25 de gener del 2021

Un dia qualsevol a classe amb el grup "X"...

Des de fa un temps la meva vida està feta de molta disciplina, algunes rutines i poques "variétés". Si fa no fa, com la de moltes altres persones del meu entorn. Bé, de fet, aquesta és la teoria. I hi ha ben poc espai perquè sigui d'una altra manera. Si no fos perquè les decisions fluctuants o difuses dels que ens manen, per una banda, i la diversitat d'estirabots del meu alumnat per l'altra ja s'encarreguen prou d'amanir la situació i posar-hi salsa. Dels primers, ni en parlaré; ja he deixat clar el que penso en altres ocasions. Dels segons, tampoc. Però m'hi inspiraré una mica perquè entengueu el que pot ser un dia qualsevol en una aula qualsevol plena d'adolescents amb les hormones en ebullició i les neurones desorientades.

Posem per cas que arribo a l'aula després del pati. Per obra i gràcia de la pandèmia, ara tenim la sort que les tenim ben ventilades. Bé: amb això ens estalviem la primera bafarada d'efluvis post-esbarjo. Fa fresqueta, sí, però res que no es pugui suportar. D'altra banda, les finestres esbatanades també permeten alleugerir el tuf de desinfectant i de gel hidroalcohòlic, que fem anar a dojo.

Minut zero. Entrada triomfal del primer alumne. Ben solemne, m'etziba: "Avui no tinc ganes de treballar". Res de nou: el mateix de cada dia. Tot seguit, la de sempre: "Puc anar al lavabo?" Jo: "però si vens del pati!". "És que em feia pal". Respiro fondo. Segur que no és urgent i que d'aquí a dos minuts ja no hi pensa. Pregunto: "on és en M.?" "S'ha deixat la jaqueta a la pista". "Jo m'he equivocat de llibre...". Bé. "Treu la llibreta almenys". Un altre: "Se m'han acabat els fulls amb marge lila i els que tenen la vora verda no m'agraden. Passo d'escriure". Torno a respirar fondo. Mentrestant, m'adono que no veig l'A. Juraria que l'he vist entrar... Sí: ha decidit lliscar per la cadira com si fos un tobogan i ha quedat mig amagat sota la taula. "Seu bé!". "A mi no em cridis!" Uff! Encara no ha passat ni un minut. Es farà llarg. Entra corrent l'M, que no ha trobat la jaqueta i, de passada, s'ha "descuidat" també la motxilla al pati. Òbviament, ha hagut de tornar a sortir. "X, pots fer el favor de posar-te bé la mascareta?" "Puaj! Que pesada!" 

Posem-hi que amb un parell o tres de minuts més aconseguim cert ordre. Com a mínim tenim llibres i llibretes oberts damunt la taula. Probablement més d'un per una pàgina qualsevol, que no és la que toca. He anotat la data, com sempre, a la pissarra. "Quin dia és avui?" "Cal que escrigui la data?" "Jo sempre l'escric amb vermell." "Eh! el meu cosí va néixer el 25!" "De gener?" "No, però m'ha fet gràcia!". Jo no n'hi trobo cap, de gràcia. Però més val riure que plorar. Seguim. Anoto a la pissarra la pàgina  del llibre. Començarem per corregir i comentar els exercicis que vam treballar el darrer dia. No sé si me'n sortiré: un s'ha "deixat" els fulls a casa. Un altre ha fet els exercicis de la unitat següent. Quatre o cinc no saben de què carai els parlo. I la X insisteix que es mereix un bonus perquè ha "fet" tots els exercicis. En realitat, però, només ha copiat els enunciats... i, a sobre, s'ha equivocat de pàgina!

No desisteixo en l'intent. Vaig passant i aconsegueixo que algun trobi el nord i es posi a treballar. El que no calla ni sota l'aigua no para de queixar-se perquè els altres parlen. Mentrestant una s'entreté a escriure cada línia amb un color de bolígraf diferent perquè aquells bolígrafs tan "xulos" amb tinta de colors brillants i purpurina que es va comprar l'altre dia s'han de fer servir, és clar. Per si de cas, la M ja m'ha dit cinc vegades des que hem començat la classe que avui no té ganes de llegir en veu alta. I en J ja m'ha tornat a parlar d'alguna anècdota sense suc ni bruc: sempre hi ha algú de la seva família a qui ha passat algun imponderable que ell creu digne d'esment.

Podria seguir, però m'esgoto només de pensar-hi... Només diré que hem aconseguit arribar al final de l'hora de classe sense cap baixa. El que ja no sé és si hauran estat capaços d'anotar a l'agenda que divendres que ve farem el dictat preparat de la pàgina 75. No sé per què m'he escarrassat a apuntar-ho amb majúscules a la pissarra. Un parell s'ho han apuntat a la mà. Un altre ha obert l'agenda pel mes de març, quatre més ja havien recollit... i, quan ja sortien per la porta, la X ha exclamat: "Dictat? Quan? Si no ho dius com vols que me'l prepari!"

En fi. Avui no ha anat exactament així, però podria haver passat perfectament. De fet, si m'aturo a pensar-hi potser m'he quedat curta. Per sort, però,  anem variant: les possibilitats combinatòries són ben variades. I no tots els grups són tan "intensos"!

Demà serà un altre dia. Ni millor, ni pitjor: diferent. Ja veieu que no hi ha marge per a l'avorriment.

18 de gener del 2021

Dilluns blau?

Es veu que avui és #BlueMonday i toca estar trist o, si més no, melangiós. Però no: contradic els creadors d'etiquetes i de tendències que ara ens volen marcar el dia a dia i imposar el que toca. Avui he sortit a treballar i el cel rogent del meu Empordà m'ha carregat bé les piles. 

Avui no estic ni trista, ni pansida, ni ensopida. Potser sí que ahir o abans d'ahir vaig haver de fer el cor fort davant aquelles ganes irreprimibles i irracionals de deixar-me anar en una plorera immotivada però, de ben segur, catàrtica. Però avui no: he dormit poc, però prou bé. I m'he adonat de la sort que tinc de poder continuar amb la rutina de cada dia i veure la cara a la majoria dels meus alumnes i companys sense el filtre d'una pantalla. No us diré que no em llevi cada dia amb una barreja de mandra, desencís i feixuc pes del sentit de la responsabilitat que em fan trontollar els ànims, però, malgrat tot, soc afortunada. I ho soc perquè puc emprendre cada dia, xino-xano i notant l'aire a les galtes, el camí cap a la feina. I puc percebre com el dia va prenent color, hi hagi o no núvols a l'horitzó. 

Avui el cel era rogent i s'oferia com una magrana sucosa i esclatant. I m'ha sabut greu no tenir temps per aturar-me a badar mentre anava imposant-se el blau nítid del cel empordanès entramuntanat. Dilluns blau, sí, però blau de cel serè i esperit tranquil.

De motius per estar tristos n'hi ha. Sempre. I massa. Però també n'hi ha, suficients i prou potents, per mirar endavant i somriure.

Demà ja serà un altre dia.




10 de gener del 2021

Parxís

I, de cop, enmig de la boira dels mesos mig viscuts te n’adones que se t’està descolorint la memòria, que els seus contorns es difuminen com les caselles del taulell del parxís on cada dia tires els teus daus resistint-te a perdre la partida. No t’ha agradat mai perdre. Tampoc ara. Per això la mare es fa el desentès quan la jugada que et proposen els daus no et sembla prou bona i insisteixes a tornar-los a tirar fins que el nombre que et proposa l’atzar és més del teu gust. Així passeu hores: atrapant-vos entre les cel·les abans acolorides del joc del parxís o fent casar els puntets negres de les fitxes del dòmino sense haver de robar massa fitxes del piló.

A estones rememores insistentment retalls intensos dels teus pocs anys de vida al Pirineu lleidatà (sí, quan treballares de topògraf en una d’aquelles empreses que foradaven les muntanyes de la vall de Cardós).  O magnifiques anècdotes de la teva feina de mestre (la que, per atzar, et va fer anar a raure a aquell poblet de les Gavarres on vas conèixer la mare). O parles de la mili, a Cartagena, que vas fer a la Marina sense pràcticament trepitjar la coberta d’un vaixell perquè sabies de lletra i t’encarregaven altres tasques i no la d’anar a mar. Cap altre home de la família no ha fet la mili: ni els meus germans, ni els cosins, ni el meu home... Tu sempre has dit que ja la vas fer per tots.  Potser sí.

El pas dels anys fa que la perspectiva amb què es veuen els episodis de la vida canviï, però els records encara hi són, i ben vius. En canvi, de vegades et desespera no recordar dates, noms o cites ben properes... Ara ja saps per què. I t’esforces per continuar remant: repassant la llista de la compra, comentant i recomentant les notícies del diari, llegint pàgines del llibre que t’han dut els Reis amb ganes d’arribar a la meta de les més de nou-centes pàgines que et proposen les petites biografies de catalans il·lustres... I fas memòria dels teus i intentes posar a lloc cada peça del trencaclosques dels avantpassats. I captes detalls d’aquí i d’allà que poden ser d’interès dels teus nets per poder-los-els explicar a la nit, quan reps adelerat la trucada de cada dia. La  pandèmia ens ha robat les abraçades i els petons –de fet, per sort o per desgràcia, tu mai no n’has estat gaire-, però no ens ha pres la veu.

