Si les coses van malament, sempre hi ha lloc per pensar que podrien anar pitjor…. I, apa! Qui no es consola és perquè no vol. Amb aquest pensament anem fent i ens anem creient que totes les retallades són indispensables, que comprar tancs potser sí que és imprescindible, que treballar pel fet nacional passa per sobre de protegir els drets socials… i tants etcèteres que no acabaríem mai.
Bé. Potser és una bona teràpia per anar passant i no posar-s’hi pedres al fetge. I si, a més a més, amenitzem l’estona perseguint que se’ns reconegui el dret a decidir què volem ser de grans (demà, o demà passat), qui és el “guapo” que s’hi oposa? Mentrestant, ens distraiem, i sempre podrem aconseguir alguna cosa… que ja toca!
No oblidem que, més o menys galdosa o millorable, vivim en una democràcia. I les regles del joc són prou clares: hem de saber escoltar els arguments d’uns i altres, respectar-los i acceptar-los.I fixeu-vos-hi bé: parlo d’arguments… basats en la raó i/o en el sentiment, però mai en la força ni en la por. Però també caI partir de la base que les lleis i les constitucions, fetes pels homes, són susceptibles de ser canviades pels homes que vénen tot darrere. La societat es transforma, les relacions canvien i els nous temps porten noves necessitats. I això exigeix esforços d’adaptació, més feixucs per a uns que per a d’altres.
Potser us pregunteu on vull anar a parar… De fet, no gaire enllà, encara que me n’hagi anat per les branques. És que sóc de lletres!
Si us sóc franca, estava enmig d’aquestes disquisicions quan m’he adonat de la transcendència que enmig de la dicotomia solemnitat/fatalitat que ens acompanya darrerament pot tenir la resposta a una salutació ben rutinària: “-Com anem? I la família”. M’explico: anant apressada prop de la Rambla m’he creuat amb uns coneguts molt menys atrafegats que jo –feliçment jubilats-. M’han fet parar esment a l’excepcionalitat de la meva resposta en els temps que corren. Segur que deveu estar ben intrigats per saber-ne el contingut. Sento decebre-us. M’he limitat a dir: “-Bé, bé... tot va bé… i la família també”.
Potser és que en aquesta etapa atrafegada i convulsa es comença a trobar a faltar tot el que no siguin sentències apocalíptiques o discursos grandiloqüents.
I sabeu què: he decidit que avui sortiré a passejar i em miraré la meva ciutat amb bons ulls, però sense deixar de tocar de peus a terra, que de feina per fer n’hi ha per donar i per vendre!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada