31 de desembre del 2009

Voler i doler

Vivim en una societat amb tics d'adolescent malcriat. Volem i dolem. Volem canviar coses, però som incapaços de renúncies. Volem adaptar-nos als nous temps: ser oberts, laics, moderns, europeus... però encara hi ha qui posa el crit al cel quan algú gosa criticar argumentadament una de les tradicions més bàrbares: gaudir de "l'art" de maltractar toros amb aires de pinxo. També són legió els qui s'indignen quan algú gosa insinuar que la nostra "immaculada" -per allò d'intocable?- Constitució requeriria com a mínim una mà de pintura, a l'espera d'altres reformes... Quin país! Volem una societat 2.0, però no tenim les eines ni les infraestructures addients. Volem un nou calendari escolar, més racional, però sense renunciar a les festivitats religioses -sovint poc més que reminiscències d'altres temps- i oblidem on som i d'on venim sense tenir prou clar on volem anar a parar ni el camí que hem de seguir... On és la racionalitat pròpia, se suposa, de la maduresa? Enlloc, òbviament. És clar que emmirallar-nos en els altres està bé i és, fins i tot, sa i recomanable. Sempre que no pretenguem ser com ells a qualsevol preu i passant per alt la nostra pròpia idiosincràsia, és clar.
En aquest context i a hores d'ara, que cal replantejar el calendari escolar és un fet obvi. No per això ha de ser fàcil: defensar el contrari no duu enlloc, però aquesta mena de canvis no es poden produir unidireccionalment perquè impliquen directament o indirecta massa elements de la societat. No es poden fer les coses de manera frívola i sense tenir en compte tot l'enrenou que ens ve a sobre! Em fa l'efecte que alguns volen començar la casa per la teulada i s'obliden dels fonaments... Que vagi alerta el senyor Maragall: a veure si tot plegat no el durà a repetir la història de El vestit nou de l'emperador amb ell de protagonista! La sabeu, oi?

23 de desembre del 2009

Vells nous propòsits

Tot just acabem de constatar amb una barreja de consternació i sorpresa que l'any ja se'ns acaba altra vegada... I sembla que era ahir! És clar que la distracció no té gaire mèrit aquest desembre mandrós que ens ha dut la fred tard i de cop. Abans ens han picat l'ullet les lluentors d'urgència dispendiosa del Nadal imminent que no pas els tremolors de desembre congelat. Per això ens ha sobtat més encara descobrir que se'ns està acabant el calendari i ja no tenim temps per acomplir els propòsits que ens havíem fet. D'acord: potser vam ser massa pretensiosos, o no vam saber calcular prou, o bé les circumstàncies no ens hi han ajudat; tant se val si hi ha excusa o no...

El cas és que ja hi tornem a ser! I no me'n puc estar de caure en la temptació llaminera de plantejar-me altra vegada propòsits d'any nou i, fins i tot, d'imaginar-me que tots els nostres desitjos, aquest cop sí, s'acompliran.
Gaudir d'unes BONES FESTES i esperar amb il·lusió renovada un INICI D'ANY PROPICI pot ser el primer pas...

BON NADAL!

M. Àngels

18 de desembre del 2009

Fum, fum, fum? (Article publicat al bisetmanari Hora Nova el 18 de desembre de 2009)

Com molts altres ciutadans i ciutadanes atrafegats pel dia a dia o, simplement, despistats de mena, acabo de constatar amb una barreja de consternació i sorpresa que l'any ja se'ns acaba altra vegada... I sembla que era ahir! És clar que la distracció no té gaire mèrit aquest desembre mandrós que ens ha dut la fred tard i de cop. Abans ens han picat l'ullet les lluentors d'urgència dispendiosa del Nadal imminent que no pas els tremolors de desembre congelat. Ja fa dies que des de carrers, balcons i aparadors tota mena d'ornaments de gust, sovint, ben dubtós -deixeu-m'ho dir- ens recorden que és època de desenfre consumista. La fred, en canvi, es feia l'orni encara no fa vuit dies i impedia als més presumits lluir els abrigalls de temporada. Per això ens ha sobtat més encara descobrir que se'ns està acabant el calendari i ja no tenim temps per acomplir els propòsits que ens havíem fet. D'acord: potser vam ser massa pretensiosos, o no vam saber calcular prou, o bé les circumstàncies no ens hi han ajudat; tan se val si hi ha excusa o no... El cas és que ja hi tornem a ser! I no me'n puc estar de caure en la temptació llaminera de tornar a plantejar-me propòsits d'any nou i, fins i tot, d'imaginar-me que els desitjos s'acompliran.
Me'n guardaré prou d'atuir-vos amb els més íntims... però sí que m'agradaria fer-vos cinc cèntims dels que m'agradaria veure realitzats a la meva ciutat.
Una prèvia: per bé o per mal, al desembre ens urgeix la necessitat irreprimible de fer balanç. I en els clarobscurs del nostre panorama municipal destaquen, d'una banda, les obres constants, que insistents i emprenyadores, ens han atacat per tots els flancs i ens continuen posant a prova la paciència. Temps tindrem de fer-ne balanç quan la ciutat estigui -no perdem l'esperança!- més endreçada; mentrestant: paciència. D'altra banda, tenim la diversitat d'actes i estímuls que han acompanyat la capitalitat de la cultura catalana (CCC'09), que justament es clou ara amb un regust prou positiu.
Sortosament, al final sempre s'imposa la voluntat de mirar endavant. Voleu saber què m'agradaria, com a fiquerenca, que ens portessin els Reis? Una ciutat neta i ordenada on la cultura i l'educació fossin els eixos de la convivència, els fonaments de la cohesió social i els motors del progrés. Uf! No m'hi poso per poc, oi? Però bé, ja hem convingut abans que els propòsits a vegades són molt pretensiosos... i suposo que estarem d'acord també que somniar no té preu. Per això em permeto el luxe de fer, no una carta als Reis d'Orient -de fet, ja fa massa anys que no hi crec!-, sinó una petició als qui ens manen perquè administrin els béns públics amb sentit comú, responsabilitat i efectivitat: que ens donin bon exemple, per què ens entenguem.
Fóra bo, doncs, que es deixessin de despeses d'aparador i que invertissin en el futur a partir d'allò que ha començat a funcionar en el present..(diguem-ne "cultura"?) i sense oblidar allò que caldria millorar si volem una ciutat amb esperança de progressar de veritat:l'educació. Ah! També seria un detall que la guàrdia urbana hi fos quan se la necessita.
Si ens hi posem tots plegats, podem aconseguir molt més cortines de fum. Fum, fum, fum!


M. Àngels Vila Safont