22 d’abril de 2010

No hi ha color!

Heu provat mai, en un esforç d'imaginació, de traslladar-vos a unes circumstàncies diferents de les que us atrapen? Segur que sí. Avui jo ho he fet: he intentat imaginar-me sense color. Incolora, transparent, indefinida... i voltada de gent com jo, tan incolora, transparent i indefinida com jo. Que trist! I que gris! I tots plegats condemnats. Condemnats a viure en una ciutat monocolor... Quin paisatge tan avorrit i desolat!
Ho he intentat. Però no me n'he sortit. M'és impossible imaginar-me així: sense idees amb què identificar-me o sobre les quals discutir; sense possibilitat de dubtar a l'hora de triar un color; sense colors pels quals poder vibrar o que em facin sentir; sense alternatives, discrepàncies, debat, diversitat... sense suc ni bruc.
I és que fer aquest petit esforç d'imaginació m'ha convençut que, malgrat la incomoditat que ens sol provocar la diversitat de colors, idees i sentiments, un món monocromàtic seria avorridíssim, poc productiu i gens motivador. És clar que tenir al davant una paleta ben variada ens complica la tria, però no em negareu que ens dóna molt més joc, més possibilitats de combinació, més matisos i més vida!
La gràcia de tot plegat es troba a saber-los mesclar amb prou encert per tal que els uns no anul·lin definitivament els altres i a evitar que la poca traça no ens condemni definitivament al gris.
Quina feinada trobar els matisos adequats en cada moment i circumstància! Però que infinites les possibilitats! I que estimulant tot el procés...
Definitivament: no vull el gris. Em quedo amb els meus colors i amb els seus múltiples i vius matisos (disposats a canviar, si cal). No hi ha color!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?