Ahir, dia ventós i clar, passejant entorn del castell de Sant Ferran amb els nens, vam veure passar un helicòpter. Recordatori funest del terror que ens va caure inclement a sobre un migdia de diumenge d'ahir tot just feia dos anys. Poc abans, el 18, havia estat l'efemèride del gran foc del 86. Encara ara m'estremeix pensar-hi! En sento la flaire ennegrida, el vent amic transposat en força letal, el crepitar desesperat de la natura ferida, la impotència dels meus 15 anys, però també la de pares i avis! Mai no estem preparats per a la força destructora del foc. Segur, però, que el pas del temps no ens ha fet més savis. La terra treballada dels nostres avis i el seu zel els feien estar més amatents als senyals de la natura.
L'ensurt va quedar ahir en un no res... L'helicòpter va marxar cel enllà, sense fum esborronador en cap punt de l'horitzó. I nosaltres tres vam poder continuar el camí, amb Figueres als nostres peus. Una caminada reparadora. Però el neguit per aquesta nostra terra no ens pot deixar mai... Gaudim-ne i prenem-ne els petits detalls que ens ofereix com a regals immensos!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada