Ara sí: hem donat el tret de sortida oficial a la
campanya. Però seria demagògic defensar que la campanya dura 15 dies... L'"espectacle" fa mesos que dura, i encara ha de continuar...
Vivim en una voràgine. Ara,
simplement, el compte enrere s’accelera: hem superat la precampanya (gairebé
eterna), hem encetat la campanya (per sort, limitada) i, després d’una jornada de reflexió poc més
que virtual (innecessària?), esperarem resultats.
Ni temps tenim d’adonar-nos del
vertigen on ens trobem abocats siusplau per força. El millor de tot plegat és
que, per bé o per mal, aviat s’acabarà tot. Ara no hi ha marxa enrere: com en un matx futbolístic, cadascú ha triat
la seva estratègia, però mai no sabem amb què ens pot sorprendre l’adversari;
ni aquell de qui coneixem les febleses, ni, menys encara, aquell que s’ha
afegit a la competició a darrera hora.
Qui més qui menys ha anat mostrant les seves
cartes, vanant-se, potser, d’algun mèrit que no correspon (la política no és el
pòquer, però és de tots sabut que, tot sovint s'escapen fanfarronades -"farols”-).
En molts casos, hi ha il·lusió per fer
coses, per participar a la vida de la ciutat i per tenir-hi veu. Hi ha bones
intencions, projectes i estrègies diverses, però en aquesta cursa crec,
humilment, que no hi guanya mai ningú. Si més no, no hi guanya ningú si no
aconseguim fer els ciutadans partícips de la gestió i l’organització de la
ciutat. Els ciutadans han de tenir veu i vot i les portes de l’Ajuntament
obertes.
Em miro el grup del qual formo part i constato
que, més enllà de la confiança que la gent dipositi en nosaltres, és indubtable
que els lligams entre nosaltres –alguns de fa una colla d’anys, d’altres creats
de poc- es mantindran; i que seran fructífers, generadors de nous
projectes, de més batalles, de realitats i de feina feta. La bona sintonia del
grup no depèn del photoshop (que no n’hi
ha) ni de l’atrezzo: és sentida i
viscuda. El millor de tot aquest teatre electoral amb traca final és que la
cohesió que intuïa en el grup que hem format guiats per en Pere s’ha confirmat
i que l’esperit d’equip i el feeling
són reals. Tots fem un mateix camí, amb rumb clar i pas ferm. La feina
col·laborativa és una realitat i el lideratge està més que consolidat. Diuen
que un líder és algú capaç de fer aflorar el millor dels que l’envolten, de
crear les condicions perquè aquells siguin capaços de treure partit al seu
talent, en definitiva: un bon estratega, prou humil per acceptar que en moltes
coses n’hi ha que són millors que ell. Algú que aclapari els altres no pot ser
un bon líder. Aquesta és la grandesa: ser bo i, sobretot, voler que els altres
també ho siguin i, si pot ser, fer-los sentir millors encara. Esperonar amb l’exemple,
saber acceptar la crítica i escoltar, amatent, el consell.
Els mítics "Carros de foc" de Vangelis poden ser una bona banda sonora per a aquesta cursa...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada