Decepció

De poc no se m’escapa de dir que estic indignada! Però no, me n’adono que no seria prou ajustat a la realitat del que us vull comentar. Ja us ho explicaré, però no sense deixar clar abans que entenc i comparteixo la necessitat i l’oportunitat d’indignar-se en els temps que corren; de motius ens en sobren! Crisis de deute, de govern, de partit, d’ideologia, de valors, de vocació, de joc, d’identitat... uff! “¡apaga y vámonos!”. Passaré dels diaris, de la ràdio i de tertúlies... En algun lloc deu haver-hi espai per al color... encara que en aquest país tornem irremissiblement al blanc i negre. De fet,  no crec que el “tsunami blau” faci res més enllà de maquillar la grisor el 20 N. Retorn al passat...

Ui! Disculpe-me la diserció: ja torno a l’origen d’aquest post. Posem que un dia qualsevol camino pel meu barri amb les criatures. Posem-hi que és un vespre de tardor ploraner, de paraigua i deures per fer.

Dit això, i sense marejar més la perdiu, precisaré quina és la causa de la meva disquisició i quin és el mal de què pateixo avui. Sabeu què? Avui estic decebuda. Sí: decebuda i un pèl emprenyada -si se’m permet-. Hi ha coses que fan de mal explicar a la mainada. Sabeu per què? Perquè no hi ha manera de transitar per la vorera del carrer Santa Llogaia sense jugar-s’hi la pell d’’ençà que uns senyors que manen van decidir que no es podia aparcar en aquest tram amb l’excusa del benestar dels ciutadans. Però el resultat és que els veïns n’hem sortit ben malparats! En aquest carrer de direcció única abans convivien vianants segurs per les voreres estretes, cotxes aparcats sense infringir cap norma i  vehicles circulant per l’asfalt a velocitat moderada.  Ja fa un temps, en l’anterior mandat, es va decidir que aquest tram de carrer era massa estret  i que no deixar-hi estacionar ho deixaria  tot més endreçat. Resultat: ara hi ha menys places de pàrquing (en un barri que és, bàsicament, residencial), els vehicles hi corren més, les frenades a la cruïlla són més sonores, i les voreres estan permanentment envaïdes de vehicles que no deixen circular els soferts vianants, especialment d’ençà que s’hi va obrir una escola de ball. Es veu que la mainada es cansen tant quan ballen que els papes no poden tolerar que facin dues passes a peu!

Encara bo que, com em deia el meu fill Roger, la pluja tossuda dels darrers dies ha fet feina i ha netejat les voreres dels inoportuns regalets amb què ens obsequien tossuts els amos de gossos i gossassos (per a qui “civisme” és també un concepte massa estrany).