A fer nonetes!

Fer nonetes? Sí... se suposa que hauria d'anar a fer nonetes. De fet, fa estona que podria ser-hi. Fins i tot, podria admetre que ja hauria de ser-hi ! Jo m'ho perdo! Però no tinc son. No: gens ni mica. No em ve de nou. I m'agrada que sigui així. A aquestes hores sóc ben feliç amb la meva soledat en la penombra de l'escriptori. Com a molt, de vegades m'acompanya la remor de fons d'un televisor que no veig ni miro. És una mena de lletania que no em distreu massa... Total: pel que s'hi ha de veure!
Si gosés, ara m'acompanyaria amb un gotet de bon whisky -he de confesar que alguna vegada ho faig (i no pas per oblidar-). Quin moment!
Les idees em flueixen com mai... Però ara les deixaré plantades! És un quart de dues de la matinada... I temo engrescar-me massa! Demà ja continuaré. I la son, si cal, ja me la faré venir... si us plau per força, que tal com estan les coses no és gens fàcil...

Encara que... sabeu què? Potser abans de deixar-me anar damunt el coixí encara us puc fer cinc cèntims del que estava barrinant.

Veureu: he descobert que no cal que em mogui gaire lluny de casa per trobar històries i situacions dignes de treure la son a qualsevol amb dos dits de seny... o d'assegurar el malson si arribem a aclucar els ulls. O, encara, i en el millor dels casos, de fer-nos viure i veure experiències prou surrealistes (dignes de la nostra fama d'entramuntanats).
Us en diré algunes que tenim ben a l'abast de la mà, d'històries per no dormir. I ja veureu: a Figueres ens en podem ben riure dels parcs temàtics, dels esports de risc i altres estratègies per fer pujar l'adrenalina. M'explicaré: podem aventurar-nos a fer gimcanes d'estar per casa circulant pels nostres carrers o, si ens van més els jocs de mans, les malabars o, fins i tot, els jocs d'enginy, podem escalfar-nos el cap intentant encaixar el trencaclosques de les finances municipals -sí és que n'hi ha, que els números canten!-.

En el cas que optem (i això d'optar és un dir) per "gaudir" de les obres municipals en qualsevol cruïlla cèntrica, ja podem encomanar-nos al cel: per als meus fills té una certa gràcia això d'anar a la recerca i captura de forats, rases, tanques, llambordes i esvorancs... però a mi, què voleu que us digui! A aquestes alçades qualsevol excés se'm posa malament i, sincerament, començo a estar més que tipa d'entrebancs. I sí, ja sé que per presumir s'ha de patir, però tampoc no cal instal·lar-se en el caos: és que les feines no es poden planificar millor i amb més sentit comú? Sóc la primera a entendre que les millores passen per acceptar els inconvenients transitoris. No sóc tan ingènua! Els entrebancs -valgui la redundància- no sempre es poden evitar, i les molèsties tampoc. És llastimós, però, haver de veure en la nostra processó diària fanals tan ben posats que gairebé demanen a crits que se'ls enduguin per davant (i que a la tercera sotragada acaben desapareixent d'allà on no haurien d'haver estat mai); o esquenes d'ase que, un cop acomplert el propòsit d'iniciar un munt de conductors distrets en les acrobàcies, són indultades o passades pel bisturí. Ai! I, mentrestant, pel camí, hem perdut alguns miralls que feien prou bé la seva feina en algunes cantonades difícils i els vianants ens anem jugant la pell per travessar les noves cruïlles de disseny (sense passos de vianants ratllats a l'esquena). Només són alguns "detalls". Ja ens hi anirem acostumant, però.. Això sí: a les sofertes "maresdecriaturaambcotxet" entre les quals em comptava fa pocs mesos se'ls ha fet més fàcil caminar per algunes voreres.

Si ens van més els jocs d'enginy sempre podem intentar entendre quina mena de malabars fa l'equip de govern quan embolica la troca fent veure el que no és parlant de pressupostos: però que encara no són prou grans per saber que abans s'atrapa a un mentider que a un coix?

Aquesta política de patacada i aparador on ens duu? Sort que sempre surt algú capaç de dir les coses pel seu nom i assumir-ne les conseqüències. M'agrada.
I, mentrestant, tenim l'amo de bòlit anant de "bolos" de precampanya, que aquí ja n'hi ha que li riuen les gràcies. Espero que no haguem perdut la carta de navegar amb tant d'afany de ser pertot: Qui molt abraça, poc estreny!

Ben mirat, potser sí que val més que me'n vagi a fer nonetes...