29 d’octubre del 2010

No ho entenc!

Hi ha coses que em costen d'entendre... No nego que pugui ser problema meu, però he de dir que acostumo a ser una persona prou oberta de mires i, crec -mal m'està dir-ho- amb el sentit comú prou desenvolupat. Per això no puc deixar de sorprendre'm quan veig certs comportaments. No puc entendre que hi hagi persones que pretenguin justificar amb arguments que no s'aguanten actes irresponsables sorgits de la prepotència o de la desídia. Vull pensar que a vegades les coses es fan inconscientment, sense pensar gaire en la conveniència o en l'adequació dels actes i obviant el respecte a les formes per descuit. El que ja no puc ni entendre ni acceptar és que després no es rectifiqui o no es vulgui entendre, si més no, que hi pugui haver ciutadans que miren de fer les coses amb responsabilitat i sentit comú que posin el crit al cel. Apel·lar a la responsabilitat i al sentit comú no és sinònim de voler fer anar ningú a les trinxeres... S'han de saber encaixar les crítiques i mirar d'aprendre'n alguna cosa. Altrament, només s'aconsegueix desencís, apatia, desafecció... o mala llet!

25 d’octubre del 2010

Sobre el "fitxatge" de Pere Casellas i altres qüestions

Acabo de llegir a la secció “A cau d’orella” de l’Ediari.Cat un comentari que m’ha fet pensar. Diu el redactor a propòsit del “fitxatge” de l’estratega Pau Canaleta com a assessor de campanya dels socialistes figuerencs que tal fet ha estat valorat molt positivament, però no s’està d’augurar-li un futur com a mínim complicat a l’hora de reconduir la comunicació socialista.

I això és el que em fa pensar… D’una banda em fa l’efecte que molts dels problemes de comunicació o d’entesa que se solen atribuir al grup socialista figuerenc sovint vénen justament de fora (o aquesta és, si més no la impressió que em fa a mi, veient-ho des de la distància) i de la insistència d’alguns a burxar i posar llenya al foc –vés a saber en interès de qui o de què!-.

D’altra banda, em sembla una frivolitat comentar que la gent que va assistir a les conferències de Pere Casellas al Teatre-Museu Dalí i al Museu del Joguet en va sortir satisfeta pel que fa al continent, però decebuda pel que fa al contingut. Jo hi era i no estic d’acord amb aquesta apreciació; si més no, no es pot generalitzar. Casellas no és, ni ho preten, ser un orador brillant com Vila, però és un home pragmàtic i amb les idees clares. Els seus discursos parlaven de donar un rumb clar a la ciutat de Figueres. I hi feia propostes, evidentment força genèriques encara, però mostrant uns plantejaments prou clars, que estic segura que anirà concretant i desgranant en el seu programa electoral i en la inevitable campanya electoral. I, el més important, les propostes que plantejava parteixen de la necessitat de redimensionar els objectius en funció del moment que estem vivint i tocant molt de peus a terra. Això implica treure partit del potencial que la ciutat té i aprofitar aquestes oportunitats donant cabuda en el projecte a tots i totes els ciutadans de la nostra ciutat i pensant especialment en els joves que tant hi poden aportar si aconsegueixen veure la ciutat com un bon lloc per desenvolupar-s’hi i viure-hi. Evidentment que això suposa un repte! Per a Casellas, per a Canaleta i per a tots i totes els que creiem que es pot canviar l’estat de les coses a la nostra ciutat. Endavant!

22 d’octubre del 2010

Política? A mi no... (Article publicat a Hora Nova el 22/10/10)

Política? A mi no...
Segur que tothom ha sentit dir alguna vegada “jo no entenc de política”, “a mi la política no em diu res” o “no en vull saber res, de política”... Fins i tot és més que probable -hi posaria les mans al foc- que aquests paraules hagin sortit de la vostra boca en més d’una ocasió. Poc hi tinc a dir. Cadascú és lliure de pensar com vulgui i d’expressar-se com li plagui -només faltaria!-.

És possible que més d'un hagi verbalitzat idees com aquestes amb plena consciència del significat d’unes afirmacions tan rotundes. O que hi hagi arribat dolorosament després d’un procés de desafecció progressiva. No és gens improbable, vist com està el panorama. El desencís i la desil·lusió poden desmotivar qualsevol. No és menys cert, però, que moltes vegades aquestes afirmacions només són una fugida d’estudi, inconscient o no, produïdes més per la desídia i el tantsemenfotisme que no pas per convicció.

Algú pot pensar qui sóc jo per renyar ningú. Té raó: de fet, no tinc cap intenció d’amonestar ni de fer apostolat de res, però sí que m’agradaria remoure, modestament, alguna consciència i més d’una “inconsciència”... Provocar? Potser també. No hi veig el mal. No em canso de repetir que percebo en la societat que m’envolta una desídia més que preocupant a l’hora d’exercir el sentit de la responsabilitat. En els joves, sí, però també en els més grans. Tothom vol que es tinguin en consideració els seus drets com a ciutadà o ciutadana, que es respectin les llibertats individuals, que es tinguin en compte els més mínims trets diferencials i fins els gustos més privats... Però massa sovint trobo a faltar la mateixa insistència i passió a l’hora d’exercir els deures. I em refereixo tant als individuals com als col·lectius, que per a això som éssers socials i socialitzats. On queda l’exercici de la responsabilitat? No implica això el fet de formar part d’una societat suposadament civilitzada? El sentit comú, em fa creure que sí, encara que els fets a vegades s’entestin a demostrar que la nostra societat no funciona ben bé així.

Més amunt m’he lamentat de la desvinculació, conscient o no, entre una part important dels ciutadans i la política. Evidentment, no pretenia referir-me a la “política” en tant que “ciència i art de governar”, sinó a la política en un sentit molt més ampli: la política en el sentit etimològic del terme, la que té a veure amb la ciutadania i amb les seves preocupacions del dia a dia, amb la vida real, amb la prosa de la vida.

De veritat podem ser tan ingenus de creure que és possible viure al marge de la política? Ja em disculpareu, però em sembla una autèntica fal·làcia! Ara bé, és evident que hi ha maneres molt diverses d’entendre-la i de practicar-la... i moltes d’elles son prou vàlides, efectives i lloables -que és el que en definitiva ens preocupa als ciutadans-. Innegablement, hi ha moltes maneres de militar, sense necessitat de dur un carnet a la butxaca ni d’acceptar submisament servilismes. La “política”, la fem tots, i la fem cada dia.
De moment se m’acut que pensar en la ciutat que volem per a nosaltres i per als nostres fills és una manera de fer política sense fer “política ficció”, la política d’estar per casa.... i si això ens sembla massa difícil, podem començar per deixar clar, si més no, allò que de cap manera volem: castells de sorra, naus sense rumb, polítiques d’aparador i cortines de fum.

De veritat encara creieu que la "política" (llegeixis en sentit ampli...) no va amb vosaltres?

18 d’octubre del 2010

Política? A mi no... (2)

Fa pocs dies començava una de les meves reflexions de divendres sota aquest mateix títol "Política? A mi no... (1)" . No pretenia -només faltaria!- ni renyar ningú ni fer apostolat, però sí remoure, modestament, alguna consciència i més d’una “inconsciència”... Provocar? Potser també. No hi veig el mal. No em canso de repetir que percebo en la societat que m’envolta una desídia més que preocupant a l’hora d’exercir el sentit de la responsabilitat. Tothom vol que es tinguin en consideració els seus drets com a ciutadà o ciutadana, que es respectin les llibertats individuals, que es tinguin en compte els més mínims trets diferencials i fins els gustos més privats... però massa sovint trobo a faltar la mateixa insistència i passió a l’hora d’exercir els deures. No implica això formar part d’una societat suposadament civilitzada? El sentit comú, em fa creure que sí, i vull pensar que no dec ser una rara avis, encara que els fets a vegades s’entestin a demostrar que la societat no funciona ben bé així.

Parlava, en aquell petit apunt, sobre la desvinculació, conscient o no, entre els ciutadans i la política. I no pretenia referir-me a la “política” en tant que “ciència i art de governar”, sinó a la política en un sentit molt més ampli: la política en el sentit etimològic del terme, la que té a veure amb la ciutadania i amb les seves preocupacions, amb el dia a dia, amb la vida real.

De veritat podem ser tan ingenus de creure que és possible viure al marge de la política? Ja em disculpareu, però em sembla una autèntica fal·làcia!

Ara bé, és evident que hi ha maneres molt diverses d’entendre-la i de practicar-la... I jo, com a ciutadana, com a mare, com a professional, evidentment, tinc les meves preferències. Hi ha moltes maneres de militar, sense necessitat de dur un carnet a la butxaca ni d’acceptar submisament servilismes.

De moment se m’acut que pensar en la ciutat que volem per a nosaltres i per als nostres fills és una manera de fer política sense fer “política ficció”.... i si això ens sembla massa difícil, podem començar per deixar clar, si més no, allò que de cap manera volem: castells de sorra, naus sense rumb, polítiques d’aparador i cortines de fum.
(continuarà...)

14 d’octubre del 2010

Política? A mi no... (1)

Segur que qui més qui menys, tots vosaltres heu sentit dir alguna vegada allò de “jo no entenc de política” o “a mi la política no em diu res” o, fins i tot, “no en vull saber res, de política”... És més que probable, hi posaria les mans al foc, que aquests paraules hagin arribat a sortir de la vostra boca en més d’una ocasió. Poc hi tinc a dir. Cadascú és lliure de pensar com vulgui i d’expressar-se com li plagui -només faltaria!-.
Fins i tot és possible que més d'un hagi verbalitzat idees com aquestes amb plena consciència del significat d’unes afirmacions tan rotundes i que hi hagi arribat després d’un procés de desafecció progressiva. No és gens improbable, vist com està el panorama. No és menys cert, però, que moltes vegades aquestes afirmacions només són una fugida d’estudi, inconscient o no.

La vida és un teatre, però també és política...

De veritat creieu que la "política" (llegeixis en sentit ampli...) no va amb vosaltres? Hi ha feina per fer.

(Continuarà...)

12 d’octubre del 2010

Si vols ser savi...

"Si vols ser savi, llegeix; si vols ser més savi, escriu; si vols ser molt més savi, ensenya".  Aquestes paraules de Miquel Batllori les vaig retrobar fa temps en un text de la meva admirada professora Mariàngela Vilallonga. Les recordava a propòsit, precisament,  de la mort de Batllori, un home, sens dubte, savi i discret.  Més enllà del fet que pugui semblar massa pretensiós donar per bo el que sentencien, és innegable que contenen un gran pòsit de veritat. Llegir, és innegable, ens pot fer més o menys savis (en un sentit ampli), però les múltiples vivències que ens depara la tasca d'ensenyar són, sens dubte, la millor de les escoles.
A vegades he sentit lloar la gran dosi de proïsme i vocació que suposa dedicar-se a la docència. Estic d'acord que la vocació és un pilar fonamental per emprendre aquesta feina. No comparteixo, però, la idea que sigui una feina altruista. No: ans al contrari (parlo per mi, però intueixo que podria fer extensiva a molts altres l’apreciació) hi ha un innegable interès i egoisme en l'exercici d'aquesta vocació. I és sa que així sigui: només quan creus fermament que qualsevol situació pot ser propícia per obtenir algun aprenentatge pots ser un ensenyant honest. Aquest mateix esperit haurien de tenir els aprenents a les aules, i fora d'elles!