Fracàs

Ja no és que haguem perdut el rumb... és que el naufragi és inevitable i imminent. I d'aquest vaixell que porta anys a la deriva no se'n podrà reflotar ni un llistó, de podrida que està la fusta. 

Ens queixem de manca de recursos, de les ràtios massa elevades atesa la complexitat de les aules, del desprestigi, de la sobrecàrrega laboral i emocional, de la incomprensió... I massa poc que ho fem, perquè els que durant anys hem lluitat per la dignitat de l'ensenyament des de la premissa de la vocació, ens veiem abocats a ser còmplices de la fallida d'un sistema en el qual ja fa temps que no creiem.

Cal dir-ho: el sistema educatiu actual fomenta el fracàs malgrat la insistència a intentar maquillar-lo canviant criteris de qualificació, de promoció i d'acreditació. Mai un graduat havia tingut tan poc valor com el té ara. Perquè sota la premissa de la inclusió i de l'atenció a les necessitats educatives dels nostres infants i joves s'ha creat un sistema pervers. Vivim superats per la burocratització i per la justificació de tota mena de necessitats a partir de dictàmens, innegablement rigorosos i necessaris uns, però fets a la lleugera els altres. Tothom es veu capacitat per a diagnosticar alteracions de tota mena i exigir mesures que aplanin el camí de nens i joves que s'acaben emparant, massa sovint, en l'etiqueta que se'ls ha adjudicat, per evitar qualsevol esforç. Ai, pobrets! I algunes famílies es consideren autoritzades per coaccionar els ensenyants i ensenyar-nos com hem de fer les coses perquè els seus fills no pateixin ni massa ni poc. La repetició de curs és un sacrilegi. Ara ja no impera ni tan sols la llei del mínim esforç (que segur que havia coexistit amb la humanitat des del principi dels temps). No: el més fàcil és parlar de drets, exigir, amenaçar i delegar responsabilitats. I crear joves ciutadans que s'estrenaran en el món adult sense haver après a assumir cap responsabilitat, sobreprotegits, alienats, adotzenats i amb esperit de queixa permanent, però sense cap indici de veritable esperit crític (i encara menys, autocrític!). Petits dictadors que amb prou feines sabran llegir i escriure, però que sortiran del sistema amb un títol a la butxaca sense cap mena de valor. Tant és què hagin après. Seran l'evidència del fracàs, ben orgullosos de la seva ineptitud avalada pel proteccionisme del sistema. 

Mentrestant, en una realitat paral·lela, hi ha estudiants que encara han crescut en un entorn en què l'esforç és un mèrit i en què el fi no justifica els mitjans. Nois i noies que entenen que errar és necessari per aprendre, sempre que es fomenti l'anàlisi de les seves causes i el descobriment dels processos que ajuden a resoldre els reptes de manera autònoma. Nois i noies que gaudeixen del fet d'aprendre, que tenen ments obertes i voluntat de créixer, ciutadans responsables, autònoms i crítics en procés de  formació que tenen valors i que saben que a més de drets, tenen deures. Perquè hi ha famílies que eduquen, que col·laboren, que comparteixen i que respecten.

I és per aquests que encara hi ha docents disposats a participar en activitats fora del centre, a dur-los a teatre i a visitar exposicions, a organitzar trobades, mostres i concursos, a fer colònies, excursions i viatges, a assumir responsabilitats que sobrepassen les nostres obligacions laborals i que ens tenen sempre caminant sobre la corda fluixa i sense xarxa. Perquè ningú ens empara: ni lleis, ni governants, ni la majoria de la societat. I el preu que podem haver de pagar per aquesta temeritat és massa car: de fet, inassumible.

Per això potser ja és hora de dir prou. Sense vagues. Potser en faríem prou, el curs vinent, de dedicar-nos només a fer de funcionaris, i a no assumir cap més tasca que la d'impartir classes dins del centre educatiu i en el marc de l'horari lectiu. De fet, fora d'aquest marc estricte ja en fem prou preparant classes que pocs atenen, corregint activitats que encara menys revisen, i avaluant matèries que tant és si aproven o no. Perquè l'arrel de tot rau en aquest sistema entestat a ignorar el fracàs en què malviu mentre disfressa estadístiques i busca sistemes d'avaluació inútils i perniciosos que menystenen el valor suprem de l'esforç.

