17 d’octubre de 2021

Ficcions: L'altra (3)



Torno a obrir el calaix de la tauleta de nit. Ja fa molts anys que vaig aprendre a dormir a batzegades i em prenc els intervals d’insomni amb calma. Va amb el fet de ser vella, això! Sé que, tard o d’hora, les meves parpelles cansades es tornaran a agemolir sota el pes de la son, que acabarà tornant. Cada nit és així. Com una lletania. Mentrestant, però, a vegades rumio. Prou que intento no deixar-me portar pels pensaments per no acabar de desvetllar-me, però hi ha nits que l’enyorança em venç. Aleshores palpo dins el calaix fins que trobo el rellotge del pare. He perdut el compte dels anys que fa que va deixar de marcar les hores. Tant se val. El rellotge vell va sobreviure amb ell el calvari de la guerra. Per això no se’n va voler desempallegar mai. Era l’únic testimoni de les calamitats viscudes en aquell camí de tornada del qual mai no va voler parlar. La tornada de tot i de res, deia sempre… I no el trèiem d’aquí. 

De joveneta em fascinava aquell rellotge d’esfera nacarada i caixa de plata. Tenia una  cadena gruixuda que li penjava de la butxaca del pantalons, sempre ben planxats, que era molt presumit! El darrere del rellotge era tot gravat amb flors i unes inicials recargolades. Però no eren les del seu nom. Coses d’avantes, deia. I no el trèiem d’aquí…


Jo devia tenir uns quinze anys quan el rellotge del pare va dir prou. Un dia va anar a caçar bolets i va tornar amb el cistell ple d’ous de reig. Quin goig que feia! Però el pare no estava gens satisfet: el rellotge se li havia aturat enmig de les sureres. No sabria dir si estava trist,  enfadat, o una barreja de les dues coses, però no se’n sabia avenir que no anés. 

Va mirar de fer-lo arreglar, però no hi va haver res a fer. Prou que, tossut com era, el va dur a tots els rellotgers de la comarca: no tenia remei; la maquinària s’havia rovellat.  Tot i així, van passar anys abans no se’n va poder separar. Era curiós veure’l amb el rellotge de polsera lluent al canyell i la cadena del vell rellotge penjant de la butxaca, com una relíquia muda d’un temps intocable i d’uns fets innombrables.


Jo no he pogut descobrir els secrets que amagava el vell rellotge. Tampoc no vaig voler furgar mai en els records del pare. El dia que va estar preparat per a separar-se’n, me’n va fer ofrena. Sabia que el cuidaria. I jo l’he guardat fins avui com un tresor. 

I, ara, aquell rellotge de butxaca que sempre va mantenir el secret del seu origen em parla del pare, que fa tants anys que ja no hi és...


16 d’octubre de 2021

Trencadís


El meu jo és fet d'un trencadís

de clams xiuxiuejats amb la veu nua,

d'arestes de la vida que em brolla

enmig de silencis eixordadors.


El meu jo és fet d'acceptacions,

de certeses, dubtes, precs i renúncies,

de les fiblades punyents de la vida

i de dolors, balsàmics o de fel.


El meu jo és cosit de bocinets,

sang que flueix, rebel o resignada,

de carn madura que silent s'esqueixa,

glopada dels sentits ennuegats.


La meva vida pot tenir del blau

tots els matisos i més, sense fronteres,

o pot ser el paradigma dels grisos.


EXISTÈNCIA:

Conjugació imperfecta del viure,

declinació de l'ara i l'aquí.



The Cramberries, "Dreams"













12 d’octubre de 2021

Avui no em digueu gaire res...

Avui no em digueu gaire res... La veïna de dalt ha decidit acabar la festa de matinada amb els seus amics al pis  Mira que bé! Atès el rebombori, devien anar mitjanament "perjudicats" perquè tot els queia de les mans. Ara deuen dormir encara, pobrets!
 Com que sóc prou temerària, després de llevar-me d'hora sense voler i fer feina revisant textos argumentatius (quin remei!) contra la pena de mort, he decidit barallar-me amb la funda nòrdica per encabir-hi el farcit  No ha estat fàcil, però he sortit relativament indemne del combat. Això sí, baldada.
Mentrestant, la nova bestiola del barri -on diu que tothom pot/ha de tenir gossos?- ens va amenitzant la festa amb lladrucs aguts i persistents, d'aquells que fan perdre el senderi . I, de tant en tant, s'afegeixen al sarau altres bèsties del veïnat. Avui l'etiqueta "pet friendly" no m'escauria gens.En fi: no és una postal gaire bucòlica per a un dia suposadament festiu, però ja miraré de trobar-hi algun al·licient perquè el desenllaç s'assembli més a la foto que acompanya aquesta reflexió malhumorada.


4 d’octubre de 2021

Ficcions: L'altra (2)


Va trucar a la porta exhaust, absolutament derrotat després d’una travessa agònica. Li pesaven la pols enganxada a les sabates, la suor acra, la brutícia acumulada, les pelleringues que el mig vestien; però encara li pesava molt més la incertesa després de tots aquells mesos inacabables. Primer al front, després al camp de treball. Lluny de casa, lluny de la dona, lluny de la filla… Sol. Brut. Embordonit per una guerra que ho havia esguerrat tot. Esglaiat encara pel neguit de no saber si en aquella batalla descarnada prop del riu alguna bala del seu fusell havia pogut impactar al cos del germà petit. Perquè l’atzar els havia dut a fronts oposats… I en Quim, el pobre Quimet, només era un nen quan el van cridar al front.
Aquella matinada freda en Joan feia molt de temps que havia perdut el compte dels dies lluny del seu món. Per força. Instint de supervivència. Només sabia que havia de trobar la forma de tornar. Com fos. Per poder petonejar la nena i fer-li totes les festes que li devia, per recuperar -quina fal·làcia!- el temps perdut, el temps que aquella guerra els havia manllevat.

No sabia ni com, però era allà, palplantat davant la porta de casa. Arraulit, mig amagat i trucant fluix amb els dits encarcarats de fred. Sense esma perquè estava esgotat, però encara més perquè estava esglaiat. Havia aconseguit arribar. Però just ara se li feia més present que mai la por; por per si algú del veÏnat el veia i el delatava; una por que esdevenia pànic davant la possibilitat que no hi hagués ningú rere el batent que el reconegués.

Mirava el rellotge nerviosament, com si en aquell instant importés gaire l’hora, segurament admirat d’haver-lo pogut conservar enmig del calvari.



[...]




30 de setembre de 2021

Setembre minvant, curs creixent...

Setembre minvant. Un mes vibrant que a l'institut se'ns ha fet fonedís mentre anàvem omplint l'agenda de tasques i les aules d'alumnes... Aquest any torno a repetir cursos. Potser és que no ho acabo de fer prou bé i em donen l'oportunitat de rescabalar-me'n. No ho sé; em diuen que no, que és perquè confien en mi. Així que torno a acollir els petitons - nerviosos perquè s'estrenen a l'institut- i els grans, no menys nerviosos per la pressió que els suposa atènyer l'objectiu d'entrar al grau que anhelen o de trobar la vocació que mai no han sabut reconèixer. La meva feina sempre és igual, però, alhora, sempre és diferent. Cada classe, cada tutoria, cada moment d'acompanyament són únics. I cada curs hi ha, sortosament, reptes nous per emprendre i per aprendre. Sense aquest dinamisme que ens fa absolutament impensable l'avorriment aquesta feina no seria la mateixa. De fet, avorrits de paperassa, (in)disposicions, lleis, projectes de llei, burocràcia i governants diversos i dispersos, més d'un ja hauria abandonat definitvament el vaixell, fart d'anar a la deriva...

De moment, però, continuarem amb il·lusió; no sense haver constatat -per enèsima vegada en els darrers cursos- que als docents la nostra pròpia administració ens té ben poc respecte:  continua trobant normal enviar globus sonda i fer comunicats de premsa abans d'informar-nos dels canvis, propostes i instruccions. Instruccions, val a dir, que ja hem après a no esperar (i que respectem fins a on el sentit comú ens dicta de fer-ho).

En fi: el curs ja va a tota màquina! Que aquest viatge a Ítaca us sigui lleu! Que trobeu les vostres Ítaques (o les voctres Icàries, tant se val)!


Lluís Llach, "Viatge a Ítaca" (Concert Camp Nou)