Els darrers metres fan pujada

Alguns alumnes (poc feiners, despistats, bohemis o bon vivants.... ) es van adonant, amb esglai, que ja són a les escorrialles del curs; sobtadament inicien una cursa desenfrenada per arribar a la meta de l’aprovat o per estirar unes notes massa migrades.  D’altres, que s’hi han fet més, estan tirant ja de la reserva perquè se’ls va acabant, lògicament, el combustible. A tots plegats els darrers metres de la cursa se’ls fan costeruts, mooolt costeruts. N’hi haurà que perdran definitivament l’alè i es donaran per vençuts abans de la meta sense haver fet un darrer intent (per agònic que sigui!); alguns altres encara podran fer l’esprint necessari per no quedar fora de la competició i s’asseguraran el passi a la propera “eliminatòria”.  Però, continuant amb el termes esportius, els que em causen més estupefacció són aquells que no han entrenat en tot l’any però que diuen, ben convençuts, que aquest mes de juny correran una marató... i la guanyaran! No sóc ningú per dir-los que no ho intentin, però quan treguin el fetge per la boca en l’agosarat intent o quan els vegi afrontar l’esprint caminant xino-xano, em costarà molt estar-me’n de dir: “d’on no n’hi ha, no en pot rajar”.

A la vida calen constància, esforç, voluntat i il·lusió per reeixir en el que fem. Deixar-se portar no sol dur gaire enlloc. Enhorabona als que ho han entès així i perseveren en el que fan.

DUES SETMANES: "Show must go on!"

Ara sí: hem donat el tret de sortida oficial a la campanya. Però seria demagògic defensar que la campanya dura 15 dies... L'"espectacle" fa mesos que dura, i encara ha de continuar...

Vivim en una voràgine. Ara, simplement, el compte enrere s’accelera: hem superat la precampanya (gairebé eterna), hem encetat la campanya (per sort, limitada)  i, després d’una jornada de reflexió poc més que virtual (innecessària?), esperarem resultats.

 Ni temps tenim d’adonar-nos del vertigen on ens trobem abocats siusplau per força. El millor de tot plegat és que, per bé o per mal, aviat s’acabarà tot.  Ara no hi ha marxa enrere: com en un matx futbolístic, cadascú ha triat la seva estratègia, però mai no sabem amb què ens pot sorprendre l’adversari; ni aquell de qui coneixem les febleses, ni, menys encara, aquell que s’ha afegit a la competició a darrera hora.

Qui més qui menys ha anat mostrant les seves cartes, vanant-se, potser, d’algun mèrit que no correspon (la política no és el pòquer, però és de tots sabut  que, tot sovint s'escapen  fanfarronades -"farols”-). 

En molts casos, hi ha il·lusió per fer coses, per participar a la vida de la ciutat i per tenir-hi veu. Hi ha bones intencions, projectes i estrègies diverses, però en aquesta cursa crec, humilment, que no hi guanya mai ningú. Si més no, no hi guanya ningú si no aconseguim fer els ciutadans partícips de la gestió i l’organització de la ciutat. Els ciutadans han de tenir veu i vot i les portes de l’Ajuntament obertes.

Em miro el grup del qual formo part i constato que, més enllà de la confiança que la gent dipositi en nosaltres, és indubtable que els lligams entre nosaltres –alguns de fa una colla d’anys, d’altres creats de poc-  es mantindran;  i que seran fructífers, generadors de nous projectes, de més batalles, de realitats i de feina feta. La bona sintonia del grup no depèn del photoshop (que no n’hi ha) ni de l’atrezzo: és sentida i viscuda. El millor de tot aquest teatre electoral amb traca final és que la cohesió que intuïa en el grup que hem format guiats per en Pere s’ha confirmat i que l’esperit d’equip i el feeling són reals. Tots fem un mateix camí, amb rumb clar i pas ferm. La feina col·laborativa és una realitat i el lideratge està més que consolidat. Diuen que un líder és algú capaç de fer aflorar el millor dels que l’envolten, de crear les condicions perquè aquells siguin capaços de treure partit al seu talent, en definitiva: un bon estratega, prou humil per acceptar que en moltes coses n’hi ha que són millors que ell. Algú que aclapari els altres no pot ser un bon líder. Aquesta és la grandesa: ser bo i, sobretot, voler que els altres també ho siguin i, si pot ser, fer-los sentir millors encara. Esperonar amb l’exemple, saber acceptar la crítica i escoltar, amatent, el consell.

 Els mítics "Carros de foc" de Vangelis poden ser una bona banda sonora per a aquesta cursa...