25 de maig de 2018

Maletes. (Per molts anys, Joan!)



La vida passa mentre anem obrint i tancant portes, endreçant i desendreçant armaris i fent i desfent maletes. I no s’atura, per sort. Mentrestant, aprenem, sisplau o per força, a bastir ponts, a travessar terres pantanoses, a aixecar-nos quan caiem i a viure. I viure és patir, aprendre, dubtar, riure, plorar, gaudir, perdre, guanyar, recordar,  oblidar... i, en definitiva, anar sumant.

Justament avui, tu sumes cinc meravelloses dècades. I jo em sento molt afortunada d’haver-te acompanyat, ja, en més de la meitat del teu periple vital. I de continuar al teu costat amb la nostra petita gran família, el motor de la teva vida (i de la meva!). Perquè sé que em fas millor persona. Perquè no em sé imaginar la vida sense tu. I perquè hem après tantes coses junts!

Podria fer un àlbum ple de retalls de moments feliços al teu costat. N’ompliria pàgines senceres, i em quedarien moltes ratlles per escriure i moltes fotografies per enganxar. Però sé que n’han de venir molts més, i no em sap greu continuar guardant aquests records per a nosaltres, continuar fent créixer el nostre àlbum i saber que tenim somnis pendents. Saber-te al meu costat és el tot.

Per molts anys, Joan! I gràcies per ser un pare estupend per als teus fills, el fill meravellós que ha tingut la sort de tenir la teva mare i el millor company de viatge que jo podria desitjar!

Continua així i no reprimeixis mai el bon cor que et mou. Ets, sens dubte, el millor exemple per a en Roger i la Jana. T’estimo.

Per molts anys!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?