24 de novembre del 2015

Sardanes

Divendres passat a Calella van proclamar la ciutat de Figueres Capital de la Sardana 2017. Just quan es compliran 200 anys del naixement de Pep Ventura. I em fa il·lusió.
Diuen els meus pares que amb prou feines caminava que ja vaig començar a puntejar sardanes. Herència, deien al poble, del meu avi Mariano, que n'era un gran ballador. El meu pare no en va heretar els aires, pel que es veu, però alguna cosa va arribar als néts. Jo no recordo l'avi ballant sardanes. Tampoc recordo els meus primers saltirons. Òbviament, la meva memòria no arriba tan enllà.  Però sí que recordo com em posava de puntetes i m'empassava la vergonya perquè em fessin lloc a la rotllana a les ballades del dissabte de la plaça Catalunya. En aquella plaça amb flaire de mar, que els diumenges acollia el mercat, vaig créixer tot ballant sardanes els dissabtes d'estiu. I no devien ser pocs els turistes que se'n tornaven de les vacances a Roses amb una foto al rodet d'una nena que els havia cridat l'atenció puntejant enmig dels grans en aquelles rotllanes festives! 
El complement d'aquelles ballades d'estiu eren els cursets de sardanes de la SUF, cada divendres al vespre. El meu germà Alfons i jo hi anàvem cada setmana i les notes de la "Llevantina" i la "Maria de les trenes" ens van acompanyar uns quants anys, mentre en Jordi de la farmàcia ens animava a aprendre "la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan". És clar que la insistència no és mai prou pòsit per fer que un ballador amb poca traça esdevingui un sardanista brillant. L'Alfons va desistir en l'intent... fins que es va convertir en trompetista i -qui hi havia de dir!- de cobla en cobla i de poble en poble les sardanes s'han convertit en la banda sonora de la seva vida.
Aleshores el germà petit encara no ens podia acompanyar... massa petit per seguir les nostres aventures (les sardanes del divendres, els assajos a la coral rosinca dirigida per en Moisès Garriga, els dissabtes d'estiu a la plaça, els carrets de les llaminadures al carrer de davant, el cine dels grans i el cine dels petits, les havaneres a la platja de la Perola...). Però els anys van passar. Les meves companyes de fatigues i jo havíem tingut temps d'aprendre de mestres a les ballades d'estiu (en Bonaterra, en Gabriel, en Jordi... i tants altres que van tenir la paciència i la il·lusió d'ensenyar-nos a sentir i fer nostra la melodia de la sardana!).
En Joan no va viure aquests estius de la meva infància. Ens portem vuit anys. No són molts, però són suficients.  Tant se val. Un dia l'Alfons va començar a estudiar música. No en veníem pas de mena: un veí que teníem aleshores, el gran contrabaixista vilafantenc Josep Quer, va descobrir que aquell vailet, més aviat maldestre quan tocava de ballar, tenia una gran oïda musical. Sense músics a la genealogia, devia venir de la mare, que tot el dia refilava per casa i enyorava els anys que cantava a la coral d'aficionats del seu petit poble, a tocar de les Gavarres. Qui ho havia de dir! Pocs anys després en Joan va seguir les passes de l'Alfons i es va formar, també, a l'escola de música del Casino Menestral, on ara duc els meus fills... I de la música en va fer també ofici. I vet aquí que en Joan petit ja fa temps que se'ns va convertir en un Mestre (en el doble vessant d'ensenyant i compositor -de música de cobla, però no exclusivament-) amb un currículum ben llorejat.
I vet aquí com els Vila Safont, en lloc de, simplement,  repartir les sardanes, van decidir repartir-nos-les: la gran en balla, el mitjà en toca i el petit, les crea! Per molts anys!

Crec que avui és de justícia presentar-vos el bloc del meu germà: 

I una obra seva:

9 de novembre del 2015

Per molts anys, Pare!





