Motius per fer vaga?

Els docents fem vaga i, com sempre, ens toca de justificar-nos i de reivindicar-nos per intentar que els mitjans de comunicació es recordin de nosaltres i que les famílies entenguin que no només ens preocupen els salaris. I dol que sigui així: al cap i a la fi, l'educació hauria de ser cosa de tots i les nostres reivindicacions haurien de ser compartides per famílies, mitjans, governants, joves i grans. 

Per què fem vaga? Més enllà de les motivacions individuals de cadascú i de molts altres motius no menys encomiables i respectables, ens plantem per dignitat, per compromís, per cansament i per responsabilitat.

Per dignitat, perquè fa anys que la nostra feina ha caigut en una espiral de menysteniment per part de governants que ens ignoren, de mitjans que manipulen la nostra paraula i de famílies que dimiteixen de fer el paper que els toca. 

Per compromís, perquè la vocació ens obliga a vetllar perquè el sistema educatiu doni veritables oportunitats als ciutadans del futur sense fal·làcies i enganys i posant els mitjans necessaris per atendre les necessitats diverses i dient les coses pel seu nom, més enllà del bonisme i les modes patrocinades per entitats amb un interès dubtós en el foment de l'esperit crític i l'autonomia dels nostres joves estudiants.

Per cansament, perquè patim la moda dels que manen i disposen d'anar canviant les directrius, els currículums, la manera de dir les coses, els sistemes d'avaluació, les vares de mesurar... Això sí: sense consultar-nos mai, perquè es veu que perdrien massa temps si ens escoltessin mínimament. Cansament perenne, perquè no hi ha vocació que aguanti aquesta situació en què els docents cada vegada estem més exposats i en què amb la pràctica del copet a l'espatlla i l'afalac més vacu se'ns van afegint responsabilitats i tasques que no ens pertoquen i una pressió que ens situa sempre a l'ull de l'huracà. Ser docent avui dia és estar permanentment sota sospita.

Per responsabilitat, perquè en una feina en què la vocació és fonamental, mirar cap a una altra banda quan s'està desballestant el sistema educatiu és inadmissible. Els docents creiem en les oportunitats, en la inclusió, en el progrés, en el canvi... però tot això té un preu que, sense els recursos necessaris, ens duu al col·lapse.

Tant de bo aquest missatge pogués ser escoltat, entès i compartit per tots els que, més enllà de l'escola, tenen responsabilitat en la formació dels ciutadanas del futur; és a dir: per tothom!

Solstici d'hivern

Després de la pluja que ens va abraçar amorosament el Nadal per ajudar-nos a sentir empara en l'aixopluc de casa, han vingut els dies assolellats. I la tebior del sol tímid d'hivern ens ha fet esbatanar totes les finestres -àvids de llum- i, també, alguns records. I perdut enmig d'aquest no-res entre el ser i el no ser hi surts tu, entre les boires que et tenen pres des de fa temps. I ens somrius amb bonhomia, però amb el deix murri, a punt de jugar una altra vegada a picar l'ullet i inventant-te mil i una paraules que, sense dir res, ho diuen tot en aquest punt del teu viatge. A cada estació has anat deixant penyora i el teu equipatge s'ha anat fent més i més lleuger, fins al punt d'evaporar-se. I ara somrius al teu jo que no acabes de reconèixer en les fotos que t'apropo, mentre els teus ulls espurnegen i ens connecten.

No sé si pots ser feliç així, però vull creure que no ets infeliç. Perquè el pòsit de tots els teus anys de sacrifici i lluita és ben present entre nosaltres; segur que estaries ben orgullós del hem fet gràcies a tu i a la mare...

Hi ha tantes coses que voldria exlicar-te! Però em resigno a veure't somriure. I m'empasso, amb llàgrimes a l'ànima, les paraules que tu ja no entens, les felicitacions d'any nou i les fites que m'has ajudat a assolir. Feliç any nou, pare!

