23 de novembre del 2011

Incompetència bàsica

No és gens estrany que aquest país de xauxa on vivim estigui com està... Si encara hem de donar gràcies per no estar pitjor, vista la incompetència bàsica que ens caracteritza a tort i a dret!
Ja em perdonareu per l’estirabot, però no me’n puc estar de fer aquestes reflexions després d’algunes experiències gairebé paranormals viscudes aquests darrers dies. Pensareu que bona part de la culpa d’aquest rampell és de la incomprensible marea blava que ens ha envaït. Però
no és només això. Hi ha també, i sobretot, petites experiències quotidianes que encara m’esparveren més.
Amb tot, començaré per les marees blaves: la d’allà, i la d’aquí. Perquè se’m fa de mal pair que allà es puguin guanyar eleccions no ja sense explicar el programa, sinó amagant-lo de manera obstinada i descarada (això, si és que n’hi ha!). I perquè no puc tolerar que el govern d’aquí, victoriós, després d’ensabonar-nos l’ego apel·lant a la notra maduresa i capacitat de comprensió , es vegi legitimat per endinyar-nos amb vaselina les noves retallades. Entenem que calen reajustaments, però probablement no els que ens proposen (sempre ens toca el rebre!). I l’oportunitat de desvetllar-los encara no dos dies després de les eleccions és, si més no, d’una covardia insultant. Per què no fer-ho abans? La resposta és obvia...

La incompetència a què feia referència al principi no té, però, a veure amb política, sinó amb maneres de treballar poc productives, amb un mal endèmic del nostre país que no hi ha crisi que pugui curar. Només us faré cinc cèntims de dues petites mostres d’ineficàcia laboral viscudes aquesta setmana. La primera, de dilluns. M’havien de deixar un paquet a casa. En teoria, entre 10 i 2 del matí. El recader va trucar a les 2.30. Ningú no va contestar. No hi érem. Però el meu home i jo estàvem pendents del telèfon. I ell, tan sols a un carrer de casa! Ens havien fet donar dos telèfons per poder concertar el lliurament. Cap trucada. Resultat: el paquet va tornar cap a un magatzem de Girona i nosaltres l’endemà vam trobar un avís a la bústia. Ah! I un SMS al mòbil per avisar de l’intent fallit. Per tornar a concertar el lliurament, havíem de trucar a un 902. Ho vam fer, és clar. I després d’una conversa esperpèntica només vam obtenir per resposta que el lliurament seria avui dimecres al matí (per més que nosaltres insistíem que tampoc no hi seríem!). Parlar directament amb el magatzem o el repartidor de la zona va ser impossible: la senyora o senyoreta que atenia el 902 tenia ben apresa la lliçó... però com un autòmata! Llàstima que la poca flexibilitat hagir dut a haver de repetir el trajecte tres vegades. Ah! Demà no hi hauria hagut cap problema!
La segona mostra d’ineficàcia amb resultat de pèrdua de temps és també d’avui. A les 9.30 un carter ha deixat una nota a la bústia amb un avís per recollir un certificat urgent a Correus. Res a dir... Si no fos perquè el meu home encara era a casa i -en contra del que deia l’avís- ningú no ha trucat al timbre. La brometa li ha costat dos viatges a l’oficina de correus que es podria haver estalviat...
Incompetència bàsica...

17 de novembre del 2011

Decepció

De poc no se m’escapa de dir que estic indignada! Però no, me n’adono que no seria prou ajustat a la realitat del que us vull comentar. Ja us ho explicaré, però no sense deixar clar abans que entenc i comparteixo la necessitat i l’oportunitat d’indignar-se en els temps que corren; de motius ens en sobren! Crisis de deute, de govern, de partit, d’ideologia, de valors, de vocació, de joc, d’identitat... uff! “¡apaga y vámonos!”. Passaré dels diaris, de la ràdio i de tertúlies... En algun lloc deu haver-hi espai per al color... encara que en aquest país tornem irremissiblement al blanc i negre. De fet,  no crec que el “tsunami blau” faci res més enllà de maquillar la grisor el 20 N. Retorn al passat...

Ui! Disculpe-me la diserció: ja torno a l’origen d’aquest post. Posem que un dia qualsevol camino pel meu barri amb les criatures. Posem-hi que és un vespre de tardor ploraner, de paraigua i deures per fer.
Dit això, i sense marejar més la perdiu, precisaré quina és la causa de la meva disquisició i quin és el mal de què pateixo avui. Sabeu què? Avui estic decebuda. Sí: decebuda i un pèl emprenyada -si se’m permet-. Hi ha coses que fan de mal explicar a la mainada. Sabeu per què? Perquè no hi ha manera de transitar per la vorera del carrer Santa Llogaia sense jugar-s’hi la pell d’’ençà que uns senyors que manen van decidir que no es podia aparcar en aquest tram amb l’excusa del benestar dels ciutadans. Però el resultat és que els veïns n’hem sortit ben malparats! En aquest carrer de direcció única abans convivien vianants segurs per les voreres estretes, cotxes aparcats sense infringir cap norma i  vehicles circulant per l’asfalt a velocitat moderada.  Ja fa un temps, en l’anterior mandat, es va decidir que aquest tram de carrer era massa estret  i que no deixar-hi estacionar ho deixaria  tot més endreçat. Resultat: ara hi ha menys places de pàrquing (en un barri que és, bàsicament, residencial), els vehicles hi corren més, les frenades a la cruïlla són més sonores, i les voreres estan permanentment envaïdes de vehicles que no deixen circular els soferts vianants, especialment d’ençà que s’hi va obrir una escola de ball. Es veu que la mainada es cansen tant quan ballen que els papes no poden tolerar que facin dues passes a peu!
Encara bo que, com em deia el meu fill Roger, la pluja tossuda dels darrers dies ha fet feina i ha netejat les voreres dels inoportuns regalets amb què ens obsequien tossuts els amos de gossos i gossassos (per a qui “civisme” és també un concepte massa estrany).

13 de novembre del 2011

Un xec en blanc

El meu/nostre entorn està atapeït de desafectes, descreguts, apolítics, desencantats, passotes i, fins i tot, indignats. Entenc que hi hagi tanta gent del carrer que fugi de la política i dels polítics. És més, jo també tinc i comparteixo en major o menor mesura alguns d'aquests atributs. És clar que alguns m’ho posen ben fàcil! Ara bé: no m’he estat de dir altres vegades que pretendre no tenir res a veure amb la política no deixa de ser una fal·làcia, ja que, d’una manera o altra, en la vida tot és “política”, si més no en un sentit ampli del terme...  Per això no puc entendre ni acceptar que la desídia, la renúncia o el tantsemenfotisme acabin permetent i legitimant que es continuï jugant amb els nostres calés, els nostres drets i el nostre benestar.
Sincerament crec que, malgrat tot, cal anar a votar. Altrament potser estarem donant un xec en blanc, justament, a aquells que voldríem veure lluny del poder...

9 de novembre del 2011

Amics, coneguts i saludats...

Abans d'ahir al vespre, quan tornava de Roses cap a casa,  vaig engegar la ràdio del cotxe, la meva habitual companya de trajecte.
Plovia, ja era fosc i havia tingut un dia intens: classes i més classes a adolescents (sovint poc receptius, cansats, desmotivats i amb la pell massa fina) i no poques tasques de pixatinters (d'aquelles que cada vegada ens ocupen més espai) anotades a l'agenda amb el segell d'urgent. Les primeres m'havien deixat cansada en cos i ànima. I les darreres, aquells deures pendents i indefugibles, em deixaven poc espai lliure per a la improvisació, el descans o l'avorriment un cop tancat el parèntesi que obriria un cop arribat a casa per a fer de mare, esposa i mestressa de casa. Quin panorama, oi? Val a dir que m'agrada la feina que faig i que no són pocs els factors que m'hi atrapen i m'animen a continuar fent-la. I que estic més que cofoia de ser dona, mare i treballadora. Però també és cert que tots tenim dies grisos... I dilluns va ser per a mi un d'aquests dies prescindibles.

Així, doncs, un cop asseguda al cotxe, xopa i malhumorada, vaig engegar la ràdio. Uns segons per prendre aire, deixar tensions enrere i atacar el camí de tornada... Sense escoltar informatius, però, que tal com tenim el panorama, més val fugir-ne!
Vaig tenir sort: la veu que m'arribava a través de les ones era la d'Antonio Grasset, aquell peculiar crític de cinema que regalava l'audiència amb petites perles de "filosofia quotidiana" des de Días de cine. Sí: aquell senyor amb aparença de persona que ja està de tornada de tot, que sota la lògica del sentit comú més elemental, ens regalava píndoles de lucidesa que convidaven a reflexionar. Comentaris banals, demolidors, anecdòtics o transcendentals; lleugers, intencionats, irònics o "passats de rosca"... variats.
L'Antonio Grasset parlava amb Toni Clapés a propòsit d'un premi que ha rebut en reconeixement de la seva trajectòria professional. Això, de fet, tant és. El que em porta a dedicar-li aquestes línies és una de les idees que va deixar-hi anar mentre comentaven un dels seus antològics passos a publicitat. Recomanava practicar un exercici molt sa: no acabar el dia sense haver esborrat algú de la nostra agenda telefònica! Entendreu la voluntat provocadora que hi ha en aquesta proposta, com també entendreu, suposo, la idea que amaga al darrere: la necessitat de prendre distància i mesura i de replantejar-se sovint l'estat de la nostra llista d'amics, coneguts i saludats. Quanta raó! Res no és per sempre... Les circumstàncies canvien, les necessitats també i l'autoreflexió s'imposa si no volem marcir-nos i omplir-nos el disc dur de dades inútils i de programes desfasats. M'enteneu? La vida és moviment, canvi, revisió, obertura de mires.
Al final, ho confesso, vaig arribar a casa amb el somriure ben instal·lat al rostre. Cansada, però amb ànims.

