Estic en procés de reprogramació... Sempre que aquesta insuportable xafogor no m’acabi de fondre la matèria grisa i decideixi deixar passar els dies instal·lada més enllà de la mandra, en la desídia més absoluta. Quina preocupació més absurda! Com la immensa majoria de les persones adultes, ja se’n cuidaran prou les responsabilitats de cada dia de treure’m, si us plau per força, la son de les orelles!
No em ve de nou. Si fa no fa, la mateixa cançó de cada any: un cop comença el compte enrere sembla impossible reeixir en aquesta tasca de tornar a posar fil a l’agulla, però la realitat s’acaba imposant sense drames, sense dolor, sense gairebé ni consciència... De fet, retornar tots plegats a les nostres rutines diàries -aquelles mateixes que tant abominem durant bona part de l’any!- ens instal·la en una certitud còmoda: som animals de costums. És a dir, que ens acostumem a tot! Ens acostumem a treballar, a conciliar horaris a priori incompatibles, a no mesurar les hores de son, a queixar-nos de tot plegat... I, malgrat tot, cada nou començament de curs em faig la il·lusió que puc reprogramar-me per fer que tot sigui diferent!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada