29 de desembre del 2010

Oposició

Fa un parell de mesos vaig escriure un comentari en un bloc on agraïa que hi hagués conciutadans meus de Figueres capaços de fomentar el sentit crític i d’actuar conseqüentment. En vull recuperar les idees bàsiques, que continuo subscrivint i que crec que cal reivindicar més que mai. La crítica fonamentada i constructiva no és tan sols una pràctica absolutament lícita: és una pràctica necessària si es vol anar endavant i sortir de la grisor. Em lamentava, però, que a l’hora de valorar el el lideratge de la ciutat alguns partissin d’un punt de vista desenfocat quan es parla de responsabilitats, posant en el mateix sac els que regeixen actualment el rumb de la nostra ciutat i els que es troben fent la seva feina des de l’oposició. No es pot demanar el mateix als uns i als altres: ni la responsabilitat és la mateixa ni la manera d’exercir-la ha de ser igual. Són les regles del joc democràtic. És cert que a alguns els ha tocat de passar d’una banda a l’altra, però no crec just oblidar que en el seu moment no van optar per amagar el cap sota l’ala o per veure-les venir; és evident, això sí, que a vegades és inevitable patir servituds: és el preu que cal pagar quan s’opta per la governabilitat i per evitar posar constantment pals a les rodes. Cada cosa té el seu moment: les regles del joc canvien i s’ha de saber quin és el paper que es juga en cada moment. Deixem que l’oposició faci oposició… que és el que toca. I sort n’hi ha! És d’agrair que algú sigui capaç de denunciar amb fonaments situacions com la que es va viure en el darrer ple extraordinari de l’Ajuntament de Figueres, on malgrat les irregularitats i despropòsits de tota mena –que ens aboquen al fons d’un pou- es va acabar aprovant un pressupost que no s’aguanta per enlloc. Fer oposició no vol dir oposar-se sistemàticament a tot, sinó actuar amb responsabilitat i coherència per defensar el benestar dels ciutadans. O no és això?

27 de desembre del 2010

Any nou... nous propòsits?


Sense adonar-nos-en, amb una recança coneguda de sempre, però –si la vida ha estat prou indulgent amb nosaltres— la il·lusió intacta de cada desembre, ens hem plantat de nou a Nadal. I amb els mateixos recels, contradiccions, temors i esperances de cada any ha tornat la cançó enfadosa: l’efervescència consumista que ens consum, la desídia que ens delera, el voler i doler... Res, en definitiva,  que no puguem superar i gaudir.
Ara encetem un gener que duu canvis indefugibles: canvi d’any, canvi de propòsits -si és que no ens valen els mateixos vells propòsits que cada any deixem aparcats-, canvis de rumb, volguts o imposats. I tots, els haurem  de saber encarar amb coratge i afany.
L’any nou pot ser una excusa perfecta per mirar de renovar-nos, repensar-nos, replantejar-nos, resituar-nos i recuperar il·lusions. Pot ser el millor pretext per donar a tot plegat més sentit. Fer-nos, si més no, aquest propòsit, ja pot ser un bon principi. Ens hi posem?

BON ANY 2011!


Família Illa-Vila
(Joan, Àngels, Roger i Jana)
Figueres,  Nadal 2010

8 de desembre del 2010

Pont... aeri?

A poques passes d’acabar de travessar aquest llarg pont de la “Immaculada Constitució”, m’obligo a fixar la mirada en l’horitzó quotidià; al cap i a la fi, per més que ens hi escarrassem, poc podem fer per escapar de les obligacions diàries... -de fet, tant se val, i que per molts anys sigui així!-.

Instal·lada en aquest exercici d’apropament progressiu i atraumàtic al dia després, penso i repenso si res ha canviat aquests dies de pausa. M’adono que poca cosa, si em centro només en mi i el meu entorn domèstic. Potser l’únic fet transcendental és que hauré pres consciència un any més que ja tornem a ser a les portes de Nadal, i que torna la mateixa cançó enfadosa de cada any... Aquests dies a mig gas hauran tingut, si més no, el mèrit d’ajudar-me (com a tants d’altres!) a carregar piles per afrontar l’efervescència nadalenca, que ens amenaça i il·lusiona alhora, sense buidar, però, encara, les butxaques.
Jo no m’he mogut gaire, però a aquells que han volgut o necessitat un canvi “d’aires” per via aèria, els aires se’ls han tornat hostils: el “descontrol” i l’estat d’excepció són fets prou greus i reprovables que han de tenir -aquests sí- conseqüències immediates més enllà del caos viscut si no volem continuar sent la riota a casa nostra i part de l’estranger...
Tornant a posar els peus a terra constato que una evidència que poques coses canvien és que la nostra “crescudeta” Constitució continua mantenint la seva aurèola de “pura” i “immaculada”; perquè, per més que els anys li passin i sigui major d’edat, és intocable com el primer dia. Només faltaria!


1 de desembre del 2010

Re-formes?

Tal com estan les coses, jo també m'hauré de renovar, repensar, replantejar, resituar i refer... i sense reposar! Però, no ens enganyem, em fa massa mandra tot plegat. Més que res, perquè m’hi perdo. A veure qui m’explica, sinó, que renovar-se sigui posar al davant la cara d’un presidenciable de fa dotze anys! O que la culpa que a alguns no els votin la tinguin els que ja no hi són -aquells que la deuen fer per les terres de Tarragona, rient, suposo, sorneguerament per sota el nas!-. O que els qui hagin provocat el desconcert siguin els que s’han “emancipat”! Divideix i venceràs...! Entre aquests, amb tots els respectes, també hi ha una bona colla d’il·luminats que fan volar coloms perquè algun dia van creure que decidien alguna cosa... És clar que arreu hi ha gent que pensa, gent que treballa, gent que es respecta i gent amb sentit comú. A veure si entre tots refem aquest desgavell i trobem el camí... cap a l’esquerra!


1 de desembre de 2010

26 de novembre del 2010

Algunes reflexions i una evocació (Article publicat a Hora Nova el 26/11/10)

Estem apurant les darreres hores d’una campanya electoral que -parlo per mi- m’ha agafat baixa de defenses i empatxada de “precampanya”. Potser per això m’ha costat més que altres vegades fixar-me en els continguts i anar més enllà de l’anècdota. De fet, potser faria més bé de dir “les anècdotes”... que n’hi ha hagut, i moltes! No esperava menys, és clar, vist el panorama! El que sabria greu és que de tot aquest circ no n’acabi quedant gaire res més que fum. Tornant al que deia al principi, amb prou feines he pogut retenir la foto dels candidats... però, de fet, tant li fa: el fotoshop fa miracles amb qualsevol! El que em molesta, però, és el fotoshop que maquilla els discursos, la demagògia que ho empolsega tot, la poca categoria moral d’algunes propostes i actituds extremistes, populistes, de fireta o d’emergència.
No: no sóc tan ingènua! Ja sé que estem en campanya. Però em fa por que tot aquest panorama no acabi desencantant més d’un i més d’una enmig d’aquesta tempesta. Crec, de veritat, que són molts més els que pateixen el mal de la desafecció per culpa dels polítics que tenim que no pas els que se senten desenganyats de la política en si mateixa. Al capdavall, ja ho he dit altres vegades, a la vida gairebé tot és, d’una manera o altra, “política”.

Bé, el cas és que, per bé o per mal, aquesta campanya té les hores comptades. Demà hauríem de reflexionar -uns més que altres- . És un deure que tenim i que hem d’assumir per a poder actuar demà passat amb responsabilitat. Ens ho posen difícil, és clar, i la situació de reajustaments globals que vivim no ajuda gens a temperar els ànims, però vull pensar que, gratant una mica, tots hem de ser capaços de trobar algun al·licient per acudir a les urnes. Crec que n’hi ha d’haver.

Aquestes reflexions me les estic fent al cap d’una setmana farcida d’actes de merescut record a Ernest Lluch. Justament la pluralitat de veus, d’idees i de sensibilitats que he vist en aquests petits homenatges m’ha fet pensar en la grandesa de gent de la seva talla que no es cansen mai d’exercir els seus drets i deures amb i des de la responsabilitat, però amb obertura de mires i conviccions fermes. Són exemples que conviden a actuar i que a ajuden a conciliar i a reconciliar.

Mireu: fa poc vaig sentir dir a propòsit de Miquel Siguan, un sociolingüista recentment traspassat que un dels grans mèrits que atresorava era el d’haver estat un “home-pont”: rigorós i apassionat en la seva disciplina, però sempre obert a totes les formes del saber i als pensaments més diversos. L’associació d’idees va ser inevitable: salvant les distàncies, transgredint -probablement- el valor originari del terme i en àmbits diferents i diversos, què era Ernest Lluch, sinó un “home-pont” de conviccions fermes i esperit obert, a punt sempre per donar alè al diàleg?
Era difícil, diuen, no deixar-se seduir per a modèstia i l’afabilitat que traspuava la seva persona senzilla. No era, diuen, un erudit de saló, sinó un savi senzill que impressionava pel seu rigor, la innegable capacitat de treball i la proximitat que permetia... De segur que devia ser un gran tertulià, un home de conversa sincera, sentida i productiva. Les seves col·laboracions a la ràdio el mostraven així. I aquesta, justament, és l’estampa que en recordo d’algunes de les conferències amb què ens havia obsequiat als figuerencs en el marc incomparable de la biblioteca del Casino Menestral; aquell espai acollidor que va prendre el seu nom després d’un fatídic vint-i-u de novembre...
Justament tinc ben present la darrera de les seves visites a aquell espai on no li recava gens apropar-se. Amb prou feines unes setmanes abans del vil assassinat. Aleshores, al final d’un acte familiar malgrat la dimensió del que hi va explicar i el pes innegable del seu nom, hi vaig creuar unes frases... Em va impressionar vivament. Les llàgrimes que vaig vessar en silenci el matí acabat d’estrenar del vint-i-dos de novembre del 2000 mentre la ràdio del cotxe em descobria la terrible nova eren un trosset d’ànima; eren llàgrimes sentides com la sang que s’escola d’una ferida oberta. Que injust i que absurd! Per què ell? Per què? Per què allò?

Crec que hauria de dir, per ser honesta, que no el vaig conèixer, però que el vaig admirar -i el continuo admirant- profundament. Sapere aude! , deia Kant. I Lluch ho va fer realitat.

Reprenent el fil de les meves refexions inicials tot plegat em porta a pensar en la necessitat que tots plegats fem sentir les nostres veus diumenge: fer veure que tot plegat no va amb nosaltres no millorarà les coses. Val la pena reflexionar-hi, no? Encara que a vegades sigui dolorós saber... sempre deu ser pitjor no voler saber!

19 de novembre del 2010

Sapere aude! Una evocació d'Ernest Lluch...

Fa poc vaig sentir dir a propòsit d’un sociolingüista recentment traspassat -Miquel Siguan- que un dels grans mèrits que atresorava era el d’haver estat un “home-pont”: rigorós i apassionat en la seva disciplina, però sempre obert a totes les formes del saber i als pensaments més diversos. L’associació d’idees va ser inevitable: salvant les distàncies, transgredint -probablement- el valor originari del terme i en àmbits diferents i diversos, què era Ernest Lluch, sinó un “home-pont” de conviccions fermes i esperit obert, a punt sempre per donar alè al diàleg?
Oriol Pi de Cabanyes deia en una glossa que li va dedicar:
“Lluch va arribar a la política des de la cultura, des de la passió pel coneixement en totes les seves dimensions. I és que va ser un home de tants interessos com lectures, brillant, imaginatiu, obert al saber en totes les seves facetes, com si se sentís un més dels savis de la Il·lustració.”
Era difícil, diuen, no deixar-se seduir per a modèstia i l’afabilitat que traspuava la seva persona senzilla. No era, diuen, un erudit de saló, sinó un savi senzill que impressionava pel seu rigor, la innegable capacitat de treball i la proximitat que permetia... De segur que devia ser un gran tertulià, un home de conversa sincera, sentida i productiva. Les seves col·laboracions a la ràdio el mostraven així. I aquesta, justament, és l’estampa que en recordo d’algunes de les conferències amb què ens havia obsequiat als figuerencs en el marc incomparable de la biblioteca del vell Casino Menestral; aquell espai acollidor que va prendre el seu nom després d’un fatídic vint-i-u de novembre...
Justament tinc ben present la darrera de les seves visites a aquell espai on no li recava gens apropar-se. Amb prou feines unes setmanes abans del vil assassinat. Aleshores, al final d’un acte familiar malgrat la dimensió del que hi va explicar i el pes innegable del seu nom, hi vaig creuar unes frases... Em va impressionar vivament. Les llàgrimes que vaig vessar en silenci el matí acabat d’estrenar d'aquell dia de novembre del 2000 mentre la ràdio del cotxe em descobria la terrible nova eren un trosset d’ànima; eren llàgrimes sentides com la sang que s’escola d’una ferida oberta. Que injust i que absurd! Per què ell? Per què? Per què allò?

Crec que hauria de dir, per ser honesta, que no el vaig conèixer, però que el vaig admirar -i el continuo admirant- profundament. "Sapere aude!" deia Kant. I Lluch ho va fer realitat... Encara que a vegades sigui dolorós saber...

29 d’octubre del 2010

No ho entenc!

Hi ha coses que em costen d'entendre... No nego que pugui ser problema meu, però he de dir que acostumo a ser una persona prou oberta de mires i, crec -mal m'està dir-ho- amb el sentit comú prou desenvolupat. Per això no puc deixar de sorprendre'm quan veig certs comportaments. No puc entendre que hi hagi persones que pretenguin justificar amb arguments que no s'aguanten actes irresponsables sorgits de la prepotència o de la desídia. Vull pensar que a vegades les coses es fan inconscientment, sense pensar gaire en la conveniència o en l'adequació dels actes i obviant el respecte a les formes per descuit. El que ja no puc ni entendre ni acceptar és que després no es rectifiqui o no es vulgui entendre, si més no, que hi pugui haver ciutadans que miren de fer les coses amb responsabilitat i sentit comú que posin el crit al cel. Apel·lar a la responsabilitat i al sentit comú no és sinònim de voler fer anar ningú a les trinxeres... S'han de saber encaixar les crítiques i mirar d'aprendre'n alguna cosa. Altrament, només s'aconsegueix desencís, apatia, desafecció... o mala llet!

25 d’octubre del 2010

Sobre el "fitxatge" de Pere Casellas i altres qüestions

Acabo de llegir a la secció “A cau d’orella” de l’Ediari.Cat un comentari que m’ha fet pensar. Diu el redactor a propòsit del “fitxatge” de l’estratega Pau Canaleta com a assessor de campanya dels socialistes figuerencs que tal fet ha estat valorat molt positivament, però no s’està d’augurar-li un futur com a mínim complicat a l’hora de reconduir la comunicació socialista.

I això és el que em fa pensar… D’una banda em fa l’efecte que molts dels problemes de comunicació o d’entesa que se solen atribuir al grup socialista figuerenc sovint vénen justament de fora (o aquesta és, si més no la impressió que em fa a mi, veient-ho des de la distància) i de la insistència d’alguns a burxar i posar llenya al foc –vés a saber en interès de qui o de què!-.

D’altra banda, em sembla una frivolitat comentar que la gent que va assistir a les conferències de Pere Casellas al Teatre-Museu Dalí i al Museu del Joguet en va sortir satisfeta pel que fa al continent, però decebuda pel que fa al contingut. Jo hi era i no estic d’acord amb aquesta apreciació; si més no, no es pot generalitzar. Casellas no és, ni ho preten, ser un orador brillant com Vila, però és un home pragmàtic i amb les idees clares. Els seus discursos parlaven de donar un rumb clar a la ciutat de Figueres. I hi feia propostes, evidentment força genèriques encara, però mostrant uns plantejaments prou clars, que estic segura que anirà concretant i desgranant en el seu programa electoral i en la inevitable campanya electoral. I, el més important, les propostes que plantejava parteixen de la necessitat de redimensionar els objectius en funció del moment que estem vivint i tocant molt de peus a terra. Això implica treure partit del potencial que la ciutat té i aprofitar aquestes oportunitats donant cabuda en el projecte a tots i totes els ciutadans de la nostra ciutat i pensant especialment en els joves que tant hi poden aportar si aconsegueixen veure la ciutat com un bon lloc per desenvolupar-s’hi i viure-hi. Evidentment que això suposa un repte! Per a Casellas, per a Canaleta i per a tots i totes els que creiem que es pot canviar l’estat de les coses a la nostra ciutat. Endavant!

22 d’octubre del 2010

Política? A mi no... (Article publicat a Hora Nova el 22/10/10)

Política? A mi no...
Segur que tothom ha sentit dir alguna vegada “jo no entenc de política”, “a mi la política no em diu res” o “no en vull saber res, de política”... Fins i tot és més que probable -hi posaria les mans al foc- que aquests paraules hagin sortit de la vostra boca en més d’una ocasió. Poc hi tinc a dir. Cadascú és lliure de pensar com vulgui i d’expressar-se com li plagui -només faltaria!-.

És possible que més d'un hagi verbalitzat idees com aquestes amb plena consciència del significat d’unes afirmacions tan rotundes. O que hi hagi arribat dolorosament després d’un procés de desafecció progressiva. No és gens improbable, vist com està el panorama. El desencís i la desil·lusió poden desmotivar qualsevol. No és menys cert, però, que moltes vegades aquestes afirmacions només són una fugida d’estudi, inconscient o no, produïdes més per la desídia i el tantsemenfotisme que no pas per convicció.

Algú pot pensar qui sóc jo per renyar ningú. Té raó: de fet, no tinc cap intenció d’amonestar ni de fer apostolat de res, però sí que m’agradaria remoure, modestament, alguna consciència i més d’una “inconsciència”... Provocar? Potser també. No hi veig el mal. No em canso de repetir que percebo en la societat que m’envolta una desídia més que preocupant a l’hora d’exercir el sentit de la responsabilitat. En els joves, sí, però també en els més grans. Tothom vol que es tinguin en consideració els seus drets com a ciutadà o ciutadana, que es respectin les llibertats individuals, que es tinguin en compte els més mínims trets diferencials i fins els gustos més privats... Però massa sovint trobo a faltar la mateixa insistència i passió a l’hora d’exercir els deures. I em refereixo tant als individuals com als col·lectius, que per a això som éssers socials i socialitzats. On queda l’exercici de la responsabilitat? No implica això el fet de formar part d’una societat suposadament civilitzada? El sentit comú, em fa creure que sí, encara que els fets a vegades s’entestin a demostrar que la nostra societat no funciona ben bé així.

Més amunt m’he lamentat de la desvinculació, conscient o no, entre una part important dels ciutadans i la política. Evidentment, no pretenia referir-me a la “política” en tant que “ciència i art de governar”, sinó a la política en un sentit molt més ampli: la política en el sentit etimològic del terme, la que té a veure amb la ciutadania i amb les seves preocupacions del dia a dia, amb la vida real, amb la prosa de la vida.

De veritat podem ser tan ingenus de creure que és possible viure al marge de la política? Ja em disculpareu, però em sembla una autèntica fal·làcia! Ara bé, és evident que hi ha maneres molt diverses d’entendre-la i de practicar-la... i moltes d’elles son prou vàlides, efectives i lloables -que és el que en definitiva ens preocupa als ciutadans-. Innegablement, hi ha moltes maneres de militar, sense necessitat de dur un carnet a la butxaca ni d’acceptar submisament servilismes. La “política”, la fem tots, i la fem cada dia.
De moment se m’acut que pensar en la ciutat que volem per a nosaltres i per als nostres fills és una manera de fer política sense fer “política ficció”, la política d’estar per casa.... i si això ens sembla massa difícil, podem començar per deixar clar, si més no, allò que de cap manera volem: castells de sorra, naus sense rumb, polítiques d’aparador i cortines de fum.

De veritat encara creieu que la "política" (llegeixis en sentit ampli...) no va amb vosaltres?

18 d’octubre del 2010

Política? A mi no... (2)

Fa pocs dies començava una de les meves reflexions de divendres sota aquest mateix títol "Política? A mi no... (1)" . No pretenia -només faltaria!- ni renyar ningú ni fer apostolat, però sí remoure, modestament, alguna consciència i més d’una “inconsciència”... Provocar? Potser també. No hi veig el mal. No em canso de repetir que percebo en la societat que m’envolta una desídia més que preocupant a l’hora d’exercir el sentit de la responsabilitat. Tothom vol que es tinguin en consideració els seus drets com a ciutadà o ciutadana, que es respectin les llibertats individuals, que es tinguin en compte els més mínims trets diferencials i fins els gustos més privats... però massa sovint trobo a faltar la mateixa insistència i passió a l’hora d’exercir els deures. No implica això formar part d’una societat suposadament civilitzada? El sentit comú, em fa creure que sí, i vull pensar que no dec ser una rara avis, encara que els fets a vegades s’entestin a demostrar que la societat no funciona ben bé així.

Parlava, en aquell petit apunt, sobre la desvinculació, conscient o no, entre els ciutadans i la política. I no pretenia referir-me a la “política” en tant que “ciència i art de governar”, sinó a la política en un sentit molt més ampli: la política en el sentit etimològic del terme, la que té a veure amb la ciutadania i amb les seves preocupacions, amb el dia a dia, amb la vida real.

De veritat podem ser tan ingenus de creure que és possible viure al marge de la política? Ja em disculpareu, però em sembla una autèntica fal·làcia!

Ara bé, és evident que hi ha maneres molt diverses d’entendre-la i de practicar-la... I jo, com a ciutadana, com a mare, com a professional, evidentment, tinc les meves preferències. Hi ha moltes maneres de militar, sense necessitat de dur un carnet a la butxaca ni d’acceptar submisament servilismes.

