20 de juny del 2014

Punt i apart. 20 de juny: els nostres plançons acaben 6è.

Els nostres fills es troben avui al final d’una etapa del seu periple escolar i vital. Posen el primer punt i apart en la vida d’estudiants. Acaben 6è. Ja. És moment d’adéus. Un punt i apart que convida a fer balanç i que es tradueix, indefectiblement, en gratitud, cabassos plens de gratitud!  
Quan s’acabi el matí i passin pel llindar diran adéu, en molts casos, a nou anys de convivència en aquesta casa. Nou anys d’èxits i fracassos, de lluites, de recompenses, d’emocions. Hauran viscut una multitud d’experiències: en definitiva, aprenentatges que els hauran fet créixer. Hauran compartit moltes hores en aquest recinte i hi hauran deixat també, segur, una mica d’empremta: les seves pors, il·lusions, esperances i complicitats han anat fent camí amb ells, i amb ells s’han anat transformant i redimensionant. Se’ns han fet grans (no tant com ells es pensen, però això ja els ho ensenyaran els anys...) i han après, també, a ser crítics (de vegades, massa!). Tanquen un cicle fonamental. Junts, fent pinya, sempreamb el suport incondicional i elemental de les famílies i el guiatge compartit pels mestres de l’escola Sant Pau, han posat els fonaments de la seva vida, incipient encara. Gràcies al gran equip professional i humà d’aquesta escola han trobat motivacions, estímuls, encoratjament, il·lusió, força, confiança... i, sobretot, VALORS, la mare de tot!
A les aules hi han après continguts, normes, procediments... matèries diverses, concretes i abstractes. Però, sobretot, hi han après a ser persones.
Al pati hi han rigut, plorat, hi han fet aliances i hi han viscut rivalitats. S'hi han pelat els genolls, hi han suat, hi han cridat i s'hi han fet grans mentre aprenien i vivien jocs nous i diferents maneres de jugar-los.
Moltes gràcies, doncs, per la vostra feina, infatigable i incommesurable, perquè la vostra vocació i esforç ens han ajudat a fer créixer aquests plançons que avui us deixen. Els pagesos, gent sàvia, saben que els tutors ajuden a fer créixer dret l’arbre, i a fe que vosaltres ho heu fet!
Per això us reitero la meva gratitud. Sense dir noms, per no oblidar-me de ningú. Perquè tots (els docents, auxiliars, monitors, PAS, companys i companyes -passats i presents-, que formeu aquesta valuosa comunitat) compartiu el mèrit d’haver-nos ajudat a posar els fonaments en la formació d’aquesta mainada.
GRÀCIES, GRÀCIES, GRÀCIES!


20 de juny de 2014

13 de juny del 2014

Darrers dies


Aquests darrers dies de curs que s'escolen ho fan amb recança, a ritme de calitja i amb l'alè entretallat de qui arriba a la fi d'una cursa massa apurat i escàs de forma. A les aules es viu una calor sufocant i enganxosa que no convida a la concentració i el sac de la paciència és a punt d'esgotar-se'ns a tots. L'institut és, més que mai, un còctel explosiu d'hormones en ebullició, noietes amb poca roba, ferums poc atraients i histèria col·lectiva. El cansament de mesos d'esforç fa estralls en els més responsables i esforçats, mentre la desídia i el desencant dels altres arriben al clímax.
Qui més qui menys ha de calmar els nervis d'algun deixeble angoixat davant els exàmens finals, revertir l'abatiment dels que veuen que no hi acaben d'arribar, intentar fer tocar de peus a terra els que s'havien marcat  previsions forasenyades, convèncer els alumnes més poc disposats per a l'estudi que val la pena l'esforç de marcar-se objectius. No és fàcil. Són dies de sentiments a flor de pell, de consciències que es desperten massa tard, de tantsemenfotismes extrems perquè el curs s'acaba. Dies feixucs seguits de nits que hem de dormir de pressa...
Entre esbufecs, badalls i frases d'autoajuda per anar fent la viu-viu, anem tancant un nou cicle. Per a molts és només un final d'estrofa, un punt i apart, un impàs fins que al setembre torni una rutina que avorrim i necessitem a parts iguals. Per a d'altres, és un punt i final, potser diferit fins al setembre si s'han recollit carbasses. 

