28 de juny del 2010

Homenatge a Teresa

Avui em permeto la llicència de manllevar el títol d'un poema de Vicent Andrés Estellés per encapçalar aquestes paraules d'agraïment a una mestra, companya i amiga que es jubila: Teresa Sels. Espero que em perdoni la gosadia d'esbombar als quatre vents els sentiments que m'inspira...

Teresa!


Com t'escauen els mots de Kant que durant anys t'has encarregat d'omplir de vida i de sentit a les teves classes: Sapere aude!
Sí: atreveix-te a saber... i a gaudir mentre fas camí per a arribar-hi! Aquest és el teu mestratge, innegable i persistent. Un mestratge fet de moltes dosis de paciència, optimisme, vitalitat, alegria, il·lusió... i, evidentment, de patiments! Perquè tu vius i fas viure intensament el que significa ensenyar!

Vital, generosa, simpàtica, sempre propera i disposada a fer-nos el camí fàcil a tots: companys i alumnes, bons o mals estudiants, novells i catedràtics. Tant se val! Fer camí al teu costat és fàcil. I fructífer, perquè ets una treballadora nata i amb un entusiasme encomanadís.

Saps prou que no hi ha gens d'artifici en totes aquestes paraules: n'estic ben segura que m'ha fet molt bé intentar encomanar-me una mica d'aquest temperament teu... de la passió que traspues quan parles dels "teus" estudiants i de la "teva" matèria, però també quan t'afanyes a saber, entendre i compartir el que fan els altres. I el millor és que aquest "virus" que vaig descobrir a les teves inoblidables classes ja fa 25 anys continua -per sort nostra!- ben viu.

Saps també que, sempre que vulguis, en aquest institut que has fet teu t'esperarem amb un cafè a punt per encetar una conversa càlida i propera sobre qualsevol tema. Sense oblidar que tu, dona de paraula fàcil, ets, per sobre de tot, una dona de fets. L'única retòrica que t'escau és la de la passió per la teva feina (que, de ben segur, és només una petita mostra de la teva passió per la vida).

Només puc afegir que em sento afortunada d'haver pogut ser deixebla i companya teva; d'haver après de tu, amb tu i gràcies a tu...

Gràcies, gràcies, gràcies!


M.Àngels Vila Safont

IES Alexandre Deulofeu

Figueres, juny 2010

11 de juny del 2010

Fi de curs: temps de carbasses... (article publicat a Hora Nova l'11 de juny de 2010)

