En tots els àmbits de la vida hi ha persones que construeixen i que cohesionen, que fan fàcil fer camí, que utilitzen la memòria per avançar i amb qui es pot dialogar, discutir i discrepar. I altres, tòxiques, que només miren enrere per fer retrets i que viuen en un "voler I doler" permanent. Hi ha gent corrent que suma i "savis" que resten. Hi ha gent que fa pedagogia i gent que fa demagògia. Per això és bo recordar que rèmora no és el mateix que memòria. I que mirar endavant no vol dir trair el passat: només vol dir anar posant pedres al mur i mirar de redreçar-lo perquè no caigui, a l'espera, això sempre, que algú que en sàpiga més i trobi mà d'obra s'arremangui per fer parets noves.
TRAMUNTANADES
Reflexions entramuntanades d'una figuerenca d'adopció (Versos i reversos, pensaments i penjaments, aules i paraules)
29 de gener de 2023
Rèmores
24 de gener de 2023
Noves (i no tan noves) espècies urbanes
19 de desembre de 2022
Nadal 2022
Tornen l'ofec dels propòsits pendents
i el galop punyent dels mots que callem.
Tornen les nits negres sota els fanals
opulents d’uns goigs artificials.
I ens corsequen neguits impenitents,
perquè som febles, i sense remei
frisem per ser capaços d’esborrar
l’embat tossut de tants d’interrogants.
Sense delit, com ombres de titelles,
arrosseguem l’ànima feta estelles,
incapaç d’alleujar el pes de culpes
heretades i viure amb goig els dubtes.
Però farem el cor fort, que és Nadal,
i ens sorprendrem quan ben de grat
serem pròdigs en afalacs sincers
sense el verí ensucrat dels compliments.
Surfejarem, perseverants, instants
amb voluntat fútil de transcendència
mentre posem pedaços terrenals
als esquinços de la (in)consciència.
I seguirem enfilant el pas dels dies,
peus ferms a l’ara i àvids de demà…
M. Àngels Vila Safont
1 de novembre de 2022
A fer nones aviat... (un relat de Tots Sants)
Avui ha anat a dormir prou d’hora, renunciant al plaer gairebé onanista de fer cop de caps al sofà fent veure que segueix l’argument insofrible de la sèrie de netflix triada a l’atzar. 31 d’octubre. Avui diuen que és la collonada aquesta de “halloween”. Tant se li’n fot. Ell, de fet, tampoc no ha estat mai de castanyes: amb una en té prou. S’estima més el got de moscatell, o de garnatxa. Avui no ha begut, però. Sopar frugal. Amb tot, té son.
Ha passat abans pel bany a descarregar la bufeta (amb l’edat, cada vegada té més en compte aquests detalls; no hi ha nit que la urgència el perdoni). Les dents, ja se les havia rentat feia estona, just acabat de sopar.
No tenia cabòries. O no més de les habituals. S’ha estirat al llit. De panxa enlaire, com té per costum. I amb les mans enllaçades sobre el pit. La dona li ha fet el mateix comentari de sempre: “No obris tant els braços, que una caixa tan ampla no cabria al nínxol”. Ell sempre diu que s’entrena. I ella li respon que el cremaran, que no es prengui la molèstia.
Avui no li ha seguit la broma. Massa son. Tenia pressa per agafar el son. Però el son l’ha agafat a ell. Desprevingut. No hi ha entrenament que hi valgui.
Per més que premia el botó d’alarma, ningú no el treia de l’ascensor. I l’ascensor pujava sense parar. Els botons es desfeien, Feia hores que no deixava de pujar. Mentre ell s’anava fent petit, petit… I el brunzit del mosquit no parava de rosegar-li l’oïda. I ell, petit, petit, mirava d’empaitar-lo amb les dues mans, petites, petites, sense ni veure’l, tot I que era gran, ben gran. Només sentia el bum-bum absolutament frenètic del seu cor esporugit i el zumzeig cada vegada més insistent del mosquit. No gosava ni buscar-lo, acovardit només d’imaginar-ne l’ombra creixent i aclaparadora. La dona se’n riuria si el veiés ara, acostumada a fotre-se’n dels seus safaris nocturns...
Se li ha fet fosc i l’ha atrapat una boira espessa que ha enterenyinat el brunzit insistent del mosquit. Gairebé s’ha deixat anar, bressolant-se en aquell zum-zum familiar, però l’ascensor, que seguia pujant i pujant, i la seva ombra, que s’anava fent petita, petita, no l’han deixat asserenar. Llamps i trons. S’ha posat a cridar, com si els crits fossin capaços d’aturar el desastre, la propulsió cap al no-res, l’adeu...
Però un estrèpit intens i un flaix encegador l’han tornat a lloc: ha obert els ulls, suat i amb el pols accelerat. Li coïa la galta i es fregava els ulls adolorits per l’esclat de llum. L’ascensor s’ha aturat de cop; no hi havia cap brunzit amenaçador ni fugia cel enllà, segrestat pel vol imparable d’un ascensor descontrolat. La dona, bo i adormida, ha encès el llum de la tauleta de nit i li ha etzibat una plantofada, farta de sentir-lo remugar paraules sense sentit a velocitat desajustada...
El cel haurà d'esperar. Si de cas, ja hi pujarà a peu. per les escales. I, si pot ser, sense "música" de fons.
Absències
ABSÈNCIES
Ploro els adeus irreversibles,
aquells adeus que no ens avisen,
els d’ahir i els que han de ser.
Arrossego els dolors de pèrdues
que fan mal, per reconegudes,
i esquivo els que mai no sabré.
Lamento paraules no dites
-per orgull, pressa o desídia-
i tants dols, vius o latents!
Ploro el pòsit de les absències,
l’embat cert de la mort incerta,
la futilitat del no ser.
Faig com si ja no hi fossin,
els avui que no faran pòsit
I els demà per sempre pendents.