Agost acabat d’estrenar: temps de vacances anhelat per a molts... Una història que es repeteix. Desgraciadament, també es repeteix per a massa gent la constatació que no ha canviat res aquests últims mesos i que cal continuar repensant projectes, resituant ambicions, refent la vida, reparant desperfectes, renunciant... La realitat s’acaba imposant gairebé sempre.
Mala manera de començar, no? Potser és perquè la calor em mata i em fa tocar de peus a terra. No parlaré, però, ni de la Crisi general ni de les petites crisis domèstiques de cada dia. Tampoc, malgrat que no puc (ni vull) deseixir-me’n, ni els afers de Figueres, ni els de Catalunya ni, molt menys, els de l’Espanya “indisoluble” no m’inspiren prou. Bé, de fet, més aviat hauria de dir que m’inspiren massa! Però m’hi resistiré: no em vénen de gust plats forts i amb excés de condiment. M’estimo més dedicar-me als meus, a la meva gran petita família. Convindreu amb mi que no hi ha res més capaç de fer-nos desconnectar que les corredisses, crits i jocs dels nens al nostre voltant, la seva insistència a fer-nos-en partíceps (si us plau per força) i les ànsies encomanadisses de fer i desfer sense parar. Quanta vida! I que poc espai per a l’avorriment...
Com que imagino que estarem també d’acord que la calor intensa d’aquests dies de juliol imposa amanir el plat amb una salsa lleugera -altrament, els excessos amenacen de provocar una mala digestió col·lectiva!- ja esteu, doncs, avisats. Les d’avui són reflexions d’estar per casa, sense grans pretensions: sorbets de juliol.
Matí de juliol
Biblioteca pública. Asseguda prou fresca entre munts (ordenats!) de llibres i revistes infantils una mare il·lusa, ingènua o massa optimista (probablement, tot alhora) intenta llegir un conte de Borges. A la dreta, una nena de tres anys (menys tres dies, per ser precisos). A les mans, hi duu un conte de les Tres Bessones. A l’esquerra, un vailet de vuit anys engrescat amb un volum que repassa la vida dels principals herois literaris de tots els temps. “-Vos siempre has de servir de estorbo, pendejo -me rezongó al pasar, no sé si para desahogarse, o ajeno.” [...]. “-No, mama, aquesta no és la bruixa avorrida: veus? El seu barret no té punxa...” “-Quina ximpleria: mira quina idea aquesta deessa Tetis: Per què havia de submergir Aquil·les a la llacuna Estígia per a fer-lo immortal?”. Pausa. La mare pren aire per enèsima vegada: “D’acord: ja veig la diferència; aquesta sí que l’és!”. “No, no et puc explicar tot l’argument de l’Eneida mentre llegim un conte de les Tres Bessones...”. Nova pausa. Hora de plegar veles. Continuarà la lectura de Borges en circumstàncies més favorables. La mare no pot amb tota aquella carretada de llibres, però els voluntaris només s’ofereixen a ajudar-la a canvi d’anar llegint mentre pugen les escales. Quin perill! Paciència... Al carrer encara serà més complicat esquivar fanals, salvar esborancs i evitar atropellaments. Però acaben arribant a casa sans i estalvis i envoltats de lletres i d’històries per descobrir o redescobrir. Satisfacció al cap i a la fi: el virus s’encomana.
Tarda de juliol (1)
Xafogor canicular. Espessor d’idees... A casa les migdiades són inexistents, però em resisteixo a acceptar l’evidència que els meus fills són del tot impermeables a la temptació d’una capcinada reparadora (per desgràcia meva, no cal dir-ho!). És clar que deu ser un tret heretat (i de mi, per ser exactes!). Resultat inevitable, doncs: nervis i suor a flor de pell i a parts iguals. Sempre queda el recurs d’engegar la tv, o escampar uns quants llibres, subtilment, per veure si el cuquet de la lectura ajuda a calmar les feres... Hi ha símptomes de contagi. Constato, però, que la sincronització no és mai possible, tret d’escassos instants que, com un miratge, m’il·lusionen excessivament perquè estan condemnats a ser efímers. Què hi farem! M’hauré d’afegir a la gresca! I demà potser m’hauré de plantejar remullar aquestes tones d’energia passant la tarda a la piscina... vigilant, inevitablement, que no atropellin ningú, que no suquin l’entrepà o un llibre a l’aigua o que algú es recordi de mi (la mare...!) pels esquitxos, els crits o les curses frenètiques de les criatures a poc que em distregui.
Tarda de juliol (2)
Piscina. Sol. Calor. Deixar-se anar en el no-res, en la ganduleria més absoluta... Buf! Qui ha dit que això sigui fàcil? Per més que la calor sufocant convidi a la desídia més absoluta... Fal·làcia! Això de no fer res, pretendre recrear-se en el dolce far niente tenint les criatures a frec, és una utopia que es dissol tot just agafada la novel·la amb la il·lusió vana de recuperar el fil del capítol deixat a mitges... Tant se val! Ja trobaré moments més propicis: tinc la certesa que, malgrat els entrebancs, les pauses forçades i les contingències múltiples i inevitables, finalment la lectura, encara que sigui a dosis petites, ens proveirà (a mi, però també a les criatures) de moments d’evasió i relax. En solitari i en companyia, que hi ha moments per a tot. Quin tresor! I, mentrestant, em llançaré amb ells a la piscina a jugar i riure, que no té preu!
Ja veieu si n’és de simple la lliçó. N’hi ha prou que deixem que els nostres petits ens ensenyin a viure moments feliços: Carpe diem! Ben mirat no caldrà que passem les vacances mirant de fer els deures: n’hi haurà prou que fem una mica de repàs per no oblidar el que és essencial. Ja arribarà setembre i ens hi haurem d’aplicar sense excuses: a casa, a l’escola, a la feina... i on s’escaigui, que el curs serà llarg, dur i ple de lliçons per aprendre i per reprendre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada