La diada de Reis se'ns esmuny i aviat s'apagarà l'espurneig acolorit de les lluminàries que ens han acompanyat aquestes setmanes estranyes. I jo tanco aquest parèntesi amb el cor encongit perquè, malgrat que a casa ens hem estat de moltes coses, sabem que venen dies difícils i que pagarem justos per pecadors. Per això, i sense que serveixi gaire de consol, aquesta tarda hem fet una escapada per dur els Reis als avis, sabent que tornarem a estar dies confinats i que, pobres, hauran de tornar a prescindir de la teràpia que els suposa mirar-se els nets amb els ulls guspirejants. Sap greu que hagin de continuar en aquest isolament físic quan més falta els farien les abraçades. Sap greu constatar la seva insistència a agrair cada petit apropament nostre com si fos el més gran dels sacrificis que es puguin fer. I deixar-los allà, sols a la casa gran, arraulits vora la llar de foc esperant temps millors, però resignats i convençuts que ara toca estar-se de massa coses.
Costa poc saber què demanava a la meva carta als Reis. Sé que encara costarà tornar a les abraçades i les sobretaules compartides, però, de moment, ens seguirem resignant a parlar per telèfon una estona cada dia i a esperar, mentre ens empassem les ganes de plorar la ràbia dels moments que ens han pres i les incerteses que ens pesen al cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada