Però no formem pas part de cap secta, ni som un grup d'elit obligat a seguir un entrenament especial. Tampoc no ens dediquem a fer juguesques estrambòtiques. Simplement, ens movem per instint de supervivència i procurem arribar indemnes a lloc. I, creieu-me, no és una tasca gens fàcil. Perquè els nostres carrers fan pudor: de pixats, de caques de gos i de "substàncies prohibides" consumides a la via pública o conreades (per a consum propi o no) en terrats o sota sostre. I les voreres són plenes d'esvorancs i esquerdes o estan ben amanides de detalls de procedència majoritàriament canina, encara que tampoc no hi manquen excrecions humanes (aquestes, habitualment líquides). D'altra banda, constato que hi deu haver molta gent que es va perdre el capítol del mític Barrio Sésamo on explicaven la diferència entre "dins" i "fora", ja que és el pa de cada dia trobar deixalles a la vorera al costat de contenidors mig buits o abocaments d'objectes diversos i dispersos propis d'una fira de quincalla o de les restes d'un naufragi.
Cal més neteja, sento a dir. Sí, i tant! Però la clau no es troba a augmentar els esforços per netejar i endreçar, sinó a no embrutar. Tots acabem pagant per comportaments incívics individuals i formem part d'aquest cercle viciós en el qual la deixadesa només desemboca en més deixadesa...total, si ja és brut! Ah! i la culpa, òbviament, sempre és dels altres. Només faltaria!
Avui el que m'ha encès és la deixadesa d'un percentatge visible de propietaris canins. Rumiant, rumiant, arribo a la conclusió que al meu barri hi ha, entre molts altres espècimens, molts ciutadans temeraris i despreocupats que tenen gossos per sobre de les seves possibilitats. I que es permeten la llibertat d'obsequiar-nos a la resta amb les conseqüències desagradables del seu escàs seny i d'una absoluta manca d'empatia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada