferior).
M. Àngels Vila Safont, 28 de juliol de 2009
20 de juny de 2009
A JORDI PLA, QUE SE'NS JUBILA DE LES AULES
Et jubiles, Jordi, jovial com no t'havia conegut mai. I em satisfà tant de veure't així que em dol no saber felicitar-te d'altra manera que amb paraules. Ja em perdonaràs la gosadia, espero, si així intento donar-te les gràcies pel teu mestratge, que ja ve de lluny...
Fa més de vint anys, corrien els vuitanta, que et vaig conèixer sent jo alumna d'aquesta casa que avui es prepara per dir-te un “a reveure” sentit i sincer. Tu hi havies arribat poc abans. Aleshores per a mi no eres més que un professor de català (que mai no vaig tenir!) de posat seriós i formal, parla modèlica i correctíssima i to clerical. I amb afany i passió tiraves endavant la revista de l'institut on jo solia col·laborar, maldestrament, però amb tota la il·lusió adolescent.
Si bé aquells anys d'institut no vaig accedir al teu mestratge a l'aula, ja vaig percebre la passió que posaves en el que feies... i no vaig tardar gaire a retrobar-te, al capdavant d'Atenea. Tu menaves el timó d'aquelles vetllades dels divendres a la Biblioteca del nostre Casino Menestral. La primera vegada (recordo que era encara estudiant d'aquesta casa!) hi vaig anar de la mà del meu pare. I aviat me'n vaig fer parroquiana assídua. I em vaig anar engrescant, sota el teu mestratge, fins al punt que em vas convidar a ser part d'aquell grup que feia possibles els tastets de cultura de cada divendres al Menestral. Poc t'imagines com em va afalagar aquella invitació venint de tu!
No sé exactament en quin moment d'aquests vas començar a anomenar-me Neus i, de fet, tant se val que durant anys m'hagis estat dient Neus en lloc d'Àngels dues de cada tres vegades... És un nom prou bonic per haver-me de prendre la molèstia de contradir-te! I amb un Neus associat a la teva veu sempre m'hi sentiré identificada! A més, aquest detall forma part del teu “atrezzo” d'home savi.
Anys més tard et vaig retrobar com a company i com a cap de departament. I fins de tutor m'has acabat fent! I t'he acabat de conèixer un vessant professional i humà increïble: sempre discret, savi, modest, atent, afable, sensible...
Això sí: els artefactes, aparells i tecnologies vàries que t'ha tocat manipular, usar i/o aplicar (si us plau per força) els darrers anys no ha congeniat gaire amb el teu tarannà poc avesat als canvis. Però amb un somriure, una paraula amable i, una miqueta d'atabalament, això també, al final ja has trobat còmplices per reconciliar-t'hi i sortir del pas, o del malpàs.
No t'amagaré que algunes vegades m'has (ens has) fet patir! Però he après tant i em queda tant per aprendre encara de tu, Jordi, que em nego a dir-te adéu. De fet, sé que et continuaré veient anar diligentment a fer la compra al mercat: hi aniràs amb menys presses, tu; atrafegada com sempre, jo... Quina enveja!
Per tot: gràcies, professor, i a reveure!
M.Àngels Vila Safont
IES Alexandre Deulofeu
Figueres, 19 de juny de 2009
Fa més de vint anys, corrien els vuitanta, que et vaig conèixer sent jo alumna d'aquesta casa que avui es prepara per dir-te un “a reveure” sentit i sincer. Tu hi havies arribat poc abans. Aleshores per a mi no eres més que un professor de català (que mai no vaig tenir!) de posat seriós i formal, parla modèlica i correctíssima i to clerical. I amb afany i passió tiraves endavant la revista de l'institut on jo solia col·laborar, maldestrament, però amb tota la il·lusió adolescent.
Si bé aquells anys d'institut no vaig accedir al teu mestratge a l'aula, ja vaig percebre la passió que posaves en el que feies... i no vaig tardar gaire a retrobar-te, al capdavant d'Atenea. Tu menaves el timó d'aquelles vetllades dels divendres a la Biblioteca del nostre Casino Menestral. La primera vegada (recordo que era encara estudiant d'aquesta casa!) hi vaig anar de la mà del meu pare. I aviat me'n vaig fer parroquiana assídua. I em vaig anar engrescant, sota el teu mestratge, fins al punt que em vas convidar a ser part d'aquell grup que feia possibles els tastets de cultura de cada divendres al Menestral. Poc t'imagines com em va afalagar aquella invitació venint de tu!
No sé exactament en quin moment d'aquests vas començar a anomenar-me Neus i, de fet, tant se val que durant anys m'hagis estat dient Neus en lloc d'Àngels dues de cada tres vegades... És un nom prou bonic per haver-me de prendre la molèstia de contradir-te! I amb un Neus associat a la teva veu sempre m'hi sentiré identificada! A més, aquest detall forma part del teu “atrezzo” d'home savi.
Anys més tard et vaig retrobar com a company i com a cap de departament. I fins de tutor m'has acabat fent! I t'he acabat de conèixer un vessant professional i humà increïble: sempre discret, savi, modest, atent, afable, sensible...
Això sí: els artefactes, aparells i tecnologies vàries que t'ha tocat manipular, usar i/o aplicar (si us plau per força) els darrers anys no ha congeniat gaire amb el teu tarannà poc avesat als canvis. Però amb un somriure, una paraula amable i, una miqueta d'atabalament, això també, al final ja has trobat còmplices per reconciliar-t'hi i sortir del pas, o del malpàs.
No t'amagaré que algunes vegades m'has (ens has) fet patir! Però he après tant i em queda tant per aprendre encara de tu, Jordi, que em nego a dir-te adéu. De fet, sé que et continuaré veient anar diligentment a fer la compra al mercat: hi aniràs amb menys presses, tu; atrafegada com sempre, jo... Quina enveja!
Per tot: gràcies, professor, i a reveure!
M.Àngels Vila Safont
IES Alexandre Deulofeu
Figueres, 19 de juny de 2009
3 de juny de 2009
Atenea
ATENEA: AGRUPACIÓ DE CULTURA DEL CASINO MENESTRAL FIGUERENC
Ja fa una bona colla d'anys que, de la mà del meu pare, vaig descobrir el petit i exquisit plaer de les xerrades vespertines dels divendres a Atenea, l'agrupació de cultura del Casino Menestral Figuerenc. De manera que, sense gaire esforç per part meva, van convertir-se en una cita esperada i ineludible. Aquesta finestra oberta al món de la cultura gràcies a l'afany, l'entusiasme i la diligència d'aquells que uns anys abans s'havien proposat recuperar-ne el sentit i l'esperit primigenis anava fent camí pausadament, amb discreció i diligència.
Des d'aleshores, encara estudiant, hi he anat descobrint una petita “parròquia” d'amics fidels que esperen com jo cada curs les propostes d'un cartell sempre golós (de conferències, presentacions i altres actes) d'aquesta tribuna oberta tant als estudiosos locals com a personalitats de més enllà. Fer-ne la relació completa seria llarg, però de tots és prou conegut el protagonisme discret que una figura intel·lectual de primer ordre com Maria Àngels Anglada va tenir en aquest petit cercle, per activa i per passiva. No és gens estrany que any rere any es continuï retent merescut homenatge a una dona de presència tan discreta com modèlica.
La Biblioteca del Casino Menestral al carrer Ample ha estat durant anys la seu d'aquests tasts de cultura: un espai acollidor i ple d'Història i d'històries... Aquella biblioteca batejada fa uns anys en memòria del malaguanyat Ernest Lluch, amic fidel d'Atenea, sempre a punt de venir quan se'l convidava; la darrera vegada, justament poques setmanes abans de la seva mort cruel i innecessària. (Encara en recordo vivament el to franc i afable de la conversa informal al final de la seva darrera confèrencia, com sento també, vívidament, com se'm glaçà el cor un matí d'hivern en rebre, incrèdula, la notícia del seu assassinat).
L'exili forçat per les circumstàncies (qui vol presumir, ha de patir!) no ens ha privat de continuar sentint com a fons de les trobades d'Atenea les melodies assajades pels estudiants de música del Casino Menestral.
Satisfà molt veure com, malgrat el pas dels anys i la diversificació de l'oferta cultural figuerenca, Atenea continua sent un espai de trobada viu i vigent i amb capacitat per atraure figures intel·lectuals de primer ordre .
És cert que la vitalitat de la cultura a la nostra ciutat no satisfà tothom; com ho és que en alguns moments aquests darrers temps el desgavell ha estat prou perceptible i que en alguns moments es troba a faltar certa coordinació; també és innegable que hi ha hagut errors reprobables que no haurien de repetir-se mai més (és, com a poc, trist que tot un Premi Nacional de Poesia s'hagi de presentar i acomiadar tot sol en un acte de to massa improvisat). De tota manera, si hem de creure el que ens diuen els que vénen de fora, podem estar prou cofois. Atenea hi té, innegablement, la seva part de mèrit: al llarg dels anys ha anat fent camí amb el seu estil de sempre, fent de la discreció i la diligència el seu lema. I així, el nom de l'Agrupació de Cultura del CMF ha esdevingut una garantia, avalada pels anys de feina ben feta i per la satisfacció dels conferenciants agraïts per l'acollida sempre càlida que se'ls dispensa; alguns avui ja són veritables amics que ens fan d'ambaixadors arreu del territori.
La major part del mèrit s'ha d'atribuir a l'esforç i constància de la presidenta de l'Agrupació, Anna Maria Velaz, que ja fa uns anys va prendre el relleu de Jordi Pla (home savi i discret que mereix el meu homenatge més sentit) al capdavant d'aquest repte engrescador.
3 de juny de 2009
Ja fa una bona colla d'anys que, de la mà del meu pare, vaig descobrir el petit i exquisit plaer de les xerrades vespertines dels divendres a Atenea, l'agrupació de cultura del Casino Menestral Figuerenc. De manera que, sense gaire esforç per part meva, van convertir-se en una cita esperada i ineludible. Aquesta finestra oberta al món de la cultura gràcies a l'afany, l'entusiasme i la diligència d'aquells que uns anys abans s'havien proposat recuperar-ne el sentit i l'esperit primigenis anava fent camí pausadament, amb discreció i diligència.
Des d'aleshores, encara estudiant, hi he anat descobrint una petita “parròquia” d'amics fidels que esperen com jo cada curs les propostes d'un cartell sempre golós (de conferències, presentacions i altres actes) d'aquesta tribuna oberta tant als estudiosos locals com a personalitats de més enllà. Fer-ne la relació completa seria llarg, però de tots és prou conegut el protagonisme discret que una figura intel·lectual de primer ordre com Maria Àngels Anglada va tenir en aquest petit cercle, per activa i per passiva. No és gens estrany que any rere any es continuï retent merescut homenatge a una dona de presència tan discreta com modèlica.
La Biblioteca del Casino Menestral al carrer Ample ha estat durant anys la seu d'aquests tasts de cultura: un espai acollidor i ple d'Història i d'històries... Aquella biblioteca batejada fa uns anys en memòria del malaguanyat Ernest Lluch, amic fidel d'Atenea, sempre a punt de venir quan se'l convidava; la darrera vegada, justament poques setmanes abans de la seva mort cruel i innecessària. (Encara en recordo vivament el to franc i afable de la conversa informal al final de la seva darrera confèrencia, com sento també, vívidament, com se'm glaçà el cor un matí d'hivern en rebre, incrèdula, la notícia del seu assassinat).
L'exili forçat per les circumstàncies (qui vol presumir, ha de patir!) no ens ha privat de continuar sentint com a fons de les trobades d'Atenea les melodies assajades pels estudiants de música del Casino Menestral.
Satisfà molt veure com, malgrat el pas dels anys i la diversificació de l'oferta cultural figuerenca, Atenea continua sent un espai de trobada viu i vigent i amb capacitat per atraure figures intel·lectuals de primer ordre .