Sortosament tens la mare al costat. I et fa de timó. Prou que ho saps. Tant que no suportes estar cinc minuts sense tenir-la a prop i de seguida tems la soledat. Però no n’estàs, de sol. No n’esteu, no.

 

8 de gener del 2021

Vuit de gener: any nou, ocurrències velles


Vuit de gener, divendres. La pandèmia no ens dona treva. Tampoc no ho fan les ocurrències i recurrències del departament d'Educació. Dilluns tornarem, sí o sí, ales aules, si la Filomena ens ho permet, perquè al departament tant se li'n donen les dades, la fred gèlida dins aules esbatanades i els confinaments diversos. I tornarem sense haver-nos fet test de cap mena (no fos cas que donéssim positiu!). Diuen que ja ens ho farem nosaltres: ens enviaran un tutorial perquè aprenguem a autotorturar-nos -de manera voluntària, això sí- i perquè en un període indeterminat tinguem noves de com anem. Esperem que amb les vacunes funcioni diferent i no es doni per fet que com que som uns autodidactes temeraris i capaços de tirar-ho tot endavant, ja ens les posarem un dia o altre tots solets. Sort que el que no es contagia als centres educatius és el desànim!

Mentrestant, estem a l'aguait de la tempesta que ens ronda, de si la neu ens obligarà a tancar-nos d'una vegada a casa i de si els pobres companys i companyes opositors (i els membres dels tribunals corresponents) sobreviuen a l'epopeia de desplaçar-se per aquests mons de Déu quan tot clama que cal fer just el contrari.  Quin greu que aquest any les coses hagin hagut d'anar així i que després de tants mesos d'incerteses i neguits tot hagi de culminar enmig de la tempesta perfecta. Al neguit absolutament comprensible de jugar-se mesos i mesos de preparació en la prova definitiva, s'hi ha de sumar la temeritat que suposa haver de desplaçar-se, molt sovint a desenes o centenars de quilòmetres de casa. I amb l'afegit que, entre la prova maratoniana del matí i la prova maratoniana de la tarda, la majoria es veuran obligats a refugiar-se on bonament puguin perquè no està previst que puguin estar-se a aixopluc dins de la seu dels exàmens, sovint prou lluny de llocs on poder menjar calent o refer-se amb beuratges i companyia. Són uns herois que, si més no, hauran obtingut el mèrit d'haver sobreviscut al procés d'oposicions més llarg que es recorda i enmig del curs més extraordinari des de fa dècades, que ells també estan ajudant a fer avançar, malgrat anar amb una sabata i una espardenya i que les seves incerteses es multipliquen.

Dilluns, si tot va bé, ens retrobarem a les aules. Ben abrigats i equipats per afrontar travesses gèlides i reptes indefinits. I amb ganes que algun dia tots plegats recuperem una mica el seny per poder fer la nostra feina sense massa entrebancs i amb il·lusió renovada. De moment, qui dia passa, anys empeny!

Molts ànims a tots i a totes!  I, de bon humor, que no ens en falti!

 Píndola 4 dels PCR de l'INS Narcís Monturiol




6 de gener del 2021

Carta als Reis?


 

La diada de Reis se'ns esmuny i aviat s'apagarà l'espurneig acolorit de les lluminàries que ens han acompanyat aquestes setmanes estranyes. I jo tanco aquest parèntesi amb el cor encongit perquè, malgrat que a casa ens hem estat de moltes coses, sabem que venen dies difícils i que pagarem justos per pecadors.  

Per això, i sense que serveixi gaire de consol, aquesta tarda hem fet una escapada per dur els Reis als avis, sabent que tornarem a estar dies confinats i que, pobres, hauran de tornar a prescindir de la teràpia que els suposa mirar-se els nets amb els ulls guspirejants. Sap greu que hagin de continuar en aquest isolament físic quan més falta els farien les abraçades. Sap greu constatar la seva insistència a agrair cada petit apropament nostre com si fos el més gran dels sacrificis que es puguin fer. I deixar-los allà, sols a la casa gran, arraulits vora la llar de foc esperant temps millors, però resignats i convençuts que ara toca estar-se de massa coses.

Costa poc saber què demanava a la meva carta als Reis. Sé que encara costarà tornar a les abraçades i les sobretaules compartides, però, de moment, ens seguirem resignant a parlar per telèfon una estona cada dia i a esperar, mentre ens empassem les ganes de plorar la ràbia dels moments que ens han pres i les incerteses que ens pesen al cor.


"Simplement", Blaumut