I tot plegat dol, perquè en una societat d'alta complexitat, l'ensenyament públic hauria de ser un element democratitzador i una font d'oportunitats; hauria d'estimular l'assoliment de reptes i facilitar que els ensenyants poguéssim realment acompanyar en aquest camí de descoberta; hauria de ser un espai d'acollida i inclusió... En canvi, els instituts s'estan convertint en un aparcament, un espai que frustra la creativitat i el sentit crític, que talla les ales i dilueix l'essència de qualsevol àtom d'inquietud i curiositat que els preadolescents que ens arriben encara poguessin mantenir...

Si la diferència entre un graduat d'ESO obtingut amb diverses matèries no assolides, amb desídia i mala actitud, i el d'aquell alumne que ha mantingut l'excel·lència en tots i cadascun dels aspectes, projectes, assignatures i activitats en què ha participat en quatre anys al centre es quantifica en menys de tres punts a l'hora de fer la mitjana de 3r i 4t, quin missatge estem donant?  No assolir una matèria té el mateix valor si un alumne s'hi ha esforçat i hi ha patit que si no ha fet mai ni una sola tasca: un quatre! 

De veritat és això el que volem? 

Que el llegir no ens faci perdre l'escriure!

 

Ja n'hi ha prou! #vagadocent12maig

Els docents som un sector nombrós i molt divers, amb professionals vocacionals i seriosos i altres que són indignes i gens professionals i multitud d'estadis entre els dos extrems. En això no diferim de qualsevol altre àmbit professional. Per això, fugint del corporativisme que tant de mal pot fer quan és mal entès, convido a valorar honestament i objectiva el perquè del malestar creixent dels professionals del sector. I convido també a analitzar la realitat més enllà de la imatge simplista, tendenciosa i distorsionada que els mitjans i els responsables del departament insisteixen a donar de les nostres reivindicacions. El menyspreu i el desprestigi per part d'aquests ens ha portat a la pèrdua d'autoritat (no confonguem amb autoritarisme, si us plau!) i a la manca de respecte cap a la nostra feina.

La nostra lluita és per la formació dels futurs ciutadans, per poder oferir igualtat d'oportunitats, per tractar amb dignitat tot l'alumnat amb els recursos necessaris, per evitar el desgast que suposen els canvis de rumb constant dels qui ens regeixen, per no haver de continuar assumint funcions i responsabilitats que no ens pertoquen i que ens obliguen a gronxar-nos en un trapezi sense xarxa.

Perquè per poder ajudar de veritat cal que estiguem bé de veritat, no abandonats a la nostra sort i sota sospita permanent en una feina que, per vocacional que sigui, suposa un desgast emocional continu.

Si som tants que ens queixem és perquè la situació és insostenible i treballem al límit. I això no és el millor per als nostres nens i joves.

Ja n'hi ha prou!

Motius per fer vaga?

Els docents fem vaga i, com sempre, ens toca de justificar-nos i de reivindicar-nos per intentar que els mitjans de comunicació es recordin de nosaltres i que les famílies entenguin que no només ens preocupen els salaris. I dol que sigui així: al cap i a la fi, l'educació hauria de ser cosa de tots i les nostres reivindicacions haurien de ser compartides per famílies, mitjans, governants, joves i grans. 

Per què fem vaga? Més enllà de les motivacions individuals de cadascú i de molts altres motius no menys encomiables i respectables, ens plantem per dignitat, per compromís, per cansament i per responsabilitat.

Per dignitat, perquè fa anys que la nostra feina ha caigut en una espiral de menysteniment per part de governants que ens ignoren, de mitjans que manipulen la nostra paraula i de famílies que dimiteixen de fer el paper que els toca. 

