Pels records vius que tinc de tu i per tot el que m'ha arribat dels que t'han estimat i acompanyat en la vida, mai no vas fer honor a la mitologia associada al teu nom. Lluny de la vanitat i de l'excés d'ego vas viure discretament, sense estridències, una vida que no sempre va ser-te amable i que et va posar a prova de manera injusta acarnissant-se amb gent que t'estimaves.
Avui t'hem dit adeu de la manera que tu segurament anhelaves: sense gaires rituals. El Viatge a Ítaca de Llach ha donat pas a una remembrança mesurada i emotiva que ens ha portat fins a tu: el Mestre vocacional, l'home tranquil, el lector delerós, l'amic fidel, el company generós, l'amant del mar...
I els que érem allà, acompanyant-te, ens hem deixat endur pels records que ens han ennuegat l'ànima i ens han fet somriure amb les llàgrimes als ulls emocionats. Perquè trossets de la teva vida i de l'empremta que d'una manera o altra has deixat en la nostra se'ns han fet evidents. I t'hem trobat a faltar. Encara que fes temps que no sabéssim gaire de tu.
I jo, que et vaig conèixer de nena en aquella escola de Roses on vas posar els fonaments de la teva vida professional, he tornat a la meva infància i a la meva adolescència. I he recordat el mestre vocacional que ens dictava poemes de Machado i de Sagarra, que tothora llegia, que ens enredava a fer teatre, que tenia més paciència que un sant i que se'ns ficava a tots a la butxaca. Però he recordat també la colla que vas fer amb els teus companys del Vicens Vives, entre els quals hi havia el meu pare. I com les vivències d'aquells anys en què mestres com tu, joves, entusiastes, voluntariosos i generosos, vau fer que una petita escola pública laica d'una sola línia acabada de néixer fos un tot un món on la immersió va ser un fet natural des del primer dia (i sense conflictes); un refugi on la inclusió no era un concepte abstracte, sinó una realitat palpable; un edifici amb les portes obertes on claustre i famílies eren un tot remant alhora.
I a casa dels Vila, sempre vas ser en Torró, aquell noi de Fonteta que parlava amb la meva mare del "seu" Baix Empordà enyorat (ella va néixer, tamhttps://youtu.be/wJGiwuU72xo?is=aQZ-0fb00EGjCGLPbé, prop de La Bisbal) i que un dia es va casar amb la Lisi, simpàtica i amorosa sempre. Quants records! Imatges d'aquelles trobades de mestres que fèieu: arrossades a casa, costellades a la muntanya, trobades familiars on els fills d'en Vila érem els grans que entreteníem els vostres fills (en Marc, la Maria, en Ricard...), mentre paràvem l'orella a les vostres converses d'adults. Imatges, també, d'aquelles tardes que ens acollíeu a l'Alfons i a mi a casa vostra, al carrer Pere III, per fer temps, al principi d'estudiar a Figueres, si alguna reunió o activitat retenia el pare més temps... Així li estalviàveu viatges a Palau. I a casa teva també recordo tardes amb el pare revelant fotos en blnac i negre en el petit laboratori improvisat... I em ve al cap aquell setter irlandès magnífic que teníeu ( en Fly?). I el gos d'atura esbojarrat que el va succeir i que vau haver d'acabar donant perquè no en feia prou amb el pati que teníeu...
M'aturo perquè el cap em bull de moments que van ser i d'altres que no van poder ser per circumstàncies de la vida. Però amb una certesa: de l'escola de Roses te'n vas anar després de fer una gran feina. I a Vilafant van tenir la sort immensa que hi anessis a raure. N'estic ben segura. Tant com soc conscient que la major part de culpa que jo amb dotze anys em comprés per Sant Jordi un llibre de Ruyra i entengués que la fascinació per les lletres m'acompanyaria sempre és del teu mestratge.
Descansa en pau, Narcís. Llegint, escrivint, fumant, jugant a la butifarra...T'ho has ben guanyat!
En record el mestre Narcís Torró Illa
Figueres, 22 d'octubre de 2026
