20 de juny de 2013

TEMPS DE CIRERES (I CARBASSES!)


Un altre curs que s’acaba. Per bé i per mal, que sovint els finals tenen aquesta dualitat, desconcertant però tanmateix llaminera. Els clarobscurs, l’agredolç, el voler i doler, el no retorn.
Amb prou feines ens hem fet a la idea que estem tancant un curs que ja estem immersos en la planificació del que vindrà. I tornen els nervis, les sorpreses,  les alegries i els desencants i la mateixa cançó enfadosa de cada any: “ja us ho deia...”
Aquest any he impartit classes a 4t d’ESO després d’un parèntesi d’uns quants cursos sense fer-ho. I els darrers dies m’han acompanyat sensacions  compartides per molts dels nois i noies que acaben cicle: èxits i fracassos (previstos o sorprenents), il·lusions perdudes o esperances per acomplir, alleujament i impaciència a parts iguals... voler i doler de nou. Un estiu d’alliberació o l’ombra allargada d’un setembre amenaçador que pot ser tant una oportunitat de tornar a flot com l’enfonsament irremissible.
Què puc dir als alumnes que deixo? Que tancar etapes té això: comporta, gairebé indestriablement, recança pel que deixem enrere i frisança pel camí que ens espera. Però el que encara no sabeu és que us endueu un equipatge ben ple per a tota la vida. Un equipatge fet d'experiències compartides, de records que us acompanyaran sempre, d'amics i amigues que han descobert el món amb vosaltres i d'aprenentatges que ara, naturalment,  ni tan sols intuïu...
D'aquí a un temps possiblement m'entendreu millor. Fins i tot és possible que arribeu a compartir les raons que a vegades m'han fet ser dura amb vosaltres durant aquest curs... I potser arribareu a pensar que encara he estat massa tova! No sé si podreu pair les subordinades, o si em perdonareu les digressions, sovint induïdes per vosaltres mateixos; potser trobareu la gràcia als lapsus, descuits, barrabassades i ximpleries (les vostres “perles”) de tota mena que m'han distret en les interminables hores de correcció d'exàmens; i fins i tot em disculpareu que els hagi comentat en públic... Tant se val!
A partir d'ara el trajecte continua, ple d'estacions. I a cada nova parada, una part del passatge es quedarà enrere, i nous companys de viatge se sumaran per continuar l'itinerari. És un fet natural i inevitable. Jo, de moment, baixo aquí. Encantada d'haver-vos conegut!

Salut i sort! (i, insisteixo,  labore et diligentia)."


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?