És cert que la vitalitat de la cultura a la nostra ciutat no satisfà tothom; com ho és que en alguns moments aquests darrers temps el desgavell ha estat prou perceptible i que en alguns moments es troba a faltar certa coordinació; també és innegable que hi ha hagut errors reprobables que no haurien de repetir-se mai més (és, com a poc, trist que tot un Premi Nacional de Poesia s'hagi de presentar i acomiadar tot sol en un acte de to massa improvisat). De tota manera, si hem de creure el que ens diuen els que vénen de fora, podem estar prou cofois. Atenea hi té, innegablement, la seva part de mèrit: al llarg dels anys ha anat fent camí amb el seu estil de sempre, fent de la discreció i la diligència el seu lema. I així, el nom de l'Agrupació de Cultura del CMF ha esdevingut una garantia, avalada pels anys de feina ben feta i per la satisfacció dels conferenciants agraïts per l'acollida sempre càlida que se'ls dispensa; alguns avui ja són veritables amics que ens fan d'ambaixadors arreu del territori.
La major part del mèrit s'ha d'atribuir a l'esforç i constància de la presidenta de l'Agrupació, Anna Maria Velaz, que ja fa uns anys va prendre el relleu de Jordi Pla (home savi i discret que mereix el meu homenatge més sentit) al capdavant d'aquest repte engrescador.
3 de juny de 2009
27 de maig de 2009
CASINO MENESTRAL: AL·LELUIA?
Fa pocs dies vaig decidir (no sé si amb poc seny) parlar del “via crucis” de les obres del Casino Menestral. I vaig escriure una carta a la premsa per congratular-me de la possibilitat que finalment es pogués començar a entreveure el final d'aquest tortuós camí. Avui vull recuperar les meves paraules i parafrasejar-les quan calgui per explicar-me més extensament. Però no patiu... no penso buscar ni atiar polèmiques. No. Només en parlaré des del punt de vista d'una ciutadana esperançada a veure el principi del fi. Puc, doncs, dir-hi la meva sense que ningú se senti ofès?
El cas és que jo (sòcia i seguidora d'Atenea) no sóc sòcia de l'entitat, però des de fa uns vint-i-cinc anys que hi tinc una relació que gairebé m'atreviria a titllar de “sentimental” si no em fes vergonya l'expressió. Per això m'il·lusiona pensar que s'està posant fil a l'agulla per superar tots els despropòsits que han acompanyat des del primer moment el projecte de rehabilitació de l'edifici que l'acull. Sembla que el finançament s'està desencallant --esperem que s'acabin signant tots els convenis acordats!-- i hi ha menys obstacles per mirar de poder continuar les obres a curt termini. La Diputació de Girona va aprovar dies enrere la modificació pressupostària necessària per complir el compromís establert ja fa temps amb el Casino Menestral. Altrament, des de l'Ajuntament també s'ha fet un esforç considerable per modificar el conveni de finançament amb vista a escurçar-lo i evitar la càrrega financera que suposava l’anterior per a les arques del Casino (tant el regidor de cultura com el regidor d'hisenda, però, saben prou bé que trobar diners a bon preu avui dia és difícil a qualsevol banc!). Des de la Generalitat també han arribat notícies grates: s'ha aconseguit una aportació considerable des de Cultura i ja es van complint els compromisos adquirits mesos enrere. Però això no vol dir que ja estigui tot fet: continuen faltant diners: sembla que poc menys d'un milió d'euros, quantitat gens menyspreable.
I no cal oblidar que encara hi ha algun altre obstacle prou important (“diferències” entre l'empresa constructora i el Casino) que dificulta el desencallament definitiu del projecte, si bé sembla que hi ha certa voluntat per resoldre la situació.
Estarem tots d'acord, suposo, que ara no és moment de buscar culpables ni de fer retrets, sinó de mirar endavant i intentar redreçar les coses a fi que tot acabi bé. A més: segurament hi ha culpes compartides i repartides, com hi ha veritats diverses per a persones diverses... Així, si per a uns pot ser difícil acceptar que una entitat privada (per més notori i lloable que sigui el servei que fa, directament o indirecta, a la ciutat) pugui “acaparar” tant diner públic, per a altres és més inexplicable la tossuderia d'alguns socis del casino en alguns aspectes. Personalment, em costa d'entendre que des d'una entitat com aquesta, que té entre els seus molts socis i sòcies persones de validesa i capacitat humana, intel·lectual i professional irrefutables a vegades s'hagin fet gestions i s'hagin pres decisions sense prou garanties, amb més bona fe que no pas encert. Ignorar que els temps han canviat (no som al segle XIX, sinó al XXI) no ha facilitat, de ben segur, les coses.
Però, ara que comença a semblar possible entonar un “al·leluia” en lloc d'un rèquiem, crec, sincerament que és moment de mirar endavant i intentar treure profit de la lliçó sense perdre de vista que les paraules se les enduu el vent (especialment les d'alguns polítics!) i que els números s'han de fer sempre amb el cap (i no amb el cor).
Sort n'hi ha que, malgrat els entrebancs, els recels i els múltiples despropòsits, darrerrament l'afany i insistència de persones com el nostre tinent d'alcalde han ajudat a desencallar, sembla, el projecte.
Ep! Que no se m'ofengui ningú ara! No vull dir amb això que no hi hagi altres persones que hi hagin estat a sobre tots aquests anys. I de ben segur que no ho han tingut gens fàcil. A tots, gràcies!
El cas és que jo (sòcia i seguidora d'Atenea) no sóc sòcia de l'entitat, però des de fa uns vint-i-cinc anys que hi tinc una relació que gairebé m'atreviria a titllar de “sentimental” si no em fes vergonya l'expressió. Per això m'il·lusiona pensar que s'està posant fil a l'agulla per superar tots els despropòsits que han acompanyat des del primer moment el projecte de rehabilitació de l'edifici que l'acull. Sembla que el finançament s'està desencallant --esperem que s'acabin signant tots els convenis acordats!-- i hi ha menys obstacles per mirar de poder continuar les obres a curt termini. La Diputació de Girona va aprovar dies enrere la modificació pressupostària necessària per complir el compromís establert ja fa temps amb el Casino Menestral. Altrament, des de l'Ajuntament també s'ha fet un esforç considerable per modificar el conveni de finançament amb vista a escurçar-lo i evitar la càrrega financera que suposava l’anterior per a les arques del Casino (tant el regidor de cultura com el regidor d'hisenda, però, saben prou bé que trobar diners a bon preu avui dia és difícil a qualsevol banc!). Des de la Generalitat també han arribat notícies grates: s'ha aconseguit una aportació considerable des de Cultura i ja es van complint els compromisos adquirits mesos enrere. Però això no vol dir que ja estigui tot fet: continuen faltant diners: sembla que poc menys d'un milió d'euros, quantitat gens menyspreable.
I no cal oblidar que encara hi ha algun altre obstacle prou important (“diferències” entre l'empresa constructora i el Casino) que dificulta el desencallament definitiu del projecte, si bé sembla que hi ha certa voluntat per resoldre la situació.
Estarem tots d'acord, suposo, que ara no és moment de buscar culpables ni de fer retrets, sinó de mirar endavant i intentar redreçar les coses a fi que tot acabi bé. A més: segurament hi ha culpes compartides i repartides, com hi ha veritats diverses per a persones diverses... Així, si per a uns pot ser difícil acceptar que una entitat privada (per més notori i lloable que sigui el servei que fa, directament o indirecta, a la ciutat) pugui “acaparar” tant diner públic, per a altres és més inexplicable la tossuderia d'alguns socis del casino en alguns aspectes. Personalment, em costa d'entendre que des d'una entitat com aquesta, que té entre els seus molts socis i sòcies persones de validesa i capacitat humana, intel·lectual i professional irrefutables a vegades s'hagin fet gestions i s'hagin pres decisions sense prou garanties, amb més bona fe que no pas encert. Ignorar que els temps han canviat (no som al segle XIX, sinó al XXI) no ha facilitat, de ben segur, les coses.
Però, ara que comença a semblar possible entonar un “al·leluia” en lloc d'un rèquiem, crec, sincerament que és moment de mirar endavant i intentar treure profit de la lliçó sense perdre de vista que les paraules se les enduu el vent (especialment les d'alguns polítics!) i que els números s'han de fer sempre amb el cap (i no amb el cor).
Sort n'hi ha que, malgrat els entrebancs, els recels i els múltiples despropòsits, darrerrament l'afany i insistència de persones com el nostre tinent d'alcalde han ajudat a desencallar, sembla, el projecte.
Ep! Que no se m'ofengui ningú ara! No vull dir amb això que no hi hagi altres persones que hi hagin estat a sobre tots aquests anys. I de ben segur que no ho han tingut gens fàcil. A tots, gràcies!
19 de maig de 2009
Parlar per parlar
Fa dies, tot fent el cafè amb un amic d'aquells de tota la vida amb qui de vegades ens fem la il·lusió d'arreglar el món, va acudir a la conversa la preocupació comuna que tenim per la llengua de molts personatges públics, polítics inclosos. No va caldre invitació per què el tema acaparés ràpidament el nostre interès -les nostres tertúlies tenen això: qualsevol tema hi és benvingut sense necessitat de cita prèvia!
Em deia el meu amic -- anomenem-lo XXX, i feu-vos a la idea que ja us l'he presentat-- que n'està tip del llenguatge “políticament correcte” que ho acaba emmascarant tot i que sovint ens distreu d'allò que realment importa. Molts s'han especialitzat, potser sense ni tan sols saber-ho, en aquest subtil art de parlar molt per no dir res: amb quatre formulismes i un nombre indeterminat de tòpics, llocs comuns i banalitats diverses basteixen discursos ensopits i buits.
De tota manera, aquesta manca tan palesa d'aptitud per saber o voler (qui sap!) dir les coses pel seu nom no és exclusiva de l'estament polític: crec que avui dia és un mal ja gairebé endèmic de la societat. El llenguatge és cada vegada més pobre, més buit, més imprecís... i es troba a faltar gent que tingui el valor de dir les coses pel seu nom, però amb fermesa, amb estil i, sobretot, amb contingut!
Potser ens han de fer més por, però, els discursos bensonants i enfaristolats que només ens regalen l'oïda i, amb una mica de sort, l'ego.
17 de maig de 2009
Casino Menestral: Al·leluia?
Avui em permetré el poc seny de parlar del “via crucis” de les obres del Casino Menestral. Però no patiu... no penso buscar ni atiar polèmiques. No. Només en parlaré des del punt de vista d'una ciutadana esperançada a veure el principi del fi. Puc, doncs, dir-hi la meva sense que ningú se senti ofès?
El cas és que jo no sóc sòcia de l'entitat, però des de fa uns vint-i-cinc anys que hi tinc una relació que gairebé m'atreviria a titllar de “sentimental” si no em fes vergonya l'expressió. Per això m'il·lusiona pensar que s'està posant fil a l'agulla per superar tots els despropòsits que han acompanyat des del primer moment el projecte de rehabilitació de l'edifici que l'acull. Sembla que el finançament s'està desencallant --esperem que s'acabin signant tots els convenis acordats!-- i hi ha menys obstacles per mirar de poder continuar les obres a curt termini.
Ara no és moment de buscar culpables ni de fer retrets. A més: segurament hi ha culpes compartides, com hi ha veritats diverses per a persones diverses (però difícilment n'hi ha cap d'única i absoluta). Així, si per a uns pot ser difícil acceptar que una entitat privada (per més notori i lloable que sigui el servei que fa, directament o indirecta, a la ciutat) pugui “acaparar” tant diner públic, per a altres és més inexplicable la tossuderia d'alguns socis del casino en alguns aspectes. Ignorar que els temps han canviat (no som al segle XIX, sinó al XXI) no ha facilitat, de ben segur, les coses.
Però, ara que comença a semblar possible entonar un “al·leluia” en lloc d'un rèquiem, crec, sincerament que és moment de mirar endavant i intentar treure profit de la lliçó sense perdre de vista que les paraules se les enduu el vent (especialment les d'alguns polítics!) i que els números s'han de fer sempre amb el cap (i no amb el cor).
El cas és que jo no sóc sòcia de l'entitat, però des de fa uns vint-i-cinc anys que hi tinc una relació que gairebé m'atreviria a titllar de “sentimental” si no em fes vergonya l'expressió. Per això m'il·lusiona pensar que s'està posant fil a l'agulla per superar tots els despropòsits que han acompanyat des del primer moment el projecte de rehabilitació de l'edifici que l'acull. Sembla que el finançament s'està desencallant --esperem que s'acabin signant tots els convenis acordats!-- i hi ha menys obstacles per mirar de poder continuar les obres a curt termini.
Ara no és moment de buscar culpables ni de fer retrets. A més: segurament hi ha culpes compartides, com hi ha veritats diverses per a persones diverses (però difícilment n'hi ha cap d'única i absoluta). Així, si per a uns pot ser difícil acceptar que una entitat privada (per més notori i lloable que sigui el servei que fa, directament o indirecta, a la ciutat) pugui “acaparar” tant diner públic, per a altres és més inexplicable la tossuderia d'alguns socis del casino en alguns aspectes. Ignorar que els temps han canviat (no som al segle XIX, sinó al XXI) no ha facilitat, de ben segur, les coses.
Però, ara que comença a semblar possible entonar un “al·leluia” en lloc d'un rèquiem, crec, sincerament que és moment de mirar endavant i intentar treure profit de la lliçó sense perdre de vista que les paraules se les enduu el vent (especialment les d'alguns polítics!) i que els números s'han de fer sempre amb el cap (i no amb el cor).
Passejar per Figueres (II)
Dies enrere, després d'exaltar les virtuts i els goigs innegables que comporta anar a peu pels carrers de la nostra ciutat (amb “detalls” o sense, que això va a gust de cadascú, només faltaria!), ja vaig aventurar que tornaria per convidar-vos a visitar el costat menys idíl·lic de les passejades per Figueres.
Així que, si no us fa res, avui em permetré la llicència d'acompanyar-vos a veure la ciutat d'una altra manera: amb ulls de “maredecriaturaambcotxet”.
Ja han passat una colla de dies (i uns quants anys) d'ençà que vaig descobrir, tot just estrenada la meva faceta de mare maldestra i inexperta, la trepidant aventura d'intentar arribar a algun lloc caminant per aquests carrers i places amb cotxet. El temps m'ha ensenyat que no tots els fracassos són atribuïbles a la poca traça de la mare “novella”: he repetit com a mare i començo a acumular quilòmetres, però les coses no han canviat gaire!
En resum: és un fet irrefutable que l'espècie “maredecriaturaambcotxet” ho té realment cru per desplaçar-se sense un entrenament previ intens. A còpia d'anar topant amb dificultats múltiples, però, acaba desenvolupant una aptitud extraordinària per adaptar-se a un medi tan hostil i es fa prou hàbil en l'art de sortejar tota mena d'obstacles.
D'obstacles, els nostres carrers, places i voreres ens n'ofereixen de tota mena: d'estructurals i de circumstancials, de sòlids i de no tan sòlids, d'evitables i d'inevitables... Així que les dificultats que ens poden entorpir en l'intent d'emprendre la fascinant aventura de descobrir a peu la nostra ciutat són de naturalesa ben diversa. Algunes depenen d'imponderables, i ben poc podem fer per evitar-les: el pas del temps comporta un desgast, com comporta també nous usos i noves necessitats per als quals els vells espais no sempre estan adaptats. El que hauria d'estar ja eradicat, però, són els fanals, papereres, senyals, paradetes, testos i altres artefactes plantats enmig de voreres que esdevenen gairebé impracticables. Suposo que aquí podem apel·lar a les autoritats perquè hi posin mà. D'altres dificultats, en canvi, sí que depenen de la irresponsabilitat i/o de l'incivisme de les accions dels ciutadans, diguem-ho així, de carrer.
Quant als primers, em consta que s'està fent un esforç (només faltaria!) per adequar i arreglar calçades i voreres, encara que el ritme i l'abast d'aquestes intervencions no siguin del gust de tothom. D'altra banda, és ben lloable l'interès per alliberar certes zones de la nostra ciutat de cotxes estacionats a fi d'afavorir un espai més amable per als vianants. (Aquí he de confessar, però, que, egoistament i a cop calent, alguna vegada també he reprovat aquesta dèria "pacificadora"). El problema rau en el fet que molts conductors i conductores despreocupats, desesperats o, simplement, maleducats, opten per ocupar l'espai dels vianants. Arribats a aquest extrem: què hi guanyem els caminants? On abans hi havia una zona reservada per a l'estacionament de vehicles a la calçada, ara conductors desaprensius miren d'esquivar la ratlla groga plantant el cotxe sobre la vorera! Val a dir, posats a confessar, que, de tant en tant la "maredecriaturambcotxet" també deixa anar algun exabrupte o improperi i, fins i tot, es veu en la necessitat de reprimir unes ganes immenses d'arremetre contra un retrovisor invasor i de desfogar certs instints vandàlics damunt un vehicle de dues o més rodes "graciosament" aturat o estacionat al seu pas. Però es reté.
Un altre handicap el suposen les inevitables obres. Qui vol presumir, ha de patir... Però no hi ha una manera humana de posar ordre al desori que pot suposar l'existència de dues o més obres simultànies en un mateix carrer? Si més no s'hauria d'evitar l'absurd que suposa que un pas de vianants provisional disposat amb la funció d'evitar els inconvenients d'una vorera afectada per obres et condueixi a l'altre costat del mateix carrer amb la sorpresa que, o no hi ha vorera, o també hi ha obres! Vet aquí un risc afegit a la nostra aventura.
És clar que, posats a repartir, també n'hi ha d'haver per als que circulem a peu! No estem pas més lliures de pecat que els altres. La nostra "maredecriaturaambcotxet" de vegades no se'n sap estar de recriminar a un altre vianant el fet que "involuntàriament" li hagi "caigut" un paper, un xiclet o vés a saber què a terra. Hi hagi o no hi hagi prou papereres a la via pública (sincerament, no m'he pres mai la molèstia de posar-me a fer-ne inventari, ni tinc cap intenció de fer-ho), no es mai disculpable aquest afany de desfer-se de les noses sense miraments. Arribats a aquest capítol no cal dir que un tipus de nosa que m'esperona especialment l'instint reprovatori són els records que els amos i mestresses d'alguns gossos deixen a la nostra vista i al nostre pas! Sort n'hi ha, i cal dir-ho, que, si més no al centre, l'arranjament i manteniment d'espais públics adreçats a l'esplai de la mainada ha millorat aquests darrers anys, però és que ja tocava!
Amb tot, mantinc i refermo la meva invitació a descobrir i gaudir les benaurances del passeig per Figueres. Però no vull acabar sense retre homenatge (per solemne que sembli) a tots aquells que amb moltes més dificultats per moure's que no pas la nostra soferta mare (prou àgil i sana encara) no tenen altre remei que sotmetre's heroicament a les dures condicions d'aquest hàbitat per desplaçar-se.
30 abril 2009
(Publicat a Hora Nova 08/05/09)
Així que, si no us fa res, avui em permetré la llicència d'acompanyar-vos a veure la ciutat d'una altra manera: amb ulls de “maredecriaturaambcotxet”.
Ja han passat una colla de dies (i uns quants anys) d'ençà que vaig descobrir, tot just estrenada la meva faceta de mare maldestra i inexperta, la trepidant aventura d'intentar arribar a algun lloc caminant per aquests carrers i places amb cotxet. El temps m'ha ensenyat que no tots els fracassos són atribuïbles a la poca traça de la mare “novella”: he repetit com a mare i començo a acumular quilòmetres, però les coses no han canviat gaire!
En resum: és un fet irrefutable que l'espècie “maredecriaturaambcotxet” ho té realment cru per desplaçar-se sense un entrenament previ intens. A còpia d'anar topant amb dificultats múltiples, però, acaba desenvolupant una aptitud extraordinària per adaptar-se a un medi tan hostil i es fa prou hàbil en l'art de sortejar tota mena d'obstacles.
D'obstacles, els nostres carrers, places i voreres ens n'ofereixen de tota mena: d'estructurals i de circumstancials, de sòlids i de no tan sòlids, d'evitables i d'inevitables... Així que les dificultats que ens poden entorpir en l'intent d'emprendre la fascinant aventura de descobrir a peu la nostra ciutat són de naturalesa ben diversa. Algunes depenen d'imponderables, i ben poc podem fer per evitar-les: el pas del temps comporta un desgast, com comporta també nous usos i noves necessitats per als quals els vells espais no sempre estan adaptats. El que hauria d'estar ja eradicat, però, són els fanals, papereres, senyals, paradetes, testos i altres artefactes plantats enmig de voreres que esdevenen gairebé impracticables. Suposo que aquí podem apel·lar a les autoritats perquè hi posin mà. D'altres dificultats, en canvi, sí que depenen de la irresponsabilitat i/o de l'incivisme de les accions dels ciutadans, diguem-ho així, de carrer.
Quant als primers, em consta que s'està fent un esforç (només faltaria!) per adequar i arreglar calçades i voreres, encara que el ritme i l'abast d'aquestes intervencions no siguin del gust de tothom. D'altra banda, és ben lloable l'interès per alliberar certes zones de la nostra ciutat de cotxes estacionats a fi d'afavorir un espai més amable per als vianants. (Aquí he de confessar, però, que, egoistament i a cop calent, alguna vegada també he reprovat aquesta dèria "pacificadora"). El problema rau en el fet que molts conductors i conductores despreocupats, desesperats o, simplement, maleducats, opten per ocupar l'espai dels vianants. Arribats a aquest extrem: què hi guanyem els caminants? On abans hi havia una zona reservada per a l'estacionament de vehicles a la calçada, ara conductors desaprensius miren d'esquivar la ratlla groga plantant el cotxe sobre la vorera! Val a dir, posats a confessar, que, de tant en tant la "maredecriaturambcotxet" també deixa anar algun exabrupte o improperi i, fins i tot, es veu en la necessitat de reprimir unes ganes immenses d'arremetre contra un retrovisor invasor i de desfogar certs instints vandàlics damunt un vehicle de dues o més rodes "graciosament" aturat o estacionat al seu pas. Però es reté.
Un altre handicap el suposen les inevitables obres. Qui vol presumir, ha de patir... Però no hi ha una manera humana de posar ordre al desori que pot suposar l'existència de dues o més obres simultànies en un mateix carrer? Si més no s'hauria d'evitar l'absurd que suposa que un pas de vianants provisional disposat amb la funció d'evitar els inconvenients d'una vorera afectada per obres et condueixi a l'altre costat del mateix carrer amb la sorpresa que, o no hi ha vorera, o també hi ha obres! Vet aquí un risc afegit a la nostra aventura.
És clar que, posats a repartir, també n'hi ha d'haver per als que circulem a peu! No estem pas més lliures de pecat que els altres. La nostra "maredecriaturaambcotxet" de vegades no se'n sap estar de recriminar a un altre vianant el fet que "involuntàriament" li hagi "caigut" un paper, un xiclet o vés a saber què a terra. Hi hagi o no hi hagi prou papereres a la via pública (sincerament, no m'he pres mai la molèstia de posar-me a fer-ne inventari, ni tinc cap intenció de fer-ho), no es mai disculpable aquest afany de desfer-se de les noses sense miraments. Arribats a aquest capítol no cal dir que un tipus de nosa que m'esperona especialment l'instint reprovatori són els records que els amos i mestresses d'alguns gossos deixen a la nostra vista i al nostre pas! Sort n'hi ha, i cal dir-ho, que, si més no al centre, l'arranjament i manteniment d'espais públics adreçats a l'esplai de la mainada ha millorat aquests darrers anys, però és que ja tocava!
