20 de juny del 2013

TEMPS DE CIRERES (I CARBASSES!)


Un altre curs que s’acaba. Per bé i per mal, que sovint els finals tenen aquesta dualitat, desconcertant però tanmateix llaminera. Els clarobscurs, l’agredolç, el voler i doler, el no retorn.
Amb prou feines ens hem fet a la idea que estem tancant un curs que ja estem immersos en la planificació del que vindrà. I tornen els nervis, les sorpreses,  les alegries i els desencants i la mateixa cançó enfadosa de cada any: “ja us ho deia...”
Aquest any he impartit classes a 4t d’ESO després d’un parèntesi d’uns quants cursos sense fer-ho. I els darrers dies m’han acompanyat sensacions  compartides per molts dels nois i noies que acaben cicle: èxits i fracassos (previstos o sorprenents), il·lusions perdudes o esperances per acomplir, alleujament i impaciència a parts iguals... voler i doler de nou. Un estiu d’alliberació o l’ombra allargada d’un setembre amenaçador que pot ser tant una oportunitat de tornar a flot com l’enfonsament irremissible.
Què puc dir als alumnes que deixo? Que tancar etapes té això: comporta, gairebé indestriablement, recança pel que deixem enrere i frisança pel camí que ens espera. Però el que encara no sabeu és que us endueu un equipatge ben ple per a tota la vida. Un equipatge fet d'experiències compartides, de records que us acompanyaran sempre, d'amics i amigues que han descobert el món amb vosaltres i d'aprenentatges que ara, naturalment,  ni tan sols intuïu...
D'aquí a un temps possiblement m'entendreu millor. Fins i tot és possible que arribeu a compartir les raons que a vegades m'han fet ser dura amb vosaltres durant aquest curs... I potser arribareu a pensar que encara he estat massa tova! No sé si podreu pair les subordinades, o si em perdonareu les digressions, sovint induïdes per vosaltres mateixos; potser trobareu la gràcia als lapsus, descuits, barrabassades i ximpleries (les vostres “perles”) de tota mena que m'han distret en les interminables hores de correcció d'exàmens; i fins i tot em disculpareu que els hagi comentat en públic... Tant se val!
A partir d'ara el trajecte continua, ple d'estacions. I a cada nova parada, una part del passatge es quedarà enrere, i nous companys de viatge se sumaran per continuar l'itinerari. És un fet natural i inevitable. Jo, de moment, baixo aquí. Encantada d'haver-vos conegut!

Salut i sort! (i, insisteixo,  labore et diligentia)."


Gràcies!

Ahir vaig tenir un matí decebedor: una trucada amb una negativa esperada que em va deixar, malgrat tot, un regust amarg. No em crec ni massa ingènua ni massa eixelebrada. Sóc, crec, prou prudent. Però, ja se sap: les coses, de vegades, es poden fer malament... o encara pitjor; i en aquest cas van fallar de manera flagrant certes formes. Error de càlcul d'algú? Falta de valentia? No sé. El no ja el tenia i no esperava cap miracle, però m'hauria agradat que la comèdia no hagués arribat tan enllà, perquè no cal ser gaire llarg per lligar caps. No calien tantes "formalitats" fingides. De tota manera, vull donar l'enhorabona més sincera a qui li correspon, perquè, malgrat les formes imposades per comunicar les coses, els mèrits hi són i s'ho mereix.

A la tarda em vaig fer el propòsit ben ferm de no perdre més temps en analitzar el perquè de tot aquell despropòsit. El dia s'ho valia: tenia per davant una tarda d'avaluacions finals poc engrescadora mentre la meva patufa celebrava amb les seus companys i mestres la festa de "graduació" de P5 a l'escola Sant Pau. Em vaig perdre el lliurament de diplomes (ai, les avaluacions!), però vaig poder ser al sopar posterior. Gràcies a tots els que van fer possible tant una cosa com l'altra. Els nostres nens i nenes ho van gaudir molt! I els acompanyants, indubtablement, també.
I immenses i merescudes gràcies, molt i molt especialment, a les mestres magnífiques que ens han ajudat a fer créixer els nostres plançons: la Neus Vidal i la  Roser Olivet, i a la resta de professionals d'educació infantil, sempre motivades i sempre motivadores.

I,sense passar pàgina, com que el curs s'acaba, avui toca Festival de música del Casino Menestral Figuerenc. Passarem una estona agradable al Castell de Sant Ferran, acompanyats de músics, aprenents i profans. A partir de les 8 del vespre .
I demà serà un altre dia.

13 de juny del 2013

Paròdia?

La realitat supera la ficció... Vivim en l'esperpent i ni el sarcasme ens en salva. Aquest país és una paròdia, però no sabem ben bé de què... Tot plegat, un bon argument per anar enredant la troca, si no fos que de tan enredada que està no hi déu que en pugui estirar el fil.
Ja cansa que surtin imputats de sota les pedres; que continuiïn desfilant impunement farsants, estafadors i pocavergonyes de tota mena, casta i filiació; que manin, facin i desfacin els mateixos de sempre; que paguem els plats trencats els que ni tan sols toquem la vaixella...
De tant en tant experimentem una il·lusió da catarsi quan surten els bocs expiatoris (Bárcenas, Blesas o Torres de torn) pressumptament gens innocents, això sí, i ideals per fer-los recaure sobre les espatlles les culpes de tants i tants altres. Si més no, mediàticament. 
Això sí: no ens queixéssim pas, no fos cas que ens titllessin d'insolidaris!