Ja no faré de professora

No: ja no faré de professora. Massa evident i vulgar, no? Tothom gosa opinar sobre aquest ofici i els seus suposats privilegis. Qualsevol "expert de despatx" o pare de família que no ha trepitjat mai una aula de secundària és capaç de banalitzar les nostres queixes i menystenir gratuitament les reivindicacions que fem. Com en el futbol: tothom n'és expert i es veu legitimat per ficar-hi cullerada. Ah! Però ja és més difícil que vulgui ocupar, ni per unes hores, el meu lloc. Com tampoc volen posar-se en la pell de l'àrbitre...

D'altra banda, es veu que ara no es porta dir les coses de manera prou fàcil i entenedora. Així que continuaré fent el mateix, però m'autodefiniré amb un nom més suggerent i críptic. Segur que l'efecte que farà serà espaterrant. Qui gosarà mostrar la incompetència pròpia davant d'una denominació ampul·losa i ignota? Qui gosarà donar-me lliçons si em defineixo com a "Tècnica especialitzada en transferència de coneixements filològics i en gestió d'emocions puverals"? És clar que encara em funcionarà millor si adopto la mateixa denominació en anglès o si utilitzo unes sigles ben ufanoses (com els CEO, CMO, CFO i múltiples "collonades" que s'han posat de moda i s'utilitzen a tort i a dret i sense sentit).

Adolescència

L'adolescència fa mal. O no. Perquè és i no és: una etapa efervescent, plena de llums i d'ombres, de descobertes i d'incerteses. Una etapa que ens empresona i que ens allibera. Que ens estimem i ens odiem. L'etapa del voler i doler, d'acceptacions i de renúncies. L'esclat de la vida. 

Però pocs adults voldríem realment tornar-hi. Bé... menteixo: l'excepció són aquells que no l'han acabat d'abandonar mai, conscients o no de la magnitud de la tragèdia; i els que per qüestions de feina hi tenim contacte permanent i la tornem a viure/patir any rere any i ens en deixem encomanar una mica, sense cap pudor ni recança.

Etimològicament l'adolescència significa el camí cap al creixement (ad- / oloscere), però és fàcil deixar-se contaminar per falses etimologies i imaginar-se que té alguna cosa a veure amb el dolor, assimilant que créixer fa mal. I potser sí que en fa, de mal, però, tanmateix, quin gaudi de poder viure-la!

"Creep" (Radiohead)

Reis

No demano res de nou als Reis. Tan sols, amb la boca ben petita, goso somniar que tot queda igual: que la família, petita i propera, contineu sent-hi, que  els amics disposats a parar l'espatlla encara em continueu fent costat, que els companys de travessa teniu prou delit per seguir remant plegats contra vent i marea...

I assaboreixo cada instant de felicitat que m'és donat -tant se val si és anònim, fugaç, furtiu o notori-; ressegueixo cada música, compartida o solitària; recupero l'eco de cada paraula a cau d'orella; visc cada ofrena, cada somni i cada moment de complicitat. I em guardo, ben gelosa, els meus silencis, paraules no dites, músiques somniades i relats entre el ser i el no-ser.  

Em deleixo per mantenir els vells vincles, per fer créixer els nous, per continuar sumant experiències i volers, per nodrir projectes que em vivifiquin...

Potser la felicitat és només això.

Vida

Comença l'any i tornem a enfilar el camí pedregós i polsós, amb prou empenta per intentar passar per alt els obstacles inevitables. Ens enlairarem, eteris, sense deixar de tocar de peus a terra. I ens arraparem àvids al fil invisible de la vida: estimar, deixar-se estimar, saber-se estimar...

Potser els anys ens hauran ensenyat a ser més condescendents i a perdonar-nos no saber estar sempre a l'alçada de les circumstàncies. I haurem après també a riure'ns una mica més de tot i de res; de nosaltres mateixos i de les nostres ínfules; i dels altres, mal que a vegades pugui pesar.

Ara que ens hem convençut que la felicitat no és més que una suma de petits moments feliços, els assaborirem amb delit, sabedors que l'absolut no existeix i que potser aquí rau la gràcia de tot plegat. 

I viurem la vida, senzilla i sense filtres...

Joan Dausà, "I no tocava a terra"