Amb tot, mantinc i refermo la meva invitació a descobrir i gaudir les benaurances del passeig per Figueres. Però no vull acabar sense retre homenatge (per solemne que sembli) a tots aquells que amb moltes més dificultats per moure's que no pas la nostra soferta mare (prou àgil i sana encara) no tenen altre remei que sotmetre's heroicament a les dures condicions d'aquest hàbitat per desplaçar-se.
30 abril 2009
(Publicat a Hora Nova 08/05/09)
29 d’abril de 2009
No és això, companys
No és això, companys, no és això. No és cert que el dels ensenyants sigui un gremi de privilegiats que només es queixa per caprici. Però potser nosaltres mateixos abonem aquesta lectura simplista que només ens preocupen el sou i les vacances; sí, bona part de culpa que aquest sentir encara existeixi és nostra. També tenim molt a aprendre: no sabem fer pedagogia de la nostra condició (o creiem que no cal?). Molts patim els mateixos mals que la resta de la societat: vivim instal·lats en la cultura de la queixa i oblidem que la crítica és una altra cosa. Ens acomodem en les nostres inèrcies i ens mirem massa el melic i, és clar, ens mobilitzem, sovint, a deshora. Resultat: collim el que sembrem.
És cert que gaudim del dret a certs beneficis socials que ens fan més fàcil conciliar vida familiar i vida laboral -si no predica amb l'exemple el sector públic!-. Però encara hi ha massa tòpics, malentesos i falsos mites entorn a la nostra “vida regalada”: que si tenim massa temps d'oci, que si no hem de donar compte a ningú del que fem o deixem de fer, que si cobrem massa...
Realment algú, avui dia, encara creu que dedicar-se a l'ensenyament és una ganga? No tenim, de bon tros, tantes vacances; la nostra feina està més vigilada que mai (equips directius, inspecció, pares i mares...); els canvis constants en els currículums no ens deixen adormir, i la realitat social canviant i més diversa que mai ens obliga a estar en un procés de reciclatge constant, que ens ha enriquit i ens ha fet enfrontar a nous reptes, però que no és cap regal.
Les exigències són moltes, i malhauradament, no sempre trobem prou comprensió i prou respecte al nostre entorn. Amb tot, molts mirem d'anar endavant amb sentit de la responsabilitat i certa dosi d'il·lusió (encara).
No estaria de més no haver de suportar les fal·làcies de sempre. És clar que, per a això, hauríem de començar, ja ho he dit abans, a fer pedagogia nosaltres mateixos i a predicar amb l'exemple. La crispació que es viu en el sector de l'ensenyament en aquests darrers temps beu d'un pòsit d'anys: el descontentament no és fruït de reivindicacions capricioses o de quatre quartos no guanyats. Però ens hem ben guanyat que no se'ns entengui. Segurament no ens hem esforçat prou a explicar els nostres motius (prou feina tenim!).
Entonem un mea culpa, fem valer els nostres drets i continuem amb la nostra feina de cada dia!
És cert que gaudim del dret a certs beneficis socials que ens fan més fàcil conciliar vida familiar i vida laboral -si no predica amb l'exemple el sector públic!-. Però encara hi ha massa tòpics, malentesos i falsos mites entorn a la nostra “vida regalada”: que si tenim massa temps d'oci, que si no hem de donar compte a ningú del que fem o deixem de fer, que si cobrem massa...
Realment algú, avui dia, encara creu que dedicar-se a l'ensenyament és una ganga? No tenim, de bon tros, tantes vacances; la nostra feina està més vigilada que mai (equips directius, inspecció, pares i mares...); els canvis constants en els currículums no ens deixen adormir, i la realitat social canviant i més diversa que mai ens obliga a estar en un procés de reciclatge constant, que ens ha enriquit i ens ha fet enfrontar a nous reptes, però que no és cap regal.
Les exigències són moltes, i malhauradament, no sempre trobem prou comprensió i prou respecte al nostre entorn. Amb tot, molts mirem d'anar endavant amb sentit de la responsabilitat i certa dosi d'il·lusió (encara).
No estaria de més no haver de suportar les fal·làcies de sempre. És clar que, per a això, hauríem de començar, ja ho he dit abans, a fer pedagogia nosaltres mateixos i a predicar amb l'exemple. La crispació que es viu en el sector de l'ensenyament en aquests darrers temps beu d'un pòsit d'anys: el descontentament no és fruït de reivindicacions capricioses o de quatre quartos no guanyats. Però ens hem ben guanyat que no se'ns entengui. Segurament no ens hem esforçat prou a explicar els nostres motius (prou feina tenim!).
Entonem un mea culpa, fem valer els nostres drets i continuem amb la nostra feina de cada dia!
22 març 2009
A FIGUERES, QUI ES FICA DE PEUS A LA GALLEDA?
El dia de Sant Jordi, aprofitant l'afluència massiva de gent a la Rambla de Figueres, a l'estand de la Iaeden van decidir muntar un “circ”. Sap greu saber que hi ha gent que forma part de partits i organitzacions democràtics que són còmplices d'aquesta posada en escena grotesca (si més no, això es desprèn dels fullets que repartien anunciant un acte informatiu sobre el Pla Director Urbanístic). Crec que a vegades no s'acaba d'entendre què és la llibertat d'expressió. És absolutament lamentable que hi hagi qui cregui necessari arribar a aquests extrems per reivindicar les seves idees! De veritat cal aquest mal gust? On arribarem? Em sembla que demostren una falta total de recursos i una incapacitat preocupant per resoldre les coses civilitzadament. Hi ha d'haver altres formes de fer-se escoltar.
Puc comprendre i, fins i tot, compartir, el fons de les seves reivindicacions. No és pas l'afany de defensar els qui ens governen el que em mou (a part que no hi ha mai una sola veritat absoluta...), sinó la voluntat de mostrar el meu rebuig per unes formes tan barroeres que no puc compartir de cap manera.
Si us plau: busquem i busqueu tots plegats una altra manera de fer les coses. Ja comença a ser-ne hora, no?
Passejar per Figueres
Jo, que sóc gironina de naixement (gairebé per accident), però empordanesa d'arrel per herència, per residència i per convicció, sempre he proclamat el goig que em suposa deixar-me dur pels carrers empedrats i grisos de Girona. De fet, de tant en tant, el cos em demana respirar-ne els aires plens d'història i vida: els enyoro de la meva època universitària i dels anys que hi he treballat i vagat.
Amb el temps, però, també he anat descobrint el plaer de passejar per la nostra ciutat, per Figueres. De fet, aviat farà deu anys que m'hi vaig plantar (l'amor, ja se sap!). I fins figuerencs són els meus fills.
Abans, però, ja hi havia fet els amics d'adolescència, els qui em van acompanyar en l'aprenentatge de la vida adulta. I al Deulofeu vaig prendre consciència de la meva vocació, sota el mestratge d'alguns dels seus professors i professores. De fet, anys després, amb més d'un hem compartit aules, tertúlies i claustres...
De l'etapa d'adolescència, en recordo també els entrenaments al CNF: anàvem a rodar al parc i a fer voltes al Castell! I fèiem el que podíem en aquell atrotinat estadi d'atletisme... Amb tot, en van sortir grans atletes!
També recordo aquella inacabable pujada a l'institut “de dalt” (que anys després se'm va fer petita comparada amb la pujada a la facultat de Lletres gironina de la plaça de Sant Domènec!).
Fora d'això, en aquella època, de passejades, poques.
Anys a venir, aquella Figueres una mica caòtica i bruta que jo tenia en el record, va anar-se tornant més presumida. Quant al caos, què hi farem!, d'intents n'hi ha hagut molts, però la circulació de vehicles i la peculiar estructura del centre de la nostra ciutat no afavoreixen gens la tan volguda “pacificació”. Potser algun dia s'arribarà a l'armistici, però mentrestant, ens haurem de continuar armant de paciència quan les circumstàncies ens obliguin a agafar el cotxe. Una reflexió, però: no heu provat mai, com fa una servidora, de gastar soles de sabata en lloc de pneumàtics i carburant? Fora del petit inconvenient d'haver de visitar més sovint el sabater, els avantatges són diversos. Descobrireu que a Figueres totes les distàncies són curtes i que sovint s'arriba abans a lloc quan no es depèn de les màquines. A més, caminar és sa, i ens ofereix el plaer incommensurable de poder anar repartint i recollint salutacions i somriures, lligar converses, descobrir complicitats i prendre el pols a la ciutat a qualsevol hora: un luxe!
Per acabar, Figueres admet moltes menes de passejades; n'hi ha per satisfer els gustos més diversos: urbanites, consumidors de moltes menes, errants, artistes, erudits, bohemis i esportistes... Només cal saber trobar el parc, carrer, indret o plaça més avinent i deixar-nos captivar...
Us hi convido!
(Un altre dia ja parlarem de les dificultats que ens poden entorpir en l'intent d'emprendre aquesta fascinant aventura de descobrir a peu la nostra ciutat).
M. Àngels Vila Safont
Figueres, 6 d'abril de 2009
28 d’abril de 2009
ENSENYANTS, EDUCADORS I CIUTADANS.
Fa poc més d'un mes, un nou estirabot del conseller d'”Educació” Maragall va atiar el meu esperit combatiu. La seva sortida endavant en solitari proclamant la decisió d'avançar l'inici de curs va provocar comentaris i reaccions de tota mena: els ensenyants tornàvem a estar al punt de mira. I jo vaig descobrir, sense haver-m'ho proposat ni poc ni gaire, que estic en un moment de la meva vida més propens a les “filípiques” que no pas a les “bucòliques”. Tant de bo em pogués delectar amb visions horacianes! Però -potser per deformació professional- tendeixo més a les arengues.
Aquella nit, probablement esperonada per algun comentari de carrer, en un rampell molt propi, vaig córrer al teclat i vaig deixar-hi fluir els sentiments. Però ja feia temps que la raó havia anat madurant aquelles reflexions... El resultat d'aquell disgust va ser una carta de to punyent a la premsa. (Tots tenim dret a moments d'arravatament!). Hi reclamava que cadascú assumís el paper que li toca per intentar redreçar, en la mesura que sigui possible, els mals de la nostra societat. I em mantinc ferma en aquesta idea. Potser sí que em va sortir un cert corporativisme en defensar el meu gremi: com a tot arreu, hi ha de tot en el nostre hort! Però crec que és prou raonable mantenir que els professors no som els únics responsables de tot, ni per bé, ni per mal. I això no suposa defugir la part de culpa que hi puguem tenir. Perquè, per més que el departament del senyor Maragall s'anomeni d'Educació (quin problema hi havia que es digués d'”ensenyament”?), no és feina, si més no exclusiva, dels ensenyants educar els futurs ciutadans.
Apel·lar al sentit de la responsabilitat no és ser catastrofista. El gran mal que patim avui dia és que molts objecten, quan no dimiteixen, del paper que els toca: pares i mares que obliden que la paternitat és a temps complet i per a tota la vida; fills i filles que no han après que el món civilitzat es regeix per normes; ciutadans i ciutadanes que desconeixen els seus deures i polítics que obliden que es deuen a tots els ciutadans.
En un món mancat de valors, la millor pedagogia es pot fer amb l'exemple. I el que ens cal, abans de res, és sentit comú: En època de crisi, recordar que no tots som rics, i que sense esforç no hi ha recompensa és, no només recomanable, sinó indispensable per tirar endavant.
I no parlo només d'economia; la més punyent, és la crisi de valors, la falta de referents dels nostres joves. I d'això, en som tots i totes responsables, sense excepció. També en el meu gremi hem d'aprendre a fer valer els nostres drets i a assumir els nostres deures, a “queixar-nos” quan i com toca, i a valorar el que tenim sense eludir l'essència de la nostra feina: dedicació, responsabilitat i una gran dosi de vocació!
Març 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
