Les postals d’aquest meu estiu
tenen els colors ben intensos
i desitjos d'horitzons amplis,
però les vores rebregades,
amarades de velles flaires.
Les postals d’aquests mesos càlids
se’m desfan entre la calitja
de certeses irrefutables
i dels desitjos impossibles
que fan part del meu dietari.
Passant hores atropellades
s’han escolat dies i mesos
I ja no em queden sinó engrunes
d’aquells projectes temeraris
que embastàvem els dies tebis...
Però les rèmores de cada estiu no són aquests fets evidents i inqüestionables, no. Les rèmores són aquells actes prescindibles que se'ns imposen tossudament, com l'anunci vintage del "tinto de verano" Don Simón, les fotos de multituds comprimides en platges que disten anys llum d'aportar relax i serenor, les notícies de gent fent cues a autopistes, aeroports i estacions... o els laments d'aquells que es queixen perquè se'ls acaben unes vacances que altres no han pogut ni ensumar. I altres penyores insalvables ens acompanyen: el serial recurrent dels fitxatges futbolístics possibles i impossibles, la insuslsa programació d'estiu de qualsevol canal de TV i, arribats a finals d'agost, els anuncis de coleccionables i fascicles per a nostàlgics que no passaran de comprar-ne el tercer lliurament.
Però, sobretot, l'estiu ens aboca a places i carrers, a finestres esbatanades i cases desendreçades. L'exarcerbació de sons i flaires ens posa a prova tothora mentre busquem treves a la xafogor que ens angunieja l'ànima. Però encara tenim força per sortir a empaitar el sol ponent per camins polsosos i gaudir de l'hora violeta abans no se'ns empassi la foscor de la nit càlida. I engolim àvidament els silencis, fèrtils i necessaris, que arrepleguem en els nostres somnis eremítics
Fora, diuen, fa sol.
Tots els raigs que avui jo no sento
són, potser, el consol
per a alguna ànima de ferro
que no sent fred
perquè el rovell tot just comença
a ser present
en les seves clivelles tendres.
Fora hi ha llum.
Tot l’esclat de la vida promesa
que sento lluny,
fins i tot en instants de treva.
Rere el meu mur
es desfilen les hores sordes
quan, com el fum,
em fugen de les mans, eixorques.
Sequera persistent. També de paraules. Sembla que les calorades d'aquest estiu se m'han endut l'esma i que em fan nosa fins i tot els sons de les paraules que no acabo de dir. De vegades hi ha pensaments que fan de mal dir i que es queden arrecerats per no remoure l'aire, per no aixecar pols, per deixar que les ferides cicatritzin...
Potser es tracta d'això, de fer que s'evaporin els efluvis que ens fan mal, de deixar volar sense llast projectes inabastables, de posar els peus ferms sobre la terra eixorca. De viure i deixar viure, i de sentir, posant-hi una mica de pell morta, les punxades que ens fan seguir endavant.
Aquesta tarda ha plogut una mica. Un xàfec intens, però quatre gotes enmig de la sequera tenaç. I hem pres alè. Els núvols pesats han ajudat a alleugerir l'aire i les ànimes. A vegades els fets senzills revesteixen de transcendència els dies grisos.I amb quatre gotes en fem prou per calmar l'esperit assedegat i aclarir-nos la mirada.
mentre se’t desafina la memòria
ara que tots aquests teus fulls en blanc
ja no són promeses, sinó mer oblit.
I tu escrius atropellades les hores
quan t'eixuga, amorosa, la tinta
que s'escampa, tan tossuda i rebel,
fugint desbocada dels records fingits.
Embasteu, d'una en una, paraules
per escriure a quatre mans el dietari
sense perdre mai, si pot ser, el fil.
I tu, mentrestant, parles i t’enllustres
les sabates de les rutes perdudes,
que ha mig esborrat la pols dels camins.
I encara encaixes, si us plau o per força,
les peces d'aquell immens trencaclosques.
Mires el rellotge a cada minut,
però les busques corren ara enrere
perquè no saps donar corda a les hores.
Plegats, aneu posant, poc a poc, pell morta
a totes les velles i noves crostes
mentre es van trenant nous records boirosos
amb cabdells plens de veritats perdudes
i el relat sagaç de farses viscudes...
(Recitat a la nit de Poesia d"Avinyonet de Puigventós el 21 de juliol de 2022)
