31 de desembre del 2013

Carta als Reis

Benvolguts Reis,
(tant se val si d'Orient o de la Zarzuela, que, de fet ja ho sabeu, sóc ben poc monàrquica...)

Aquest any podria demanar que em portéssiu moltes coses. Ja se sap que qui no plora no mama i que somniar està (encara) a l'abast de tothom. Però em faria molt més servei i una il·lusió de no dir que en lloc d'omplir-me d'andròmines poc profitoses em féssiu el refotut favor d'endur-vos-en unes quantes coses que em fan nosa, por o vergonya, o una mixtura de totes elles. La llista és massa llarga, i no voldria fer-me massa pesada. Per això, a tall d'exemple, us en diré només unes quantes, i vosaltres ja sabreu què vull dir i us en fareu el càrrec, oi? Em voldria desempallegar de governants que no governen, sinó que imperen, de lleis retrògrades que ens omplen l'aire de nafaftalina amb regust de NODO,  de pors que crèiem superades, d'amenaces que desfan camins...

Per poc que pugueu, mirareu de fer-me aquest favor? No em porteu res: tan sols emporteu-vos ben lluny aquesta involució galopant, que ja passa d'amenaça!

Sé que no serà fàcil, però per demanar que no quedi... Moltes gràcies per endavant,

M. Àngels

PS: Entendré que ens deixeu a tots plegats una bona carretada de carbó per no saber fer-ho millor... ;)


19 de desembre del 2013

Nadal: vells nous camins


Foto: Sant Martí d’Empúries, 6 de desembre de 2013 ©

Posem-hi una miqueta de música: CLIQUEU AQUÍ 

Aquest any ens farem el propòsit ferm de no fer-nos-hi mal,
de viure els instants, de tenir esperances, de no témer somniar...
Serem amos de nosaltres mateixos, lliures de ment i de cor,
I farem que arribi de veritat la llum on tot sembla foscor.

Quan el camí sigui pedregós, en traurem les pedres cantelludes;
quan el vent ens bufi en contra, agafarem els rems amb més força;
quan la marea ens vulgui arrossegar, nedarem contra les ones,
i quan caiguem, buscarem la força i arraconarem els dubtes...

Ho farem.
                                                 
O, si més no, creurem que tot això és possible... 
I posarem fil a l’agulla per començar un nou cicle.


Que tots plegats siguem capaços de trobar aquest camí 
i d'anar-ne aprenent les dreceres!



BON NADAL 
FELIÇ 2014!

Família Illa-Vila (Joan, Àngels, Roger i Jana)
Figueres, desembre de 2013

4 de desembre del 2013

Trepitjades recurrents


Que una consellera d'educació (balear, sí, però se suposa que això no la fa ser menys "responsable" d'alguna cosa) insisteixi a parlar de l'informe "Trepitja" dues vegades abans d'adonar-se de la patinada colossal ja diu molt del país...
De fet, el subconscient potser la va trair. El subconscient i l'escassa responsabilitat amb què ella i altres polítics electes i càrrecs (de confiança, de companyia o del que sigui) es prenen la seva tasca pública. El subconscient, avesats com estan alguns a trepitjar els drets dels "súbdits", ha de pesar-los molt! Però ni així té disculpa possible: descartats el lapsus linguae i el lapsus calami no ens queda més que el lapsus DE calamitat.  No cal, crec, dir res més. Punt i final.