Per a tots plegats serà bo que arribi l'estiu i canviem de dèries... Als estudiants els queda poquet per dir adéu a les aules. Als docents ens queda encara molta teca per davant, però la perspectiva de les aules buides ens dóna alè. Ja tindrem temps més endavant per poder tornar a omplir el sac de la paciència i renovar les bateries. Al setembre, amb sort, molts haurem de reprendre la feina,  una feina que podrem començar a esbossar mentre anem tancant aquest curs, perquè entre avaluacions i memòries toca fer previsions i propostes. Les aules estaran adormides: endreçades i silencioses, a l'espera de nous ocupants, d'escalfor humana, de xivarri i corredisses...

Ànims, que anem acabant!

12 de juny del 2014

Flashback (amb flashback) de final de curs

Us deixo un text de fa dos anys, però amb sensacions reviscudes i sempre presents...





11 de juny de 2012

Quan escric aquestes ratlles falta poc perquè es compleixin nou mesos de la meva arribada a aquest institut. No ha estat un embaràs, però la sensació a aquestes alçades s’hi pot assemblar una mica: el curs que s’acaba també es fa feixuc i acaba desplaçant-nos el centre de gravetat, però el de les emocions!
És clar que, com en una gestació, el final de curs participa també de l’al·licient de poder descobrir, amb il·lusió moltes vegades –d’altres amb horror, no ho negaré-, el fruit dels afanys passats. El millor resultat, com sempre (més enllà del fet que hagin après alguna cosa de la matèria que imparteixo), és la constatació que els alumnes, amb només una mica de sort, han crescut com a persones.

Potser encara és d’hora per fer balanços. I prou feina tinc amb els exàmens, informes, memòries i avaluacions prescriptius que m’emboiren l’horitzó immediat. I no penseu malament: l’emboirament no és químic ni fumat; més enllà de quatre o cinc cafès al dia no tinc altres vicis d’aquesta mena… Segur que d’altres, més o menys confessables, no n’estic pas exempta, però no és pas el cas que us en faci ara un inventari.
El fet és que l’ara i l’aquí em mantenen prou concentrada en la tasca gens liviana d’intentar no haver de repartir massa carbasses; i això, malgrat que alguns s’han afanyat prou durant tot el curs per fertilitzar el terreny, adobar-lo i regar-lo, ja sigui per desídia, per tansemenfotisme, per falta de confiança o per pura provocació. Uff! Més val que respiri, prengui aire i m’ho miri amb distància… Perquè enmig de tot aquest tràfec no puc obviar que sóc mare i que m’espera també l’apassionant calendari de fi de curs dels meus fills, amb festivals, exhibicions, trobades i compromisos per donar i per vendre. Déu!  La meva agenda vol fugir esperitada d’aquest panorama frenètic i gairebé frenopàtic. Sort que, ja que no tenim el consol de la paga extra, encara ens queda el de les vacances… Per ara!?

Però, sabeu què us dic? Potser un flashback no em farà cap mal per poder agafar embranzida i acabar de liquidar el curs. (Parcialment, fins al setembre, ja ho sé… que es veu que si els deixem estudiar a l’estiu, alguns potser seran més savis).

Va: som-hi!

Al setembre vaig aterrar aquí amb la mateixa curiositat, expectació i incertesa que els meus tutorats de primer d’ESO. A mi, la desorientació em va durar un grapat de dies; ells, en canvi, en van fer prou amb una hora de tutoria per descobrir que no n’hi havia per tant i llançar-se desacomplexadament a explorar els límits del centre…i els de la nostra paciència!
Quinze anys treballant i mai no havia tutorat un grup de primer. És ben cert que mai no és tard per a una primera vegada. Però no era l’única primera vegada. Ells i jo estrenàvem etapa i experiència al centre. Però per a mi, d’alguna manera, també va ser un retrobament: amb Roses, amb el meu passat, amb la meva infantesa. Em posava davant del mirall dels records i em retrobava en un flashback que a vegades era més un dejà-vu…

Però, sabeu què? Potser ho entendreu més si us deixo tafanejar les inquietuds que havien pres forma al meu bloc el mes abans…

8 d’agost de 2011

Canvis, metamorfosis, holes i adéus... mudances i catarsis!

“La vida és feta de canvis: de petits i llargs viatges, d’etapes que se succeeixen inexorablement, unes vegades siusplau per força, d’altres per vida i obra de la nostra voluntat. I, encara que ens fem la il·lusió que hi ha receptes per a tot, mai no hi ha manual d’instruccions, llibre de ruta, ni GPS que ens hi guiï amb certesa.
El que no es pot negar, és la necessitat d’assumir aquests canvis i, fins i tot, de buscar-los de tant en tant per trobar nous alicients i no deixar-nos caure en la monotonia i la desídia.
D’aquí a poc menys d’un mes jo n’empendré un: un petit canvi de destí laboral que em durà a Roses. Una destinació que d’alguna manera em “condemna” a reconciliar-me amb els meus orígens: a Roses hi vaig créixer i hi vaig fer els primers amics. Fins als catorze anys vaig ser rosinca. Després vaig anar-me desfent de Roses, dels seus carrers, de la seva gent....i em vaig anar tornant primer palauenca –el meu pare, palauenc de soca-rel, hi va empeltar tota la família- i figuerenca poc a poc, com qui no vol la cosa. Figuerenca especialment, és clar, d’ençà que hi visc i que hi he tingut els meus fills. Tanmateix, els records romanen en algun racó, més o menys latents, però mai inocus.
Fa pocs dies, justament, vaig retrobar-me amb antigues companyes d’escola en un dinar a Roses. De les cinc, cap ja no hi viu, però Roses continua sent el nexe d’unió. Un horitzó comú, un pòsit que compartim, malgrat que la distància d’algunes és molt gran.  Va ser un dia bonic, alegre, feliç.
Al setembre hi tornaré. Hi aniré a fer la meva feina. I em recordaré de quan era el meu pare qui hi exercia la docència i lluitava perquè el centre on ara treballaré arribés a existir.
Amb l’Eva, l’Ana M., la Maria i la M. Carmen també ens vam recordar de quan recollíem signatures per demanar un institut a Roses. Elles el van estrenar. De fet, el van conèixer com una extensió d’un centre de Figueres. Jo no hi vaig ser a temps: un d’aquests petits canvis de la vida em va dur justament a l’institut de dalt, al Deulofeu de Figueres, el meu institut, el seu institut també aleshores, en la distància. Jo vaig acabar de créixer al Deulofeu. I anys després la feina m’hi va retornar per retrobar-hi mestres i mestratges i vaig acabar-me’l de fer meu. Més encara.
Mentrestant, a Roses, després d’uns anys de precarietat i dependències, aquelles aules que havien ocupat espais d’una antiga clínica primer, i altells d’un mercat després, es van independitzar  i es van convertir en el Cap Norfeu. I després d’una pedra, va venir l’altra, i un edifici que feia prou goig.
Ara, la feina m’hi porta. I me n’hi vaig amb una barreja d’il·lusió i de recança...
A Figueres hi tinc la vida; a Roses, pàgines senceres de la meva memòria. Una part, en aquell espai del carrer Girona on ara hi ha la biblioteca i abans hi havia els pisos dels mestres; una altra part, a l’escola que vam estrenar fa més de 30 anys, pintada de vainilla i xocolata i amb un pati que no ens l’acabàvem; la resta, als seus carrers, a la platja, als gronxadors tronats de la plaça Catalunya, al carrer de davant, a la plaça de l’Àngel, a la riera dels Ginjolers, a la SUF (on fèiem festivals i apreníem a ballar sardanes)... Records.”