De moment se m’acut que pensar en la ciutat que volem per a nosaltres i per als nostres fills és una manera de fer política sense fer “política ficció”.... i si això ens sembla massa difícil, podem començar per deixar clar, si més no, allò que de cap manera volem: castells de sorra, naus sense rumb, polítiques d’aparador i cortines de fum.
(continuarà...)

14 d’octubre del 2010

Política? A mi no... (1)

Segur que qui més qui menys, tots vosaltres heu sentit dir alguna vegada allò de “jo no entenc de política” o “a mi la política no em diu res” o, fins i tot, “no en vull saber res, de política”... És més que probable, hi posaria les mans al foc, que aquests paraules hagin arribat a sortir de la vostra boca en més d’una ocasió. Poc hi tinc a dir. Cadascú és lliure de pensar com vulgui i d’expressar-se com li plagui -només faltaria!-.
Fins i tot és possible que més d'un hagi verbalitzat idees com aquestes amb plena consciència del significat d’unes afirmacions tan rotundes i que hi hagi arribat després d’un procés de desafecció progressiva. No és gens improbable, vist com està el panorama. No és menys cert, però, que moltes vegades aquestes afirmacions només són una fugida d’estudi, inconscient o no.

La vida és un teatre, però també és política...

De veritat creieu que la "política" (llegeixis en sentit ampli...) no va amb vosaltres? Hi ha feina per fer.

(Continuarà...)

12 d’octubre del 2010

Si vols ser savi...

"Si vols ser savi, llegeix; si vols ser més savi, escriu; si vols ser molt més savi, ensenya".  Aquestes paraules de Miquel Batllori les vaig retrobar fa temps en un text de la meva admirada professora Mariàngela Vilallonga. Les recordava a propòsit, precisament,  de la mort de Batllori, un home, sens dubte, savi i discret.  Més enllà del fet que pugui semblar massa pretensiós donar per bo el que sentencien, és innegable que contenen un gran pòsit de veritat. Llegir, és innegable, ens pot fer més o menys savis (en un sentit ampli), però les múltiples vivències que ens depara la tasca d'ensenyar són, sens dubte, la millor de les escoles.
A vegades he sentit lloar la gran dosi de proïsme i vocació que suposa dedicar-se a la docència. Estic d'acord que la vocació és un pilar fonamental per emprendre aquesta feina. No comparteixo, però, la idea que sigui una feina altruista. No: ans al contrari (parlo per mi, però intueixo que podria fer extensiva a molts altres l’apreciació) hi ha un innegable interès i egoisme en l'exercici d'aquesta vocació. I és sa que així sigui: només quan creus fermament que qualsevol situació pot ser propícia per obtenir algun aprenentatge pots ser un ensenyant honest. Aquest mateix esperit haurien de tenir els aprenents a les aules, i fora d'elles!

24 de setembre del 2010

Senyores que esperen el bus lleugeres de roba... (Article publicat a Hora Nova 24/09/10)

Bla, bla, bla...
M’agrada parlar (tant o més que escoltar) i sóc una gran aficionada a les sobretaules de cafè i tertúlia, quan el temps -sempre escàs- m’ho permet. Entenc, doncs, i comparteixo, que les persones hem de ser lliures d’expressar-nos, sempre que es compleixin uns mínims pel que fa a les maneres i a l’educació. També val la pena abstenir-nos de parlar si realment no tenim res a dir. Fixeu-vos que no parlo de cultura ni d’instrucció, sinó, simplement i justament, d’educació. No m’hi poso per poc, ho sé. Però he de reconèixer que a vegades se’m fa intolerable escoltar les barrabassades de certs personatges i/o personalitats als mitjans de comunicació... En certs casos (i no em malinterpreteu!) s’enyora la censura o la sempre més recomanable autocensura. Dic això perquè fa pocs dies casualment vaig escoltar un futbolista a la tv que es queixava de l’escàs suport rebut del seu club quan se’l va acusar de protagonitzar una jugada violenta. L’argument principal que esgrimia per reclamar més “protecció” dels seus “superiors” era que ell quan la seva filla es baralla sempre li dóna la raó, encara que no la tingui! Sí senyor!” Magnífica manera d’educar... El mal és que molts joves s’escolten (i es creuen) molt les bertranades de personatges com aquest o de famosos de pa sucat amb oli, per més que el sentit comú no hi tingui cabuda. És clar que no són menys preocupants les atzagaiades d’alguns polítics, tant pel que fa al fons, com pel que respecta a la forma. I no únicament les dels poc dotats per a l’oratòria i la retòrica... Més em trasbalsen els discursos bensonants i enfaristolats d’alguns que només ens regalen l'oïda i, amb una mica de sort, l'ego.*Per més que diguin allò que a la majoria agrada d’escoltar i se sàpiguen adaptar amb una celeritat digna d’estudi als gustos canviants de la plebs o a la moda del dia. No em voldria oblidar tampoc del llenguatge “políticament correcte” que ho acaba emmascarant tot i que sovint ens distreu d'allò que realment importa. Molts s'han especialitzat, potser sense ni tan sols saber-ho, en aquest subtil art de parlar molt per no dir res: amb quatre formulismes i un nombre indeterminat de tòpics, llocs comuns i banalitats diverses basteixen discursos ensopits i buits. De tota manera, aquesta manca tan palesa d'aptitud per saber o voler (qui sap!) dir les coses pel seu nom no és exclusiva de l'estament polític: crec que avui dia és un mal ja gairebé endèmic de la societat. El llenguatge és cada vegada més pobre, més buit, més imprecís... i es troba a faltar gent que tingui el valor de dir les coses pel seu nom, però amb fermesa, amb estil i, sobretot, amb contingut! No només allò que alguns volen sentir... En aquest context, cal recordar al xèrif que parlar de prohibir la prostitució és poc més que demagògia en el context actual. Malhauradament, problemes com aquest no es resolen a cop de decret. Quina tasca més àrdua pretendre eradicar l’oferta, quan la demanda existeix i les condicions socioeconòmiques del moment li donen peixet sense parar. Em fa l’efecte que és com intentar començar la casa per la teulada o com voler posar portes al camp. Em temo molt que hauré de continuar posant cara de circumstàncies mentre explico al meus fills que aquelles senyores lleugeres de roba que hi ha a la vora de la carretera només esperen el bus. Un bus, però, que no els acaba d’arribar mai... Ah! i quan arribi l’hora (o m’insisteixin massa) ja els explicaré què hi fan aquelles senyores allà... A veure si ells sí que són capaços d’entendre-ho!

M. Àngels Vila Safont
Professora de secundària

14 de setembre del 2010

Els gustos s'eduquen... des de ben petits!

Hi havia una vegada... (Article publicat a Hora Nova el 10 de setembre de 2010)

Avui, tota il·lusionada, m’havia proposat d’escriure un conte ensucrat i amb final feliç. Per què no? Nou curs, noves perspectives i nous reptes. I una mica d’optimisme per ajudar a carregar les piles i agafar arrencada malgrat els entrebancs. No he tardat gens, però, a replantejar-me l’argument i a canviar les fades bones pels llops despietats, que al cap i a la fi, ara i sempre han regnat (amb sort desigual, val a dir) en els contes de la infància. I que són, mal que ens pesi, el reclam més potent d’aquelles faules que els nostres fills no es cansen de demanar nit rere nit per poder agafar el son (!). És clar que aquests personatges deixen de tenir gràcia quan surten dels contes.
Nosaltres, que ja hem crescut, sabem que, com deia el poema de J. A. Goytisolo, els llops bons i els pirates honrats només existeixen en els somnis dolços. Sempre que no ens els destorbin els detalls que ens compliquen la vida quotidiana (i que a casa nostra abunden!). Podríem preguntar-ho, si voleu, als ciutadans i ciutadanes soferts que pateixen les ganes de gresca nocturna de desaprensius que creuen viure al far west. O a tots els que, de prop o de lluny patim, hem patit o patirem el clima d’insegurat creixent que des de fa temps és ja molt més que una simple sensació. No es tracta de fer demagògia usant arguments alarmistes: malhauradament, a Figueres no són pocs els que tenen el son alterat per aquesta mena de “detalls”. I que lluny de veure-hi solució, s’alarmen quan constaten que els que haurien de vetllar per la seguretat ciutadana poc hi poden fer: o no arriben, o arriben tard... Calen més efectius a la guàrdia urbana, més mossos i més sentit comú per totes bandes. O és més efectiu que la ciutat gasti el que no té en escultures i en tornar a aixecar carrers ja refets? Mentrestant continua havent-hi voreres intransitables per culpa de les estretors provocades per pals de la llum i entrebancs diversos. I no parlo de carrers secundaris. Això continua passant encara davant de centres educatius de la nostra ciutat. On són les prioritats? On és la visió de ciutat?

Ensucrat, i ben enfarfegós, és el conte que ens volen fer empassar... Alguns, però, ens hem fet adults i, sense perdre gens ni mica la capacitat d’il·lusionar-nos, hem après la lliçó: ja sabem veure les orelles al llop i que de granotes que es transformen en prínceps encantadors no n’hi ha! Quan es tracta de parlar dels problemes i resoldre’ls, s’agraeix deixar la retòrica de banda i optar per dir les coses pel seu nom.

31 d’agost del 2010

Setembre

Ja hi tornem a ser! Com cada setembre, tornen promeses que acaben incomplertes, propòsits desmesurats, castells en l’aire... i, malgrat la crisi pertinaç, l’estirar més el braç que la màniga: tot s’ha d’estrenar! Sortosament encara hi ha vestigis de sentit comú en moltes famílies que saben tocar de peus a terra i que educar no és això. El mal, però, és que aquesta mateixa manera de fer eixelebrada està ben instal·lada també en els qui ens regeixen i no s’estan de res -només faltaria!- a l’hora de fer volar coloms. Com si haguessin inventat la sopa d’all, s’omplen la boca de llibres i plataformes digitals que han de fer més savis els nostres adolescents. Alguns obliden, però, que sense uns bons ingredients, poca cosa es pot fer. I els ingredients no són altres que unes elementals dosis de curiositat, un bon pols d’esforç i un rajolí d’afany de superació. La resta no són més que condiments que ajuden a amanir el plat, o guarnicions vistoses que el fan encara més llaminer i que, de ben segur, no el desmilloren gens. Dubto, en canvi, que puguin salvar un plat si la matèria prima que hi aboquem no té una qualitat mínima.
Vist això, em fa l’efecte que només es pot aprendre quan el procés d’aprenentatge es percep com un gust. I els gustos -ja se sap- s’eduquen de ben petits. Amb constància i donant exemple. O és que hi ha algun nen que, per iniciativa pròpia,decideixi menjar bledes si sap que a la mínima queixa els les canviaran per patates fregides? Els hàbits s’adquireixen de petits. I les competències bàsiques també! Altrament només farem adolescents incompetents i frustrats...


