19 d’octubre del 2012

Ha mort el Mestre Jordi Castellanos

In Memoriam

Recordo les classes de Castellanos sobre Modernisme a la UAB. El professor exigent, metòdic, rigorós, respectat... savi! Aparentment distant, però afable; serè, però apassionat en la seva tasca...
Recordo la primera classe amb ell, acabada de llicenciar a la UdG. Érem un grup de gironines que ens vam llençar a l'aventura d'anar cada divendres a Bellaterra per continuar-hi els estudis  de literatura catalana contemporània en què ens havia introduït amb passió la Mita Casacuberta. Hi vam arribar empetitides per la seva aura, creient que els gironins érem poca cosa quan anàvem a la casa gran de la UAB! I amb una autoestima ben poc afiançada de provincianes. 
Castellanos, que coneixíem per força per les referències bibliogràfiques i per boca de la Mita, era per a nosaltres el paradigma del professor instal·lat en una aura que tendia a menystenir els que ens hi acostàvem des de l'antic CuG, l'acabada d'emancipar UdG.  Certament no ens rebia amb passió, però ens acollia i valorava el rigor i la feina ben feta. No era aquell ogre que algú ens havia volgut fer creure.
En recordo especialment una sessió, un divendres a la tarda, en aquelles classes de 3r cicle que, si bé no eren divertides, sí que eren apassionants! (Estudiar el Modernisme amb Castellanos era un luxe). Joan Carreras i Pera no va poder evitar fer un cluc; a l'altre costat de la taula, Sebastià Alzamora reia per sota el nas... Amb ironia fina, Castellanos va fer un comentari lleu, com qui no vol la cosa,  i va continuar endinsant-nos per sots feréstecs o conduint-nos per camins de llum, qui sap!


4 d’octubre del 2012

Quin país! Mentre el "Rei" Artur "manostijeras fa de salvador de la pàtria (i se'n surt prou, encara que defugi "LA" paraula), els caps dels llogarrets (llegeixis "partits independentistes") es barallen com bàrbars per veure qui la té més grossa, i a can PSC la "família" discuteix què volem ser de grans (amb permís, això sí, dels papes)... Buff! Que ja comencem a tenir edat d'emancipar-nos!

1 d’octubre del 2012

Com anem?

Article publicat a la secció Figueres Futur del bisetmanari Hora Nova (2 d'octubre de 2012).


Si les coses van malament, sempre hi ha lloc per pensar que podrien anar pitjor…. I, apa! Qui no es consola és perquè no vol. Amb aquest pensament anem fent i ens anem creient que totes les retallades són indispensables, que comprar tancs potser sí que és imprescindible, que treballar pel fet nacional passa per sobre de protegir els drets socials… i tants etcèteres que no acabaríem mai.
Bé. Potser és una bona teràpia per anar passant i no posar-s’hi pedres al fetge. I si, a més a més, amenitzem l’estona perseguint que se’ns reconegui el dret a decidir què volem ser de grans (demà, o demà passat), qui és el “guapo” que s’hi oposa? Mentrestant, ens distraiem, i sempre podrem aconseguir alguna cosa… que ja toca!
No oblidem que, més o menys galdosa o millorable, vivim en una democràcia. I les regles del joc són prou clares: hem de saber escoltar els arguments d’uns i altres, respectar-los i acceptar-los.I fixeu-vos-hi bé: parlo d’arguments… basats en la raó i/o en el sentiment, però mai en la força ni en la por. Però també caI partir de la base que les lleis i les constitucions, fetes pels homes, són susceptibles de ser canviades pels homes que vénen tot darrere. La societat es transforma, les relacions canvien i els nous temps porten noves necessitats. I això exigeix esforços d’adaptació, més feixucs per a uns que per a d’altres.
Potser us pregunteu on vull anar a parar… De fet, no gaire enllà, encara que me n’hagi anat per les branques. És que sóc de lletres!
Si us sóc franca, estava enmig d’aquestes disquisicions quan m’he adonat de la transcendència que enmig de la dicotomia solemnitat/fatalitat que ens acompanya darrerament pot tenir la resposta a una salutació ben rutinària: “-Com anem? I la família”. M’explico: anant apressada prop de la Rambla m’he creuat amb uns coneguts molt menys atrafegats que jo –feliçment jubilats-. M’han fet parar esment a l’excepcionalitat de la meva resposta en els temps que corren. Segur que deveu estar ben intrigats per saber-ne el contingut. Sento decebre-us. M’he limitat a dir: “-Bé, bé... tot va bé… i la família també”.
Potser és que en aquesta etapa atrafegada i convulsa es comença a trobar a faltar tot el que no siguin sentències apocalíptiques o discursos grandiloqüents.
I sabeu què: he decidit que avui sortiré a passejar i em miraré la meva ciutat amb bons ulls, però sense deixar de tocar de peus a terra, que de feina per fer n’hi ha per donar i per vendre!