Avui ha anat a dormir prou d’hora, renunciant al plaer gairebé onanista de fer cop de caps al sofà fent veure que segueix l’argument insofrible de la sèrie de netflix triada a l’atzar. 31 d’octubre. Avui diuen que és la collonada aquesta de “halloween”. Tant se li’n fot. Ell, de fet, tampoc no ha estat mai de castanyes: amb una en té prou. S’estima més el got de moscatell, o de garnatxa. Avui no ha begut, però. Sopar frugal. Amb tot, té son.
Ha passat abans pel bany a descarregar la bufeta (amb l’edat, cada vegada té més en compte aquests detalls; no hi ha nit que la urgència el perdoni). Les dents, ja se les havia rentat feia estona, just acabat de sopar.
No tenia cabòries. O no més de les habituals. S’ha estirat al llit. De panxa enlaire, com té per costum. I amb les mans enllaçades sobre el pit. La dona li ha fet el mateix comentari de sempre: “No obris tant els braços, que una caixa tan ampla no cabria al nínxol”. Ell sempre diu que s’entrena. I ella li respon que el cremaran, que no es prengui la molèstia.
Avui no li ha seguit la broma. Massa son. Tenia pressa per agafar el son. Però el son l’ha agafat a ell. Desprevingut. No hi ha entrenament que hi valgui.
Per més que premia el botó d’alarma, ningú no el treia de l’ascensor. I l’ascensor pujava sense parar. Els botons es desfeien, Feia hores que no deixava de pujar. Mentre ell s’anava fent petit, petit… I el brunzit del mosquit no parava de rosegar-li l’oïda. I ell, petit, petit, mirava d’empaitar-lo amb les dues mans, petites, petites, sense ni veure’l, tot I que era gran, ben gran. Només sentia el bum-bum absolutament frenètic del seu cor esporugit i el zumzeig cada vegada més insistent del mosquit. No gosava ni buscar-lo, acovardit només d’imaginar-ne l’ombra creixent i aclaparadora. La dona se’n riuria si el veiés ara, acostumada a fotre-se’n dels seus safaris nocturns...
Se li ha fet fosc i l’ha atrapat una boira espessa que ha enterenyinat el brunzit insistent del mosquit. Gairebé s’ha deixat anar, bressolant-se en aquell zum-zum familiar, però l’ascensor, que seguia pujant i pujant, i la seva ombra, que s’anava fent petita, petita, no l’han deixat asserenar. Llamps i trons. S’ha posat a cridar, com si els crits fossin capaços d’aturar el desastre, la propulsió cap al no-res, l’adeu...
Però un estrèpit intens i un flaix encegador l’han tornat a lloc: ha obert els ulls, suat i amb el pols accelerat. Li coïa la galta i es fregava els ulls adolorits per l’esclat de llum. L’ascensor s’ha aturat de cop; no hi havia cap brunzit amenaçador ni fugia cel enllà, segrestat pel vol imparable d’un ascensor descontrolat. La dona, bo i adormida, ha encès el llum de la tauleta de nit i li ha etzibat una plantofada, farta de sentir-lo remugar paraules sense sentit a velocitat desajustada...
El cel haurà d'esperar. Si de cas, ja hi pujarà a peu. per les escales. I, si pot ser, sense "música" de fons.
