Parxís

I, de cop, enmig de la boira dels mesos mig viscuts te n’adones que se t’està descolorint la memòria, que els seus contorns es difuminen com les caselles del taulell del parxís on cada dia tires els teus daus resistint-te a perdre la partida. No t’ha agradat mai perdre. Tampoc ara. Per això la mare es fa el desentès quan la jugada que et proposen els daus no et sembla prou bona i insisteixes a tornar-los a tirar fins que el nombre que et proposa l’atzar és més del teu gust. Així passeu hores: atrapant-vos entre les cel·les abans acolorides del joc del parxís o fent casar els puntets negres de les fitxes del dòmino sense haver de robar massa fitxes del piló.

A estones rememores insistentment retalls intensos dels teus pocs anys de vida al Pirineu lleidatà (sí, quan treballares de topògraf en una d’aquelles empreses que foradaven les muntanyes de la vall de Cardós).  O magnifiques anècdotes de la teva feina de mestre (la que, per atzar, et va fer anar a raure a aquell poblet de les Gavarres on vas conèixer la mare). O parles de la mili, a Cartagena, que vas fer a la Marina sense pràcticament trepitjar la coberta d’un vaixell perquè sabies de lletra i t’encarregaven altres tasques i no la d’anar a mar. Cap altre home de la família no ha fet la mili: ni els meus germans, ni els cosins, ni el meu home... Tu sempre has dit que ja la vas fer per tots.  Potser sí.

El pas dels anys fa que la perspectiva amb què es veuen els episodis de la vida canviï, però els records encara hi són, i ben vius. En canvi, de vegades et desespera no recordar dates, noms o cites ben properes... Ara ja saps per què. I t’esforces per continuar remant: repassant la llista de la compra, comentant i recomentant les notícies del diari, llegint pàgines del llibre que t’han dut els Reis amb ganes d’arribar a la meta de les més de nou-centes pàgines que et proposen les petites biografies de catalans il·lustres... I fas memòria dels teus i intentes posar a lloc cada peça del trencaclosques dels avantpassats. I captes detalls d’aquí i d’allà que poden ser d’interès dels teus nets per poder-los-els explicar a la nit, quan reps adelerat la trucada de cada dia. La  pandèmia ens ha robat les abraçades i els petons –de fet, per sort o per desgràcia, tu mai no n’has estat gaire-, però no ens ha pres la veu.

Sortosament tens la mare al costat. I et fa de timó. Prou que ho saps. Tant que no suportes estar cinc minuts sense tenir-la a prop i de seguida tems la soledat. Però no n’estàs, de sol. No n’esteu, no.