31 d’agost del 2010

Setembre

Ja hi tornem a ser! Com cada setembre, tornen promeses que acaben incomplertes, propòsits desmesurats, castells en l’aire... i, malgrat la crisi pertinaç, l’estirar més el braç que la màniga: tot s’ha d’estrenar! Sortosament encara hi ha vestigis de sentit comú en moltes famílies que saben tocar de peus a terra i que educar no és això. El mal, però, és que aquesta mateixa manera de fer eixelebrada està ben instal·lada també en els qui ens regeixen i no s’estan de res -només faltaria!- a l’hora de fer volar coloms. Com si haguessin inventat la sopa d’all, s’omplen la boca de llibres i plataformes digitals que han de fer més savis els nostres adolescents. Alguns obliden, però, que sense uns bons ingredients, poca cosa es pot fer. I els ingredients no són altres que unes elementals dosis de curiositat, un bon pols d’esforç i un rajolí d’afany de superació. La resta no són més que condiments que ajuden a amanir el plat, o guarnicions vistoses que el fan encara més llaminer i que, de ben segur, no el desmilloren gens. Dubto, en canvi, que puguin salvar un plat si la matèria prima que hi aboquem no té una qualitat mínima.
Vist això, em fa l’efecte que només es pot aprendre quan el procés d’aprenentatge es percep com un gust. I els gustos -ja se sap- s’eduquen de ben petits. Amb constància i donant exemple. O és que hi ha algun nen que, per iniciativa pròpia,decideixi menjar bledes si sap que a la mínima queixa els les canviaran per patates fregides? Els hàbits s’adquireixen de petits. I les competències bàsiques també! Altrament només farem adolescents incompetents i frustrats...


31 d’agost de 2010

26 d’agost del 2010

Reprogramar-se

Estic en procés de reprogramació... Sempre que aquesta insuportable xafogor no m’acabi de fondre la matèria grisa i decideixi deixar passar els dies instal·lada més enllà de la mandra, en la desídia més absoluta. Quina preocupació més absurda! Com la immensa majoria de les persones adultes, ja se’n cuidaran prou les responsabilitats de cada dia de treure’m, si us plau per força, la son de les orelles!
No em ve de nou. Si fa no fa, la mateixa cançó de cada any: un cop comença el compte enrere sembla impossible reeixir en aquesta tasca de tornar a posar fil a l’agulla, però la realitat s’acaba imposant sense drames, sense dolor, sense gairebé ni consciència... De fet,  retornar tots plegats a les nostres rutines diàries -aquelles mateixes que tant abominem durant bona part de l’any!- ens instal·la en una certitud còmoda: som animals de costums. És a dir, que ens acostumem a tot! Ens acostumem a treballar, a conciliar horaris a priori incompatibles, a no mesurar les hores de son, a queixar-nos de tot plegat... I, malgrat tot, cada nou començament de curs em faig la il·lusió que puc reprogramar-me per fer que tot sigui diferent!

20 d’agost del 2010

Mandra? (II)

