1 de novembre de 2022

A fer nones aviat... (un relat de Tots Sants)

Avui ha anat a dormir prou d’hora, renunciant al plaer gairebé onanista de fer cop de caps al sofà fent veure que segueix l’argument insofrible de la sèrie de netflix triada a l’atzar. 31 d’octubre. Avui diuen que és la collonada aquesta de “halloween”. Tant se li’n fot. Ell, de fet, tampoc no ha estat mai de castanyes: amb una en té prou. S’estima més el got de moscatell, o de garnatxa. Avui no ha begut, però. Sopar frugal. Amb tot,  té son. 

Ha passat abans pel bany a descarregar la bufeta (amb l’edat, cada vegada té més en compte aquests detalls; no hi ha nit que la urgència el perdoni). Les dents, ja se les havia rentat feia estona, just acabat de sopar.


No tenia cabòries. O no més de les habituals. S’ha estirat al llit. De panxa enlaire, com té per costum. I amb les mans enllaçades sobre el pit. La dona li ha fet el mateix comentari de sempre: “No obris tant els braços, que una caixa tan ampla no cabria al nínxol”. Ell sempre diu que s’entrena. I ella li respon que el cremaran, que no es prengui la molèstia.

Avui no li ha seguit la broma. Massa son. Tenia pressa per agafar el son. Però el son l’ha agafat a ell. Desprevingut. No hi ha entrenament que hi valgui.

Per més que premia el botó d’alarma, ningú no el treia de l’ascensor. I l’ascensor pujava sense parar. Els botons es desfeien, Feia hores que no deixava de pujar. Mentre ell s’anava fent petit, petit… I el brunzit del mosquit no parava de rosegar-li l’oïda. I ell, petit, petit, mirava d’empaitar-lo amb les dues mans, petites, petites, sense ni veure’l, tot I que era gran, ben gran. Només sentia el bum-bum absolutament frenètic del seu cor esporugit i el zumzeig cada vegada més insistent del mosquit. No gosava ni buscar-lo, acovardit només d’imaginar-ne l’ombra creixent i aclaparadora. La dona se’n riuria si el veiés ara, acostumada a fotre-se’n dels seus safaris nocturns...

Se li ha fet fosc i l’ha atrapat una boira espessa que ha enterenyinat el brunzit insistent del mosquit. Gairebé s’ha deixat anar, bressolant-se en aquell zum-zum familiar, però l’ascensor, que seguia pujant i pujant, i la seva ombra, que s’anava fent petita, petita, no l’han deixat asserenar. Llamps i trons. S’ha posat a cridar, com si els crits fossin capaços d’aturar el desastre, la propulsió cap al no-res, l’adeu...

Però un estrèpit intens i un flaix encegador l’han tornat a lloc: ha obert els ulls, suat i amb el pols accelerat. Li coïa la galta i es fregava els ulls adolorits per l’esclat de llum. L’ascensor s’ha aturat de cop; no hi havia cap brunzit amenaçador ni fugia cel enllà, segrestat pel vol imparable d’un ascensor descontrolat. La dona, bo i adormida, ha encès el llum de la tauleta de nit i li ha etzibat una plantofada, farta de sentir-lo remugar paraules sense sentit a velocitat desajustada...

El cel haurà d'esperar. Si de cas, ja hi pujarà a peu. per les escales. I, si pot ser, sense "música" de fons.





Absències





I avui, diada de Tots Sants, recupero un post de fa uns mesos, uns versos de record per als que ja no hi són i per als que cada dia deixen d'existir, però continuen entre nosaltres:


ABSÈNCIES 

Ploro els adeus irreversibles,

aquells adeus que no ens avisen,

els d’ahir i els que han de ser.

 

Arrossego els dolors de pèrdues

que fan mal, per reconegudes,

i esquivo els que mai no sabré.

 

Lamento paraules no dites

-per orgull, pressa o desídia-

i tants dols, vius o latents!


Ploro el pòsit de les absències,

l’embat cert de la mort incerta,

la futilitat del no ser.

 

Faig com si ja no hi fossin,

els avui que no faran pòsit

I els demà per sempre pendents.

30 d’octubre de 2022

Salabror

 







Per què em brollen només tristors

quan empaito les tecles nues

i el full verge de la pantalla

s’obre sense condicions?


Per què sento la salabror

de les llàgrimes vessades

pels ulls d’altres cors que es trenquen

en les pàgines dels records?


I se’m desfà el delit de viure

en versos dictats per tristors

que visc sense ser ben bé jo

qui en sent l’alè ben temible?


Potser dol saber-se feliç

en un món curull de trinxeres

on tots som naus a la deriva,

navegants de mars embravits...


Lluís Llach, "Astres"


30 d’agost de 2022

Postals d'estiu



Les postals d’aquest meu estiu

tenen els colors ben intensos

i desitjos d'horitzons amplis,

però les vores rebregades,

amarades de velles flaires. 


Les postals d’aquests mesos càlids

se’m desfan entre la calitja

de certeses irrefutables

i dels desitjos impossibles

que fan part del meu dietari.


Passant hores atropellades

s’han escolat dies i mesos

I ja no em queden sinó engrunes

d’aquells projectes temeraris

que embastàvem els dies tebis...



"Tema del vent"

26 d’agost de 2022

Rèmores de cada estiu

Cap estiu no és igual. Encara que any rere any hi hagi capítols que es repeteixen i dejà-vu que, enmig de la calor, ens poden fer sentir com sísifs en una espiral sense fi. A l'estiu fa calor. I suem. I els horaris es desordenen. I els mosquits piquen. I hi ha festivals de música fins i tot a sota les pedres. I podem anar a passar fred a súpers, bancs i biblioteques quan no fem xup-xup en platges i terrasses.

Però les rèmores de cada estiu no són aquests fets evidents i inqüestionables, no. Les rèmores són aquells actes prescindibles que se'ns imposen tossudament, com l'anunci vintage del "tinto de verano" Don Simón, les fotos de multituds comprimides en platges que disten anys llum d'aportar relax i serenor, les notícies de gent fent cues a autopistes, aeroports i estacions... o els laments d'aquells que es queixen perquè se'ls acaben unes vacances que altres no han pogut ni ensumar. I altres penyores insalvables ens acompanyen: el serial recurrent dels fitxatges futbolístics possibles i impossibles, la insuslsa programació d'estiu de qualsevol canal de TV i, arribats a finals d'agost, els anuncis de coleccionables i fascicles per a nostàlgics que no passaran de comprar-ne el tercer lliurament.

Però, sobretot, l'estiu ens aboca a places i carrers, a finestres esbatanades i cases desendreçades. L'exarcerbació de sons i flaires ens posa a prova tothora mentre busquem treves a la xafogor que ens angunieja l'ànima. Però encara tenim força per sortir a empaitar el sol ponent per camins polsosos i gaudir de l'hora violeta abans no se'ns empassi la foscor de la nit càlida. I engolim àvidament els silencis,  fèrtils i necessaris,  que arrepleguem en els nostres somnis eremítics
 

Hans Zimmer, "Time"