Nadal 25

 

Avui fas anys, pare...

9 de novembre, pare. I tu, que hi ets i no hi ets, fas un any més. Encara que, perdut en la boira que ha empresonat la teva memòria, no ho saps. Amb tot, aquest boira fa un temps que és juganera i et bressola en una dolçor que et fa somriure mentre ens dius paraules impossibles amb veu de Mickey Mouse i ens assenyales fotos en els retalls de revista que et fan companyia. Tu no ho saps, pare, però fas anys, encara que la teva rutina d'avui haurà estat com la de qualsvol altre dia, en aquest palauet on vius, envoltat d'altres reis i reines sense tron i lluny del teu Palau d'horitzons amples.

I nosaltres brindem per tu i per tot els que ens has donat. I reivindiquem l'home inquiet que vas ser: el pare i espòs sacrificat i responsable, prou ferm per guiar-nos i prou flexible perquè féssim el nostre propi camí. El qui va viure i es va desviure per la família i pel seu llegat. I brindem també pel mestre vocacional, pel sindicalista convençut, pel polític de carrer, pel ciutadà militant... I perquè tot el que vas aconseguir no quedi en l'oblit, per vergonya dels que potser no t'ho van saber agrair quan tocava.

9 de novembre i no t'he posat cap cançó: fa temps que no et diuen res... Tampoc has rebut cap ram de flors, ni pastissos ni bombons; però has llepat i agraït com un nen llaminer el caramelet que t'ofereix la mare cada diumenge. I m'has picat l'ullet com si tinguéssim un secret. Potser el tenim i no ho sé...

Amb tot, si hagués de posar-te una banda sonora, avui triaria una de les poques cançons que et sentia cantar de petita... Va per tu, pare:

"El Rey", Vicente Fernández

 

1 de novembre. Cor descosit

1 de novembre. Tots Sants. 

M'adono que els darrers dies he recordat de manera recurrent un missatge de WhatsApp de fa uns set anys:  "No ho saps, oi?" I l'esgarrifança al cos perquè la intuïció és prou llesta per saber que una pregunta així, de cop, un dia a quarts d'onze de la nit, deixada anar amb una barreja de por i de recança per una amiga de la infància amb qui la vida adulta ens havia dut a un contacte intermitent, només podia precedir l'anunci d'una desgràcia. El cor glaçat. Una persona en la plenitud de la vida estava exhalant el seu darrer alè a un hospital perquè no havia pogut suportar la vida i havia dit prou. I, de cop, ella i jo, que tant havíem compartit en la nostra infància amb aquell noi sensible i bell en tants sentits, ens en feiem creus que pogués ser cert que estiguéssim esperant que acabés la seva agonia per acomiadar-nos-en. Com sol passar, ningú recordava que hagués donat indicis del que acabaria passant. Ningú tenia respostes per a aquella tragèdia desconcertant: ni família, ni amics, ni companys de feina... Ningú era capaç d'entendre el que de cap manera racional es pot entendre. Hi he pensat moltes vegades. I sempre acabo arribant a la conclusió que, simplement, era una persona sensible a qui, malgrat tenir els ingredients per poder ser feliç, la vida, probablement, li havia fet sempre mal. 

I d'aquest record cruel, en ve un altre: perquè l'amiga que em va avisar i amb qui vam compartir dol en el funeral (com sent nenes tantes vegades havíem compartit jocs, rialles i confidències, ara a casa d'ella, ara a cas d'ell -que vivia al carrer de darrere-) tampoc no hi és. Un altre adéu dolorós i prematur. Ara per una malaltia cruel. Qui ho havia de dir! I m'adono que, d'aquell triangle, només quedo jo, que continuo recordant els nostres somriures i llàgrimes d'infància pels carrers de la urbanització de Roses on ells vivien o pel pati de l'escola que vam estrenar. Però ara ho faig amb el cor descosit... la vida i la mort: tan lluny i tan a prop!

Lluís Llach, "Un núvol blanc"