31 d’agost de 2010

26 d’agost del 2010

Reprogramar-se

Estic en procés de reprogramació... Sempre que aquesta insuportable xafogor no m’acabi de fondre la matèria grisa i decideixi deixar passar els dies instal·lada més enllà de la mandra, en la desídia més absoluta. Quina preocupació més absurda! Com la immensa majoria de les persones adultes, ja se’n cuidaran prou les responsabilitats de cada dia de treure’m, si us plau per força, la son de les orelles!
No em ve de nou. Si fa no fa, la mateixa cançó de cada any: un cop comença el compte enrere sembla impossible reeixir en aquesta tasca de tornar a posar fil a l’agulla, però la realitat s’acaba imposant sense drames, sense dolor, sense gairebé ni consciència... De fet,  retornar tots plegats a les nostres rutines diàries -aquelles mateixes que tant abominem durant bona part de l’any!- ens instal·la en una certitud còmoda: som animals de costums. És a dir, que ens acostumem a tot! Ens acostumem a treballar, a conciliar horaris a priori incompatibles, a no mesurar les hores de son, a queixar-nos de tot plegat... I, malgrat tot, cada nou començament de curs em faig la il·lusió que puc reprogramar-me per fer que tot sigui diferent!

20 d’agost del 2010

Mandra? (II)

MANDRA

Sí, mandra. Mandra d'estiu, de vacances, de tarda de divendres... Mandra al capdavall. No em fa res d'obrir-li un parèntesi i deixar-m'hi anar amb delit i sense culpa. O és que no tenim tots dret a algun moment de ganduleria? Repeteixo: em delecto assaborint i reivindicant aquesta estona meva i ben meva de mandra "productiva". De vegades hem de saber parar, agafar aire, i reprendre el camí amb força... És bo i necessari, sempre que no ens arrossegui massa, llaminera, la desídia.
Qui pot negar l’efecte reparador que en temps de vacances tenen les estones d’oci despreocupat, el desordre vital i el sempre difícil exercici de fer els ulls grossos a allò que ens incomoda durant l’any? Convindreu amb mi que uns dies l’any està prou bé de baixar una mica la guàrdia, deixar en stand by la lluïta diària i relaxar els costums. Sempre que en l’afany de deixar enrere l’estrès no acabem trepitjant el dret que tenen els altres al descans i a l’ordre. O que no ens oblidem massa d’on som i de qui som.
A pocs dies de recomençar el curs no em puc estar de pensar en la necessitat que tenim de saber deixar-nos arrossegar per aquesta mandra balsàmica. Veureu: aviat el tràfec diari ens engolirà sense compassió i tornarem a activar tots els sentits. Els ensenyants maleirem com sempre l’apatia d’alguns estudiants, els recursos escassos i les obligacions excessives... Els estudiants es queixaran, és clar, perquè esforçar-se no està de moda. I els ciutadans ens adonarem de nou dels semàfors que no funcionen, de les obres que no avancen, de les promeses no acomplertes i dels pals a les rodes. Tots plegats insistirem a buscar culpables (i a espolsar-nos les culpes!). És clar, cal ser justos, també ens tornarem a felicitar pels projectes que es consoliden, per les il·lusions satisfetes i per les paraules que es fan realitats (i en voldrem ser partíceps o actors!)
I l‘últim mes d’estiu ens portarà també al frenesí d’una tardor electoral en què tothom voldrà estar a l’aparador... De fet, la subhasta ja fa mesos que dura! I s’allargarà.
Decididament, crec que faig bé d’agafar-m’ho amb calma i prendre aire, perquè aviat tindrem el quadern ple de deures! Així que, amb permís de tots, de moment, m'aturo aquí, a aprofitar les escorrialles d’aquest agost amb la meva mandra i un bon cafè. Salut!

13 d’agost del 2010

Mandra?

Sí, mandra. Mandra d'estiu, de vacances, de tarda de divendres... Mandra al capdavall. No em fa res d'obrir-li un parèntesi i deixar-m'hi anar amb delit i sense culpa. O és que no tenim tots dret a algun moment de ganduleria? Repeteixo: em delecto assaborint i reivindicant aquesta estona meva i ben meva de mandra "productiva". De vegades hem de saber parar, agafar aire, i reprendre el camí amb força... Jo, de moment, m'aturo aquí, amb la meva mandra i un bon cafè. Salut!

7 d’agost del 2010

Sorbets d'estiu (Article publicat a Hora Nova el 6 d'agost de 2010)

Agost acabat d’estrenar: temps de vacances anhelat per a molts... Una història que es repeteix. Desgraciadament,  també es repeteix per a massa gent la constatació que no ha canviat res aquests últims mesos i que cal continuar repensant projectes, resituant ambicions, refent la vida, reparant desperfectes, renunciant... La realitat s’acaba imposant gairebé sempre.
Mala manera de començar, no? Potser és perquè la calor em mata i em fa tocar de peus a terra. No parlaré, però, ni de la Crisi general ni de les petites crisis domèstiques de cada dia. Tampoc,  malgrat que no puc (ni vull) deseixir-me’n, ni els afers de Figueres, ni els de Catalunya ni, molt menys, els de l’Espanya “indisoluble” no m’inspiren prou. Bé, de fet,  més aviat hauria de dir que m’inspiren massa! Però m’hi resistiré: no em vénen de gust plats forts i amb excés de condiment. M’estimo més dedicar-me als meus, a la meva gran petita  família. Convindreu amb mi que no hi ha res més capaç de fer-nos desconnectar que les corredisses, crits i jocs dels nens al nostre voltant, la seva insistència a fer-nos-en partíceps (si us plau per força) i les ànsies encomanadisses de fer i desfer sense parar. Quanta vida! I que poc espai per a l’avorriment...
Com que imagino que estarem també d’acord que la calor intensa d’aquests dies de juliol imposa amanir el plat amb una salsa lleugera -altrament, els excessos amenacen de provocar una mala digestió col·lectiva!-  ja esteu, doncs, avisats. Les d’avui són reflexions d’estar per casa, sense grans pretensions: sorbets de juliol.

Matí de juliol

Biblioteca pública. Asseguda prou fresca entre munts (ordenats!) de llibres i revistes infantils una mare il·lusa, ingènua o massa optimista (probablement, tot alhora) intenta llegir un conte de Borges. A la dreta, una nena de tres anys (menys tres dies, per ser precisos). A les mans, hi duu un conte de les Tres Bessones. A l’esquerra, un vailet de vuit anys engrescat amb un volum que repassa la vida dels principals herois literaris de tots els temps. “-Vos siempre has de servir de estorbo, pendejo -me rezongó al pasar, no sé si para desahogarse, o ajeno.” [...]. “-No, mama, aquesta no és la bruixa avorrida: veus? El seu barret no té punxa...” “-Quina ximpleria: mira quina idea aquesta deessa Tetis: Per què havia de submergir Aquil·les a la llacuna Estígia per a fer-lo immortal?”. Pausa. La mare pren aire per enèsima vegada: “D’acord: ja veig la diferència; aquesta sí que l’és!”. “No, no et puc explicar tot l’argument de l’Eneida mentre llegim un conte de les Tres Bessones...”. Nova pausa. Hora de plegar veles. Continuarà la lectura de Borges en circumstàncies més favorables. La mare no pot amb tota aquella carretada de llibres, però els voluntaris només s’ofereixen a ajudar-la a canvi d’anar llegint mentre pugen les escales. Quin perill! Paciència... Al carrer encara serà més complicat esquivar fanals, salvar esborancs i evitar atropellaments. Però acaben arribant a casa sans i estalvis i envoltats de lletres i d’històries per descobrir o redescobrir. Satisfacció al cap i a la fi: el virus s’encomana.

Tarda de juliol (1)

Xafogor canicular. Espessor d’idees... A casa les migdiades són inexistents, però em resisteixo a acceptar l’evidència que els meus fills són del tot impermeables a la temptació d’una capcinada reparadora (per desgràcia meva, no cal dir-ho!). És clar que deu ser un tret heretat (i de mi, per ser exactes!). Resultat inevitable, doncs: nervis i suor a flor de pell i a parts iguals. Sempre queda el recurs d’engegar la tv, o escampar uns quants llibres, subtilment, per veure si el cuquet de la lectura ajuda a calmar les feres... Hi ha símptomes de contagi. Constato, però, que la sincronització no és mai possible, tret d’escassos instants que, com un miratge, m’il·lusionen excessivament perquè estan condemnats a ser efímers. Què hi farem! M’hauré d’afegir a la gresca! I demà potser m’hauré de plantejar remullar aquestes tones d’energia passant la tarda a la piscina...  vigilant, inevitablement,  que no atropellin ningú, que no suquin l’entrepà o un llibre a l’aigua o que algú es recordi de mi (la mare...!) pels esquitxos, els crits o les curses frenètiques de les criatures a poc que em distregui.

Tarda de juliol (2)
Piscina. Sol. Calor. Deixar-se anar en el no-res, en la ganduleria més absoluta... Buf! Qui ha dit que això sigui fàcil? Per més que la calor sufocant convidi a la desídia més absoluta... Fal·làcia! Això de no fer res,  pretendre recrear-se en el dolce far niente tenint les criatures a frec, és una utopia que es dissol tot just agafada la novel·la amb la il·lusió vana de recuperar el fil del capítol deixat a mitges...  Tant se val! Ja trobaré moments més propicis: tinc la certesa que, malgrat els entrebancs, les pauses forçades i les contingències múltiples i inevitables, finalment la lectura, encara que sigui a dosis petites, ens proveirà (a mi, però també a les criatures) de moments d’evasió i relax. En solitari i en companyia, que hi ha moments per a tot. Quin tresor! I, mentrestant, em llançaré amb ells a la piscina a jugar i riure, que no té preu!


Ja veieu si n’és de simple la lliçó. N’hi ha prou que deixem que els nostres petits ens ensenyin a viure moments feliços: Carpe diem! Ben mirat no caldrà que passem les vacances mirant de fer els deures: n’hi haurà prou que fem una mica de repàs per no oblidar el que és essencial. Ja arribarà setembre i ens hi haurem d’aplicar sense excuses: a casa, a l’escola, a la feina... i on s’escaigui, que el curs serà llarg, dur i ple de lliçons per aprendre i per reprendre.

13 de juliol del 2010

Sorbets de juliol (2)

TARDA DE JULIOL

Xafogor canicular. Espessor d’idees... A casa les migdiades són inexistents, però em resisteixo a acceptar l’evidència que els meus fills són del tot impermeables a la temptació d’una capcinada reparadora (per desgràcia meva, no cal dir-ho!). És clar que deu ser un tret heretat (i de mi, per ser exactes!). Resultat inevitable, doncs: nervis i suor a flor de pell i a parts iguals. Sempre queda el recurs d’engegar la tv, o escampar uns quants llibres, subtilment, per veure si el cuquet de la lectura ajuda a calmar les feres... Constato, però, que la sincronització no és mai possible, tret d’escassos instants que, com un miratge, m’i·llusionen excessivament perquè estan condemnats a ser efímers. Què hi farem! M’hauré d’afegir a la gresca... I demà potser m’hauré de plantejar remullar aquestes tones d’energia passant la tarda a la piscina... vigilant, inevitablement, que no atropellin ningú, que no suquin l’entrepà a l’aigua o que algú es recordi de mi (la mare...!) pels esquitxos, els crits o les curses frenètiques de les criatures a poc que em distregui. Estiu.

7 de juliol del 2010

Sorbets de juliol (1)

Matí de juliol

Biblioteca pública. Asseguda prou fresca entre munts (ordenats!) de llibres i revistes infantils una mare il·lusa, ingènua o massa optimista (probablement, tot alhora) intenta llegir un conte de Borges. A la dreta, una nena de tres anys (menys tres dies, per ser precisos). A les mans, hi duu un conte de les Tres Bessones. A l’esquerra, un vailet de vuit anys engrescat amb un volum que repassa la vida dels principals herois literaris de tots els temps. “-Vos siempre has de servir de estorbo, pendejo -me rezongó al pasar, no sé si para desahogarse, o ajeno.” [...]. “-No, mama, aquesta no és la bruixa avorrida: veus? El seu barret no té punxa...” “-Quina ximpleria: mira quina idea aquesta deessa Tetis: Per què havia de submergir Aquil·les a la llacuna Estígia per a fer-lo immortal?”. Pausa. La mare pren aire per enèsima vegada: “D’acord: ja veig la diferència; aquesta sí que l’és!”. “No, no et puc explicar TOT l’argument de l’Eneida mentre llegim un conte de les Tres Bessones...”. Nova pausa. Hora de plegar veles. Continuarà la lectura de Borges en circumstàncies més favorables. La mare no pot amb tota aquella carretada de llibres, però els voluntaris només s’ofereixen a ajudar-la a canvi d’anar llegint mentre pugen les escales. Quin perill! Paciència... Al carrer encara serà més complicat esquivar fanals, salvar esborancs i evitar atropellaments. Però acaben arribant a casa sans i estalvis i envoltats de lletres i d’històries per descobrir o redescobrir. Satisfacció al cap i a la fi: el virus s’encomana.

2 de juliol del 2010

Que no ens toquin els sous! (Article publicat a Hora Nova el 2 de juliol)

Crec recordar que era Plató qui deia que la justícia no és sinó la conveniència del més fort.
Si en fa d’anys! Però, en essència,  poques coses deuen haver canviat... Mireu sinó aquests nostres “líders” i governants, que fan i desfan, trien i remenen, manipulen i regeixen les nostres vides capritxosament  en nom de la solidaritat i del benestar de la “comunitat”! És clar que mai no acaba de quedar prou clar fins on abarca el concepte “societat” quan es tracta d’obligar alguns individus (que no tots) a contribuir al bé comú.... Sempre n’hi haurà que tindran comptes a Suïssa i només seran “informats” (no fos cas que s’ofenguessin!) de la conveniència de declarar els seus béns aquí...
En aquest context (on la via més fàcil és estrényer els assalariats -i on, pensionistes i funcionaris som el cap de turc, com si la crisi fos només culpa nostra i haguéssim d’expiar el mal de tenir un sou segur-) més d’un polític nostre deu pensar: “Que no ens toquin els sous!”. Tant se val de quin color siguin, que n’hi ha per donar i per vendre a tots els bàndols.
Ara bé, que vicealcalde i alcalde figuerencs comparteixin “l’honor”, dubtós, de figurar en lloc capdavanter entre els polítics gironins que més cobren, no és cap garantia d’eficiència i productivitat. És clar que molt hi té a veure el fet  que tinguin el do de la ubiqüitat, que els permet ser alhora diputats i màxims governants de casa nostra, aquesta petita “ciutat sense llei” que demana més esforços dels que se li dediquen. És de justos, però, recordar que el consistori figuerenc va ser pioner a l’hora de preveure retallades: abans no es trenqués l’anterior pacte de govern ja es van aprovar uns pressupostos per força austers que incloïen una mesura que ha resultat ineludible apel·lant a la solidaritat i al sentit comú: la retallada de retribucions (un altre tema és si aquesta retallada s’ha aplicat ja o no...). Tot plegat, res que no pugui entendre qualsevol amb dos dits de front, si es raona degudament i si el cinturó ens l’estrenyem tots i totes!
Alerta: no es tracta de pretendre que els governants facin la feina de franc: la responsabilitat i les implicacions de la tasca que assumeixen és indubtable. I el mèrit que suposa tenir el valor  de voler estar a l’aparador i menar el carro, també. Però -digueu-me ingènua- no em sembla ni just ni comprensible ni recomanable que, mentre a la majoria se’ns exigeix treballar més, cobrar menys i, encara, donar les gràcies, continuï sent possible que uns quants acaparin càrrecs públics, a risc de no ser aquí ni allà, i cobrant el que cobren. Per cert, crec recordar que un diputat figuerenc a les corts espanyoles constava entre els finalistes en l’elecció del diputat desconegut...

28 de juny del 2010

Homenatge a Teresa

Avui em permeto la llicència de manllevar el títol d'un poema de Vicent Andrés Estellés per encapçalar aquestes paraules d'agraïment a una mestra, companya i amiga que es jubila: Teresa Sels. Espero que em perdoni la gosadia d'esbombar als quatre vents els sentiments que m'inspira...

Teresa!


Com t'escauen els mots de Kant que durant anys t'has encarregat d'omplir de vida i de sentit a les teves classes: Sapere aude!
Sí: atreveix-te a saber... i a gaudir mentre fas camí per a arribar-hi! Aquest és el teu mestratge, innegable i persistent. Un mestratge fet de moltes dosis de paciència, optimisme, vitalitat, alegria, il·lusió... i, evidentment, de patiments! Perquè tu vius i fas viure intensament el que significa ensenyar!

Vital, generosa, simpàtica, sempre propera i disposada a fer-nos el camí fàcil a tots: companys i alumnes, bons o mals estudiants, novells i catedràtics. Tant se val! Fer camí al teu costat és fàcil. I fructífer, perquè ets una treballadora nata i amb un entusiasme encomanadís.

Saps prou que no hi ha gens d'artifici en totes aquestes paraules: n'estic ben segura que m'ha fet molt bé intentar encomanar-me una mica d'aquest temperament teu... de la passió que traspues quan parles dels "teus" estudiants i de la "teva" matèria, però també quan t'afanyes a saber, entendre i compartir el que fan els altres. I el millor és que aquest "virus" que vaig descobrir a les teves inoblidables classes ja fa 25 anys continua -per sort nostra!- ben viu.

Saps també que, sempre que vulguis, en aquest institut que has fet teu t'esperarem amb un cafè a punt per encetar una conversa càlida i propera sobre qualsevol tema. Sense oblidar que tu, dona de paraula fàcil, ets, per sobre de tot, una dona de fets. L'única retòrica que t'escau és la de la passió per la teva feina (que, de ben segur, és només una petita mostra de la teva passió per la vida).

Només puc afegir que em sento afortunada d'haver pogut ser deixebla i companya teva; d'haver après de tu, amb tu i gràcies a tu...

Gràcies, gràcies, gràcies!


M.Àngels Vila Safont

IES Alexandre Deulofeu

Figueres, juny 2010

11 de juny del 2010

Fi de curs: temps de carbasses... (article publicat a Hora Nova l'11 de juny de 2010)

Avui, immersa com estic en la febrada agònica de final de curs, m'han vingut unes ganes immenses de repartir carbasses... De motius, em podeu ben creure, no me'n falten. He decidit, però, que les carbasses avui no seran per als alumnes poc aplicats o amb habilitats escasses per a la matèria. No: les carbasses seran per a uns altres. Als meus alumnes avui els concediré l'amnistia (ja els suspendrà o aprovarà la vida, diuen!) i, fins i tot, un petit homenatge. Als qui ens manen, en canvi, ja els ha passat l'edat d'anar marejant la perdiu... Per a ells, totes les carbasses. Les que s'han guanyat a pols. Per la prepotència d'alguns actes i perquè, no sé si per ingenuïtat o per malícia, és una burla mantenir, davant la sensació creixent i preocupant d'inseguretat ciutadana, que les "entremaliadures" d'uns quants no justifiquen la necessitat de reforçar la plantilla de la guàrdia urbana. O voler vendre que un projecte com el de la plaça de braus té sentit avui dia per democratitzar l'accés de la població a certes activitats, sens dubte gens prioritàries. A l'hora de fer gastar als ciutadans el que no tenim, em sembla evident on haurien de ser les prioritats... Si no es fa bé, la Figueres dels "detalls" va de cap, no a la grisor, sinó a les tenebres. Per a la nostra ciutat també ha començat un llarg final de curs. Senyors, no n'hi ha prou de saber-ne molt de les coses. Com diem els ensenyants als nostres alumnes, els coneixements s'han de saber demostrar i dur a la pràctica. I, per a això, és essencial tocar de peus a terra, palpar la realitat i amotllar-s'hi. Malament rai si els que porten el timó no saben redreçar el camí . Labore et diligentia podria ser un bon lema. Alguns, per sort nostra i seva, ja el practiquen. És d'agrair que parlin clar i facin la feina que els toca.
Justament aquesta idea voldria que entenguessin aquells a qui adreço el meu homenatge avui: una bona colla de nous batxillers a punt d'assaltar amb il·lusió i pors una altra etapa de la seva vida. D'aquests, molts avui estan acabant d'esprémer les poques forces que els queden en la temuda "selectivitat". Altres s'han estalviat el tràngol. I encara uns quants han d'esperar sort en els exàmens de repesca per poder lluir el títol de batxiller. A tots ells dedico aquestes ratlles:
"Nervis i pors, il·lusions perdudes o esperances per acomplir, alleujament i impaciència a parts iguals... voler i doler.
Tancar etapes com aquesta té això: comporta, gairebé indestriablement, recança pel que deixem enrere i frisança pel camí que ens espera. Però el que encara no sabeu és que endueu un equipatge ben ple per a tota la vida. Un equipatge fet d'experiències compartides, de records que us acompanyaran sempre, d'amics i amigues que han descobert el món amb vosaltres i d'aprenentatges que ara ni tan sols intuïu...
D'aquí a un temps possiblement m'entendreu millor. Fins i tot és possible que arribeu a compartir les raons que a vegades m'han fet ser dura amb vosaltres durant aquest curs... I fins potser pensareu que he estat massa tova! No sé si podreu pair les subordinades de relatiu, o si em perdonareu les digressions, sovint induïdes per vosaltres mateixos; potser trobareu la gràcia als lapsus de tota mena que m'han distret en les interminables hores de correcció d'exàmens i em disculpareu que els hagi comentat en públic... Tant se val!
A partir d'ara el trajecte continua, ple d'estacions. I a cada nova parada, una part del passatge es quedarà enrere, i nous companys de viatge se sumaran per continuar l'itinerari. És un fet natural i inevitable. Jo baixo aquí. Encantada d'haver-vos conegut!
Salut i sort! (i, insisteixo,  labore et diligentia)."

7 de juny del 2010

Amb l'equipatge ple... (Als meus estudiants de 2n de BAT que emprenen el vol)

Nervis i pors, il·lusions perdudes o esperances per acomplir, alleujament i impaciència a parts iguals... voler i doler.


Tancar etapes com aquesta té això: comporta, gairebé indestriablement, recança pel que deixem enrere i frisança pel camí que ens espera. Però el que encara no sabeu és que endueu un equipatge ben ple per a tota la vida. Un equipatge fet d'experiències compartides, de records que us acompanyaran sempre, d'amics i amigues que han descobert el món amb vosaltres i d'aprenentatges que ara ni tan sols intuïu...

D'aquí a un temps possiblement m'entendreu millor. Fins i tot és possible que arribeu a compartir les raons que a vegades m'han fet ser dura amb vosaltres durant aquest curs... I fins potser pensareu que he estat massa tova! No sé si podreu pair les subordinades de relatiu, o si em perdonareu les digressions, sovint induïdes per vosaltres mateixos; potser trobareu la gràcia als lapsus de tota mena que m'han distret en les interminables hores de correcció d'exàmens i em disculpareu que els hagi comentat en públic... Tant se val!
A partir d'ara el trajecte continua, ple d'estacions. I a cada nova parada, una part del passatge es quedarà enrere, i nous companys de viatge se sumaran per continuar l'itinerari. És un fet natural i inevitable. Jo baixo aquí. Encantada d'haver-vos conegut!

Salut i sort! (i com dirien els clàssics: labore et diligentia)
7 de juny de 2010

28 de maig del 2010

Qui ha de fer els deures? (Article publicat al bisetmanari Hora Nova el 28/05/10)

Fa dies que piulo poc. O això em diuen, perquè jo no ho veig ben bé així. Potser és que, tal com presagiava en un dels meus darrers escrits en aquestes pàgines, i tal com van les coses a casa nostra i més enllà, m'he acabat de perdre. O que he decidit que ja s'ho faran i m'he concentrat en el meu entorn més proper i quotidià. Total: cada vegada hi entenc menys! I, a més, és ben lícit que cadascú se'n senti del que és seu, no?
El cas és que, al marge de polèmiques més o menys locals, de disbarats pressupostaris generals i de reajustaments diversos que ens toca empassar-nos amb un embut si us plau per força, avui escombraré cap a casa. Encara que no pugui estar-me'n, de passada, de mostrar la meva sorpresa per algunes notícies que llegeixo a la premsa. L'Ajuntament de Figueres creu certament necessari prioritzar projectes que preveuen pistes de pàdel i spa? Per pagar amb els diners que no tenim! O demanar, educadament, això sí, que els ciutadans contribuïm gratant-nos la butxaca a immortalitzar escultòricament Sant Jordi i el drac? Al carrer es demanen altres coses: seguretat, ordre, fets i un rumb clar. I això vol dir concentració d'esforços i contenció en allò que és sobrer.
He dit, però, que avui escombraria cap a casa... O cap a l'institut, que, si bé no és casa meva, poc n'hi falta! M'explicaré:  Avui, he decidit - després de dies de silenci (per imperatius "acadèmicoavaluatius")- tornar a la càrrega. Si he triat aquesta expressió (que pot semblar massa bel·licosa), ha estat amb tota la intenció, perquè necessito sentir -quina fal·làcia!- que faig algun gest prou contundent per demostrar el meu malestar. I aquesta vegada no em refereixo només a un malestar psíquic: no! Parlo del patiment físic real que patim un nombre prou considerable d'alumnes i professors del meu institut que passem hores "còmodament" instal·lats en unes aules "provisionals" de llauna, que aviat compliran quinze cursos de servei ininterromput! La provisionalitat, ja ho veieu, es fa eterna. I no pas poc! Les múltiples incomoditats i les cabassades de calés en pedaços que suposa la perllongació d'aquesta "provisionalitat" no sembla que siguin motius suficients per accelerar l'arribada de mesures humanitàries... Snif! Què hi farem! Diuen que si no pots lluitar contra l'enemic, el millor que pots fer és unir-t'hi. Doncs bé: crec que és hora de prendre's seriosament la proposta d'un company de claustre de commemorar comme il faut l'arribada d'aquest espai tan entranyable a l'institut. Comença el compte enrere: s'accepten propostes per muntar el programa d'actes... Temo que caldrà incloure-hi una processó a la patrona dels impossibles per veure si algun any es compleix un miracle i arriba l'ampliació eternament promesa.
I mentrestant continuarem suant-hi la cansalada i escoltant les queixes contínues i fonamentades dels nostres soferts alumnes de 3r d'ESO (o del curs que toqui). I els apressarem a esforçar-se a aprovar si no volen veure's obligats a repetir curs i condemna! 
M'estalviaré la tortura de recordar-vos les múltiples prestacions d'aquest espai... Només diré, per si algun ingenu creu que als centres públics d'ensenyament tenim aire condicionat a les aules, que NO! Encara que siguin barracons farcits d'adolescents carregats d'hormones i vitalitat i anxovats com sardines de llauna. Però, això sí, si no aprenen prou i les seves competències escassegen és només culpa dels ensenyants que no sabem motivar-los prou! En aquestes condicions, però, també nosaltres tenim dret a desconcentrar-nos i a perdre l'oremus, el nord i la paciència, no?
És clar que el nostre departament vetlla pel progrés del sistema i s'apressa a gastar cabassades de diners per impulsar a córrer-cuita l'ús dels llibres digitals i els ordinadors a l'aula. Que consti que sóc la primera a defensar es coneixement i ús de les noves tecnologies a l'ensenyament: perquè és lògic, necessari i indispensable. Està bé que el món educatiu s'adapti a les necessitats i inquietuds de la societat i, fins i tot, que miri d'avançar-s'hi, però en un context de reajustament com l'actual, té sentit aquesta disbauxa? Com massa vegades ha passat aquests darrers anys, els que estem al peu del canó patim la improvisació dels qui manen. I ens veiem abocats a engegar projectes que no s'acaben aplicant mai del tot, que perden sentit tot just iniciats o que van (i ens duen) a la deriva.  Fins ara potser fèiem la cursa amb les soles desgastades, però aviat anirem amb una sabata i una espardenya (els més afortunats), mentre un colla de desafortunats continua gaudint de les inclemències tercermundistes d'un barracó de llauna on la tecnologia més puntera que tenim són uns fluorescents atrotinats que, amb una mica de sort, amb prou feina ens permeten de veure la pissarra!
Ja sé que no en faré res de fer pública la meva queixa, però encara crec en la funció catàrtica de les paraules.Per més que l'efecte duri poc i hagi de tornar avui mateix a la realitat del barracó immund.
 
Heus aquí només una mostra més de les incongruències d'allò que anomenem "sistema" (potser perquè "sistemàticament" s'oblida d'aplicar el sentit comú?). Un exemple concret, però prou significatiu, crec. I no hauríem d'anar gaire lluny per trobar-ne una bona colla més de situacions, projectes i idees per arrencar-se a córrer.
Qui ha de fer els deures?
 

24 de maig del 2010

Aules "provisionals"?

Avui, després de dies de piular poc (per imperatius "acadèmicoavaluatius") torno a la càrrega. Si he triat aquesta expressió (que pot semblar massa bel·licosa), ha estat amb tota la intenció, perquè necessito sentir -quina fal·làcia!- que faig algun gest prou contundent per demostrar el meu malestar. I aquesta vegada no em refereixo només a un malestar psíquic: no! Parlo del patiment físic real que patim un nombre prou considerable d'alumnes i professors del meu institut que passem hores "còmodament" instal·lats en unes aules "provisionals" de llauna, que aviat compliran quinze cursos de servei ininterromput! Les múltiples incomoditats i les cabassades de calés en pedaços que suposa la perllongació d'aquesta "provisionalitat" no sembla que siguin motius suficients per accelerar l'arribada de mesures humanitàries... Snif! Què hi farem! Diuen que si no pots lluitar contra l'enemic, el millor que pots fer és unir-t'hi. Doncs bé: crec que és hora de prendre's seriosament la proposta d'un company de claustre de commemorar comme il faut l'arribada d'aquest espai tan entranyable a l'institut. Comença el compte enrere: s'accepten propostes per muntar el programa d'actes... Temo, però,  que caldrà incloure-hi una processó a la patrona dels impossibles per veure si algun any d'aquests es compleix un miracle i arriba l'ampliació eternament promesa.
I mentrestant continuarem suant-hi la cansalada i escoltant les queixes contínues (i fonamentades) dels nostres soferts alumnes de 3r d'ESO. I els apressarem a esforçar-se a aprovar si no volen veure's obligats a repetir curs i condemna! 
Ah! Per si algun despistat encara ignora les múltiples prestacions d'aquest espai, n'enumeraré, finament, algunes: aïllament tèrmic i acústic nuls, envans que "faciliten" la comunicació entre aules, accessos no aptes per a persones amb movilitat reduïda... fred a l'hivern, calor extrema a la primavera i l'estiu... I si algun ingenu creu que als centres públics d'ensenyament tenim aire condicionat a les aules: NO! Encara que siguin barracons farcits d'adolescents carregats d'hormones i vitalitat i anxovats com sardines de llauna. Però, això sí, si no aprenen prou i les seves competències escassegen és només culpa dels ensenyants que no sabem motivar-los prou.

M. Àngels Vila Safont
Institut Alexandre Deulofeu (Figueres)

13 de maig del 2010

Corregint, que no regint...

Fa un parell de mesos, mentre corregia treballs dels estudiants de batxillerat, em vaig trobar -com aquell qui no vol la cosa- enmig d'una reflexió "filosoficofilògica". Ja reconeixia aleshores l'escassa efectivitat d'aquests rampells des del punt de vista productiu (ai, la productivitat!). No em negaran, però, els que pateixen d'aquest dolç mal, que aquesta mena d'exercici ens pot enriquir, si no la butxaca, l'esperit. Encara que sigui un guany escàs i efímer,  pot ser ben grat quan el rampell és compartit...  
Ara que em trobo de nou immersa en la inevitable febre (febrada!) examinadora del final de curs que ens anticipen els estudiants que acaben el batxillerat reprenc la disquisició...
"Corregir"? Quina fal·làcia! Corregir, etimològicament, deu voler venir a dir "tornar a dirigir", "portar pel camí correcte"...  De fet, corregir, en el català medieval era usat amb el sentit de "comandar" o "regir". I aquí és on m'adono que, potser, no vaig prou bé. Probablement hauria d'haver dit "Revisava treballs...". Ara sí! Perquè això sí que és indiscutible: els re-visava, els "tornava a veure" per comprovar-ne el poc o molt encert i per a proposar-ne, en tot cas, la "correcció". Perquè és clar que els autors (o "transcriptors", si no simples "copistes" o "copiadors"),  dels treballs no poden pas evitar que els els revisi. Ara bé: sí que poden resisitir-se a corregir els seus errors! Per això, corregeixo, sense insistir massa, però: no fos cas que algú es veiés obligat a "rectificar" res, o forçat a reconèixer cap error... pobrissons (i pobrissones, que encara algú em criticaria que no fos prou políticament correcta!)

