25 de maig del 2018

Gimcana

La gent del meu barri estem habituats a les gimcanes i a moure'ns fent ziga-zagues. També ens hem acostumat a mirar a terra quan caminem, a alçar els peus de manera exagerada i a aguantar la respiració cada dos per tres. 
Però no formem pas part de cap secta, ni som un grup d'elit obligat a seguir un entrenament especial. Tampoc no ens dediquem a fer juguesques estrambòtiques. Simplement, ens movem per instint de supervivència i procurem arribar indemnes a lloc. I, creieu-me, no és una tasca gens fàcil.  Perquè els nostres carrers fan pudor: de pixats, de caques de gos i de "substàncies prohibides" consumides a la via pública o conreades (per a consum propi o no) en terrats o sota sostre. I les voreres són plenes d'esvorancs i esquerdes o estan ben amanides de detalls de procedència majoritàriament canina, encara que tampoc no hi manquen excrecions humanes (aquestes, habitualment líquides). D'altra banda, constato que hi deu haver molta gent que es va perdre el capítol del mític Barrio Sésamo on explicaven la diferència entre "dins" i "fora", ja que és el pa de cada dia trobar deixalles a la vorera al costat de contenidors mig buits o abocaments d'objectes diversos i dispersos propis d'una fira de quincalla o de les restes d'un naufragi.
Cal més neteja, sento a dir. Sí, i tant! Però la clau no es troba a augmentar els esforços per netejar i endreçar, sinó a no embrutar. Tots acabem pagant per comportaments incívics individuals i formem part d'aquest cercle viciós en el qual la deixadesa només desemboca en més deixadesa...total, si ja és brut! Ah! i la culpa, òbviament, sempre és dels altres. Només faltaria!
Avui el que m'ha encès és la deixadesa d'un percentatge visible de propietaris canins. Rumiant, rumiant, arribo a la conclusió que al meu barri hi ha, entre molts altres espècimens, molts ciutadans temeraris i despreocupats que tenen gossos per sobre de les seves possibilitats. I que es permeten la llibertat d'obsequiar-nos a la resta amb les conseqüències desagradables del seu escàs seny i d'una absoluta manca d'empatia

Maletes. (Per molts anys, Joan!)



La vida passa mentre anem obrint i tancant portes, endreçant i desendreçant armaris i fent i desfent maletes. I no s’atura, per sort. Mentrestant, aprenem, sisplau o per força, a bastir ponts, a travessar terres pantanoses, a aixecar-nos quan caiem i a viure. I viure és patir, aprendre, dubtar, riure, plorar, gaudir, perdre, guanyar, recordar,  oblidar... i, en definitiva, anar sumant.

Justament avui, tu sumes cinc meravelloses dècades. I jo em sento molt afortunada d’haver-te acompanyat, ja, en més de la meitat del teu periple vital. I de continuar al teu costat amb la nostra petita gran família, el motor de la teva vida (i de la meva!). Perquè sé que em fas millor persona. Perquè no em sé imaginar la vida sense tu. I perquè hem après tantes coses junts!

Podria fer un àlbum ple de retalls de moments feliços al teu costat. N’ompliria pàgines senceres, i em quedarien moltes ratlles per escriure i moltes fotografies per enganxar. Però sé que n’han de venir molts més, i no em sap greu continuar guardant aquests records per a nosaltres, continuar fent créixer el nostre àlbum i saber que tenim somnis pendents. Saber-te al meu costat és el tot.

Per molts anys, Joan! I gràcies per ser un pare estupend per als teus fills, el fill meravellós que ha tingut la sort de tenir la teva mare i el millor company de viatge que jo podria desitjar!

Continua així i no reprimeixis mai el bon cor que et mou. Ets, sens dubte, el millor exemple per a en Roger i la Jana. T’estimo.

Per molts anys!

19 de maig del 2018

Fi de curs

Als meus alumnes i tutorats de 2n de BAT


Se’ns ha fos el tercer trimestre. I cau un altre curs. Però no és un curs més: és EL curs. Aquell que recordareu sempre. Acabeu Batxillerat. Punt i final, punt i a part o punt i seguit. L’hora dels adéus i la benvinguda als nous reptes.
De fet, el calendari ja fa dies que va començar a esgotar fulls. Agendes plenes. Perquè mestres i deixebles estem frenèticament immersos en aquella època de l'any en què les hores de son a alguns se'ns fan més curtes que mai. O, com molt bé diu un col·lega, vivim "aquelles nits que dormim de pressa".
Primavera capriciosa. Alts i baixos inevitables. Somriures i llàgrimes. Temps de voler i no poder perquè sembla que ens robin les hores. Estudiants a punt d'arrencar el vol que comencen (tot just ara!) a veure les orelles al llop. Els números no surten. Desitjos i realitats. Llums i ombres. Fred i calor.
Capítols per llegir. Poemes per fer i molts paràgrafs que esperen ser escrits. I la gairebé certesa que algun moment tindrem la gosadia de posar-nos-hi. 

Però abans haurem de fer net. Fer lloc a la safata d'entrada. Esborrar correus obsolets. Liquidar duplicitats.  Recuperar encàrrecs oblidats i acceptar que hi ha tasques que no podrem endegar o que no sabrem endreçar. Reptes vells i nous. Obligacions imperioses i projectes poc o gens  abastables.
Camins per fer i desfer. La vida que passa i noves vides que comencen a bategar.

I jo ja us començo a enyorar, agraïda d’haver-vos pogut acompanyar en una petita etapa de la vostra ruta pel Monturiol.  Perquè els ensenyants, per sort, sempre aprenem gràcies als nostres deixebles i vivim, any rere any, les vostres angoixes, els dubtes, els desencisos, els desenganys, els èxits i els fracassos... i, encara que no us ho sembli, els fem també un xic nostres.

Ara mateix vosaltres sou en un vaixell que lleva l’àncora. Us esperen ports coneguts o destins ignots. Qui sap cap a on us duran els vents...
Tant se val: sort en les travessies que us esperen des d’ara!


M. Àngels Vila Safont
Tutora 2A BAT
Institut Narcís Monturiol

7 de maig del 2018

És maig i et dic adéu

I avui penjo quatre versos...


Ara que ja me’n vaig, deixaré roba estesa,
La porta entreoberta i el perfum d’aquest maig.

Així em sabràs a prop, si ulls clucs mai m’empaites,
per descuit o nostàlgia, o si et pesa l’enyor...

Marxo amb passos ben ferms, empassant-me la pena,
No puc tornar enrere, m’enretiro silent.

Es perdran les raons de l’infeliç naufragi:
No cabran peròs en el nostre epitafi.

Som amants condemnats: malalts d’amor furtiu,
Vivint en cada instant l’alè definitiu.

Ara que sento el dol i es desfan les promeses
Et faig un lloc al cor perquè hi endrecis penes.

Deixo la clau al pany mentre ordeno els armaris,
I en trec alguns retalls  d’aquells nostres desvaris.

Cobejo encara instants on, tossudament còmplices,
Ens venen al rescat delits d’amants insomnes.

Me’n vaig sense rancor, sense cap odi estèril,
Perquè et sé ben a prop , malgrat tants de silencis.

Deixo obert el cancell, franc el pas de la porta,
No em resigno a l’adéu: vull tenir-te d’escorta.

Si franqueges el pas, lluny de pors i recances,  
Trobaràs el teu jaç i la taula parada.





3 de maig del 2018

Innocents

Sempre s'havia sentit a dir que un era innocent mentre no es demostrés el contrari. D'això en deien "presumpció d'innocència". I es veu que era un principi jurídic aplicable universalment. Sempre que no hi hagués de per mig una dictadura aplicant les seves pròpies presumpcions a tort i a dret i fent-se lleis a mida. Però es veu que ara els únics innocents som els que encara confiem en aquesta suposada premissa. Sí: devem ser massa innocents els que creiem que l'escola catalana educa en lloc d'adoctrinar; els que estem convençuts que ensenyar la llengua pròpia del territori és sumar i no dividir; els que entenem que l'ensenyament públic és l'espai que fa possible la convivència i la cohesió social, i no l'origen de ghettos; els que estem pel diàleg i no per la por. Potser és que vivim en un món real i no en aquell infern ple de gent violenta que ens volen fer creure. 
Tanmateix, hi creiem; més enllà d'endogàmies i de gremialismes, és clar. Perquè som prou honestos per saber i entendre que dins d'un col·lectiu amplíssim i heterogeni hi caben sensibilitats, ètiques i ideologies de tots colors; individus impecables i hooligans de causes ben diverses. Però rarament deixem de tocar de peus a terra fins al punt d'oblidar-nos de la complexitat del món on vivim i treballem. Prou convivim amb la diversitat d'una societat calidoscòpica i plural! 
Per tant, no és de cap manera just que es busqui i s'atiï la criminalització dels professionals del sector educatiu i que s'obviï que, per damunt de qualsevol altre condicionant, som professionals. Això sí: professionals que no podem girar-nos d'esquena a la realitat, tancar els ulls a l'actualitat i negar-nos a respondre preguntes. La majoria, sortosament, tenim prou seny per saber on són els límits. I fem la nostra feina, malgrat tot, amb tota la dignitat possible, encara que sovint ens toqui remar contracorrent i treure'ns els recursos (que no tenim) de la màniga. 
Definitivament, ens volen penjar la llufa. I sort n'hi ha de la vocació!

 Companys, no és això (Concert per la llibertat, 2013)