10 d’abril del 2024

Reminiscències

En Joan llegeix en veu alta, àvidament, totes les lletres que troba. Tant li fa si estan del dret o del revés. I va confegint ràpidament paraules que ja no li diuen gaire res. Una estona abans s'entretenia a la finestra amb la mirada clavada a un horitzó que se li desdibuixa des de fa dies. Mentre assenyalava algun punt inconcret parlava amb vehemència i gestos ferms de projectes indefinits i indefinibles. Als seus designis difusos sempre hi ha recs o canals, parets o obres a mig fer, i aigua. A vegades també hi ha reminiscències d'alguna aula. Poca cosa més en podem rescatar. 

Parla molt, però ja no diu gaire res. Tot i això, manté la picardia i encara és capaç de picar l'ullet i respondre amb evasives, llocs comuns o altres preguntes quan se li fan preguntes que ja no troben resposta en el seu cervell desendreçat. Fa bondat només a mitges. I no li fa res de reconèixer-ho quan li pregunto. Perquè en algun racó del seu cap a les fosques encara s'hi encén, de tant en tant, una bombeta petita.

Menja amb fruïció i un posat de nen entremaliat que fa una malifeta els petits caramels d'eucaliptus que la mare li dona quan el visita. Alguna vegada se'ls treu de la boca per ensenyar-nos meravellat com es van fent petits a cada llepada. No li trauran pas la gana: no sap si ha esmorzat o si és hora de dinar o sopar.

Me'l miro amb tendresa i m'adono que li he fet més petons en un any que en tota la meva vida. I que ell, me'ls torna en la mateixa mesura, sense fer-se pregar gens ni mica: un a cada galta sempre. Tant és si em posa nom o no. Encara hi soc.

Sento que està agraït perquè l'hem vingut a veure, encara que moltes vegades ens vulgui aviar quan fa poc que hi som, ansiós de rodar al seu aire pels passadissos que l'acullen i on es perd, dia sí, dia també. 

I me'n vaig sense mirar gaire enrere perquè em dol veure com el pare, abans ferm i decidit, es va fent petit, petit, mentre es desdibuixa entre el ser i el no ser.





30 de març del 2024

Amics

Fa temps reflexionava sobre el fet que a la vida, per poc normals que siguem, sovint estem envoltats de gent: coneguts, col·legues, veïns, amics, parents i saludats. Això no treu que ens puguem sentir sols. O que n'estiguem realment: sols enmig de la multitud o ben agombolats malgrat l'aparença de soledat. I amb totes les variants possibles entremig. Amb anades i vingudes segons el moment vital que ens empari.

D'aquests companys de vida, alguns hi són sempre, sense solució de continuïtat, però gairebé imperceptibles: discrets, silents, com un so de fons o un paisatge conegut. Hi són i prou. I surten de la nostra vida discretament, sense un adeu o un dol, sense fer cap mena de remor. Tanmateix, paradoxalment, quan prenem consciència de la seva partença definitiva, sentim una fiblada al cor, atiada per l'absurda sensació de culpa per no haver-ho sabut quan tocava -com si hi hagués un moment per saber aquestes coses-. 

N'hi ha d'altres que hi són intermitentment, de manera més o menys episòdica i més o menys intensa. Però sovint tampoc no som conscients de quan entren i quan surten de la nostra existència perquè el tràfec en què vivim ens té prou entretinguts. Així que vivim amb naturalitat aquesta presència sincopada.

També hi ha aquells que se'ns instal·len a la vida només per una temporada i amb data de caducitat. Que ja sabem que hi són circumstancialment i que deixaran de ser-hi. I, amb tot, els incorporem plenament i els gaudim o els patim, els estimem o els odiem i els vivim intensament.

I encara ens queden aquelles presències que hi són sempre, malgrat la llunyania física o cronològica. Els amics de veritat, que es compten -o això diuen- amb els dits d'una mà i que entren a la nostra vida de la manera més insospitada: poden fer-ho subtilment o fer-hi una entrada triomfal; venir de lluny o de prop; d'anys o de mesos... I poden estar anys latents. Perquè no els calen escarafalls, ni promeses o confessions, ni converses diàries, ni festes ni homenatges. Simplement, hi són. I els gaudim. A voltes, discretament; a voltes, apassionadament.
I pensava tot això mentre recordava que tinc una cita pendent amb amigues de l'adolescència que no acaba de trobar forat a l'agenda. Però que arribarà. Segur. I farem com si ens haguéssim vist el dia abans.

27 de març del 2024

Coll de Lli

El trepig ferm de les botes empolsegades sobre el camí assedegat els duia cap a la frontera. El dia era radiant i sec, sense un bri d’aire que amanyagués els caminants. Havien sortit ben d'hora, lleugers d'equipatge, però carregats de voluntat. El terreny pedregós de perfil poc amable i el sol insolent de finals de juny no feien fàcil la travessa. Tanmateix, s'havien fet el propòsit de resseguir els passos perduts dels besavis dècades enrere. I, tot i que, il·lusos, pensaven que es podien fer càrrec del dolor dels que fugien i que podien fer-se seu el desencís dels desterrats, la seva vida regalada els allunyava de la realitat viscuda pels avantpassats derrotats. Aquells havien hagut de fugir sense mirar enrere, traginant quatre estris arreplegats a correcuita abans no els encalcessin els nacionals. Caminaven d’esma, amb pas ferm, però sense un horitzó definit ni el repte de cap meta clara ni cap esperança definida. Fugien. Derrotats. Enfilaven els passos caminant a la deriva enmig d’una multitud grisa i sense voluntat que arrossegava els peus adolorits pels camins pedregosos. Aquells camins que es veien condemnats a ser paisatge i testimoni de tants dolors anònims… Marxaven sense destí, engolits per la densitat d’aquell silenci polsós i endolat que sempre més durien a l’ànima. I a cada passa anaven abandonant un bri del que havien estat i s’anaven desfullant i marcint en la incertesa del que els esperava a l’altra banda d’aquella frontera difusa, però aviat tangible, enllà del coll de Lli. 

Ben mirat, els caminants acomodats d’ara s’adonaven que intentar posar-se al lloc del que fugiren despullats de dignitat el febrer del trenta-nou era gairebé ofensiu…

Joanjo Bosk, "Cançó per Elna"


19 de març del 2024

Pare


Que difícil és trobar les paraules 

mentre els teus ulls porucs es fan nit fosca 

i  la proximitat és un abim

entre el teu jo perdut i el meu jo fos…


En la frontera que transites, pare,

entre el ser i el no-ser, enmig de l'ombra

d'un boirós, incert i trist avenir,

soc incapaç d'encertar prou els mots.


15 de març del 2024

De primer van ser uns mots breus...

De primer van ser uns mots breus, un missatge escrit d’un desconegut. Només tres paraules soltes. Un desig amable i concís d’un col·lega potser tímid. I a aquells mots els van seguir més paraules. Paraules boniques, directes i planeres, d’un trobador amant del trobar lleu. I cada dia van ser més les paraules que s’enfilaven i es trenaven entre l’un i l’altra.
Després ella va descobrir-li la veu: una veu suau que li va fer bategar més fort el cor al primer so. Una veu que amanyagava amb aquelles esses arrossegades i sensuals, de to tebi i dolçor sempiterna. I ella aclucava els ulls i li veia la veu.
I al final van ser aquells ulls negres de claredat infinita que li donaven alè i li robaven cada dia paraules i cada nit, somnis.