Per compromís, perquè la vocació ens obliga a vetllar perquè el sistema educatiu doni veritables oportunitats als ciutadans del futur sense fal·làcies i enganys i posant els mitjans necessaris per atendre les necessitats diverses i dient les coses pel seu nom, més enllà del bonisme i les modes patrocinades per entitats amb un interès dubtós en el foment de l'esperit crític i l'autonomia dels nostres joves estudiants.

Per cansament, perquè patim la moda dels que manen i disposen d'anar canviant les directrius, els currículums, la manera de dir les coses, els sistemes d'avaluació, les vares de mesurar... Això sí: sense consultar-nos mai, perquè es veu que perdrien massa temps si ens escoltessin mínimament. Cansament perenne, perquè no hi ha vocació que aguanti aquesta situació en què els docents cada vegada estem més exposats i en què amb la pràctica del copet a l'espatlla i l'afalac més vacu se'ns van afegint responsabilitats i tasques que no ens pertoquen i una pressió que ens situa sempre a l'ull de l'huracà. Ser docent avui dia és estar permanentment sota sospita.

Per responsabilitat, perquè en una feina en què la vocació és fonamental, mirar cap a una altra banda quan s'està desballestant el sistema educatiu és inadmissible. Els docents creiem en les oportunitats, en la inclusió, en el progrés, en el canvi... però tot això té un preu que, sense els recursos necessaris, ens duu al col·lapse.

Tant de bo aquest missatge pogués ser escoltat, entès i compartit per tots els que, més enllà de l'escola, tenen responsabilitat en la formació dels ciutadanas del futur; és a dir: per tothom!

Amollar amarres

Juny. Mes de tancaments. 

Aquest any veig com es pon el sol en un hortizó nou al qual ja m'estic avesant, mentre visc la cançó enfadosa de cada final de curs. I tot és igual i diferent alhora: els comiats que són punts i apart perquè una altra volada d'estudiants que han compartit l'adolescència amb nosaltres emprèn camins nous amb més o menys il·lusió o neguits; els punts i seguit d'aquells altres que retrobarem al setembre, sovint més alts, més rebels i més murris; i el punt i final d'algun company de vocació que acaba el seu periple en el món de la docència amb una barreja d'alliberament i de melangia.

I com sempre, m'adono que he gaudit mentre he continuat aprenent en aquesta feina que no permet deixar d'estar alerta i en què l'empatia, encara que hi anem posant pell morta, ens fa patir per les tristors, els dubtes i les angoixes d'alguns alumnes o ens fa bullir la sang per l'apatia o el conformisme d'altres. 

De fet, fa uns dies que estic vivint un petit i egoista dol pels alumnes de 2n de batxillerat que deixen de formar part de la tripulació del submarí del Monturiol; un dol que arriba al punt àlgid aquests dies que molts d'ells s'enfrontaran a les PAU i a l'assignació de plaça universitària. Aquest és el moment en què pares i docents els hem d'amollar les amarres i esperar que acabin trobant el rumb que els portarà al seu port, al que ells triïn. I mai no és fàcil, malgrat que és absolutament necessari. Si hem fet bé la feina, sabem que tard o d'hora potser ens retrobarem en alguna cruïlla de camins i rememorarem amb un somriure algun instant compartit. 

A tots i totes els desitjo, com sempre, sort i encerts. I que sàpiguen gaudir de la vida en cada instant, malgrat que el camí a vegades sigui llarg,  polsós, massa dret o ens porti per viaranys difícils. 

Nois i noies: recordeu de posar sempre un punt de passió al que feu perquè la monotonia no us ensopeixi. Endavant les atxes!

Noa, "La vida es bella"

Riure's del mort i de qui el vetlla

Riure's del mort i de qui el vetlla és una pràctica molt saludable (a vegades) quan es tracta d'anar endavant i no quedar-se ancorat en la temptadora pràctica del lament estèril. Però s'ha de saber dosificar la pràctica del "tansemenfotisme",  com passa amb tot a la vida. És prou sabut que per anar bé, cal tastar de tot i no abusar de re. Altrament caiem en el risc de prendre-hi mal, patir empatxos o que ens prenguin pel pito del sereno. Això darrer és el que passa sovint als del meu gremi, massa acostumats a parar l'esquena i fins i tot l'altra galta. No és que no ens queixem, no, però fa anys que els mitjans no ens fan cap favor a l'hora de destacar titulars i "vendre" el producte.  Deixant de banda que, com en tot col·lectiu, també en el nostre n'hi ha per donar i per vendre: gent que  no sap ni de quin peu calça, apòstols del funcionarisme més exacerbat, llepaculs i llepafis diversos. 

Ara, el que fa el conseller d'Educació no té nom. O sí, però més m'estimo callar-me'l, perquè en diria una de massa grossa! No es pot ser més cínic i barrut. Acusar un gremi com el dels docents de ser reacis a la innovació i de viure estancats quan som un dels sectors que més ràpid i amb menys mitjans ha hagut d'entormar sempre els canvis obligats per les circumstàncies -i de manera molt més accentuada encara des de la pandèmia- és un insult a la nostra feina. Pretendre que encapçala una política democràtica al departament quan ell mateix ha dit públicament -i sense que li caigui la cara de vergonya- que ha tallat el diàleg amb els sindicats perquè si tot s'hagués de dialogar no es podria arribar mai enlloc no és cinisme? Vendre fum pretenent presentar projectes enlluernadors de nous dissenys d'espais quan hi ha encara multitud d'aules i de centres que malviuen en barracots no és ser un frívol? Multiplicar ajuts a centres concertats en nom d'una escola inclusiva que no pot ser per manca dels recursos més elementals no és ser un provocador?

Encendre constantment la metxa en contra dels treballadors del teu departament que són dia rere dia a les trinxeres per tirant endavant l'enesenyament del país malgrat els canvis continus d'orientació i de currículums, les obligacions burocràtiques creixents, la inoperància de l'administració, la pressió social,  la falta de rigor... quin nom té?

Reivindiquem la nostra feina: la dels que tenim vocació i trepitgem el terreny, la dels que prenem el pols real a la societat des de les aules de centres de màxima complexitat i la dels qui arrufem el nas amb coneixement de causa quan des de la comoditat asèptica dels despatxos se'ns acusa de no fer la feina i es ven fum a cabassos.

Riure's del mort i de qui el vetlla pot acabar convertint a qui ho practica en un bufó a qui tothom perd el respecte... De més alt n'han caigut!

Lluís Llach, "La gallineta"

Adeu, floretes!

Aquests dies em toca de dir-vos adeu,  a vosaltres, les meves floretes d'aquest curs, als putxinel·lis que heu hagut d'aprendre amb mi aquest any estrany. Un parèntesi fins al curs vinent, en què espero tornar a ensopegar amb vosaltres pels passadissos del nostre "submarí" del Monturiol... Ara us toca gaudir d'un descans ben merescut, I continuar fent camí, sempre endavant!

 Gràcies per tot el que m'heu ensenyat. Perquè, ja m'ho heu sentit dir prou vegades, jo he après al vostre costat tant o més del que espero que vosaltres hagueu après al meu. Espero que més enllà de les normes d'accentuació, les característiques dels textos explicatius, les categories gramaticals o la interpretació dels enunciats, us hagueu quedat, sobretot, amb les ganes d'aprendre, de descobrir, de potenciar els vostres punts forts i de superar els vostres punts dèbils. I que hagueu descobert la riquesa de viure i conviure amb la diversitat, amb maneres de fer diverses, amb dies bons i dies dolents... En definitiva: que hagueu crescut com a persones civilitzades, respectuoses i amb criteri.

Seré feliç si un dia, temps a venir, m'atureu en qualsevol lloc i em recordeu que alguna cosa del que us he intentat transmetre a l'aula ha quedat en vosaltres i us ha servit per anar endavant.

Un petonàs (emmascarat) a tots i a totes!

(Mentre esperem veure'ns les cares algun dia, més proper que llunyà)

"Compta amb mi" Txarango i Judit Neddermann

Ja comencem a estar una mica vacunats...

Semblava que anàvem pel pedregar, però...

