La
vida passa mentre anem obrint i tancant portes, endreçant i desendreçant
armaris i fent i desfent maletes. I no s’atura, per sort. Mentrestant, aprenem,
sisplau o per força, a bastir ponts, a travessar terres pantanoses, a
aixecar-nos quan caiem i a viure. I viure és patir, aprendre, dubtar, riure,
plorar, gaudir, perdre, guanyar, recordar,
oblidar... i, en definitiva, anar sumant.
Justament
avui, tu sumes cinc meravelloses dècades. I jo em sento molt afortunada
d’haver-te acompanyat, ja, en més de la meitat del teu periple vital. I de continuar
al teu costat amb la nostra petita gran família, el motor de la teva vida (i de
la meva!). Perquè sé que em fas millor persona. Perquè no em sé imaginar la
vida sense tu. I perquè hem après tantes coses junts!
Podria
fer un àlbum ple de retalls de moments feliços al teu costat. N’ompliria
pàgines senceres, i em quedarien moltes ratlles per escriure i moltes
fotografies per enganxar. Però sé que n’han de venir molts més, i no em sap
greu continuar guardant aquests records per a nosaltres, continuar fent créixer
el nostre àlbum i saber que tenim somnis pendents. Saber-te al meu costat és el
tot.
Per
molts anys, Joan! I gràcies per ser un pare estupend per als teus fills, el
fill meravellós que ha tingut la sort de tenir la teva mare i el millor company
de viatge que jo podria desitjar!
Continua
així i no reprimeixis mai el bon cor que et mou. Ets, sens dubte, el millor
exemple per a en Roger i la Jana. T’estimo.
Per molts anys!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada