Reconfinar-se (per força)

Fa dos dies escassos que a casa hem sortit d'un reconfinament, obligat per contacte directe amb un positiu. Molt més curt i "normalitzat" que el primer. Coses que passen. No ha estat cap drama, tot s'ha de dir,  però sí un xoc de realitat per posar-nos a lloc i fer-nos veure que no ens podem relaxar. Com que a casa ens hem trobat bé i, de feina, no ens n'ha faltat, les hores han passat lleugeres, sense temps d'avorrir-nos o lamentar-nos. De tota manera, per si en algun moment defallíem, la "burrocràcia" gairebé decimonònica d'aquest país de pandereta no m'ha deixat gaire temps d'oci. Obligada a estar a casa, teletreballant en múltiples fronts, però amb la impossibilitat de fer classes presencials i de tenir un substitut per una setmana, no hi ha hagut pausa. A tu et confinen, però la roda no s'atura i cal tenir les coses endreçades. En aquest context, aconseguir una resposta ràpida de segons quin organisme de l'Estat és gairebé una epopeia. Després d'insistir trucant a telèfons fixos que no es depengen mai -deuen tenir els aparells silenciats-, números d'informació (de pagament) que et van desviant d'una banda a l'altra com si fessis una gimcana sense que mai aconsegueixes tocar la tecla que et porti a la resolució del dubte que t'urgeix resoldre, vaig acabar contactant, a la deseperada, amb dues bústies de correu. No comptava pas (fa temps que no soc tan il·lusa!) que la resposta fos immediata. Per tant, vaig continuar indagant a cegues per poder resoldre un problema burocràtic a priori senzill de preveure per qui s'hi ha de trobar cada dia, però no per al funcionari poc o gens avesat a baixes, permisos i llicències. La resposta als meus missatges va arribar, respectivament, dos i tres dies després que jo soleta m'hagués tret les castanyes del foc. Res sorprenent... si no fos pel contingut contradictori de les respostes. Ai, mare! Això és un campi quei pugui! Tant se val: jo ja vaig fer els deures. I encara vaig tenir temps de corregir exàmens i redaccions, posar al dia programacions, comprar sense sortir de casa, fer de mare i de mestressa de casa i sobreviure al tancament obligat. Ah! i de poder fer arribar a temps abans de tornar a les aules els papers que havien de justificar la meva absència forçada... Espero que quan dimarts (demà és festa a Figueres) torni a l'institut no em facin girar cua perquè el departament encara em tingui vetat el pas.

De moment, aquests dos dies de desconfinament hem pres aire i eixamplat l'horitzó de les nostres mirades. Hem trepitjat carrers i albirat muntanyes. En definitiva, hem sortit del niu i ens hem deseixit del pes de viure uns dies reclosos.

Gloria Gaynor "I Will Survive"

23 d'abril

Avui em conformaré amb l’esclat del sol

radiant enllà de la finestra oberta.

N’hauré de fer prou atrapant el vol

de les cortines ballant sense fressa,

i sentint la remor de veus i passes:

la vida que esclata fora de casa.

Ens confinem tots amb les nostres ràbies

i ens fem ben petits en aquesta gàbia

empassant-nos la fel del desengany,

que aquest Sant Jordi també serà estrany!

19 d'abril

Fa un any, el 19 d'abril no et vaig poder abraçar. I em va doler felicitar-te l'aniversari des de lluny i saber com trobaves a faltar les sobretaules dels diumenges per veure'ns la cara i saber com estàvem. Aleshores em van quedar confinats els petons i les abraçades que feia setmanes que et devia. I tu vas complir anys resignada en l'aïllament domiciliari imposat, només mitigat per les trucades terapèutiques puntuals de cada matí, migdia i vespre. Se'm feia curiós trobar a faltar les abraçades que no ens fèiem, perquè a casa no havíem estat mai especialment efusius en l'expressió física i tàctil de les emocions. Però ja se sap que el truc més infal·lible per començar a enyorar qualsevol cosa és que te la prohibeixin. No poder ens fa créixer el voler... 

El pas dels mesos ens ha avesat a creure que vivim certa normalitat, però res ja no és com era: els retrobaments familiars són visites de metge, les distàncies s'allarguen i el telèfon ens continua fent de bàlsam, però sense l'escalf de les trobades. El pare i tu enyoreu resignadament retrobar tots els néts al voltant de la mateixa taula per meravellar-vos de com creixen. També ho trobem a faltar nosaltres: en aquest lapse han passat prou coses importants, i fins i tot la família ha crescut, i no ens hem pogut aplegar per festejar-ho. Mirem de fer bondat, perquè toca i ho sabem, però a vegades ens falta aire i el camí fa més pujada... I jo prou que sé que res no et faria més feliç avui que tenir-nos tots al menjador de casa, parlant dels nostres catifets, encara que moltes de les nostres preocupacions pertanyen a un món que ja no és ni vostre ni teu!

Però hi ha situacions que no es trien. I avui, que toca felicitar-te de nou, ho faig perquè fas anys, però també per agrair-te que sempre hi siguis i que tinguis el sac immens de paciència que sempre has tingut amb tots nosaltres. I per donar-te ànims per la que et continuarà fent falta. I et demano que no et requi de cuidar-te i de deixar-te cuidar, que prou en tens amb tot el que has aguantat a la vida. Perquè ja és hora que siguis una mica més tu el centre del teu món.

Per molts anys, mare!

Lluís Llach, "Cant de l'enyor"

Campi qui pugui

Campi qui pugui! (O com acabar viva la setmana abans de vacances ).

Definitivament, em dec estar fent gran. Bé, de fet, això és -sortosament- una evidència. Vull dir que potser caduquejo una mica i al meu sac de paciència cada vegada se li fa més gran el forat i em costa més d'apedaçar-lo.

Aquesta setmana dormo poc i malament (malgrat tenir el gruix més gran de feina per corregir i avaluar liquidat) perquè sempre hi ha assumptes pendents que em fan rau-rau (o ens fa la guitza la porta del lavabo del veí que fa setmanes que grinyola desesperadament a qualsevol hora). Ben mirat, això darrer, de fet, es podria resoldre el dia que, com aquell qui no vol la cosa, regalem un pot de 6 en 1 als estadants del costat de casa (que es veu que no hi  senten).

Potser també és que estic una mica farta de fer bondat i d'estar-me de massa coses mentre els eixelebrats de sempre i els que s'hi van sumant setmana rere setmana se salten totes les normes del sentit comú (i del menys comú), del confinament i del toc de queda.  I, malgrat tot, resisteixo: per mi, pels meus i per la meva "bombolla" (que no és glamurosa com les de Freixenet, però em mereix molt més respecte i consideració). No sé si algun dia hi haurà vacuna per l'estupidesa (o algun antídot que ens hi faci impermeables), però mentrestant toca empassar-se el fel, viure i, sobretot, deixar viure. 

A la feina, aquests dies em molesta especialment que els nois i noies no es recordin de dur-se els mocadors de casa o de fer el pipí a l'hora d'esbarjo. O que facin les activitats de llengua a la llibreta de mates o els exercicis de mates a l'hora de llengua. Jo no vaig triar fer classes a infantil ni tutorar la "classe dels pingüins"!

El cansament del trimestre afluixa molles a petits i grans. També he de dir que l'edat creixent suposa anar posant-hi pell morta: no es pot nedar tothora contracorrent, oi?

Respiro fondo: demà serà divendres i, amb una miqueta de sort, arribarem vius a les "vacances".

                 The Cure, "Friday I'm In Love"

De trossets

Soc feta de trossets. Poc o molt, com tothom. De trossets d'experiències, de moments viscuts, d'instants compartits, de dies enyorats, d'un present imperfecte i de futurs somniats. Soc feta de fragments de realitats diverses, de certeses volubles i d'incerteses fermes, de pors i d'ardideses, de llums i d'ombres. 

Però això no em treu pas la son. No ens l'hauria de treure,no. Ans al contrari: assumir que som aquest cúmul de contradiccions i trossos ens ajuda a agafar el son cada nit. Perquè encara que totes les nostres arestes ens puguin fer aspre el tacte, o posin ombres al nostre perfil, també són poms per on agafar-nos i puntals on estintolar-nos. La realitat, ja ho hem après, no és mai una. Ni hi cap mirall capaç d'aprehendre-la. La realitat és volàtil i fugissera.  

Afortunadament -que avorrit seria tot, altrament-, nosaltres som ens complexos en aquest món intricat. I, és clar, això ens fa patir i  dubtar, i ens aclapara i sobrepassa... Tanmateix, aquesta enrevessada fragmentarietat que ens pot arribar a fer sentir fràgils és també, malgrat tot, el que ens fa forts i ens dona alè i ens fa viure i bategar. I cal aprendre a gaudir de cada trosset. No cal obsedir-se a llimar-ne totes les arestes ni a recompondre un inconquerible tot sense fissures. 

Carpe diem, amics!

"Calidoscopi", Joan Colomo