Just passat el llindar de mig febrer, el curs ja comença a fer baixada. Aquest any estrany, de carnestoltes diluït i sense setmanes blanques, semblava que se'ns faria de digestió lenta. Però no: estem massa atrafegats posant-nos al dia per perdre temps comptant setmanes. I, com aquell qui res, ja hi som pel tros: palplantats a l'equador del curs i prou sencers, malgrat les expectatives inicials, gens falagueres. Això sí: els cursos, cursets, conferències, tutorials, meets, videoconferències,  formularis i múltiples variants de tot plegat ens comencen a sortir per les orelles. I alguns privilegiats (o no) fins i tot hem gaudit del do de certa ubiqüitat (gens recomanable!). Potser és aquesta la clau que les setmanes se'ns escolin precipitadament.

Amb tot, no està pas tot dat i beneït, òbviament. Mig curs dona per a molt, només faltaria! Encara que ja ens fa la sensació que hem assolit un cim que se'ns feia inabastable. Potser perquè els apocalíptics no preveien arribar al mes de classe, els escèptics preferírem deixar-nos arrossegar pel corrent (però remant per intentar mantenir un rumb prou segur) i els optimistes... (n'hi havia?).

El cas és que hem pogut anar remant i mantenir el cap fora de l'aigua, que no és poc, malgrat que els responsables de tot plegat no ens havien donat ni tan sols un flotador de goma per evitar el naufragi. I potser per això, perquè hem après a navegar sobre aneguets de goma, poc o molt, alguns ens hem acabat creient que potser sí que som una mica invulnerables i que estem fets d'una altra pasta... 

No ens queixem, però, que tenim molta sort. I tant! Tenim la sort d'assabentar-nos sempre de les grans  notícies que ens atenyen per la premsa. Sí, per tan poca cosa ens tenen! Però tot arriba, per bé i per mal.

Per exemple, estan arribant al final de la tortura en què aquest any s'ha convertit el procés d'oposicions companys que no han defallit ni un sol dia. Quin exemple de paciència, resiliència, professionalitat... i companyonia! Se n'aprèn tant en moments així de gent com ells! Quin luxe compartir-hi travessa!  Amb més o menys fortuna, val a dir -que això no es tria- però tots van arribant a l'alleujament del final del procés, aquesta mena de dol que cal viure i pair. Per a aquesta vivència no hi ha vacuna que hi valgui... 

Parlant de vacunes: després de saber la nova via telenotícies (només faltaria!) ahir vam començar a rebre correus del departament encara anomenat d'Educació -a veure quan sobreviu el nom a la nova conselleria!- donant-nos la primícia; es veu que ens arriba la vacuna i que no ens l'haurem de posar nosaltres. Al·leluia!

Un dia qualsevol a classe amb el grup "X"...

Des de fa un temps la meva vida està feta de molta disciplina, algunes rutines i poques "variétés". Si fa no fa, com la de moltes altres persones del meu entorn. Bé, de fet, aquesta és la teoria. I hi ha ben poc espai perquè sigui d'una altra manera. Si no fos perquè les decisions fluctuants o difuses dels que ens manen, per una banda, i la diversitat d'estirabots del meu alumnat per l'altra ja s'encarreguen prou d'amanir la situació i posar-hi salsa. Dels primers, ni en parlaré; ja he deixat clar el que penso en altres ocasions. Dels segons, tampoc. Però m'hi inspiraré una mica perquè entengueu el que pot ser un dia qualsevol en una aula qualsevol plena d'adolescents amb les hormones en ebullició i les neurones desorientades.

Posem per cas que arribo a l'aula després del pati. Per obra i gràcia de la pandèmia, ara tenim la sort que les tenim ben ventilades. Bé: amb això ens estalviem la primera bafarada d'efluvis post-esbarjo. Fa fresqueta, sí, però res que no es pugui suportar. D'altra banda, les finestres esbatanades també permeten alleugerir el tuf de desinfectant i de gel hidroalcohòlic, que fem anar a dojo.

