Si em deixo endur per l’afalacincert d’uns mots que mai no em dius…Si, en va, t’espero amatent…
Si somnio l’escalf fal·laç
dels teus braços massa esquius
quan hi ets però te’m fas absent,
és potser perquè sé que encara
m’estimes prou, des del silenci,
que vesteix la teva presència,
i disfressa d’indiferència
l’alè necessari, viu, tebi:
la companyia que em regales.
Decrepitud cruel que escrostones raó
i memòria viva... que esborres l’ahir...
Senectud insolent que deixates records
i ens transmudes en víctimes dels sentits consumits!
Potser perquè t’entestes a fer-te omnipresent:
Gaudeixo cada instant que em lleu de viure avui,
abans que no em fugin els temps encara fèrtils;
venço pors ancestrals amb antídots subtils
mentre et vetllo efluvis de deliris intrèpids.
Permeteu que em reivindiqui. A mi, i a totes les "desgraciades" com jo que no fem prou mèrits perquè se'ns consideri dones al dia. No patiu: ara mateix m'explico. Soc dona, mare, esposa, professional.... i compagino activitats diverses mentre intento no oblidar-me de mi mateixa. Però, és clar, no soc ni dona STEM, ni allò que s'entén tècnicament per "emprenedora". És a dir: soc dona de lletres, amb estudis de la branca humanística i em dedico a una feina tan poc engrescadora per als que se la miren des de fora com ser docent de secundària en centres públics (d'aquells d'alta complexitat, que en diuen) des de fa un bon grapat d'anys.
I aquí ve el perquè de la meva reivindicació. Perquè creure que la feina que les meves companyes i jo (i tantíssimes altres!) fem cada dia no comporta altíssimes dosis de paciència, multidisciplinarietat, empatia, capacitat d'adaptació, iniciativa i bla, bla, bla és, si més no, desconeixement, si no menyspreu flagrant. I perquè les humanitats i els coneixements que se'n deriven són fonamentals en la construcció de qualsevol saber i ens fan ser competents: ajuden a entendre, contextualitzar, explicar, situar (i un llarg etcètera) qualsevol altre coneixement.
Així que, senyors i senyores: em reivindico sense vergonya. Perquè jo també em moc, m'actualitzo, aprenc, lluito, connecto, emprec, treballo i, sobretot, aporto alguna cosa al meu entorn cada dia. O ho intento. Ni més ni menys que qualsevol de les ara idolatrades dones STEM, emprenedores i superwomen d'última generació. Sense complexos, perquè les humanitats també aporten a la vida i perquè la docència viscuda des de la vocació també és imprescindible. Amén.
En tots els àmbits de la vida hi ha persones que construeixen i que cohesionen, que fan fàcil fer camí, que utilitzen la memòria per avançar i amb qui es pot dialogar, discutir i discrepar. I altres, tòxiques, que només miren enrere per fer retrets i que viuen en un "voler i doler" permanent. Hi ha gent corrent que suma i "savis" que resten. Hi ha gent que fa pedagogia i gent que fa demagògia. Per això és bo recordar que rèmora no és el mateix que memòria. I que mirar endavant no vol dir trair el passat: només vol dir anar posant pedres al mur i mirar de redreçar-lo perquè no caigui, a l'espera, això sempre, que algú que en sàpiga més i trobi mà d'obra s'arremangui per fer parets noves.