Uff! Encara hi prendré mal! Més val que torni a capbussar-me en els munts d'exàmens que esperen que la meva mirada sigui prou benevolent. Mirarem de donar l'aprovat a aquells que no s'hi resisteixin massa... perquè a vegades no es deixen!

12 de maig del 2010

Transparències

Transparent: clar, diàfan, límpid, cristal·lí, hialí, translúcid. En sentit figurat: s'aplica a tot allò que és absent d'obscuritat, que no té doble sentit...
Mmm! De vegades caic en la temptació de pensar que seria fantàstic que tots obréssim amb transparència: que fossin transparents la nostra gestió, el nostre pensament, els sentiments, els desitjos, els actes de cada dia, les idees... Ens estalviaríem feina i patiments. Quina fal·làcia, però, i quin avorriment! De seguida ens veuríem venir els uns als altres: no n'hi hauria per arrencar-se a córrer? Admeto la ingenuïtat i fins l'absurditat d'aquesta proposta de somniatruites.
De fet, les transparències donen poc joc. En tot els àmbits. No és molt més temptador deixar-se dur per les insinuacions, que no per les demostracions directes? El doble sentit, la possibilitat de llegir entre línies, les lectures diverses... umm!
Alerta, però: he parlat de dobles sentits (i no de contrasentits) i de diversitat d'interpretacions (i no d'incoherència en els plantejaments). Tampoc no m'agraden les transparències que cada dia es "revesteixen" d'un color diferent!
Alguns potser ja m'enteneu...

4 de maig del 2010

Color? GRIS!

No fa ni una setmana que reivindicava la diversitat de colors i el dret (i el deure!) d'usar-los, matisar-los, barrejar-los i, fins i tot, canviar-los segons gustos i necessitats... La primavera ja havia fet més que picar-nos l'ullet, i a les portes de les nostres Fires i festes de la Santa Creu me les prometia prou felices! Però, ai! Tot era un miratge... I ara em trobo que les nostres fires grises se'ns han tenyit d'un gris encara més persistent i pesat (quina creu!).Un gris marengo que ens permet poques alegries: gris dels timoner municipal que ens du a la deriva, gris del cel que s'ha entestat a aigualir-nos la festa...

30 d’abril del 2010

No hi ha color! (Article publicat al bisetmanari Hora Nova el 30/04/10)

Avui us proposo acompanyar-me en un petit experiment. Heu provat mai, en un esforç d'imaginació, de traslladar-vos a unes circumstàncies diferents de les que us atrapen? Segur que sí. Avui jo ho he fet: he intentat imaginar-me sense color. Incolora, transparent, indefinida... i voltada de gent com jo, tan incolora, transparent i indefinida com jo. Que trist! I que gris! I tots plegats condemnats. Condemnats a viure en una ciutat monocolor... Quin paisatge tan avorrit i desolat!
Ho he intentat. Però no me n'he sortit. De fet, m'és impossible imaginar-me així: sense idees amb què identificar-me o sobre les quals discutir; sense possibilitat de dubtar a l'hora de triar un color; sense colors pels quals poder vibrar o que em facin sentir; sense alternatives, discrepàncies, debat, diversitat... sense suc ni bruc.
I és que fer aquest petit esforç d'imaginació m'ha convençut que, malgrat la incomoditat que ens sol provocar la diversitat de colors, idees i sentiments, un món monocromàtic seria avorridíssim, poc productiu i gens motivador. És clar que tenir al davant una paleta ben variada ens complica la tria, però no em negareu que ens dóna molt més joc, més possibilitats de combinació, més matisos i més vida!
La gràcia de tot plegat es troba a saber-los mesclar amb prou encert per tal que els uns no anul·lin definitivament els altres i a evitar que la poca traça no ens condemni definitivament al gris.
Quina feinada trobar els matisos adequats en cada moment i circumstància! Però que infinites les possibilitats! I que estimulant tot el procés... Encara que, de tant en tant, calgui recomençar-lo; ja se sap: de tant en tant cal aplicar una mà de pintura nova per revifar els colors. I també hem d'acceptar que alguna vegada no hi hagi més remei que rascar i decapar perquè la feina surti bé.
Definitivament: no vull el gris. Em quedo amb els meus colors i amb els seus múltiples matisos. No hi ha color!

22 d’abril del 2010

No hi ha color!

Heu provat mai, en un esforç d'imaginació, de traslladar-vos a unes circumstàncies diferents de les que us atrapen? Segur que sí. Avui jo ho he fet: he intentat imaginar-me sense color. Incolora, transparent, indefinida... i voltada de gent com jo, tan incolora, transparent i indefinida com jo. Que trist! I que gris! I tots plegats condemnats. Condemnats a viure en una ciutat monocolor... Quin paisatge tan avorrit i desolat!
Ho he intentat. Però no me n'he sortit. M'és impossible imaginar-me així: sense idees amb què identificar-me o sobre les quals discutir; sense possibilitat de dubtar a l'hora de triar un color; sense colors pels quals poder vibrar o que em facin sentir; sense alternatives, discrepàncies, debat, diversitat... sense suc ni bruc.
I és que fer aquest petit esforç d'imaginació m'ha convençut que, malgrat la incomoditat que ens sol provocar la diversitat de colors, idees i sentiments, un món monocromàtic seria avorridíssim, poc productiu i gens motivador. És clar que tenir al davant una paleta ben variada ens complica la tria, però no em negareu que ens dóna molt més joc, més possibilitats de combinació, més matisos i més vida!
La gràcia de tot plegat es troba a saber-los mesclar amb prou encert per tal que els uns no anul·lin definitivament els altres i a evitar que la poca traça no ens condemni definitivament al gris.
Quina feinada trobar els matisos adequats en cada moment i circumstància! Però que infinites les possibilitats! I que estimulant tot el procés...
Definitivament: no vull el gris. Em quedo amb els meus colors i amb els seus múltiples i vius matisos (disposats a canviar, si cal). No hi ha color!

16 d’abril del 2010

Ai, que em perdo! (article publicat a Hora Nova 16/04/10)

Sí, sí: tant rodar, tant rodar... amb aquest afany de ser pertot el nostre alcalde corre el risc de perdre l’erma o de fer-nos-la perdre a tots plegats si no hi posa fre! Mireu, sinó, què deia diumenge passat una barcelonina despistada en una carta de La Vanguardia: “es una lástima que a estas alturas el ilustre alcalde de Cadaqués, Santi Vila, no haya entendido aún que (...)”. Caram, caram! Ja ho deia jo que tots plegats acabaríem perdent la carta de navegar! No sé a vosaltres, però a mi em fa pensar. No és pas que hi perdi hores de son, però no deixa de preocupar-me.

Veureu: el cas és que no cal que em mogui gaire lluny de casa per trobar històries i situacions dignes de treure la son a qualsevol amb dos dits de seny... o d'assegurar el malson si arribem a aclucar els ulls. Situacions que a vegades ratllen el surrealisme.
Us en diré algunes que tenim ben a l'abast de la mà, d'històries per no dormir. I ja veureu: a Figueres ens en podem ben riure dels parcs temàtics, dels esports de risc i altres estratègies per fer pujar l'adrenalina. M'explicaré: podem aventurar-nos a fer gimcanes d'estar per casa circulant pels nostres carrers o, si ens van més els jocs de mans, les malabars o, fins i tot, els jocs d'enginy, podem escalfar-nos el cap intentant encaixar el trencaclosques de les finances municipals -sí és que n'hi ha, de trencaclosques, que els números canten!-.

En el cas que optem (i això d'optar és un dir) per "gaudir" de les obres municipals en qualsevol cruïlla cèntrica, ja podem encomanar-nos al cel: per als meus fills té una certa gràcia això d'anar a la recerca i captura de forats, rases, tanques, llambordes i esvorancs... però a mi, què voleu que us digui! A aquestes alçades qualsevol excés se'm posa malament i, sincerament, començo a estar més que tipa d'entrebancs. I sí, ja sé -i ho he proclamat reiteradament- que per presumir s'ha de patir, però tampoc no cal instal·lar-se en el caos: és que les feines no es poden planificar millor i amb més sentit comú?
Els entrebancs -valgui la redundància- no sempre es poden evitar, i les molèsties tampoc. És llastimós, però, haver de veure en la nostra processó diària fanals tan ben posats que gairebé demanen a crits que se'ls enduguin per davant (i que a la tercera sotragada acaben desapareixent d'allà on no haurien d'haver estat mai); o esquenes d'ase que, un cop acomplert el propòsit d'iniciar un munt de conductors distrets en les acrobàcies, són indultades o passades pel bisturí. Ai! I, mentrestant, pel camí, hem perdut alguns miralls que feien prou bé la seva feina en algunes cantonades difícils i els vianants ens anem jugant la pell per travessar les noves cruïlles de disseny (sense passos de vianants ratllats a l'esquena). Només són alguns "detalls". Ja ens hi anirem acostumant, però... Això sí: a les sofertes "maresdecriaturaambcotxet", entre les quals em comptava fa pocs mesos, se'ls ha fet més fàcil caminar per algunes voreres.

Si ens van més els jocs d'enginy sempre podem intentar entendre quina mena de malabars fa l'equip de govern quan embolica la troca fent veure el que no és parlant de pressupostos: però que encara no són prou grans per saber que abans s'atrapa a un mentider que a un coix?
Aquesta política de patacada i aparador on ens duu? Sort que sempre surt algú capaç de dir les coses pel seu nom i assumir-ne les conseqüències.

I, mentrestant, tenim l'amo de bòlit anant de "bolos" de precampanya, que aquí ja n'hi ha que li riuen les gràcies. Espero que no haguem perdut la carta de navegar amb tant d'afany de ser pertot: Qui molt abraça, poc estreny! Amb tots els respectes, m’estimo més que qui ens governi es curi d'aquesta febrada d'autopromoció preelectoral i planti els peus a terra d’una vegada per totes, que ja té prou feina a casa nostra! Tampoc no estaria de més que deixés de navegar a la deriva fent cops de timó a cegues o inventant-se sopars de duro cada vegada que li sembla que s’acosta massa al naufragi...

Amb tantes ganes de sortir a la foto, vés que no li surti desenfocada!

10 d’abril del 2010

A fer nonetes!

Fer nonetes? Sí... se suposa que hauria d'anar a fer nonetes. De fet, fa estona que podria ser-hi. Fins i tot, podria admetre que ja hauria de ser-hi ! Jo m'ho perdo! Però no tinc son. No: gens ni mica. No em ve de nou. I m'agrada que sigui així. A aquestes hores sóc ben feliç amb la meva soledat en la penombra de l'escriptori. Com a molt, de vegades m'acompanya la remor de fons d'un televisor que no veig ni miro. És una mena de lletania que no em distreu massa... Total: pel que s'hi ha de veure!
Si gosés, ara m'acompanyaria amb un gotet de bon whisky -he de confesar que alguna vegada ho faig (i no pas per oblidar-). Quin moment!
Les idees em flueixen com mai... Però ara les deixaré plantades! És un quart de dues de la matinada... I temo engrescar-me massa! Demà ja continuaré. I la son, si cal, ja me la faré venir... si us plau per força, que tal com estan les coses no és gens fàcil...

Encara que... sabeu què? Potser abans de deixar-me anar damunt el coixí encara us puc fer cinc cèntims del que estava barrinant.

Veureu: he descobert que no cal que em mogui gaire lluny de casa per trobar històries i situacions dignes de treure la son a qualsevol amb dos dits de seny... o d'assegurar el malson si arribem a aclucar els ulls. O, encara, i en el millor dels casos, de fer-nos viure i veure experiències prou surrealistes (dignes de la nostra fama d'entramuntanats).
Us en diré algunes que tenim ben a l'abast de la mà, d'històries per no dormir. I ja veureu: a Figueres ens en podem ben riure dels parcs temàtics, dels esports de risc i altres estratègies per fer pujar l'adrenalina. M'explicaré: podem aventurar-nos a fer gimcanes d'estar per casa circulant pels nostres carrers o, si ens van més els jocs de mans, les malabars o, fins i tot, els jocs d'enginy, podem escalfar-nos el cap intentant encaixar el trencaclosques de les finances municipals -sí és que n'hi ha, que els números canten!-.

En el cas que optem (i això d'optar és un dir) per "gaudir" de les obres municipals en qualsevol cruïlla cèntrica, ja podem encomanar-nos al cel: per als meus fills té una certa gràcia això d'anar a la recerca i captura de forats, rases, tanques, llambordes i esvorancs... però a mi, què voleu que us digui! A aquestes alçades qualsevol excés se'm posa malament i, sincerament, començo a estar més que tipa d'entrebancs. I sí, ja sé que per presumir s'ha de patir, però tampoc no cal instal·lar-se en el caos: és que les feines no es poden planificar millor i amb més sentit comú? Sóc la primera a entendre que les millores passen per acceptar els inconvenients transitoris. No sóc tan ingènua! Els entrebancs -valgui la redundància- no sempre es poden evitar, i les molèsties tampoc. És llastimós, però, haver de veure en la nostra processó diària fanals tan ben posats que gairebé demanen a crits que se'ls enduguin per davant (i que a la tercera sotragada acaben desapareixent d'allà on no haurien d'haver estat mai); o esquenes d'ase que, un cop acomplert el propòsit d'iniciar un munt de conductors distrets en les acrobàcies, són indultades o passades pel bisturí. Ai! I, mentrestant, pel camí, hem perdut alguns miralls que feien prou bé la seva feina en algunes cantonades difícils i els vianants ens anem jugant la pell per travessar les noves cruïlles de disseny (sense passos de vianants ratllats a l'esquena). Només són alguns "detalls". Ja ens hi anirem acostumant, però.. Això sí: a les sofertes "maresdecriaturaambcotxet" entre les quals em comptava fa pocs mesos se'ls ha fet més fàcil caminar per algunes voreres.

Si ens van més els jocs d'enginy sempre podem intentar entendre quina mena de malabars fa l'equip de govern quan embolica la troca fent veure el que no és parlant de pressupostos: però que encara no són prou grans per saber que abans s'atrapa a un mentider que a un coix?

Aquesta política de patacada i aparador on ens duu? Sort que sempre surt algú capaç de dir les coses pel seu nom i assumir-ne les conseqüències. M'agrada.
I, mentrestant, tenim l'amo de bòlit anant de "bolos" de precampanya, que aquí ja n'hi ha que li riuen les gràcies. Espero que no haguem perdut la carta de navegar amb tant d'afany de ser pertot: Qui molt abraça, poc estreny!

Ben mirat, potser sí que val més que me'n vagi a fer nonetes...

3 d’abril del 2010

Fer nonetes (1)

Fer nonetes? Sí... se suposa que hauria d'anar a fer nonetes. De fet, fa estona que podria ser-hi. Fins i tot, podria admetre que ja hauria de ser-hi ! Jo m'ho perdo! Però no tinc son. No: gens ni mica. No em ve de nou, però. I m'agrada que sigui així. A aquestes hores sóc ben feliç amb la meva soledat en la penombra de l'escriptori. Com a molt, de vegades m'acompanya la remor de fons d'un televisor que no veig ni miro. És una mena de lletania que no em distreu massa...
Si gosés, ara m'acompanyaria amb un gotet de bon whisky -he de confesar que alguna vegada ho faig- ummm! Quin moment! I les idees em flueixen com mai... Però ara les deixaré plantades! És un quart de dues de la matinada... I temo engrescar-me massa! Demà ja continuaré.
I la son, si cal, ja me la faré venir.

17 de març del 2010

Com que sóc responsable, faig vaga!

Sí, això mateix! Faig vaga perquè , com a ensenyant, sóc RESPONSABLE. No pas de tots els mals, desgràcies i fracassos de l'educació -com alguns volen fer creure-. N'estic tipa d'estar sempre sota sospita... Es veu que la presumpció d'innocència en molts casos no es dóna quan es parla de la feina que fem mestres i professors. Ni tan sols el Coseller ens l'aplica! Modestament, sí que sóc responsable dels meus errors o de la poca traça en la meva feina a l'aula i fora d'ella (que cada vegada n'hi ha més!). De fet, no em considero pas menys responsable que el conseller Maragall... Per més que, com ja ens té acostumats, tiri pilotes fora carregant les culpes sobre els qui sí coneixem de primera mà les "trinxeres" del món de l'ensenyament i hi suem, patim, lluitem i, fins i tot, gaudim cada dia. Al contrari, Sr. Maragall: si faig vaga és justament per sentit de la responsabilitat. Perquè, justament, crec que, com a ensenyant, però també com a mare, sóc culpable si quan les coses no es fan prou bé, em limito a mirar cap a l'altra banda i a entomar el que vingui sense exercir el meu dret legítim a dir-hi la meva.
Més enllà de protestar pels encerts i desencerts d'una nova llei d'educació (la LEC) que aporta canvis necessaris i oportunitats úniques -juntament, cal dir-ho, amb clarobscurs que caldria definir i matisar bé- el que em mou és la indignació per les maneres. Per la falta de respecte a l'hora de negociar, a l'hora d'explicar, a l'hora d'imposar i a l'hora de criticar-nos! Les paraules del nostre conseller al programa de Josep Cuní m'han acabat de refermar en el meu propòsit d'exercir el dret a vaga. No tinc dret a dir prou?

M. Àngels Vila Safont
17 de març de 2010

12 de març del 2010

Identitats? (Article publicat al bisetmanari Hora Nova 12/03/10)

"Qui perd els orígens, perd la identitat", deia (i diu) una cançó de Raimon que sempre m'ha agradat. Fa poc més d'un mes, Salvador Cardús en recordava justament aquestes mateixes paraules en una conferència que va fer a Figueres a propòsit de la identitat dels catalans dins d'un món "globalitzat". Si les reprenia, però, no era per fer-ne un estendard. Més aviat al contrari: deia que, si bé anys enrere n'hauria subscrit sense cap dubte el sentit i l'esperit, els anys de reflexió sociològica -diguem-ho així- li havien fet veure que, de fet, aquesta afirmació seria poc menys que una fal·làcia si no es puntualitza. S'ha demostrat que, històricament, el que ha fet perviure la nostra cultura i ha permès que superés obstacles ben diversos ha estat, justament, la capacitat d'aquest poble de mirar endavant i adaptar-se a els circumstàncies. Això no significa oblidar, no: l'oblit no duu enlloc. Ni és just, ni és constructiu, ni és, a la llarga, sa. És evident, però, que tenir memòria -que sí que cal- no implica haver de quedar-se ancorat, lamentant-se, mirant-se el melic o delectant-se en glòries passades... El tren passa i s'ha d'agafar quan toca, és clar. I cal anar canviant d'equipatge segons el moment si no volem desaprofitar el viatge. El trajecte és ple d'estacions. I a cada nova parada hi ha una part del passatge que es queda enrere i nous companys que se sumen per continuar l'itinerari. És un fet natural.
I si la capacitat d'aquesta nostra terra -de pas des de fa segles- d'acollir amb profit els passants i els que han vingut per quedar-s'hi és el que ens ha dut a ser com som, per què hauríem de canviar ara?
Curiosament, pocs dies després de la interessant conferència de Cardús que m'ha dut a fer-me aquestes reflexions, en un context ben diferent escoltava Miquel Àngel Essomba, director del centre Unesco de Catalunya. Les conclusions a què arribava en una sessió de formació de professorat sota el títol "L'educació intercultural en temps de crisi" coincidien amb les de Cardús en l'essència, si més no. La identitat s'ha d'entendre com un concepte dinàmic, canviant i amotllable.
Interessants i sàvies visions. El missatge que en trec jo és clar: cal mirar endavant! Malgrat l'aparent paradoxa que implica reconèixer que qui perd la identitat no és qui perd els orígens, sinó qui no és capaç d'assumir el porvenir. En resum: ni oblidar, ni ancorar-se en el passat...

Justament, ara m'adono que aquesta idea no desdiu gens -ans al contrari- del que jo ja comentava fa unes setmanes en aquestes mateixes pàgines sobre la inquietud i el dinamisme gairebé idiosincràtics dels figuerencs per adaptar-se als moments, les modes i les circumstàncies i saber-ne treure partit.

Ai, però... potser m'equivocava quan pensava que estàvem preparats per a superar els dies grisos i el tantsemenfotisme. Potser alguns ara pequen per excés en l'afany de situar Figueres en el mapa (o és que s'hi volen situar ells i prou?). És aquesta la identitat qu volem? O volem gent que es concentri més en casa nostra i en els nostres maldecaps quotidians?

Posats a repartir una mica, crec que no està de més recordar a tots el que formen part de la tripulació "renovada" que mena aquest vaixell municipal, que la nostra ciutat necessita gent que treballi aquí, des d'aquí i per aquí i que hi sigui quan toca... Prendre conyacs a la vora del foc en moments difícils no és precisament un exemple de responsabilitat; tampoc és recomanable fer campanya per BCN mentre la ciutat és de potes enlaire. Què voleu que us digui: a mi em fa el mateix efecte que aquelles persones que, quan fan endreça, aixequen la catifa i amb l'escombra hi amaguen la pols a sota!

Ah! Per cert, senyors, en una societat 2.0 no és tampoc admissible que la informació no arribi a l'hora en moments de dificultat. Hem quedat que cal anar endavant, no?


12 de març de 2010