MANDRA

Sí, mandra. Mandra d'estiu, de vacances, de tarda de divendres... Mandra al capdavall. No em fa res d'obrir-li un parèntesi i deixar-m'hi anar amb delit i sense culpa. O és que no tenim tots dret a algun moment de ganduleria? Repeteixo: em delecto assaborint i reivindicant aquesta estona meva i ben meva de mandra "productiva". De vegades hem de saber parar, agafar aire, i reprendre el camí amb força... És bo i necessari, sempre que no ens arrossegui massa, llaminera, la desídia.
Qui pot negar l’efecte reparador que en temps de vacances tenen les estones d’oci despreocupat, el desordre vital i el sempre difícil exercici de fer els ulls grossos a allò que ens incomoda durant l’any? Convindreu amb mi que uns dies l’any està prou bé de baixar una mica la guàrdia, deixar en stand by la lluïta diària i relaxar els costums. Sempre que en l’afany de deixar enrere l’estrès no acabem trepitjant el dret que tenen els altres al descans i a l’ordre. O que no ens oblidem massa d’on som i de qui som.
A pocs dies de recomençar el curs no em puc estar de pensar en la necessitat que tenim de saber deixar-nos arrossegar per aquesta mandra balsàmica. Veureu: aviat el tràfec diari ens engolirà sense compassió i tornarem a activar tots els sentits. Els ensenyants maleirem com sempre l’apatia d’alguns estudiants, els recursos escassos i les obligacions excessives... Els estudiants es queixaran, és clar, perquè esforçar-se no està de moda. I els ciutadans ens adonarem de nou dels semàfors que no funcionen, de les obres que no avancen, de les promeses no acomplertes i dels pals a les rodes. Tots plegats insistirem a buscar culpables (i a espolsar-nos les culpes!). És clar, cal ser justos, també ens tornarem a felicitar pels projectes que es consoliden, per les il·lusions satisfetes i per les paraules que es fan realitats (i en voldrem ser partíceps o actors!)
I l‘últim mes d’estiu ens portarà també al frenesí d’una tardor electoral en què tothom voldrà estar a l’aparador... De fet, la subhasta ja fa mesos que dura! I s’allargarà.
Decididament, crec que faig bé d’agafar-m’ho amb calma i prendre aire, perquè aviat tindrem el quadern ple de deures! Així que, amb permís de tots, de moment, m'aturo aquí, a aprofitar les escorrialles d’aquest agost amb la meva mandra i un bon cafè. Salut!

13 d’agost del 2010

Mandra?

Sí, mandra. Mandra d'estiu, de vacances, de tarda de divendres... Mandra al capdavall. No em fa res d'obrir-li un parèntesi i deixar-m'hi anar amb delit i sense culpa. O és que no tenim tots dret a algun moment de ganduleria? Repeteixo: em delecto assaborint i reivindicant aquesta estona meva i ben meva de mandra "productiva". De vegades hem de saber parar, agafar aire, i reprendre el camí amb força... Jo, de moment, m'aturo aquí, amb la meva mandra i un bon cafè. Salut!

7 d’agost del 2010

Sorbets d'estiu (Article publicat a Hora Nova el 6 d'agost de 2010)

Agost acabat d’estrenar: temps de vacances anhelat per a molts... Una història que es repeteix. Desgraciadament,  també es repeteix per a massa gent la constatació que no ha canviat res aquests últims mesos i que cal continuar repensant projectes, resituant ambicions, refent la vida, reparant desperfectes, renunciant... La realitat s’acaba imposant gairebé sempre.
Mala manera de començar, no? Potser és perquè la calor em mata i em fa tocar de peus a terra. No parlaré, però, ni de la Crisi general ni de les petites crisis domèstiques de cada dia. Tampoc,  malgrat que no puc (ni vull) deseixir-me’n, ni els afers de Figueres, ni els de Catalunya ni, molt menys, els de l’Espanya “indisoluble” no m’inspiren prou. Bé, de fet,  més aviat hauria de dir que m’inspiren massa! Però m’hi resistiré: no em vénen de gust plats forts i amb excés de condiment. M’estimo més dedicar-me als meus, a la meva gran petita  família. Convindreu amb mi que no hi ha res més capaç de fer-nos desconnectar que les corredisses, crits i jocs dels nens al nostre voltant, la seva insistència a fer-nos-en partíceps (si us plau per força) i les ànsies encomanadisses de fer i desfer sense parar. Quanta vida! I que poc espai per a l’avorriment...
Com que imagino que estarem també d’acord que la calor intensa d’aquests dies de juliol imposa amanir el plat amb una salsa lleugera -altrament, els excessos amenacen de provocar una mala digestió col·lectiva!-  ja esteu, doncs, avisats. Les d’avui són reflexions d’estar per casa, sense grans pretensions: sorbets de juliol.

