9 de juliol del 2024

Juliol. Capítol 2: llibre

En algun instant de boira entre el ser i el no ser de la meva vida imperfectament corrent vaig decidir enfilar alguns versos que tenia arraconats i confegir un petit volum per editar-lo. Em vaig engrescar, gràcies també a l'esperó d'un amic, en Víctor, que em donava ales, i en van sortir les pàgines d'Entre ser i no ser. En el procés, una mena de catarsi accelerada que em va carregar les piles després d'un any d'assimilar canvis, vaig triar, remenar, escriure, reescriure i descartar, però també vaig gaudir del fet d'escriure.

I tot plegat va fluir, com la vida mateixa, amb moments de vertigen per l'atreviment de voler compartir els meus textos. I vaig anar entrellaçant retalls de vida i de somnis; instants viscuts, sentits o manllevats d'altri. I aquells bocins de vida propis i aliens van donar lloc a unes pàgines concebudes entre la vigília i el son, entre la realitat i el somni, entre el ser i el no ser de la meva existència.

Els tres blocs del llibre acullen poemes i relats diversos en la forma i en el fons, però que comparteixen la voluntat de viure els dies sense recança: "Carpe diem! O es riuran de tu tots els dies que has perdut."

El petit volum em va arribar a les mans a mitjan mes de maig i a final de mes ja el vaig poder presentar a les Tardes Literàries de Vilafant. un vespre agradable en un entorn amable, al Cau, on ja havia presentat el meu Trencadís. M'hi va acompanyar altra vegada en Toni Cobos, mestre, col·lega i amic, a qui he d'agrair la mirada amable i la dissecció acurada. També he d'agrair a en Lluís i l'Ernest el pròleg, generós d'elogis -ai, els amics que regalen afalacs a cap preu!-. 

Ahir amb en Toni vam repetir conversa per presentar el llibre, aquesta vegada a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres. I ens hi vam tornar a trobar amb amics i coneguts mentre llegíem versos i arribàvem a la conclusió -gens reveladora- que la literatura és un joc en el qual l'autor té poc a dir quan les paraules prenen forma en la ment del lector, que els dona una dimensió pròpia. Tant és la veritat que amaguin o les mentides que airegin...

Si us plau: gaudiu-ne (si us ve de gust)!






Esbós


Ella li regala versos encesos

escrits amb deler mentre l'imagina.

I ell li respon sadollant-la de besos

i de bombons amb gust de propina.    

    (Entre ser i no ser)


Juliol. Capítol 1: Roger.

D'ençà que soc mare, i ja fa una colla d'anys, els meus juliols comencen amb el goig de celebrar la vida, perquè és aquests dies quan fan anys els meus fills. A tots dos me'ls va dur l'estiu, després d'haver-se passejat amb mi per les aules fins a final de curs bressolats dins la meva panxa. M'ho van posar fàcil aleshores, abans de néixer, i ens ho han seguit posant fàcil al llarg dels anys. 

El goig dels aniversaris de juliol se sobreposa al fet inherent que aquest mes començo una etapa de semivacances en què les feines pendents ja no depenen d'horaris fixos i en què he après a trobar instants per a mi, per escadussers que siguin. Però aquest juliol se m'acumulen motius de joia. Perquè el gran ja s'ha graduat a la universitat. I ho vam poder celebrar  en el primer acte de graduació real de la seva trajectòria acadèmica, després dels simulacres de cada final de cicle des que va acabar l'educació infantil. 

Amb els vint-i-dos anys lluents, acabats d'estrenar, vam gaudir veient-lo mudat, feliç, satisfet i exultant enmig dels seus companys de promoció, entre els quals ha fet un bon grapat d'amics. I no vam poder evitar mirar-lo orgullosos i admirats del goig que feia. Més enllà dels aprenentatges acadèmics, segur que el més transcendent d'aquesta etapa són les experiències de la vida i les vivències compartides, malgrat els entrebancs del principi. Perquè l'inici d'aquesta etapa no va ser gens fàcil per a en Roger i els seus companys de promoció: després d'haver hagut d'entomar els darrers mesos de batxillerat confinats, van viure l'agonia d'unes proves d'accés a la universitat posposades fins a un juliol calorós i estrany de cares tapades i distàncies forçades. Aquell any tot va anar tard. I l'inici del primer curs d'universitat va ser un moment confús, d'incerteses multiplicades perquè van tardar mesos a trepitjar amb certa normalitat les aules. Mentrestant, seguien com podien les classes telemàtiques improvisades i coneixien només de nom els companys que s'amagaven rere les pantalles. I quan el format ja va ser híbrid, els darrers mesos d'aquell primer curs, en Roger es va fer un fart de córrer per atrapar trens i va estar a punt d'adquirir el do de la ubiqüitat, ell, que tan poc té de diví! I li varen venir ganes de quedar-se a la urbs que tan poc l'atreia abans, encara que només fos per no dependre dels capricis de la Renfe. I va començar segon i se li va obrir tot un món. I va fer els amics que el primer any no havia tingut ocasió ni temps de fer. I va aprendre a viure la vida universitària i a fer-se gran.  I segurament va recuperar part del temps perdut i de les vivències que la pandèmia li havia escatimat. Així ha arribat fins a aquest moment, feliç dels amics i amigues que ha fet, de la companyia que ha trobat, de poder exercir l'ofici per al qual s'ha estat preparant i de tenir somnis per als quals continuar lluitant en el futur immediat. 

Enhorabona pel camí fet i molta força per al que t'espera, Roger!

24 de juny del 2024

Érem poesia (25 anys)

 

Hi va haver un temps que érem poesia,

versos lliures ballant amb rimes blanques,

poesia sense mesura i sense complexos…

Però amb el temps ens vam fer prosa,

paraules mesurades, nues de retòrica,

paràfrasi involuntària de nosaltres mateixos,

bastida d’intencions i de certeses fàtues.


Hi va haver un temps que només vivíem

pel goig de viure i de riure’ns les gràcies,

pel desig de descobrir-nos i d’explorar

camins sense rumbs massa definits…

Era el temps de les fruites prohibides,

dels somnis a l’abast, temps d’hipèrbatons

i de mirades hiperbòlicament intenses.


Hi va haver un temps que érem poesia

descarada, i ni tan sols ho sabíem…


Però ara, que la vida ja ens ha tornat prosa,

i som paraules viscudes i rimes plenes,

és quan confegim l’estrofa més bella:

no ens calen ales per compondre el poema!

18 de juny del 2024

L'esfera que no roda...

L’Esfer@ no gira rodó... i els que gestionen aquesta calamitat d’aplicatiu tampoc. Ni els d’ara, ni els que ho van engegar tot. Els professors ho sabem des del primer dia que va arribar a la nostra vida per suplir el gens enyorat Saga, paradigma, pensàvem, dels aplicatius pensats per complicar la vida dels usuaris. Però, és clar: quan crèiem que ja havíem arribat al fons del pou de la ineptitud organitzativa del departament malanomenat d’educació, uns cervellets privilegiats han decidit aquest curs potinejar en els aplicatius en les dates més crítiques del curs escolar: els mesos de maig i juny, just quan toca tancar les avaluacions de 2n de batxillerat i de la resta de cursos. I amb l’espasa de Dàmocles per als professors dels primers d’uns terminis per fer la inscripció definitiva a les PAU més que justos vist el desgavell provocat en l’entrada de notes, que hem hagut de fer gairebé per capítols perquè els talls per manteniment, els canvis, les desaparicions, els duplicats i misteris diversos no han fet més que marejar-nos. I, el pitjor de tot: sense resposta eficient per part dels que se suposa que han de donar resposta i solució als problemes, el SAU, que es limiten a tirar pilotes fora dient que les incidències són generalitzades (Ah, és clar! Això ho disculpa tot: mal de molts, conhort de bèsties!)
I tot aquest descomunal i esperpèntic desori per culpa dels incompetents que, havent tingut mesos per adaptar el programa a les exigències del nou currículum, s’han posat a potinejar-hi sense sentit en temps de descompte enmig d’unes sessions d’avaluació amb terminis rígidament marcats, que es tanquen abans que els alumnes hagin deixat les aules. I així, aquestes setmanes de final de curs, quan volten pel centre com zombis els alumnes apàtics i desganats -en el millor dels casos- que ja tenen ben coll avall que el curs s’ha acabat, nosaltres estem obligats a aguantar-los si us plau o per força, mentre intentem fer-los (i fer-nos) més passadores les hores agòniques amb la incertesa de si serem a temps de poder accedir a l’aplicatiu abans no el tanquin per manteniment per enèsima vegada qualsevol moment del dia: matí, tarda o vespre.
Però tots tranquils: els soferts professors, que tenim l’esquena prou ampla, ja parem una vegada més l’altra galta i ens deixem trepitjar pels de dalt i pels de baix mentre els mitjans de comunicació sistemàticament obvien les nostres autèntiques reivindicacions. Val més que ens continuïn menystenint titllant-nos d’immobilistes. Jo ha he perdut el compte dels innombrables canvis i reformes sense rumb que he viscut en la meva carrera docent. Especialment aquests darrers anys, que el menyspreu ha arribat fins al punt que qualsevol mitjà de comunicació està al cas dels canvis abans que els que els hem d’intentar aplicar.
Mentrestant, el repte afegit d’aquests dies és accedir a una Esfer@ que no roda i donar explicacions impossibles als que no entenen perquè les notes no els arriben de seguida o perquè els professors estem estressats si ja fa dies que «no fem res». De fet, mai no fem res...