Incompetència bàsica

No és gens estrany que aquest país de xauxa on vivim estigui com està... Si encara hem de donar gràcies per no estar pitjor, vista la incompetència bàsica que ens caracteritza a tort i a dret!

Ja em perdonareu per l’estirabot, però no me’n puc estar de fer aquestes reflexions després d’algunes experiències gairebé paranormals viscudes aquests darrers dies. Pensareu que bona part de la culpa d’aquest rampell és de la incomprensible marea blava que ens ha envaït. Però

no és només això. Hi ha també, i sobretot, petites experiències quotidianes que encara m’esparveren més.

Amb tot, començaré per les marees blaves: la d’allà, i la d’aquí. Perquè se’m fa de mal pair que allà es puguin guanyar eleccions no ja sense explicar el programa, sinó amagant-lo de manera obstinada i descarada (això, si és que n’hi ha!). I perquè no puc tolerar que el govern d’aquí, victoriós, després d’ensabonar-nos l’ego apel·lant a la notra maduresa i capacitat de comprensió , es vegi legitimat per endinyar-nos amb vaselina les noves retallades. Entenem que calen reajustaments, però probablement no els que ens proposen (sempre ens toca el rebre!). I l’oportunitat de desvetllar-los encara no dos dies després de les eleccions és, si més no, d’una covardia insultant. Per què no fer-ho abans? La resposta és obvia...

La incompetència a què feia referència al principi no té, però, a veure amb política, sinó amb maneres de treballar poc productives, amb un mal endèmic del nostre país que no hi ha crisi que pugui curar. Només us faré cinc cèntims de dues petites mostres d’ineficàcia laboral viscudes aquesta setmana. La primera, de dilluns. M’havien de deixar un paquet a casa. En teoria, entre 10 i 2 del matí. El recader va trucar a les 2.30. Ningú no va contestar. No hi érem. Però el meu home i jo estàvem pendents del telèfon. I ell, tan sols a un carrer de casa! Ens havien fet donar dos telèfons per poder concertar el lliurament. Cap trucada. Resultat: el paquet va tornar cap a un magatzem de Girona i nosaltres l’endemà vam trobar un avís a la bústia. Ah! I un SMS al mòbil per avisar de l’intent fallit. Per tornar a concertar el lliurament, havíem de trucar a un 902. Ho vam fer, és clar. I després d’una conversa esperpèntica només vam obtenir per resposta que el lliurament seria avui dimecres al matí (per més que nosaltres insistíem que tampoc no hi seríem!). Parlar directament amb el magatzem o el repartidor de la zona va ser impossible: la senyora o senyoreta que atenia el 902 tenia ben apresa la lliçó... però com un autòmata! Llàstima que la poca flexibilitat hagir dut a haver de repetir el trajecte tres vegades. Ah! Demà no hi hauria hagut cap problema!

La segona mostra d’ineficàcia amb resultat de pèrdua de temps és també d’avui. A les 9.30 un carter ha deixat una nota a la bústia amb un avís per recollir un certificat urgent a Correus. Res a dir... Si no fos perquè el meu home encara era a casa i -en contra del que deia l’avís- ningú no ha trucat al timbre. La brometa li ha costat dos viatges a l’oficina de correus que es podria haver estalviat...

Incompetència bàsica...