3 de juliol de 2022

2 de juliol (i ja en sumem vint...)



Diuen els tòpics (i el sentit comú) que els fills s'han d'educar donant-los ales perquè en el moment que toqui emprenguin sols el vol. El procés per arribar a aquest punt és un camí fet a cegues en què pares i fills compartim aprenentatges: mentre uns aprenem a ser pares, els altres apreneu a ser fills i, sobretot, a ser persones. 
Vull creure que ara que fas vint anys, aquesta primera fase de creixement ja està més que superada i que ens n'hem sortit prou bé. Veure't a tu i l'entorn que t'envolta ens ho demostra. Tu, de fet, ja fa molt temps que vas començar a fer el teu camí. Però les circumstàncies de la vida, amb una pandèmia aixafaguitarres pel mig, han fet que no hagi estat fins aquest any (o fins aquest curs, que encara comptem les etapes així) que has aixecat de veritat el vol. Ho has fet gaudint, vivint moments d'alegries immenses, d'amistats noves i intenses, d'experiències plenes. També has tingut instants de decepció o de dolor. Però aquest contrapunt dolorós és necessari, ja ho entendràs, per viure amb més intensitat encara els instants plaents.  

Segueix endavant amb pas ferm i decidit i no tinguis por de viure. És el teu moment i ara et toca a tu. Aixeca el vol. Sense por: nosaltres serem a un costat per si ens necessites, ja ho saps. 

Estem molt orgullosos de l'home en què t'has convertit.
T'estimem!

3 de maig de 2022

Riure's del mort i de qui el vetlla

Riure's del mort i de qui el vetlla és una pràctica molt saludable (a vegades) quan es tracta d'anar endavant i no quedar-se ancorat en la temptadora pràctica del lament estèril. Però s'ha de saber dosificar la pràctica del "tansemenfotisme",  com passa amb tot a la vida. És prou sabut que per anar bé, cal tastar de tot i no abusar de re. Altrament caiem en el risc de prendre-hi mal, patir empatxos o que ens prenguin pel pito del sereno. Això darrer és el que passa sovint als del meu gremi, massa acostumats a parar l'esquena i fins i tot l'altra galta. No és que no ens queixem, no, però fa anys que els mitjans no ens fan cap favor a l'hora de destacar titulars i "vendre" el producte.  Deixant de banda que, com en tot col·lectiu, també en el nostre n'hi ha per donar i per vendre: gent que  no sap ni de quin peu calça, apòstols del funcionarisme més exacerbat, llepaculs i llepafis diversos. 

Ara, el que fa el conseller d'Educació no té nom. O sí, però més m'estimo callar-me'l, perquè en diria una de massa grossa! No es pot ser més cínic i barrut. Acusar un gremi com el dels docents de ser reacis a la innovació i de viure estancats quan som un dels sectors que més ràpid i amb menys mitjans ha hagut d'entormar sempre els canvis obligats per les circumstàncies -i de manera molt més accentuada encara des de la pandèmia- és un insult a la nostra feina. Pretendre que encapçala una política democràtica al departament quan ell mateix ha dit públicament -i sense que li caigui la cara de vergonya- que ha tallat el diàleg amb els sindicats perquè si tot s'hagués de dialogar no es podria arribar mai enlloc no és cinisme? Vendre fum pretenent presentar projectes enlluernadors de nous dissenys d'espais quan hi ha encara multitud d'aules i de centres que malviuen en barracots no és ser un frívol? Multiplicar ajuts a centres concertats en nom d'una escola inclusiva que no pot ser per manca dels recursos més elementals no és ser un provocador?

Encendre constantment la metxa en contra dels treballadors del teu departament que són dia rere dia a les trinxeres per tirant endavant l'enesenyament del país malgrat els canvis continus d'orientació i de currículums, les obligacions burocràtiques creixents, la inoperància de l'administració, la pressió social,  la falta de rigor... quin nom té?

Reivindiquem la nostra feina: la dels que tenim vocació i trepitgem el terreny, la dels que prenem el pols real a la societat des de les aules de centres de màxima complexitat i la dels qui arrufem el nas amb coneixement de causa quan des de la comoditat asèptica dels despatxos se'ns acusa de no fer la feina i es ven fum a cabassos.

Riure's del mort i de qui el vetlla pot acabar convertint a qui ho practica en un bufó a qui tothom perd el respecte... De més alt n'han caigut!

Lluís Llach, "La gallineta"

30 d’abril de 2022

Absències

Ploro els adeus irreversibles,

aquells adeus que no ens avisen,

els d’ahir i els que han de ser.

 

Arrossego els dolors de pèrdues

que fan mal, per reconegudes,

i esquivo els que mai no sabré.

 

Lamento paraules no dites

-per orgull, pressa o desídia-

i tants dols, vius o latents!

  

Ploro el pòsit de les absències,

l’embat cert de la mort incerta,

la futilitat del no ser.


Faig com si ja no hi fossin,

els avui que no faran pòsit

I els demà sempre més pendents.



 Mazoni, "Adeu" (de Ludwig, 2021)



 

 

27 d’abril de 2022

Trencaclosques

Pacientment, ella fa punta al llapis

mentre se’t desafina la memòria

ara que tots aquests teus fulls en blanc

ja no són promeses, sinó mer oblit.

I tu escrius atropellades les hores

quan t'eixuga, amorosa, la tinta

que s'escampa, tan tossuda i rebel,

fugint desbocada dels records fingits.

Embasteu, d'una en una, paraules

per escriure a quatre mans el dietari

sense perdre mai, si pot ser, el fil.

I tu, mentrestant, parles i t’enllustres

les sabates de les rutes perdudes,

que ha mig esborrat la pols dels camins.

I encara encaixes, si us plau o per força,

les peces d'aquell immens trencaclosques.

Mires el rellotge a cada minut,

però les busques corren ara enrere

perquè no saps donar corda a les hores.

Plegats, aneu posant, poc a poc, pell morta

a totes les velles i noves crostes

mentre es van trenant nous records boirosos

amb cabdells plens de veritats perdudes

i el relat sagaç de farses viscudes...

30 de març de 2022

Simples il·lusos enllustrats!




Paraules que només són fum

enmig d’aquest mar agitat,

miratges de falsa llum

de tants que ens volen fer callar.


Tan poc us val el nostre clam?

Sols som veus extenuades

que es buiden de tot el seu llast

en camins plens de marrades?


Tan poc us val el crit d’alerta,

que al desert estèril dels planys

feu caure en la terra més erma,

els laments dels meus companys?


Cecs, no veieu que aquest lament,

lluny de ser el recurs sempre fàcil

d’un nen malcriat i insolent,

és fruit agònic del naufragi?


Clamem també per tots vosaltres

i pels altres, els que vindran,

per la nostra llengua malalta,

per l’educació dels infants.


I cridem per totes les veus

que es desentenen de la lluita

i ens miren amb el gest superb,

negant que els empeny la caiguda.


Simples il·lusos enllustrats!



Raimon, "Diguem no"