Avui que el pare fa anys penso que massa sovint grans persones deixen, si més no, aparentment, poca empremta. Són  persones que treballen pels altres sense voluntat de transcendir. Persones que s’han implicat en la feina i en l’entorn perquè,  simplement, senten que és el que toca. I que ho fan amb totes les conseqüències: amb encerts i amb errors, però, amb vocació  de servei. Tots en coneixem, de gent així. I, de més lluny o de més  a prop, a vegades ens hi hem emmirallat.  
Els meus germans i jo tenim l’exemple del pare, un home de caràcter que ens va inculcar la cultura de l’esforç  i que ens va ensenyar a tocar sempre de peus a terra en les nostres aspiracions. Potser alguns pensen que és  una herència  ben magra. S’equivoquen de ple: educar algú  fent-li entendre i acceptar els orígens per poder aspirar a anar més enllà és ben digne i lloable. Donar a algú les eines per superar-se és un regal immens. Que bé quan algú és capaç d’ensenyar que tenir ambicions  no ha de ser sinònim de ser egoista i que per sentir-se realitzat no cal trepitjar les aspiracions dels altres! Aquests petits grans aprenentatges són les grans ales que els nostres pares ens han donat  per què siguem capaços de volar sols.
El pare ens ha ensenyat que saber qui som, on som, i amb què podem comptar en cada moment és fonamental per fer camí amb pas ferm i per poder aixecar-nos quan ensopeguem.
El pare sempre ha estat un home pragmàtic en el dia a dia; lluitador incansable, pendent de la família, sensible sota la cuirassa; bona persona, malgrat tot.
Ha estat mestre (i ho és: oficis com aquest són per a tota la vida!). Potser, si no hagués nascut l’any 40, en la més crua postguerra, li hauria estat fàcil estudiar dret. Però els fills de famílies humils als anys 40 tenien poques opcions. Amb tot, va tirar endavant: mestre, topògraf, sindicalista, polític de base, membre d’agrupacions i entitats ben diverses, API titulat quan encara calia anar a Madrid per obtenir el títol, pagès per origen i paleta per afició. Home de petites ambicions. Torracollons sense mala fe, prou que ho sabem!
A casa l’hem vist desviure’s per la feina, deixar-se la pell per l’escola. Me’n sento molt orgullosa quan recordo la meva infància: va estar al capdavant de l’escola Vicens Vives de Roses, la que va veure néixer (i batejar), i va apostar valentament per la immersió lingüística com a fórmula de cohesió quan amb prou feines ningú hi creia. També aleshores va lluitar com ningú perquè Roses tingués un institut. I es va implicar en l’esport extraescolar i en aquells festivals de la SUF que eren la millor demostració que una escola pública ha de ser una escola de tots i per a tots. A Figueres, quan va aterrar a aquella escola Pallach que tot just naixia en el laberint de les antigues Franceses, va seguir defensant la seva manera d’entendre l’ensenyament, sense tenir mai pèls a la llengua. I així va seguir fins que es va jubilar, després d’haver passat per l’INS Monturiol.
Al pare l’hem vist cremar-se les celles per progressar. Tot un exemple. Tinc ben presents aquells viatges a Cervera quan estudiava Filosofia a la UNED!
Però, sobretot, mai no ha oblidat la família. I per nosaltres ha lluitat, i lluita encara, fins a perdre-hi l’alè.
Segurament la seva trajectòria no mereix un volum biogràfic en el prestatge de les grans personalitats de la comarca. Però sí que té dret a quatre ratlles en el cor de les moltes  persones que l’han conegut i tractat. No és una persona fàcil d’obviar. Són centenars els alumnes, companys, coneguts, amics, famílies que poden donar fe del fet que persones com ell mai no es poden fer riques amb la seva feina ni solen ser coronades amb grans llorers, però, en canvi, tenen la sort de poder dormir amb la consciència ben tranquil·la perquè han sabut fer de l’honestedat i la coherència el seu far.

Gràcies per això, pare, i PER MOLTS ANYS!