Matí de juliol

Biblioteca pública. Asseguda prou fresca entre munts (ordenats!) de llibres i revistes infantils una mare il·lusa, ingènua o massa optimista (probablement, tot alhora) intenta llegir un conte de Borges. A la dreta, una nena de tres anys (menys tres dies, per ser precisos). A les mans, hi duu un conte de les Tres Bessones. A l’esquerra, un vailet de vuit anys engrescat amb un volum que repassa la vida dels principals herois literaris de tots els temps. “-Vos siempre has de servir de estorbo, pendejo -me rezongó al pasar, no sé si para desahogarse, o ajeno.” [...]. “-No, mama, aquesta no és la bruixa avorrida: veus? El seu barret no té punxa...” “-Quina ximpleria: mira quina idea aquesta deessa Tetis: Per què havia de submergir Aquil·les a la llacuna Estígia per a fer-lo immortal?”. Pausa. La mare pren aire per enèsima vegada: “D’acord: ja veig la diferència; aquesta sí que l’és!”. “No, no et puc explicar tot l’argument de l’Eneida mentre llegim un conte de les Tres Bessones...”. Nova pausa. Hora de plegar veles. Continuarà la lectura de Borges en circumstàncies més favorables. La mare no pot amb tota aquella carretada de llibres, però els voluntaris només s’ofereixen a ajudar-la a canvi d’anar llegint mentre pugen les escales. Quin perill! Paciència... Al carrer encara serà més complicat esquivar fanals, salvar esborancs i evitar atropellaments. Però acaben arribant a casa sans i estalvis i envoltats de lletres i d’històries per descobrir o redescobrir. Satisfacció al cap i a la fi: el virus s’encomana.

Tarda de juliol (1)

Xafogor canicular. Espessor d’idees... A casa les migdiades són inexistents, però em resisteixo a acceptar l’evidència que els meus fills són del tot impermeables a la temptació d’una capcinada reparadora (per desgràcia meva, no cal dir-ho!). És clar que deu ser un tret heretat (i de mi, per ser exactes!). Resultat inevitable, doncs: nervis i suor a flor de pell i a parts iguals. Sempre queda el recurs d’engegar la tv, o escampar uns quants llibres, subtilment, per veure si el cuquet de la lectura ajuda a calmar les feres... Hi ha símptomes de contagi. Constato, però, que la sincronització no és mai possible, tret d’escassos instants que, com un miratge, m’il·lusionen excessivament perquè estan condemnats a ser efímers. Què hi farem! M’hauré d’afegir a la gresca! I demà potser m’hauré de plantejar remullar aquestes tones d’energia passant la tarda a la piscina...  vigilant, inevitablement,  que no atropellin ningú, que no suquin l’entrepà o un llibre a l’aigua o que algú es recordi de mi (la mare...!) pels esquitxos, els crits o les curses frenètiques de les criatures a poc que em distregui.

Tarda de juliol (2)
Piscina. Sol. Calor. Deixar-se anar en el no-res, en la ganduleria més absoluta... Buf! Qui ha dit que això sigui fàcil? Per més que la calor sufocant convidi a la desídia més absoluta... Fal·làcia! Això de no fer res,  pretendre recrear-se en el dolce far niente tenint les criatures a frec, és una utopia que es dissol tot just agafada la novel·la amb la il·lusió vana de recuperar el fil del capítol deixat a mitges...  Tant se val! Ja trobaré moments més propicis: tinc la certesa que, malgrat els entrebancs, les pauses forçades i les contingències múltiples i inevitables, finalment la lectura, encara que sigui a dosis petites, ens proveirà (a mi, però també a les criatures) de moments d’evasió i relax. En solitari i en companyia, que hi ha moments per a tot. Quin tresor! I, mentrestant, em llançaré amb ells a la piscina a jugar i riure, que no té preu!


Ja veieu si n’és de simple la lliçó. N’hi ha prou que deixem que els nostres petits ens ensenyin a viure moments feliços: Carpe diem! Ben mirat no caldrà que passem les vacances mirant de fer els deures: n’hi haurà prou que fem una mica de repàs per no oblidar el que és essencial. Ja arribarà setembre i ens hi haurem d’aplicar sense excuses: a casa, a l’escola, a la feina... i on s’escaigui, que el curs serà llarg, dur i ple de lliçons per aprendre i per reprendre.