11 de juny de 2012
Quan escric aquestes ratlles falta poc perquè es
compleixin nou mesos de la meva arribada a aquest institut. No ha estat un
embaràs, però la sensació a aquestes alçades s’hi pot assemblar una mica: el
curs que s’acaba també es fa feixuc i acaba desplaçant-nos el centre de
gravetat, però el de les emocions!
És clar que, com en una gestació, el final de curs
participa també de l’al·licient de poder descobrir, amb il·lusió moltes vegades
–d’altres amb horror, no ho negaré-, el fruit dels afanys passats. El millor
resultat, com sempre (més enllà del fet que hagin après alguna cosa de la
matèria que imparteixo), és la constatació que els alumnes, amb només una mica
de sort, han crescut com a persones.
Potser encara és d’hora per fer balanços. I prou feina
tinc amb els exàmens, informes, memòries i avaluacions prescriptius que
m’emboiren l’horitzó immediat. I no penseu malament: l’emboirament no és químic
ni fumat; més enllà de quatre o cinc cafès al dia no tinc altres vicis
d’aquesta mena… Segur que d’altres, més o menys confessables, no n’estic pas
exempta, però no és pas el cas que us en faci ara un inventari.
El fet és que l’ara i l’aquí em mantenen prou concentrada
en la tasca gens liviana d’intentar no haver de repartir massa carbasses; i
això, malgrat que alguns s’han afanyat prou durant tot el curs per fertilitzar
el terreny, adobar-lo i regar-lo, ja sigui per desídia, per tansemenfotisme,
per falta de confiança o per pura provocació. Uff! Més val que respiri, prengui
aire i m’ho miri amb distància… Perquè enmig de tot aquest tràfec no puc obviar
que sóc mare i que m’espera també l’apassionant calendari de fi de curs dels
meus fills, amb festivals, exhibicions, trobades i compromisos per donar i per
vendre. Déu! La meva agenda vol fugir
esperitada d’aquest panorama frenètic i gairebé frenopàtic. Sort que, ja que no
tenim el consol de la paga extra, encara ens queda el de les vacances… Per ara!?
Però, sabeu què us dic? Potser un flashback no em farà cap mal per poder agafar embranzida i acabar
de liquidar el curs. (Parcialment, fins al setembre, ja ho sé… que es veu que
si els deixem estudiar a l’estiu, alguns potser seran més savis).
Va: som-hi!
Al setembre vaig aterrar aquí amb la mateixa curiositat,
expectació i incertesa que els meus tutorats de primer d’ESO. A mi, la
desorientació em va durar un grapat de dies; ells, en canvi, en van fer prou
amb una hora de tutoria per descobrir que no n’hi havia per tant i llançar-se
desacomplexadament a explorar els límits del centre…i els de la nostra
paciència!
Quinze anys treballant i mai no havia tutorat un grup de
primer. És ben cert que mai no és tard per a una primera vegada. Però no era
l’única primera vegada. Ells i jo estrenàvem etapa i experiència al centre.
Però per a mi, d’alguna manera, també va ser un retrobament: amb Roses, amb el
meu passat, amb la meva infantesa. Em posava davant del mirall dels records i
em retrobava en un flashback que a
vegades era més un dejà-vu…
Però, sabeu què? Potser ho entendreu més si us deixo tafanejar
les inquietuds que havien pres forma al meu bloc el mes abans…
8 d’agost de 2011
Canvis, metamorfosis, holes i adéus... mudances i catarsis!
“La vida és feta de
canvis: de petits i llargs viatges, d’etapes que se succeeixen inexorablement,
unes vegades siusplau per força, d’altres per vida i obra de la nostra
voluntat. I, encara que ens fem la il·lusió que hi ha receptes per a tot, mai
no hi ha manual d’instruccions, llibre de ruta, ni GPS que ens hi guiï amb
certesa.
El que no es pot negar, és
la necessitat d’assumir aquests canvis i, fins i tot, de buscar-los de tant en
tant per trobar nous alicients i no deixar-nos caure en la monotonia i la
desídia.
D’aquí a poc menys d’un
mes jo n’empendré un: un petit canvi de destí laboral que em durà a Roses. Una
destinació que d’alguna manera em “condemna” a reconciliar-me amb els meus
orígens: a Roses hi vaig créixer i hi vaig fer els primers amics. Fins als
catorze anys vaig ser rosinca. Després vaig anar-me desfent de Roses, dels seus
carrers, de la seva gent....i em vaig anar tornant primer palauenca –el meu
pare, palauenc de soca-rel, hi va empeltar tota la família- i figuerenca poc a
poc, com qui no vol la cosa. Figuerenca especialment, és clar, d’ençà que hi
visc i que hi he tingut els meus fills. Tanmateix, els records romanen en algun
racó, més o menys latents, però mai inocus.
Fa pocs dies, justament,
vaig retrobar-me amb antigues companyes d’escola en un dinar a Roses. De les
cinc, cap ja no hi viu, però Roses continua sent el nexe d’unió. Un horitzó
comú, un pòsit que compartim, malgrat que la distància d’algunes és molt gran. Va ser un dia bonic, alegre, feliç.
Al setembre hi tornaré. Hi
aniré a fer la meva feina. I em recordaré de quan era el meu pare qui hi
exercia la docència i lluitava perquè el centre on ara treballaré arribés a
existir.
Amb l’Eva, l’Ana M., la
Maria i la M. Carmen també ens vam recordar de quan recollíem signatures per
demanar un institut a Roses. Elles el van estrenar. De fet, el van conèixer com
una extensió d’un centre de Figueres. Jo no hi vaig ser a temps: un d’aquests
petits canvis de la vida em va dur justament a l’institut de dalt, al Deulofeu
de Figueres, el meu institut, el seu institut també aleshores, en la distància.
Jo vaig acabar de créixer al Deulofeu. I anys després la feina m’hi va retornar
per retrobar-hi mestres i mestratges i vaig acabar-me’l de fer meu. Més encara.
Mentrestant, a Roses, després
d’uns anys de precarietat i dependències, aquelles aules que havien ocupat
espais d’una antiga clínica primer, i altells d’un mercat després, es van independitzar i es van convertir en el Cap Norfeu. I
després d’una pedra, va venir l’altra, i un edifici que feia prou goig.
Ara, la feina m’hi porta.
I me n’hi vaig amb una barreja d’il·lusió i de recança...
A Figueres hi tinc la
vida; a Roses, pàgines senceres de la meva memòria. Una part, en aquell espai
del carrer Girona on ara hi ha la biblioteca i abans hi havia els pisos dels
mestres; una altra part, a l’escola que vam estrenar fa més de 30 anys, pintada
de vainilla i xocolata i amb un pati que no ens l’acabàvem; la resta, als seus
carrers, a la platja, als gronxadors tronats de la plaça Catalunya, al carrer
de davant, a la plaça de l’Àngel, a la riera dels Ginjolers, a la SUF (on fèiem
festivals i apreníem a ballar sardanes)... Records.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada