25 de març de 2023

Tebior

Si em deixo endur per l’afalac
incert d’uns mots que mai no em dius…
Si, en va, t’espero amatent…


Si somnio l’escalf fal·laç

dels teus braços massa esquius

quan hi ets però te’m fas absent,


és potser perquè sé que encara

m’estimes prou, des del silenci,

que vesteix la teva presència,


i disfressa d’indiferència

l’alè necessari, viu, tebi:

la companyia que em regales.



 "Un núvol blanc", Lluís Llach amb Judit Neddermann, Santi Balmes i Gemma Humet

19 de març de 2023

Vetlla

Decrepitud cruel que escrostones raó

i memòria viva... que esborres l’ahir...

Senectud insolent que deixates records

i ens transmudes en víctimes dels sentits consumits!


Potser perquè t’entestes a fer-te omnipresent:


Gaudeixo cada instant que em lleu de viure avui,

abans que no em fugin els temps encara fèrtils;

venço pors ancestrals amb antídots subtils

mentre et vetllo efluvis de deliris intrèpids.




23 de febrer de 2023

No soc STEM... i què?

Permeteu que em reivindiqui. A mi, i a totes les "desgraciades" com jo que no fem prou mèrits perquè se'ns consideri dones al dia. No patiu: ara mateix m'explico. Soc dona, mare, esposa, professional.... i compagino activitats diverses mentre intento no oblidar-me de mi mateixa. Però, és clar, no soc ni dona STEM, ni allò que s'entén tècnicament per "emprenedora". És a dir: soc dona de lletres, amb estudis de la branca humanística i em dedico a una feina tan poc engrescadora per als que se la miren des de fora com ser docent de secundària en centres públics (d'aquells d'alta complexitat, que en diuen) des de fa un bon grapat d'anys. 

I aquí ve el perquè de la meva reivindicació. Perquè creure que la feina que les meves companyes i jo (i tantíssimes altres!) fem cada dia no comporta altíssimes dosis de paciència, multidisciplinarietat, empatia, capacitat d'adaptació,  iniciativa i bla, bla, bla és, si més no, desconeixement, si no menyspreu flagrant. I perquè les humanitats i els coneixements que se'n deriven són fonamentals en la construcció de qualsevol saber i ens fan ser competents: ajuden a entendre, contextualitzar, explicar, situar (i un llarg etcètera) qualsevol altre coneixement. 

Així que, senyors i senyores: em reivindico sense vergonya. Perquè jo també em moc, m'actualitzo, aprenc, lluito, connecto, emprec,  treballo i, sobretot, aporto alguna cosa al meu entorn cada dia. O ho intento. Ni més ni menys que qualsevol de les ara idolatrades dones STEM, emprenedores i superwomen d'última generació. Sense complexos, perquè les humanitats també aporten a la vida i perquè la docència viscuda des de la vocació també és imprescindible. Amén.






29 de gener de 2023

Rèmores

En tots els àmbits de la vida hi ha persones que construeixen i que cohesionen, que fan fàcil fer camí, que utilitzen la memòria per avançar i amb qui es pot dialogar, discutir i discrepar.  I altres, tòxiques, que només miren enrere per fer retrets i que viuen en un "voler i doler" permanent. Hi ha gent corrent que suma i "savis" que resten. Hi ha gent que fa pedagogia i gent que fa demagògia. Per això és bo recordar que rèmora no és el mateix que memòria. I que mirar endavant no vol dir trair el passat: només vol dir anar posant pedres al mur i mirar de redreçar-lo perquè no caigui, a l'espera, això sempre, que algú que en sàpiga més i trobi mà d'obra s'arremangui per fer parets noves.

Mentrestant el lema hauria de ser: "viu i deixa viure", que no és el mateix que 'laissez faire, laissez passer".



24 de gener de 2023

Noves (i no tan noves) espècies urbanes

Segur que, per poc observadors que sigueu, tots us heu adonat de la proliferació creixent d'una nova espècie urbana que té com a hàbitat principal places i llocs cèntrics de moltes ciutats, grans o petites. No, no em refereixo als coloms que volen temeràriament arran de terra per molts racons de Figueres emulant escenes mítiques d'una pel·lícula de Hitchcock... Ni em refereixo tampoc als intrèpids i, sovint, irresponsablement ignorants del codi de circulació (i dels més elementals principis per tenir cura de la  seguretat pròpia i de l'aliena) conductors de patinets. Si més no, no m'hi refereixo globalment. Més aviat m'he fixat en una subespècie d'aquests darrers que conviu amb conductors de tota mena de VMP (vehicles de mobilitat personal) amb motor o sense, elèctrics o de gasolina, amb dues rodes o una, provistos o no de manillar... Tant li fa. Els uneix qualsevol mena de vehicle o artefacte que els serveixi per arribar en el mínim temps possible a la destinació proposada i el fet d'haver de passar estones d'espera al ras per manca d'un lloc prou digne on aixoplugar-se. Ja sabeu qui són, ara? Sí: els repartidors d'empreses de lliurament a domicili de menjars i altres productes que es veuen obligats a fer pinya per fer-se passar les penes i compartir, de ben segur, no poques peripècies i anècdotes generades per una feina que no admet anar xino-xano ni quan es tracta de repartir rotllets de primavera. La unió fa la força, diuen. I les penes compartides són de més bon passar. Deu ser això. Però també ens els fa més visibles, tant quan s'agrupen en el seu punt de trobada estratègic a la placeta baixa de la Rambla, com quan alguns ens intimiden o posen a prova els nostres reflexos amb maniobres de conducció gairebé suïcides. 
Però en això tampoc tenim l'exclusiva els figuerencs. Aquesta nova espècie prolifera en molts altres indrets. I sol tenir com a hàbitat preferit, ja ho he dit, monuments, places i espais cèntrics des d'on els és més fàcil arribar a destinacions que una trucada imprevisible els urgeix a conquerir.