Avui, immersa com estic en la febrada agònica de final de curs, m'han vingut unes ganes immenses de repartir carbasses... De motius, em podeu ben creure, no me'n falten. He decidit, però, que les carbasses avui no seran per als alumnes poc aplicats o amb habilitats escasses per a la matèria. No: les carbasses seran per a uns altres. Als meus alumnes avui els concediré l'amnistia (ja els suspendrà o aprovarà la vida, diuen!) i, fins i tot, un petit homenatge. Als qui ens manen, en canvi, ja els ha passat l'edat d'anar marejant la perdiu... Per a ells, totes les carbasses. Les que s'han guanyat a pols. Per la prepotència d'alguns actes i perquè, no sé si per ingenuïtat o per malícia, és una burla mantenir, davant la sensació creixent i preocupant d'inseguretat ciutadana, que les "entremaliadures" d'uns quants no justifiquen la necessitat de reforçar la plantilla de la guàrdia urbana. O voler vendre que un projecte com el de la plaça de braus té sentit avui dia per democratitzar l'accés de la població a certes activitats, sens dubte gens prioritàries. A l'hora de fer gastar als ciutadans el que no tenim, em sembla evident on haurien de ser les prioritats... Si no es fa bé, la Figueres dels "detalls" va de cap, no a la grisor, sinó a les tenebres. Per a la nostra ciutat també ha començat un llarg final de curs. Senyors, no n'hi ha prou de saber-ne molt de les coses. Com diem els ensenyants als nostres alumnes, els coneixements s'han de saber demostrar i dur a la pràctica. I, per a això, és essencial tocar de peus a terra, palpar la realitat i amotllar-s'hi. Malament rai si els que porten el timó no saben redreçar el camí . Labore et diligentia podria ser un bon lema. Alguns, per sort nostra i seva, ja el practiquen. És d'agrair que parlin clar i facin la feina que els toca.
Justament aquesta idea voldria que entenguessin aquells a qui adreço el meu homenatge avui: una bona colla de nous batxillers a punt d'assaltar amb il·lusió i pors una altra etapa de la seva vida. D'aquests, molts avui estan acabant d'esprémer les poques forces que els queden en la temuda "selectivitat". Altres s'han estalviat el tràngol. I encara uns quants han d'esperar sort en els exàmens de repesca per poder lluir el títol de batxiller. A tots ells dedico aquestes ratlles:
"Nervis i pors, il·lusions perdudes o esperances per acomplir, alleujament i impaciència a parts iguals... voler i doler.
Tancar etapes com aquesta té això: comporta, gairebé indestriablement, recança pel que deixem enrere i frisança pel camí que ens espera. Però el que encara no sabeu és que endueu un equipatge ben ple per a tota la vida. Un equipatge fet d'experiències compartides, de records que us acompanyaran sempre, d'amics i amigues que han descobert el món amb vosaltres i d'aprenentatges que ara ni tan sols intuïu...
D'aquí a un temps possiblement m'entendreu millor. Fins i tot és possible que arribeu a compartir les raons que a vegades m'han fet ser dura amb vosaltres durant aquest curs... I fins potser pensareu que he estat massa tova! No sé si podreu pair les subordinades de relatiu, o si em perdonareu les digressions, sovint induïdes per vosaltres mateixos; potser trobareu la gràcia als lapsus de tota mena que m'han distret en les interminables hores de correcció d'exàmens i em disculpareu que els hagi comentat en públic... Tant se val!
A partir d'ara el trajecte continua, ple d'estacions. I a cada nova parada, una part del passatge es quedarà enrere, i nous companys de viatge se sumaran per continuar l'itinerari. És un fet natural i inevitable. Jo baixo aquí. Encantada d'haver-vos conegut!
Salut i sort! (i, insisteixo,  labore et diligentia)."

7 de juny del 2010

Amb l'equipatge ple... (Als meus estudiants de 2n de BAT que emprenen el vol)

Nervis i pors, il·lusions perdudes o esperances per acomplir, alleujament i impaciència a parts iguals... voler i doler.


Tancar etapes com aquesta té això: comporta, gairebé indestriablement, recança pel que deixem enrere i frisança pel camí que ens espera. Però el que encara no sabeu és que endueu un equipatge ben ple per a tota la vida. Un equipatge fet d'experiències compartides, de records que us acompanyaran sempre, d'amics i amigues que han descobert el món amb vosaltres i d'aprenentatges que ara ni tan sols intuïu...

D'aquí a un temps possiblement m'entendreu millor. Fins i tot és possible que arribeu a compartir les raons que a vegades m'han fet ser dura amb vosaltres durant aquest curs... I fins potser pensareu que he estat massa tova! No sé si podreu pair les subordinades de relatiu, o si em perdonareu les digressions, sovint induïdes per vosaltres mateixos; potser trobareu la gràcia als lapsus de tota mena que m'han distret en les interminables hores de correcció d'exàmens i em disculpareu que els hagi comentat en públic... Tant se val!
A partir d'ara el trajecte continua, ple d'estacions. I a cada nova parada, una part del passatge es quedarà enrere, i nous companys de viatge se sumaran per continuar l'itinerari. És un fet natural i inevitable. Jo baixo aquí. Encantada d'haver-vos conegut!

Salut i sort! (i com dirien els clàssics: labore et diligentia)
7 de juny de 2010