Rèmores

En tots els àmbits de la vida hi ha persones que construeixen i que cohesionen, que fan fàcil fer camí, que utilitzen la memòria per avançar i amb qui es pot dialogar, discutir i discrepar.  I altres, tòxiques, que només miren enrere per fer retrets i que viuen en un "voler I doler" permanent. Hi ha gent corrent que suma i "savis" que resten. Hi ha gent que fa pedagogia i gent que fa demagògia. Per això és bo recordar que rèmora no és el mateix que memòria. I que mirar endavant no vol dir trair el passat: només vol dir anar posant pedres al mur i mirar de redreçar-lo perquè no caigui, a l'espera, això sempre, que algú que en sàpiga més i trobi mà d'obra s'arremangui per fer parets noves.

Mentrestant el lema hauria de ser: "viu i deixa viure", que no és el mateix que 'laissez faire, laissez passer".

Noves (i no tan noves) espècies urbanes

Segur que, per poc observadors que sigueu, tots us heu adonat de la proliferació creixent d'una nova espècie urbana que té com a hàbitat principal places i llocs cèntrics de moltes ciutats, grans o petites. No, no em refereixo als coloms que volen temeràriament arran de terra per molts racons de Figueres emulant escenes mítiques d'una pel·lícula de Hitchcock... Ni em refereixo tampoc als intrèpids i, sovint, irresponsablement ignorants del codi de circulació (i dels més elementals principis per tenir cura de la  seguretat pròpia i de l'aliena) conductors de patinets. Si més no, no m'hi refereixo globalment. Més aviat m'he fixat en una subespècie d'aquests darrers que conviu amb conductors de tota mena de VMP (vehicles de mobilitat personal) amb motor o sense, elèctrics o de gasolina, amb dues rodes o una, provistos o no de manillar... Tant li fa. Els uneix qualsevol mena de vehicle o artefacte que els serveixi per arribar en el mínim temps possible a la destinació proposada i el fet d'haver de passar estones d'espera al ras per manca d'un lloc prou digne on aixoplugar-se. Ja sabeu qui són, ara? Sí: els repartidors d'empreses de lliurament a domicili de menjars i altres productes que es veuen obligats a fer pinya per fer-se passar les penes i compartir, de ben segur, no poques peripècies i anècdotes generades per una feina que no admet anar xino-xano ni quan es tracta de repartir rotllets de primavera. La unió fa la força, diuen. I les penes compartides són de més bon passar. Deu ser això. Però també ens els fa més visibles, tant quan s'agrupen en el seu punt de trobada estratègic a la placeta baixa de la Rambla, com quan alguns ens intimiden o posen a prova els nostres reflexos amb maniobres de conducció gairebé suïcides. 

Però en això tampoc tenim l'exclusiva els figuerencs. Aquesta nova espècie prolifera en molts altres indrets. I sol tenir com a hàbitat preferit, ja ho he dit, monuments, places i espais cèntrics des d'on els és més fàcil arribar a destinacions que una trucada imprevisible els urgeix a conquerir.

Nadal 2022

Tornen l'ofec dels propòsits pendents

i el galop punyent dels mots que callem.

Tornen les nits negres sota els fanals

opulents d’uns goigs artificials.

I ens corsequen neguits impenitents,

perquè som febles, i sense remei

frisem per ser capaços d’esborrar

l’embat tossut de tants d’interrogants.

Sense delit, com ombres de titelles,

arrosseguem l’ànima feta estelles,

incapaç d’alleujar el pes de culpes

heretades i viure amb goig els dubtes.

Però farem el cor fort, que és Nadal,

i ens sorprendrem quan ben de grat

serem pròdigs en afalacs sincers 

sense el verí ensucrat dels compliments.

Surfejarem, perseverants, instants

amb voluntat fútil de transcendència

mentre posem pedaços terrenals

als esquinços de la (in)consciència.

I seguirem enfilant el pas dels dies,

peus ferms a l’ara i àvids de demà…

M. Àngels Vila Safont

 

 

 

A fer nones aviat... (un relat de Tots Sants)

Avui ha anat a dormir prou d’hora, renunciant al plaer gairebé onanista de fer cop de caps al sofà fent veure que segueix l’argument insofrible de la sèrie de netflix triada a l’atzar. 31 d’octubre. Avui diuen que és la collonada aquesta de “halloween”. Tant se li’n fot. Ell, de fet, tampoc no ha estat mai de castanyes: amb una en té prou. S’estima més el got de moscatell, o de garnatxa. Avui no ha begut, però. Sopar frugal. Amb tot,  té son. 

Ha passat abans pel bany a descarregar la bufeta (amb l’edat, cada vegada té més en compte aquests detalls; no hi ha nit que la urgència el perdoni). Les dents, ja se les havia rentat feia estona, just acabat de sopar.

No tenia cabòries. O no més de les habituals. S’ha estirat al llit. De panxa enlaire, com té per costum. I amb les mans enllaçades sobre el pit. La dona li ha fet el mateix comentari de sempre: “No obris tant els braços, que una caixa tan ampla no cabria al nínxol”. Ell sempre diu que s’entrena. I ella li respon que el cremaran, que no es prengui la molèstia.

Avui no li ha seguit la broma. Massa son. Tenia pressa per agafar el son. Però el son l’ha agafat a ell. Desprevingut. No hi ha entrenament que hi valgui.

Per més que premia el botó d’alarma, ningú no el treia de l’ascensor. I l’ascensor pujava sense parar. Els botons es desfeien, Feia hores que no deixava de pujar. Mentre ell s’anava fent petit, petit… I el brunzit del mosquit no parava de rosegar-li l’oïda. I ell, petit, petit, mirava d’empaitar-lo amb les dues mans, petites, petites, sense ni veure’l, tot I que era gran, ben gran. Només sentia el bum-bum absolutament frenètic del seu cor esporugit i el zumzeig cada vegada més insistent del mosquit. No gosava ni buscar-lo, acovardit només d’imaginar-ne l’ombra creixent i aclaparadora. La dona se’n riuria si el veiés ara, acostumada a fotre-se’n dels seus safaris nocturns...

Se li ha fet fosc i l’ha atrapat una boira espessa que ha enterenyinat el brunzit insistent del mosquit. Gairebé s’ha deixat anar, bressolant-se en aquell zum-zum familiar, però l’ascensor, que seguia pujant i pujant, i la seva ombra, que s’anava fent petita, petita, no l’han deixat asserenar. Llamps i trons. S’ha posat a cridar, com si els crits fossin capaços d’aturar el desastre, la propulsió cap al no-res, l’adeu...

Però un estrèpit intens i un flaix encegador l’han tornat a lloc: ha obert els ulls, suat i amb el pols accelerat. Li coïa la galta i es fregava els ulls adolorits per l’esclat de llum. L’ascensor s’ha aturat de cop; no hi havia cap brunzit amenaçador ni fugia cel enllà, segrestat pel vol imparable d’un ascensor descontrolat. La dona, bo i adormida, ha encès el llum de la tauleta de nit i li ha etzibat una plantofada, farta de sentir-lo remugar paraules sense sentit a velocitat desajustada...

El cel haurà d'esperar. Si de cas, ja hi pujarà a peu. per les escales. I, si pot ser, sense "música" de fons.

Absències

I avui, diada de Tots Sants, recupero un post de fa uns mesos, uns versos de record per als que ja no hi són i per als que cada dia deixen d'existir, però continuen entre nosaltres:

ABSÈNCIES 

Ploro els adeus irreversibles,

aquells adeus que no ens avisen,

els d’ahir i els que han de ser.

 

Arrossego els dolors de pèrdues

que fan mal, per reconegudes,

i esquivo els que mai no sabré.

 

Lamento paraules no dites

-per orgull, pressa o desídia-

i tants dols, vius o latents!

Ploro el pòsit de les absències,

l’embat cert de la mort incerta,

la futilitat del no ser.

 

Faig com si ja no hi fossin,

els avui que no faran pòsit

I els demà per sempre pendents.