26 de setembre del 2019

No hi soc

A vegades no hi soc del tot. I no vull dir que no hi sigui tota (que potser també), sinó que més aviat sento que m'agradaria no ser-hi. Que tot em passés de llarg i que el meu nom -en qualsevol de les seves múltiples variants o possibilitats referencials- no fos dit. Algú pot pensar que és una idea molt  bèstia, però em fa l'efecte que no és més que l'expressió d'una necessitat vital absoluta: tant com necessitem la companyia i la conversa, ens cal, de tant en tant, trobar-nos amb la soledat i el silenci per poder-nos reconciliar amb nosaltres mateixos sense ser arrossegats per la corrua frenètica dels esdeveniments. Sí: parlo del llast a vegades feixuc de la quotidianitat, de la suma de càrregues lleugeres que anem acumulant sense que hi parem esment. No us venen mai ganes de cridar: "Prou!"? I de vagar sense res que us vagui? Umm!

Doncs això: que a vegades m'agradaria no ser-hi. I no per desídia... més aviat al contrari: per poder-hi ser amb més plenitud la resta del temps...

Lluís Llach,  Vida