Minut zero. Entrada triomfal del primer alumne. Ben solemne, m'etziba: "Avui no tinc ganes de treballar". Res de nou: el mateix de cada dia. Tot seguit, la de sempre: "Puc anar al lavabo?" Jo: "però si vens del pati!". "És que em feia pal". Respiro fondo. Segur que no és urgent i que d'aquí a dos minuts ja no hi pensa. Pregunto: "on és en M.?" "S'ha deixat la jaqueta a la pista". "Jo m'he equivocat de llibre...". Bé. "Treu la llibreta almenys". Un altre: "Se m'han acabat els fulls amb marge lila i els que tenen la vora verda no m'agraden. Passo d'escriure". Torno a respirar fondo. Mentrestant, m'adono que no veig l'A. Juraria que l'he vist entrar... Sí: ha decidit lliscar per la cadira com si fos un tobogan i ha quedat mig amagat sota la taula. "Seu bé!". "A mi no em cridis!" Uff! Encara no ha passat ni un minut. Es farà llarg. Entra corrent l'M, que no ha trobat la jaqueta i, de passada, s'ha "descuidat" també la motxilla al pati. Òbviament, ha hagut de tornar a sortir. "X, pots fer el favor de posar-te bé la mascareta?" "Puaj! Que pesada!" 

Posem-hi que amb un parell o tres de minuts més aconseguim cert ordre. Com a mínim tenim llibres i llibretes oberts damunt la taula. Probablement més d'un per una pàgina qualsevol, que no és la que toca. He anotat la data, com sempre, a la pissarra. "Quin dia és avui?" "Cal que escrigui la data?" "Jo sempre l'escric amb vermell." "Eh! el meu cosí va néixer el 25!" "De gener?" "No, però m'ha fet gràcia!". Jo no n'hi trobo cap, de gràcia. Però més val riure que plorar. Seguim. Anoto a la pissarra la pàgina  del llibre. Començarem per corregir i comentar els exercicis que vam treballar el darrer dia. No sé si me'n sortiré: un s'ha "deixat" els fulls a casa. Un altre ha fet els exercicis de la unitat següent. Quatre o cinc no saben de què carai els parlo. I la X insisteix que es mereix un bonus perquè ha "fet" tots els exercicis. En realitat, però, només ha copiat els enunciats... i, a sobre, s'ha equivocat de pàgina!

No desisteixo en l'intent. Vaig passant i aconsegueixo que algun trobi el nord i es posi a treballar. El que no calla ni sota l'aigua no para de queixar-se perquè els altres parlen. Mentrestant una s'entreté a escriure cada línia amb un color de bolígraf diferent perquè aquells bolígrafs tan "xulos" amb tinta de colors brillants i purpurina que es va comprar l'altre dia s'han de fer servir, és clar. Per si de cas, la M ja m'ha dit cinc vegades des que hem començat la classe que avui no té ganes de llegir en veu alta. I en J ja m'ha tornat a parlar d'alguna anècdota sense suc ni bruc: sempre hi ha algú de la seva família a qui ha passat algun imponderable que ell creu digne d'esment.

Podria seguir, però m'esgoto només de pensar-hi... Només diré que hem aconseguit arribar al final de l'hora de classe sense cap baixa. El que ja no sé és si hauran estat capaços d'anotar a l'agenda que divendres que ve farem el dictat preparat de la pàgina 75. No sé per què m'he escarrassat a apuntar-ho amb majúscules a la pissarra. Un parell s'ho han apuntat a la mà. Un altre ha obert l'agenda pel mes de març, quatre més ja havien recollit... i, quan ja sortien per la porta, la X ha exclamat: "Dictat? Quan? Si no ho dius com vols que me'l prepari!"

En fi. Avui no ha anat exactament així, però podria haver passat perfectament. De fet, si m'aturo a pensar-hi potser m'he quedat curta. Per sort, però,  anem variant: les possibilitats combinatòries són ben variades. I no tots els grups són tan "intensos"!

Demà serà un altre dia. Ni millor, ni pitjor: diferent. Ja veieu que no hi ha marge per a l'avorriment.