1 de març del 2024

Mirada (Ficcions)



Un dia vaig sentir una història que vaig voler fer meva. Anava distreta mirant per la finestra en un tren que no anava a l'hora, ple de desconeguts i de converses interferides. 
En una parada fosca d'una estació poc concorreguda van pujar elles. Un parell d'amigues que es feien confidències, enriolades i còmplices, i que van seure davant meu. Les vaig mirar. No em van ni veure. I vaig enfonsar-me en les pàgines d'aquells relats de Monzó que rellegia per tercera vegada en poc temps, captivada per la seva força. 
Una parlava depressa, espitosa, amb els ulls encesos... L'altra li responia amb poc més que monosíl·labs i els ulls esbatanats. Amb un punt d'enveja, potser. No se'n sabia avenir que l'amiga prudent i assenyada li parlés tan apassionadament d'un encontre amb un quasi desconegut amb qui tot just havia compartit una parell de copes i algunes converses de WhatsApp. Però era evident que aquells ulls foscos de mirada clara li havien xuclat els sentits i li havien encès l'ànima. L'amiga li'n va ensenyar una foto. Començava a entendre-ho una mica més. Una mirada que abraçava i que prometia un mar de tendresa. I la va envejar de veritat. I jo, que les mirava de reüll i les escoltava fent el desentès, encara més. I vaig voler robar-li la història...


Lluís Llach, "La poesia dels teus ulls"

5 de febrer del 2024

Trobada (Ficcions)

Esperava el senyal; una trucada o un missatge de WhatsApp, tant se val. Amb papallones a l’estómac i cert desfici indefinit. S’acostava el moment del retrobament després d’una llarga espera, anònima i silenciosa. Ara sabia que feia anys que l’esperava sense ser-ne conscient. De fet, ni tan sols el recordava quan vaig rebre un missatge seu: «Bon dia, Midons!».  Des d’aquell instant tot s’havia precipitat i el meu trobador solitari ara estava a punt d’arribar a la cita. O no. Potser només era una broma de mal gust. O una declaració d’intencions que mai arribaria a fer-se realitat. La vida.

Però el telèfon no va tardar a sonar. El trobador havia conduït desenes de quilòmetres per ser a prop meu una estona: era seva la veu sedosa que m’emplaçava a trobar-nos a un bar del centre i compartir-hi una copa de vi i una conversa. La primera de les converses pendents.

No vaig dubtar gens a anar-hi... 

22 de gener del 2024

Ja no faré de professora


No: ja no faré de professora. Massa evident i vulgar, no? Tothom gosa opinar sobre aquest ofici i els seus suposats privilegis. Qualsevol "expert de despatx" o pare de família que no ha trepitjat mai una aula de secundària és capaç de banalitzar les nostres queixes i menystenir gratuitament les reivindicacions que fem. Com en el futbol: tothom n'és expert i es veu legitimat per ficar-hi cullerada. Ah! Però ja és més difícil que vulgui ocupar, ni per unes hores, el meu lloc. Com tampoc volen posar-se en la pell de l'àrbitre...

D'altra banda, es veu que ara no es porta dir les coses de manera prou fàcil i entenedora. Així que continuaré fent el mateix, però m'autodefiniré amb un nom més suggerent i críptic. Segur que l'efecte que farà serà espaterrant. Qui gosarà mostrar la incompetència pròpia davant d'una denominació ampul·losa i ignota? Qui gosarà donar-me lliçons si em defineixo com a "Tècnica especialitzada en transferència de coneixements filològics i en gestió d'emocions puverals"? És clar que encara em funcionarà millor si adopto la mateixa denominació en anglès o si utilitzo unes sigles ben ufanoses (com els CEO, CMO, CFO i múltiples "collonades" que s'han posat de moda i s'utilitzen a tort i a dret i sense sentit).

16 de gener del 2024

Adolescència

L'adolescència fa mal. O no. Perquè és i no és: una etapa efervescent, plena de llums i d'ombres, de descobertes i d'incerteses. Una etapa que ens empresona i que ens allibera. Que ens estimem i ens odiem. L'etapa del voler i doler, d'acceptacions i de renúncies. L'esclat de la vida. 

Però pocs adults voldríem realment tornar-hi. Bé... menteixo: l'excepció són aquells que no l'han acabat d'abandonar mai, conscients o no de la magnitud de la tragèdia; i els que per qüestions de feina hi tenim contacte permanent i la tornem a viure/patir any rere any i ens en deixem encomanar una mica, sense cap pudor ni recança.

Etimològicament l'adolescència significa el camí cap al creixement (ad- / oloscere), però és fàcil deixar-se contaminar per falses etimologies i imaginar-se que té alguna cosa a veure amb el dolor, assimilant que créixer fa mal. I potser sí que en fa, de mal, però, tanmateix, quin gaudi de poder viure-la!



"Creep" (Radiohead)