Ja n'hi ha prou! #vagadocent12maig

Els docents som un sector nombrós i molt divers, amb professionals vocacionals i seriosos i altres que són indignes i gens professionals i multitud d'estadis entre els dos extrems. En això no diferim de qualsevol altre àmbit professional. Per això, fugint del corporativisme que tant de mal pot fer quan és mal entès, convido a valorar honestament i objectiva el perquè del malestar creixent dels professionals del sector. I convido també a analitzar la realitat més enllà de la imatge simplista, tendenciosa i distorsionada que els mitjans i els responsables del departament insisteixen a donar de les nostres reivindicacions. El menyspreu i el desprestigi per part d'aquests ens ha portat a la pèrdua d'autoritat (no confonguem amb autoritarisme, si us plau!) i a la manca de respecte cap a la nostra feina.

La nostra lluita és per la formació dels futurs ciutadans, per poder oferir igualtat d'oportunitats, per tractar amb dignitat tot l'alumnat amb els recursos necessaris, per evitar el desgast que suposen els canvis de rumb constant dels qui ens regeixen, per no haver de continuar assumint funcions i responsabilitats que no ens pertoquen i que ens obliguen a gronxar-nos en un trapezi sense xarxa.

Perquè per poder ajudar de veritat cal que estiguem bé de veritat, no abandonats a la nostra sort i sota sospita permanent en una feina que, per vocacional que sigui, suposa un desgast emocional continu.

Si som tants que ens queixem és perquè la situació és insostenible i treballem al límit. I això no és el millor per als nostres nens i joves.

Ja n'hi ha prou!

Motius per fer vaga?

Els docents fem vaga i, com sempre, ens toca de justificar-nos i de reivindicar-nos per intentar que els mitjans de comunicació es recordin de nosaltres i que les famílies entenguin que no només ens preocupen els salaris. I dol que sigui així: al cap i a la fi, l'educació hauria de ser cosa de tots i les nostres reivindicacions haurien de ser compartides per famílies, mitjans, governants, joves i grans. 

Per què fem vaga? Més enllà de les motivacions individuals de cadascú i de molts altres motius no menys encomiables i respectables, ens plantem per dignitat, per compromís, per cansament i per responsabilitat.

Per dignitat, perquè fa anys que la nostra feina ha caigut en una espiral de menysteniment per part de governants que ens ignoren, de mitjans que manipulen la nostra paraula i de famílies que dimiteixen de fer el paper que els toca. 

Per compromís, perquè la vocació ens obliga a vetllar perquè el sistema educatiu doni veritables oportunitats als ciutadans del futur sense fal·làcies i enganys i posant els mitjans necessaris per atendre les necessitats diverses i dient les coses pel seu nom, més enllà del bonisme i les modes patrocinades per entitats amb un interès dubtós en el foment de l'esperit crític i l'autonomia dels nostres joves estudiants.

Per cansament, perquè patim la moda dels que manen i disposen d'anar canviant les directrius, els currículums, la manera de dir les coses, els sistemes d'avaluació, les vares de mesurar... Això sí: sense consultar-nos mai, perquè es veu que perdrien massa temps si ens escoltessin mínimament. Cansament perenne, perquè no hi ha vocació que aguanti aquesta situació en què els docents cada vegada estem més exposats i en què amb la pràctica del copet a l'espatlla i l'afalac més vacu se'ns van afegint responsabilitats i tasques que no ens pertoquen i una pressió que ens situa sempre a l'ull de l'huracà. Ser docent avui dia és estar permanentment sota sospita.

Per responsabilitat, perquè en una feina en què la vocació és fonamental, mirar cap a una altra banda quan s'està desballestant el sistema educatiu és inadmissible. Els docents creiem en les oportunitats, en la inclusió, en el progrés, en el canvi... però tot això té un preu que, sense els recursos necessaris, ens duu al col·lapse.

Tant de bo aquest missatge pogués ser escoltat, entès i compartit per tots els que, més enllà de l'escola, tenen responsabilitat en la formació dels ciutadanas del futur; és a dir: per tothom!

Solstici d'hivern

Després de la pluja que ens va abraçar amorosament el Nadal per ajudar-nos a sentir empara en l'aixopluc de casa, han vingut els dies assolellats. I la tebior del sol tímid d'hivern ens ha fet esbatanar totes les finestres -àvids de llum- i, també, alguns records. I perdut enmig d'aquest no-res entre el ser i el no ser hi surts tu, entre les boires que et tenen pres des de fa temps. I ens somrius amb bonhomia, però amb el deix murri, a punt de jugar una altra vegada a picar l'ullet i inventant-te mil i una paraules que, sense dir res, ho diuen tot en aquest punt del teu viatge. A cada estació has anat deixant penyora i el teu equipatge s'ha anat fent més i més lleuger, fins al punt d'evaporar-se. I ara somrius al teu jo que no acabes de reconèixer en les fotos que t'apropo, mentre els teus ulls espurnegen i ens connecten.

No sé si pots ser feliç així, però vull creure que no ets infeliç. Perquè el pòsit de tots els teus anys de sacrifici i lluita és ben present entre nosaltres; segur que estaries ben orgullós del hem fet gràcies a tu i a la mare...

Hi ha tantes coses que voldria exlicar-te! Però em resigno a veure't somriure. I m'empasso, amb llàgrimes a l'ànima, les paraules que tu ja no entens, les felicitacions d'any nou i les fites que m'has ajudat a assolir. Feliç any nou, pare!

Nadal 25

 

Avui fas anys, pare...

9 de novembre, pare. I tu, que hi ets i no hi ets, fas un any més. Encara que, perdut en la boira que ha empresonat la teva memòria, no ho saps. Amb tot, aquest boira fa un temps que és juganera i et bressola en una dolçor que et fa somriure mentre ens dius paraules impossibles amb veu de Mickey Mouse i ens assenyales fotos en els retalls de revista que et fan companyia. Tu no ho saps, pare, però fas anys, encara que la teva rutina d'avui haurà estat com la de qualsvol altre dia, en aquest palauet on vius, envoltat d'altres reis i reines sense tron i lluny del teu Palau d'horitzons amples.

I nosaltres brindem per tu i per tot els que ens has donat. I reivindiquem l'home inquiet que vas ser: el pare i espòs sacrificat i responsable, prou ferm per guiar-nos i prou flexible perquè féssim el nostre propi camí. El qui va viure i es va desviure per la família i pel seu llegat. I brindem també pel mestre vocacional, pel sindicalista convençut, pel polític de carrer, pel ciutadà militant... I perquè tot el que vas aconseguir no quedi en l'oblit, per vergonya dels que potser no t'ho van saber agrair quan tocava.

9 de novembre i no t'he posat cap cançó: fa temps que no et diuen res... Tampoc has rebut cap ram de flors, ni pastissos ni bombons; però has llepat i agraït com un nen llaminer el caramelet que t'ofereix la mare cada diumenge. I m'has picat l'ullet com si tinguéssim un secret. Potser el tenim i no ho sé...

Amb tot, si hagués de posar-te una banda sonora, avui triaria una de les poques cançons que et sentia cantar de petita... Va per tu, pare:

"El Rey", Vicente Fernández