És clar que les dades de l'infome PISA, anècdotes calamitoses a part, ens deixen molts elements sobre els quals reflexionar. Per què no acaba d'arrencar la millora desitjada i necessària en les competències dels nostres alumnes?  Què ens condemna a un estancament tan descoratjador? Diuen que des de fa 10 anys no hi ha progressos significatius. Segur que els factors són molt diversos, però hi ha dades que no hauríem de perdre mai de vista. La complexitat de la societat catalana actual n'és un: els fluxos migratoris de les darreres dècades han suposat un trencaclosques amb peces molt diverses i difícils d'encaixar en  un sistema castigat per polítiques educatives a la deriva. La culpa és, doncs, dels que vénen de fora? Noooo. La  qüestió és que tenim una societat molt més complexa que fa unes dècades i que això requereix uns recursos que se'ns retallen i se'ns neguen. D'aquesta manera la diversitat, intrínsecament tan enriquidora per als individus i per a la societat en conjunt perquè ens ajuda a eixamplar el punt de mira, acaba sent de molt mal gestionar i, és clar, és fàcil fer-ne l'ase de les garrotades.
Evidentment, l'Estat espanyol no és Finlàndia, però hi ha moltes coses que en podríem aprendre.
Quantes lleis, decrets, modificacions curriculars, canvis de paradigma i variants diverses ha patit aquest país en poc més de 30 anys de democràcia?  
D'altra banda, la societat ha canviat també en altres aspectes, i no pas poc! Fa uns anys, en ple "boom", quan ens crèiem que érem rics, la cultura de l'esforç va passar a millor vida. Per què s'havia d'estudiar? De fet, la "titolitis" tampoc no té bon diagnòstic: ara són massa els joves que han d'anar a explorar altres fronteres, amb ganes o sense...
Bé: l'esclat de la bombolla potser ha fet descobrir a alguns que una mica d'esforç no hernia ningú. Però ara tenim un altre problema, voler i doler: quan tantes famílies passen per dificultats greus per arribar a fi de mes no es pot esperar que els quedin energies (ni recursos) per donar suport a l'escola. Un peix que es mossega la cua!
Mentrestant, continuem patint la plaga de les famílies que deleguen, dels pares dimissionaris, dels polítics que tiren pilotes fora i retallen desaforadament passant a mans dels docents la responsabilitat de tirar-ho tot endavant. És clar: ja estem acostumats a parar la galta i tenim l'esquena prou ampla, oi?
Mireu: no és casualitat que els països on les dades excel·leixen siguin aquells on el prestigi de l'educació i del que suposa el fet d'aprendre són inqüestionables. Societats que no deleguen, amb famílies que lideren el procés d'aprenentatge dels seus fills. I que ho fan amb naturalitat, perquè no conceben que les coses puguin ser d'altra manera. 
Aquí, com sempre, pretenem començar la casa per la teulada. I ensopeguem, mesells, reiteradament amb la mateixa pedra. 
I per acabar de reblar el clau, pretenen fer-nos empassar una llei retrògrada i involucionista que ha de fer miracles! Trepitjades recurrents a uns drets prou malmesos. On anirem a parar?

No, senyors, la societat no canvia a cop de decret!

15 de novembre del 2013

"Pàjarus" (amb el vostre permís)

Quan les coses ja no es diuen pel seu nom, és que "la cosa" ja no té nom! No sé si m'explico, però arriba un punt que l'esperpent d'aquest país de pandereta sobrepassa tots els límits d'aquells que encara tenim una mica de sentit del ridícul. De fet, suposo que, poc o molt, de sentit del ridícul també en diuen tenir alguns d'aquests "pàjarus" que creuen representar-nos. Però, és clar, poden més la prepotència, la vanitat i el cinisme (en el sentit més rude del terme) . Sense manies tiren pel dret escampant amunt i avall, ufans i sense vergonya, la temuda "Marca España" de què tant s'omplen la boca. Ai las! La ignorància és atrevida, diuen... i la supèrbia, hi afegiria, no és la millor companya de viatge. Pitjor m'ho posen encara si, com mantenen alguns, tantes pixades fora de test i escenetes grotesques formen part d'una estratègia, perquè em sembla que anem més pel camí de representar un vodevil que no pas de mostrar un discurs entenimentat que ens faci dignes de respecte.

Si es tractés de treure targetes per amonestar actituds fatxendes i desaforades, aquesta setmana ens faltarien butxaques i mans. Només enumero algunes de les bertranades amb què ens han amenitzat els governants de torn: els sí-però-no del "nostre" inefable ministre Wert entorn de les beques Erasmus li han merescut l'etiqueta de rubbish. Però, lluny de caure-li la cara de vergonya, s'ha mostrat desafiant (i desafinat) com sempre. La senyora Botella (de Aznar), ha tret la cara més "macarra" per fer front a les crítiques per la seva manca de gestió a la vaga d'escombriaires de Madrid. I no hi ha abocador on càpiguen un i altra! 
La infanta, pobreta, no sabia què signava! Com podem pretendre que siqui responsable de res?
El desastre del Prestige degué ésser una manipulació monumental vist que no hi ha, deu anys després de tot plegat, cap responsable a qui picar el crostó (i no parlo de caps de turc a qui fer pagar els plats trencats.) Hilillos de plastilina, ja se sap!
Montoro i cia. mantenen el cap ben alt després de dir que la paga extra dels funcionaris no està "desapareguda en combat", sinó que només està "diferida en el temps". 
I avui, veig que el president de la federació espanyola de futbol (disculpeu-me les minúscules sacrílegues) rebutja contestar preguntes que l'incomoden sobre per què es juguen partits de selecció en països de règim dictatorial. I ho fa en el més pur "PP Style".
I paro: que ja em puja la fel a la boca...
Això sí: el problema continua sent que un senyor "pelut" s'hagi tret la sandàlia on no tocava i li hagi dit "gàngster" al pobret d'en Rato!

Au, va, fem-nos passar les penes:

24 d’octubre del 2013

Marees de colors vs tsunamis arrasadors


De groc, de verd i de tots colors... Ja n'hi ha prou! I a ells continuen sense pujar-los els colors. Ja ens en cansarem, diuen. De fer vagues, de plantar pancartes, de declarar-nos insubmissos, de rebatre'ls amb arguments que cauen pel seu pes raons que no s'aguanten per enlloc. I ens continuen ignorant, trepitjant, humiliant... Fins quan?
L'ensenyament ha de ser dignificat i respectat: la nostra societat s'hi juga massa! Ens hi juguem un present gris i un futur sense color amb remiscències d'uns tons sèpia (de no-do) que ja voldríem caducats!
Marees grogues, verdes o blanques, tant se val. Descontentament, impotència, desmotivació... però, malgrat tot, no abandonem les nostres responsabilitats i la nostra tasca diària. Nedem contra corrent i ens neguen l'aire, però seguint fent la nostra feina. I no per voluntat de ser reconeguts com a màrtirs ni beatificats. Ja sabem que els miracles no existeixen (ni falta que fa), però encara creiem en la nostra feina i ens mou (per sort!) la vocació. Esperem temps millors, però sabem que no arribaran mentre ens mani aquesta caterva de cínics sense escrúpols que només s'escolten a si mateixos. L'excusa de la crisi ja no els val. La política de retallades i d'austeritat és una excusa per anar desmuntant un model educatiu integrador i per anar limitant les oportunitats dels fills dels treballadors. I això fa mal, fa massa mal!

23 d’octubre del 2013

Lectures recomanables: la LOMCE



Avui faré una recomanació que a més d'un li pot semblar poc "recomanable". Per a molts (gairebé tots) requereix un esforç considerable i tenir molt bona voluntat. Exigeix també superar certs escrúpols i prejudicis i obrir la ment sense partits presos.
Llegiu, si en sou capaços, el preàmbul de la "meravellosa" llei Wert (la LOMCE). Tan sols el preàmbul. I un cop superades totes les esgarrifances, els inevitables flashbacks i l'estupefacció que la redacció d'aquest text provoca, digueu-me si no hi ha motius per rebutjar amb contundència aquest despropòsit monumental i WERTgonyós a què ens volen condemnar uns "governants" que confonen regir amb imperar i que entenen que debatre és només dir amén a la involució. L'escola pública mereix respecte. La formació dels futurs ciutadans d'aquesta societat és primordial si volem tenir l'oportunitat de progressar. No és aquest el camí que proposa la LOMCE. En alguns aspectes, tampoc no ens deixa més ben parats la LEC, no ens enganyem. No volen ciutadans, sinó súbdits. Ens hi va molt. No mereixem, tots plegats, ser tractats amb respecte i dignitat?