4 de desembre de 2013

Trepitjades recurrents


Que una consellera d'educació (balear, sí, però se suposa que això no la fa ser menys "responsable" d'alguna cosa) insisteixi a parlar de l'informe "Trepitja" dues vegades abans d'adonar-se de la patinada colossal ja diu molt del país...
De fet, el subconscient potser la va trair. El subconscient i l'escassa responsabilitat amb què ella i altres polítics electes i càrrecs (de confiança, de companyia o del que sigui) es prenen la seva tasca pública. El subconscient, avesats com estan alguns a trepitjar els drets dels "súbdits", ha de pesar-los molt! Però ni així té disculpa possible: descartats el lapsus linguae i el lapsus calami no ens queda més que el lapsus DE calamitat.  No cal, crec, dir res més. Punt i final.

És clar que les dades de l'infome PISA, anècdotes calamitoses a part, ens deixen molts elements sobre els quals reflexionar. Per què no acaba d'arrencar la millora desitjada i necessària en les competències dels nostres alumnes?  Què ens condemna a un estancament tan descoratjador? Diuen que des de fa 10 anys no hi ha progressos significatius. Segur que els factors són molt diversos, però hi ha dades que no hauríem de perdre mai de vista. La complexitat de la societat catalana actual n'és un: els fluxos migratoris de les darreres dècades han suposat un trencaclosques amb peces molt diverses i difícils d'encaixar en  un sistema castigat per polítiques educatives a la deriva. La culpa és, doncs, dels que vénen de fora? Noooo. La  qüestió és que tenim una societat molt més complexa que fa unes dècades i que això requereix uns recursos que se'ns retallen i se'ns neguen. D'aquesta manera la diversitat, intrínsecament tan enriquidora per als individus i per a la societat en conjunt perquè ens ajuda a eixamplar el punt de mira, acaba sent de molt mal gestionar i, és clar, és fàcil fer-ne l'ase de les garrotades.
Evidentment, l'Estat espanyol no és Finlàndia, però hi ha moltes coses que en podríem aprendre.
Quantes lleis, decrets, modificacions curriculars, canvis de paradigma i variants diverses ha patit aquest país en poc més de 30 anys de democràcia?  
D'altra banda, la societat ha canviat també en altres aspectes, i no pas poc! Fa uns anys, en ple "boom", quan ens crèiem que érem rics, la cultura de l'esforç va passar a millor vida. Per què s'havia d'estudiar? De fet, la "titolitis" tampoc no té bon diagnòstic: ara són massa els joves que han d'anar a explorar altres fronteres, amb ganes o sense...
Bé: l'esclat de la bombolla potser ha fet descobrir a alguns que una mica d'esforç no hernia ningú. Però ara tenim un altre problema, voler i doler: quan tantes famílies passen per dificultats greus per arribar a fi de mes no es pot esperar que els quedin energies (ni recursos) per donar suport a l'escola. Un peix que es mossega la cua!
Mentrestant, continuem patint la plaga de les famílies que deleguen, dels pares dimissionaris, dels polítics que tiren pilotes fora i retallen desaforadament passant a mans dels docents la responsabilitat de tirar-ho tot endavant. És clar: ja estem acostumats a parar la galta i tenim l'esquena prou ampla, oi?
Mireu: no és casualitat que els països on les dades excel·leixen siguin aquells on el prestigi de l'educació i del que suposa el fet d'aprendre són inqüestionables. Societats que no deleguen, amb famílies que lideren el procés d'aprenentatge dels seus fills. I que ho fan amb naturalitat, perquè no conceben que les coses puguin ser d'altra manera. 
Aquí, com sempre, pretenem començar la casa per la teulada. I ensopeguem, mesells, reiteradament amb la mateixa pedra. 
I per acabar de reblar el clau, pretenen fer-nos empassar una llei retrògrada i involucionista que ha de fer miracles! Trepitjades recurrents a uns drets prou malmesos. On anirem a parar?

No, senyors, la societat no canvia a cop de decret!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?