Buit

A còpia d'intentar ignorar-lo, s'ha anat deixatant el dolor de la teva presència emboirada. A mesura que s'han vestit d'oblits el temps -ara difús- i la memòria, he après a estimar-te d'una altra manera. I a somriure francament cada vegada que tu, que hi ets i no hi ets, em somrius amb picardia sense saber-ne el perquè.

Et faig fotos nítides que disfressen la boira dels teus ulls que fa temps que naufraguen en les aigües calmes de l'onblit. I t'hi fas present amb tots els colors. I sembla que no pugui ser que les nostres converses ja no ens duguin enlloc perquè entre tu i jo nomès hi ha aquest buit que ho omple tot.

Grisor

Avui he llegit paraules grises en un llibre trist sota un cel de plom. La novel·la que tinc a les mans és plena de personatges infeliços amb vides arrossegades en barris marginals. Un trencadís fet de persones diverses que somnien futurs imperfectes més enllà de presents condicionals. Tanmateix, no se m'ha endut l'abatiment: he llegit entre línies la llum en els seus ulls eixuts i he mesurat la il·lusió en cada petita gesta. Sumen dies viscuts i reptes superats. Avui m'he fet còmplice silenciosa i amatent d'aquests personatges de ficció que viuen amb plenitud mentre altres de reals, molt més afortunats que ells, es limiten a sobreviure indolentment o a malviure enfangats en el corc de la queixa permanent.

Avui he tornat a sentir que si la vida fa mal, els somnis poden ajudar a esmorteir el dolor. Potser encara és massa d'hora per saber si els somnis esdevenen malsons en envellir. Tant se val. Ara com ara el que compta és que, a la vida, les presències intangibles i les amistats intermitents també ens omplen i ens acompanyen. I que tots els capítols compten en el recompte final de les pàgines viscudes. 

Mercedes Sosa i Joan Baez, "Gracias a la vida"

Enyorança

Trobar a faltar l'alè de l'aire que expires i dubtar si en algun espai remot encara saps qui soc. Entrebancar-me en dir el teu nom perquè ja no estic prou segur de si realment sona com jo el vull imaginar. Evocar un somriure que potser mai no ha arribat a esbós. Sentir sedosa una veu que en realitat sona aspra...

I així, reclòs en la salmòdia inesgotable de l'enyor que pesa com el plom, t'imagino cada dia i cada nit. 

I se'm fan llargs els silencis quan estic sol. Perquè sé prou bé que, en algun lloc fora de mi, tu no en saps res, del meu turment. I quan no puc més recordo nítidament les paraules que em vas deixar anar un dia, enmig d'una conversa banal i dolorosament neutra: "Es pot enyorar el que mai no has tingut?" 

Es pot. Es pot sagnar sense ferides, plorar sense llàgrimes i enyorar malgrat tenir ben a prop. Perquè la distància sempre fa de mal mesurar. Com el dolor... i com l'enyor.

Any nou

 

9 de novembre: a tu, que fas anys i no ho saps.

Avui, nou de novembre, fas anys, pare. Sumes un any més, i no ho saps perquè vius en aquest retir forçós entre el ser i el no ser que s'ha convertit en el teu món. Amb prou feines hem pogut compartir uns somriures fugaços i murris i hem jugat a tocar-nos el nas, com quan era petita. I se m'ha esquinçat una mica el cor, perquè sento que hi ha moltes coses que voldria explicar-te, però que faig tard. 

Com en cada visita, has llepat amb deler un parell de caramelets que t'ha dut la mare: sempre has estat llaminer. I t'has begut la llet amb cacau mentre ens explicaves les teves històries sense fil i nosaltres intentàvem trobar algun sentit a l'absurd. T'has fixat una vegada més en el rellotge que duu la mare al canell, aquest rellotge que sovint ja no saps anomenar, però que sembla un passaport fugaç al teu passat ara emboirat. I t'hem desitjat per molts anys mentre tornaves a endinsar-te en la lectura mecànica dels titulars d'una revista que ja no entens...

Per molts anys, pare!