Encara Fabra. Acte a Atenea

Pompeu Fabra va morir el dia de Nadal de 1948. Per tant, aquest mes farà 75 anys de la seva mort.

Per aquest motiu vam pensar d’organitzar un acte per parlar-ne, per debatre sobre el seu llegat o la vigència de l’obra de normativització que va emprendre… o per desbarrar sobre els ets i uts de la llengua actual.

Durant totes aquestes dècades s’han anat repetint els debats entorn al model de llengua. Res de nou. De fet, les darreres dècades del segle XIX la premsa ja reflectia les polèmiques entre els partidaris del català “que ara es parla”  (Frederic Soler (Pitarra) i altres com ell) i els academicistes més conservadors. En un context ben diferent, certament, en què el català era la llengua pròpia, ben lluny de la pluralitat lingüística de la Catalunya actual i dels efectes de la globalització.

Avui no crèiem pas que volguessin fer un repàs dels estira-i-arronsa que hi ha hagut, hi ha i continuarà havent-hi… Però he volgut introduir l’acte picant l’ullet a l’actualitat i rememorant el posicionament, després de molt de temps sense dir-ne res, de l’IEC davant de l’ús del plural masculí genèric (per mirar de posar cert ordre al desgavell de la llengua “inclusiva”) o la polèmica generada aquesta setmana mateixa davant d’alguna de les propostes de neologismes a incorporar al diccionari normatiu. 

El cert és que mentre la llengua sigui viva, hi haurà debat. I els nostres ponents d’avui hi han estat d’acord.

Us els presentem:

Jordi Ginebra: Gramàtic i catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili. Deixeble de Joan Solà.  Una part important de la seva recerca acadèmica ha estat dedicada a l’obra de Pompeu Fabra. L’any 2018 va ser comissari de l’any Fabra

Rosa Estopà: Professora del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge de la UPF. Ha centrat la seva recerca en el camp de la terminologia, la neologia i la lexicografia. Deixebla de Teresa Cabré. Actualment és  directora de la Càtedra Pompeu Fabra.

Pau Vidal:   Filòleg, corrector, traductor i escriptor.  Ha destacat com a traductor d’Andrea Camilleri i com a autor o coautor de diversos llibres dedicats a la nostra llengua, entre els quals, per citar-ne només alguns, podríem recordar 100 insults imprescindibles. Dels cretins, tòtiles i poca-soltes a les putes i la seva descendència (2014),  Corregir mata (2020) o El llibre del Paraulògic (2022). A “X” (abans conegut com a twitter), si encara no n’heu fugit, us animo a seguir en @pauetvidal, que sempre ens fa trencar el cap amb fils interessantíssims on ens convida a reflexionar sobre la llengua a partir d’exemples  que ens proposa d’analitzar.

El títol de l’acte d’avui  era “ENCARA FABRA”.  L’hem plantejat com una oració declarativa (una constatació) però també el podríem haver plantejat com una exclamació (Encara Fabra!) o com una interrogativa (Encara Fabra?).

I hem deixat que cada un d’ells l’interpretés a la seva manera.

En safata de plata

En safata de plata em serveix la nit la badia, 

en vànova de seda acull la llum de lluna.

En vànova de seda brodada de pampallugues

acotxa la fosca que engoleix la nit.

Callada  i quieta és ara la dansa

que adorm els meus batecs en  la nit serena.

En safata de plata se m'enduen els somnis…

Didàctica gens endogàmica

Veig a venir que em ficaré a la boca del llop. Però tant se me'n dona. Necessito picar el crostó a més d'un del meu gremi. Perquè no hi ha dia que no llegeixi en algun post o comentari a les xarxes arguments d'aquells que em fan passar vergonya i em sulfuren a parts iguals de docents que no tenen cap pudícia a l'hora de mostrar les seves mancances... Certament no hi ha cap gremi que vagi sobrat d'autocrítica: el dels docents tampoc. Som incorregibles: ens omplim la boca dels vicis, febleses, incompetència i superficialitat del nostre alumnat. Però massa sovint ens n'oblidem que no som aliens a la imperfecció.

El reguitzell de temes, queixes, preguntes, dubtes (existencials, o no) i comentaris va variant segons l'època de l'any, l'alçada del mes, la convocatòria d'oposicions vigent o el currículum que toqui aplicar. Però, sigui com sigui, sempre trobem perles de tota mena, gruix i color. I l'evidència, terrible i desoladora, que hi ha massa mestres i professors que no saben llegir (o no ho fan pel motiu que sigui); que pregunten per sistema sense fer el més mínim esforç per pensar (de manera crítica, o no); que escriuen a raig sense tenir la més mínima cura de la correcció ortogràfica i gramatical (i, en tot cas, sempre culpen el teclat, el corrector o la susceptibilitat dels altres de la seva poca traça). Aquests, i altres espècimens diversos, donarien per llargues disquisicions.

És clar que me'n podria ben estar de veure i llegir segons quines misèries, però he de dir que hi ha dies que m'ho agafo com un entrenament: poso a prova la meva paciència i capacitat de resistir absurditats. D'altres vegades em va bé per recordar-me allò tan repetit que el menys comú dels sentits és el sentit comú. 

Us en faré només cinc cèntims. Imaginem-nos que s'apropa final de mes. Una de les preguntes estrella (sempre al podi) en els grups de les xarxes és si els del banc tal o la caixa qual ja han cobrat. I ja s'ha convertit en tradició que s'afegeixin a la "festa" els que ho demanen amb ironia per fer bullir l'olla. El capítol de les nòmines, retencions, complements, endarreriments, triennis, estadis i pagues extres sempre anima el corral.

Una altra pregunta de podi és la de tots aquells que, a falta de bola de vidre, esperen trobar vidents que els diguin quan els cridaran per treballar o quan durarà la substitució que fan. I que no hi ha manera que s'esforcin a entendre com funciona una borsa de treball on, inevitablement, s'han de produir baixes per malalties, permisos, llicències, jubilacions o defuncions perquè es generin substitucions a cobrir.

Tenim també l'immens grup dels que llegeixen "d'oïda"; és a dir, els que fan córrer informacions a partir de rumors sense contrastar. Aquests sempre troben acòlits que ajuden a generar alarmisme. I tan fàcil que seria buscar la informació on toca i llegir-la amb calma! Després, és clar, ens queixem que els nostres alumnes no llegeixen! Mandra? desídia? Incapacitat per fer una cerca i documentar-nos en els canals adequats?

Però quan es fan oposicions arribem al súmmum de tot plegat. Perquè, és clar, es veu que és estranyíssim que en un tribunal aprovi més gent que en el del costat. I perquè hi ha un munt de gent molt ofesa perquè han treballat molt i ho han fet tot perfecte, però no els han aprovat. Que estrany, perquè als instituts en tots els grups sempre hi ha exactament i indefectiblement el mateix percentatge d'aprovats. I, ja se sap, tots els alumnes que treballen sempre tenen deus! Per no dir com ens agrada corregir exàmens on els nostres estudiants es limiten a repetir com lloros la teoria que han memoritzat amb punts i comes sense un mínim de comprensió o assimilació dels continguts! Ai, no! oi? Però, en canvi, alguns pretenen que això sigui un mèrit per aprovar un examen de les oposicions. Un altre tòpic que mai no falla és el de comparar-se amb els altres i arribar inevitablement a la conclusió que hem estat víctimes d'un greuge.

En fi. La conclusió és senzilla: ens queden moltes lliçons per aprendre. Perquè no vivim en un món homogeni, ni tenim tots les mateixes aptituds, ni la mateixa sort, ni la mateixa capacitat de sacrifici, ni d'autocrítica. Ni les mateixes competències.

Per sort, però, he de dir que treballo envoltada de gent trempada que sap el que es fa i que es guanya el sou cada dia fent la feina amb criteri, sentit comú i esperit crític. Molts han treballat de valent per aconseguir una plaça que els permeti dedicar-se a la feina que els agrada de manera permanent. La majoria també han tingut la dosi de sort necessària perquè el treball de tants mesos no hagi resultat estèril. Però no tots. I sap greu. Amb tot, el consol és la seguretat que continuaran dedicant-se amb la mateixa intensitat a la seva vocació.

Seguir el fil

Enmig dels dies d’estiu d’hores allargassades,

de la calor enganxosa que m’embofega fins a l’ànima,

i de la xafogor insolent que m’eclipsa el seny

enyoro encara la contundència dels consells vehements

que m’oferies sempre, desprès i ferm, a cap preu…

Ara només juguem a empaitar sentits en els teus mots,

mentre els atrapo al vol i apedaço els teus records,

feliç, simplement, que em segueixis una mica el fil

i siguis capaç d’estrafer l’Home que vas ser ahir

o de fer veure, resolut, que encara fas i desfàs.

(...)

"Un núvol blanc"

L'hora violeta

 

I fent camí s’arriba, sense ni fer-ne esment,

a la terra promesa, a l’hora violeta.

A voltes no fem peu o se’ns escapa l’aire

i encalcem unicornis o esquivem sirenes.

Fem camí penitents o amos dels nostres passos

mentre aixequem pols pels camins de la vida.

Remers a la deriva o timoners fiables

ara i adés ensenyant, sempre aprenent…