23 de juliol del 2014

Focs


Ahir, dia ventós i clar, passejant entorn del castell de Sant Ferran amb els nens, vam veure passar un helicòpter. Recordatori funest del terror que ens va caure inclement a sobre un migdia de diumenge d'ahir tot just feia dos anys. Poc abans, el 18, havia estat l'efemèride del gran foc del 86. Encara ara m'estremeix pensar-hi! En sento la flaire ennegrida, el vent amic transposat en força letal, el crepitar desesperat de la natura ferida, la impotència dels meus 15 anys, però també la de pares i avis! Mai no estem preparats per a la força destructora del foc. Segur, però, que el pas del temps no ens ha fet més savis. La terra treballada dels nostres avis i el seu zel  els feien estar més amatents als senyals de la natura.
L'ensurt va quedar ahir en un no res... L'helicòpter va marxar cel enllà, sense fum esborronador en cap punt de l'horitzó. I nosaltres tres vam poder continuar el camí, amb Figueres als nostres peus. Una caminada reparadora. Però el neguit per aquesta nostra terra no ens pot deixar mai... Gaudim-ne i prenem-ne els petits detalls que ens ofereix com a regals immensos! 

10 de juliol del 2014

Per molts anys!

Avui fa 7 anys, un matí ben frescot de juliol, entrava a la clínica Santa Creu amb la il·lusió de saber que en  poques hores el meu fill Roger podria conèixer la carona de la seva germaneta. Val a dir que la Jana va ser, abans de res, una germana desitjada amb tot el cor per en Roger! 
La Jana, aquest remolí ple de vitalitat, segurament ja tenia pressa per veure la cara que hi posava aquell germà de cor generós que ens l'havia reclamat amb llàgrimes als ulls: "vull una germaneta!". De manera que es va fer esperar poc: a les 10.07 del 10 del 7, amb tanta pressa com benevolença, naixia la nostra Jana, petitona i d'ulls estirats, un regal preciós per a completar la família. En recordo els ditets finets, amb unes ungletes que semblava que li acabessin de fer la manicura! I l'olor, aquella olor de nadó que es volatilitza sense que hi parem esment. 5 anys abans ja l'havia conegut: acompanyava aquells ulls foscos, rodons i vius amb què en Roger m'havia saludat la matinada que va decidir néixer.

Fa dotze anys, amb en Roger, vam començar a aprendre a ser pares. Gràcies, Roger, per guiar-nos en aquest camí ple d'incerteses i de reptes, però sempre enriquidor. 5 anys més tard, la Jana tancava el cercle. Amb ella i el seu germà, en Joan i jo hem aconseguit el tresor més preuat, el motor del nostre dia a dia: una família que estimem per sobre de tot.

Intentem oferir-los valors, el millor dels aprenentatges, i guiar-los en els primers passos per aquest camí. Però no oblidem mai que ells també ens han ensenyat, ens ensenyen i ens continuaran ensenyant un munt de coses cada dia. Amb il·lusió, esforç, generositat i gratitud.

Estem molt cofois de ser els vostres pares!