10 de juliol del 2017

10 de juliol




10. Un número rodó. Dos dígits. Una dècada. Dos lustres.  Cent vint mesos. Dues mans, ara sí, ben plenes.
Deu anys fa ja que la meva Jana va creixent. Com creixen els reptes i els neguits... Llei de vida.
I què voleu que us digui: la meva Jana no és un deu;  no és perfecta, i Déu me’n guard! Però ens omple la casa amb xerroles, cants  i rialles, o amb algun rampell o rebequeria, si s’escau, que, de caràcter, no n’hi falta! I acumula deu primaveres plenes d’aprenentatges, realitats i promeses.
La Jana és curiosa, una mica trapassera, a estones rebel i sempre caparruda, per bé i per mal. Però, per sobre de tot, és la germana sempre atenta, incapaç d’estar més de cinc minuts enfadada amb el seu Roger; i la nena que es deleix per ajudar; la nineta dels ulls del pare (per no contradir el tòpic); la néta que gaudeix de la conversa dels avis i que no pot viure sense fer-los partícips dels seus delits i peripècies.
La Jana no para mai quieta. Barrina, projecta, xerra i protesta. I ens fa companyia.
La Jana va néixer fa deu anys. Prop de casa i en les millors mans, la meva nineta, petitona com era, es va afanyar a sortir i a esbatanar els ulls per veure món. Eren les deu i set del matí d’un dimarts fresc de juliol: el deu del set del 2007.  Fa quatre dies... I avui, aquella nena és una noieta que mai no en té prou de pàgines per llegir i d’històries per explicar, que tot el dia corre amb algun llibre a les mans i  no es perd mai detall del que passa al seu voltant; prou sap que, per aprendre, cal estar sempre atent!
I ja la tenim camí de fer-se una doneta, amb ganes de créixer i que el temps corri més ràpid del que toca. Jana: no tinguis pressa, no, que tot arriba... Gaudeix del que tens i de la sort de tenir-ho;  no perdis mai temps anhelant el que no pots abastar, o lamentant el que no arriba, però no deixis mai de tenir somnis per conquerir. Continua trepitjant ferm com ara per poder aprendre a volar quan toqui. I no tinguis pressa. Continua estimant i fent-te estimar sent, simplement, com ets tu.  

Per molts anys, Jana! 

2 de juliol del 2017

15 anys.

Quinze anys! Quatre dies. Te'ns fas gran. I vols i dols... Aquell nadó tan poqueta cosa és ara un homenet ferm i ben plantat: tu, Roger.  Ja fa temps que saps prou que el pare i la mare no som perfectes, ni els més guapos, ni els millors; fa temps que has après a tenir criteri, a fer-te valer, a ser tu sense deixar-te seduir pels falsos ídols. Ja saps que els reis som els pares, que res no és de franc, que s'ha de lluitar pels somnis, i que el respecte dels altres ens l'hem de guanyar. Però encara ens escoltes i, de tant en tant, ens agraeixes els consells. Som pesats, sí. Llei de vida: als pares ens toca acceptar aquest rol; no podem ser, simplement, els vostres amics... I ens toca posar límits, aconsellar, ajudar-vos perquè amb les vostres ales sigueu capaços de volar quan sigui l'hora. No és fàcil: tu estàs ara en aquella etapa meravellosa en què sembla que toca rebel·lar-se contra tot; l'autoritat fa nosa, els consells importunen, els adults som molestos... res de nou: ser adolescent és això. Aprendre a a fer-se grans, encara que faci mal. Però tu no ets un rebel sense causa: tenim tanta sort de tenir un fill com tu! I no em puc estar de dir-t'ho una vegada més. Encara que avui vaig tard: de segur que t'esperaves les meves quatre paraules de cada aniversari sota el coixí al llevar-te. No hi he estat a temps, però te les devia. De fet, ja saps què penso. Encara que a vegades em costi de dir-t'ho o que et costi encara més a tu escoltar-ho. Perquè ara toca fer-te una mica l'esquerp i fer veure que no et calen les abraçades de la mare. Ai, aquests quinze anys que tot just estrenes! Segur que els sabràs viure intensament. Encara que a nosaltres ens costi una mica veure que et vas fent cada vegada més autònom i autosuficient. Estic orgullosa de com ets. Segur que hi ha detalls per polir, però la matèria de què estàs fet és meravellosa: un cor generós, ganes d'aprendre, sentit de la lleialtat i de la responsabilitat, un amor sense límits cap a la teva germana, admiració i respecte sincer pels teus avis... i molts altres ingredients que em deixo, que la llista és llarga. Sobretot m'agrada saber que tens els peus ben plantats a terra. D'entrada, la millor garantia perquè puguis aprendre a volar ben alt. 

Gaudeix dels teus quinze! Per molts anys, Roger!