Un dia qualsevol a classe amb el grup "X"...

Des de fa un temps la meva vida està feta de molta disciplina, algunes rutines i poques "variétés". Si fa no fa, com la de moltes altres persones del meu entorn. Bé, de fet, aquesta és la teoria. I hi ha ben poc espai perquè sigui d'una altra manera. Si no fos perquè les decisions fluctuants o difuses dels que ens manen, per una banda, i la diversitat d'estirabots del meu alumnat per l'altra ja s'encarreguen prou d'amanir la situació i posar-hi salsa. Dels primers, ni en parlaré; ja he deixat clar el que penso en altres ocasions. Dels segons, tampoc. Però m'hi inspiraré una mica perquè entengueu el que pot ser un dia qualsevol en una aula qualsevol plena d'adolescents amb les hormones en ebullició i les neurones desorientades.

Posem per cas que arribo a l'aula després del pati. Per obra i gràcia de la pandèmia, ara tenim la sort que les tenim ben ventilades. Bé: amb això ens estalviem la primera bafarada d'efluvis post-esbarjo. Fa fresqueta, sí, però res que no es pugui suportar. D'altra banda, les finestres esbatanades també permeten alleugerir el tuf de desinfectant i de gel hidroalcohòlic, que fem anar a dojo.

Minut zero. Entrada triomfal del primer alumne. Ben solemne, m'etziba: "Avui no tinc ganes de treballar". Res de nou: el mateix de cada dia. Tot seguit, la de sempre: "Puc anar al lavabo?" Jo: "però si vens del pati!". "És que em feia pal". Respiro fondo. Segur que no és urgent i que d'aquí a dos minuts ja no hi pensa. Pregunto: "on és en M.?" "S'ha deixat la jaqueta a la pista". "Jo m'he equivocat de llibre...". Bé. "Treu la llibreta almenys". Un altre: "Se m'han acabat els fulls amb marge lila i els que tenen la vora verda no m'agraden. Passo d'escriure". Torno a respirar fondo. Mentrestant, m'adono que no veig l'A. Juraria que l'he vist entrar... Sí: ha decidit lliscar per la cadira com si fos un tobogan i ha quedat mig amagat sota la taula. "Seu bé!". "A mi no em cridis!" Uff! Encara no ha passat ni un minut. Es farà llarg. Entra corrent l'M, que no ha trobat la jaqueta i, de passada, s'ha "descuidat" també la motxilla al pati. Òbviament, ha hagut de tornar a sortir. "X, pots fer el favor de posar-te bé la mascareta?" "Puaj! Que pesada!" 

Posem-hi que amb un parell o tres de minuts més aconseguim cert ordre. Com a mínim tenim llibres i llibretes oberts damunt la taula. Probablement més d'un per una pàgina qualsevol, que no és la que toca. He anotat la data, com sempre, a la pissarra. "Quin dia és avui?" "Cal que escrigui la data?" "Jo sempre l'escric amb vermell." "Eh! el meu cosí va néixer el 25!" "De gener?" "No, però m'ha fet gràcia!". Jo no n'hi trobo cap, de gràcia. Però més val riure que plorar. Seguim. Anoto a la pissarra la pàgina  del llibre. Començarem per corregir i comentar els exercicis que vam treballar el darrer dia. No sé si me'n sortiré: un s'ha "deixat" els fulls a casa. Un altre ha fet els exercicis de la unitat següent. Quatre o cinc no saben de què carai els parlo. I la X insisteix que es mereix un bonus perquè ha "fet" tots els exercicis. En realitat, però, només ha copiat els enunciats... i, a sobre, s'ha equivocat de pàgina!

No desisteixo en l'intent. Vaig passant i aconsegueixo que algun trobi el nord i es posi a treballar. El que no calla ni sota l'aigua no para de queixar-se perquè els altres parlen. Mentrestant una s'entreté a escriure cada línia amb un color de bolígraf diferent perquè aquells bolígrafs tan "xulos" amb tinta de colors brillants i purpurina que es va comprar l'altre dia s'han de fer servir, és clar. Per si de cas, la M ja m'ha dit cinc vegades des que hem començat la classe que avui no té ganes de llegir en veu alta. I en J ja m'ha tornat a parlar d'alguna anècdota sense suc ni bruc: sempre hi ha algú de la seva família a qui ha passat algun imponderable que ell creu digne d'esment.

Podria seguir, però m'esgoto només de pensar-hi... Només diré que hem aconseguit arribar al final de l'hora de classe sense cap baixa. El que ja no sé és si hauran estat capaços d'anotar a l'agenda que divendres que ve farem el dictat preparat de la pàgina 75. No sé per què m'he escarrassat a apuntar-ho amb majúscules a la pissarra. Un parell s'ho han apuntat a la mà. Un altre ha obert l'agenda pel mes de març, quatre més ja havien recollit... i, quan ja sortien per la porta, la X ha exclamat: "Dictat? Quan? Si no ho dius com vols que me'l prepari!"

En fi. Avui no ha anat exactament així, però podria haver passat perfectament. De fet, si m'aturo a pensar-hi potser m'he quedat curta. Per sort, però,  anem variant: les possibilitats combinatòries són ben variades. I no tots els grups són tan "intensos"!

Demà serà un altre dia. Ni millor, ni pitjor: diferent. Ja veieu que no hi ha marge per a l'avorriment.