6 de novembre del 2011

No m'agrada

M’agrada / No m’agrada. Que senzill sembla, oi? Poder reduir la immensa complexitat de la realitat a un binomi tan simple! I oblidar que la majoria de les manifestacions d’aquesta realitat que ens ateny, ens fa ser i ens aclapara són polièdriques, amb facetes, si no ben ocultes en l’ombra, boiroses, difuses, intangibles i fins fungibles!   

Deu fer, més o menys, una quinzena que m’entretenia en aquestes disquisicions prou estèrils -no ens enganyem!-, però fins ara encara no havia fet el pas de donar forma concreta als meus gustos i “disgustos”. El cas és que acabo de decidir-me a fer el pas, tímidament i sense grans pretensions... i com en aquell acudit en què algú havia de donar dues notícies i els receptors decidien rebre primer la dolenta, jo començaré també per allò que em desagrada...
En descàrrec meu diré, però, que a vegades em falten arguments per justificar tant algunes de les meves fòbies com, evidentment, també algunes de les meves fílies. Deu ser que sóc humana!

NO M’AGRADA

Em contindré, seré breu: només esmentaré algunes, poques, de les coses que em superen i, fins m’exasperen... i adverteixo que l’ordre en què esmento els elements és absolutament aleatori. Tampoc no cal fer gaire cas de l’àmbit on situï els causants dels meus “no m’agrada”. Aviso que no hi ha ordre ni concert en aquesta pluja d’idees...
No m’agraden:
-Els pares a temps parcial que deleguen tota responsabilitat educadora en els altres. Alguns -pobrets!- s’adonen massa tard que s’ha de saber dir no i obliden que educar no és consentir.
-Que el senyor Papandreu surti sempre rialler a la foto, com si se’n fotés de tot el món, malgrat la que ens plou a sobre... Que no va amb ell la cosa? És clar que tampoc no em fan el pes les rialles postisses i insolents dels líders del G20 en les seves escenificacions opulentes mentre debaten com salvar el món.
-Que els bancs es queixin perquè els seus beneficis aquest any han estat menors.
-Que alguns polítics massa amics de les fotos hagin confós la seva ocupació amb una campanya electoral permanent on cada dia puguin canviar de parer i idear una frase enginyosa (buscant un “trendingtopic”?) sense por de quedar retratats i menystenint la intel·ligència, el criteri i el sentit comú dels ciutadans...
-La “política de globus sonda” sense rumb més enllà de les tisorades.
-Els indignats “antisistema” que viuen a costa del sistema.
-Els que fan campanya perquè no es voti, o pel vot en blanc i obvien que aquesta és la via més segura perquè res no canviï i els forts es facin encara més forts.
-Que en una ciutat com Figueres, on la clientela francesa ve a omplir-se l’armari i el rebost, molts dependents i dependentes amb prou feines sàpiguen dir “Bonjour!”

Tampoc no m’agrada que prohibeixin aparcar en tot un tram de carrer on abans s’aparcava sense problemes amb l’excusa del benestar dels ciutadans i que el resultat final de tal maniobra sigui que els veïns en sortim ben malparats! M’explicaré: Sota casa meva, hi ha un carrer de direcció única on abans convivien vianants caminant per les voreres estretes, cotxes aparcats sense infringir cap norma i  vehicles circulant per l’asfalt a velocitat moderada.  Ja fa un temps, en l’anterior mandat, es va decidir que aquest tram de carrer era massa estret i que no permetre estacionar-hi ho deixaria tot més endreçat. Resultat: ara hi ha menys places de pàrquing (en un barri que no és, essencialment, comercial), els vehicles hi corren més, les passades de frenada a la cruïlla són més estridents, i les voreres estan permanentment envaïdes de vehicles que no deixen circular els soferts vianants. I això s'ha agreujat especialment d’ençà que s’hi va obrir una escola de ball. Es veu que la mainada es cansen tant quan ballen que els papes no poden tolerar que facin dues passes a peu! 
Rectificar és de savis, no?