11 de novembre del 2021

Un altre dia qualsevol a classe amb el grup "X"... (2a part)

Continuo sent professora de secundària. O, si més no, això diu a la meva nòmina. Es veu que cobro per a això, que és per al que em vaig preparar i vaig opositar.  Tanmateix, i sense que sigui res d'extraordinari, en una sola hora de classe puc acabar desplegant una multiplicitat de facetes gairebé marejadora. I, creieu-me, ho faig sense tenir superpoders, encara que no descarto que n'acabi desenvolupant algun després de tantes hores de trinxeres a les aules...

Avui podria ser un dia qualsevol. Posem-hi que tornem de l'esbarjo i entro a una aula de 1r d'ESO. Ben decidida, aconsegueixo obrir-me pas entre la munió d'alumnes que fan pinya davant la porta de l'aula frisant per entrar. Obro la porta i surto indemne de l'allau, però abans d'arribar a la taula ja n'hi ha quatre o cinc que, tal com han entrat, tornen a sortir esperitats perquè s'han oblidat de fer pipi, tenen la cantimplora d'aigua buida, han d'anar a buscar paper per mocar-se o han deixat la jaqueta abandonada a qualsevol racó del pati. Primer bufo. Tot seguit, respiro fondo i compto fins a deu. Primer avís perquè tothom corri a lloc. Amb sort, en un parell de minuts més aconsegueixo que tothom estigui més o menys endreçat. Una colla tenen el material a punt. Entremig de tots, un despistat negant l'evidència: "-què fas aquí, si no toca català?". Els companys el contradiuen, però ell es posa farruc. Acaba descobrint que és dijous i que, efectivament, toca català. Primer assalt. 

El segon no comença gaire millor: n'hi ha que continuen sense treure res de la motxilla. Espero. Mentre vaig donant instruccions de la feina que farem, vaig anotant, com sempre, a la pissarra data i "ordre del dia" (és a dir: què s'ha de fer).  Constato que els llibres i llibretes no han sortit encara solets de totes les motxilles i recordo als despistats que potser els n'haurien de treure ells. I ràpidament, si pot ser. Alguns més riuen. I curiosament també, sempre n'hi ha algun dels que riu que no ha agafat el llibre que toca o que tot just comença a buscar la clau de l'armariet per anar a buscar el material! Paciència! "-Quin dia és?", -"Què s'ha de fer?", -"Què toca?", -"Puc anar al lavabo?", -"En P. m'està mirant i em fa riure!", -"Em fa mal el dit petit de la mà dreta!", "Quant falta per Nadal?"... 
Tot està escrit a la pissarra. L'assenyalo amb vehemència. Empasso saliva. Al fons, el de sempre fa poc menys que acrobàcies damunt la cadira. Mai no sé si seu, jeu, escala o fa el pi. Prefereixo no dir res perquè no se n'adoni ningú més, que encara li sortiran competidors. Ja he hagut de recordar set o vuit vegades que la mascareta s'ha de dur ben posada. El que no para de queixar-se perquè no hi ha silenci és, justament, el que no calla mai. La M. no para de bufar i en R. es queixa que el sol el molesta (avui, que està ben ennuvolat!).

Enmig d'un ordre més aviat precari aconsegueixo que vagin repassant el text del dictat que toca fer avui. Els he anat repartint la llibreta de dictats. Ja temo el tercer assalt. Començo per recordar que han d'escriure amb bolígraf i que enmig del dictat no és el moment oportú per aixecar-se a llençar un paper a la paperera o per anar a fer punta al llapis. Riuen, però no hi ha dia que no em trobi algú que té una "urgència" d'aquest estil enmig del dictat. 
No us explico com segueix la sessió perquè ja estic esgotada només de pensar-ho i no us voldria encomanar l'esgotament... Només us avanço que aconsegueixo superar els diferents assalts. Jo soc més tossuda i persistent que ells. De moment.

Benvinguts, passeu, passeu...

Jaume Sisa, "La nit de Sant Joan"

(Sí, ja sé que encara no hi som, però l'objectiu és arribar sans i estalvis a la revetlla de Sant Joan!)

1 de novembre del 2021

1 de novembre...

Hi hem tornat. I hem passejat civilitzadament enmig d'aquells carrers ben arrenglerats, de geometria lineal i avingudes planeres. Aquell jardí endreçat que acull records i rememora la nostra caducitat indefugible. I com els altres anys no hem pogur evitar aturar la mirada davant cognoms coneguts, fotos destenyides, mausoleus de famílies, il·lustres o tan sols pedants, i làpides decadents que fa anys que ningú amanyaga.  Avui hi hem tornat, i ens ha acollit la fredor just estrenada d'una tardor romancera que no volia acabar d'arribar. Un dia gris per retrobar-nos al vell/bell passeig del cementiri. I tot segueix allà: les històries passades,  les llàgrimes vessades, les paraules no dites, les promeses incomplertes, les esperances estroncades, la certesa del que tard o d'hora vindrà... 



Em veig aquí plantada en aquesta cruïlla,

al camí de tornada de tot i de no res,


amb prou delit enfilo cada dia la vida,

per anar plantant cara a tots els meus recels.


No tinc gens clar encara on em duu el destí

ni si hi ha cap parada per refer el camí…




W.A. Mozart, "Lacrimosa"