Avui, immersa com estic en la febrada agònica de final de curs, m'han vingut unes ganes immenses de repartir carbasses... De motius, em podeu ben creure, no me'n falten. He decidit, però, que les carbasses avui no seran per als alumnes poc aplicats o amb habilitats escasses per a la matèria. No: les carbasses seran per a uns altres. Als meus alumnes avui els concediré l'amnistia (ja els suspendrà o aprovarà la vida, diuen!) i, fins i tot, un petit homenatge. Als qui ens manen, en canvi, ja els ha passat l'edat d'anar marejant la perdiu... Per a ells, totes les carbasses. Les que s'han guanyat a pols. Per la prepotència d'alguns actes i perquè, no sé si per ingenuïtat o per malícia, és una burla mantenir, davant la sensació creixent i preocupant d'inseguretat ciutadana, que les "entremaliadures" d'uns quants no justifiquen la necessitat de reforçar la plantilla de la guàrdia urbana. O voler vendre que un projecte com el de la plaça de braus té sentit avui dia per democratitzar l'accés de la població a certes activitats, sens dubte gens prioritàries. A l'hora de fer gastar als ciutadans el que no tenim, em sembla evident on haurien de ser les prioritats... Si no es fa bé, la Figueres dels "detalls" va de cap, no a la grisor, sinó a les tenebres. Per a la nostra ciutat també ha començat un llarg final de curs. Senyors, no n'hi ha prou de saber-ne molt de les coses. Com diem els ensenyants als nostres alumnes, els coneixements s'han de saber demostrar i dur a la pràctica. I, per a això, és essencial tocar de peus a terra, palpar la realitat i amotllar-s'hi. Malament rai si els que porten el timó no saben redreçar el camí . Labore et diligentia podria ser un bon lema. Alguns, per sort nostra i seva, ja el practiquen. És d'agrair que parlin clar i facin la feina que els toca.
Justament aquesta idea voldria que entenguessin aquells a qui adreço el meu homenatge avui: una bona colla de nous batxillers a punt d'assaltar amb il·lusió i pors una altra etapa de la seva vida. D'aquests, molts avui estan acabant d'esprémer les poques forces que els queden en la temuda "selectivitat". Altres s'han estalviat el tràngol. I encara uns quants han d'esperar sort en els exàmens de repesca per poder lluir el títol de batxiller. A tots ells dedico aquestes ratlles:
"Nervis i pors, il·lusions perdudes o esperances per acomplir, alleujament i impaciència a parts iguals... voler i doler.
Tancar etapes com aquesta té això: comporta, gairebé indestriablement, recança pel que deixem enrere i frisança pel camí que ens espera. Però el que encara no sabeu és que endueu un equipatge ben ple per a tota la vida. Un equipatge fet d'experiències compartides, de records que us acompanyaran sempre, d'amics i amigues que han descobert el món amb vosaltres i d'aprenentatges que ara ni tan sols intuïu...D'aquí a un temps possiblement m'entendreu millor. Fins i tot és possible que arribeu a compartir les raons que a vegades m'han fet ser dura amb vosaltres durant aquest curs... I fins potser pensareu que he estat massa tova! No sé si podreu pair les subordinades de relatiu, o si em perdonareu les digressions, sovint induïdes per vosaltres mateixos; potser trobareu la gràcia als lapsus de tota mena que m'han distret en les interminables hores de correcció d'exàmens i em disculpareu que els hagi comentat en públic... Tant se val!A partir d'ara el trajecte continua, ple d'estacions. I a cada nova parada, una part del passatge es quedarà enrere, i nous companys de viatge se sumaran per continuar l'itinerari. És un fet natural i inevitable. Jo baixo aquí. Encantada d'haver-vos conegut!Salut i sort! (i, insisteixo, labore et diligentia)."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada