14 de novembre del 2012

Cinisme o cara dura?

Cinisme o cara dura? El "senyor" Guindos dient que les mesures que apliquen són les úniques vàlides per sortir de la crisi... És clar: retallar per dalt i fer que contribueixin més els que més tenen o perseguir de veritat el frau i els abusos dels de sempre seria "inconvenient", no? I que consti que, de frau, de picaresca i d'engany n'hi ha en tots els sectors i a tots nivells. Però sempre som allà mateix: perseguint la classe treballadora i fent-la sentir culpable de tot els excessos.
I els que ens manen ara en fan prou de dir, aquí i allà, que la culpa de tot és dels que hi havia abans. Com si això els donés butlla i els eximís de complir amb el seu dret de treballar per TOTS els ciutadans, però especialment per als més necessitats. No n'hi ha prou amb esgrimir arguments com la "bona fe" (que, d'altra banda, és impossible de mesurar objectivament) o el de "ja ho vam trobar així"... Què volen: continuar així quatre anys més escudant-se en què ells no hi eren?
Cal retallar, i tant! Però potser hi ha altres criteris humanament més defensables i amb resultats més profitosos per al conjunt de la societat...

5 de novembre del 2012

Les meves raons

Trobar raons per fer via cap a les urnes el 25N no és fàcil si deixem de banda la legítima -més que legítima i abolutament lógica- febrada sobiranista, independentista, interdependentista o com sigui que vulguem dir-li... Més enllà de les ganes de reivindicar-nos d'una manera o altra com a un poble que clama per ser tractat amb respecte i dignitat, poca cosa més hi ha que pugui trencar la tendència a l'apatia i a la desafecció dels ciutadans. Siguem sincers: la necessitat òbvia d'ajustar despeses i d'adaptar-se per fer front als estralls de la crisi ha servit per justificar retallades bàrbares i polítiques d'austeritat "selectiva" que sempre posen el dit a la llaga dels mateixos sectors socials: la classe treballadora i els més desafavorits.
 
Si partim de la base que la política catalana sempre s'ha mogut equilibradament entorn de dos eixos: el, diguem-ne, nacionalista, i el social, és prou obvi que aquesta vegada el tsunami del dret a decidir s'ho emporta tot per davant i emmascara la trista realitat d'una societat on la justícia social cada vegada és més inexistent i la privatització dels serveis bàsics esdevé gairebé un objectiu paradigmàtic.
 
Ho sento, però a mi no em convencen els "canvis de paradigma" del govern "dels millors", ni els seus punts de mira a l'hora d'aplicar i justificar retallades. Què ens proposen per a un futur immediat? Polítiques de dretes que tendeixen a ampliar les injustícies i a privar que es parli de la realitat que palpem cada dia els que treballem amb material humà altament sensible a les escoles, sanitat, serveis socials...
 
No tenim un bon sistema: les corrupteles, ànsies de poder -i de no deixar anar la cadira-, de sortir a la foto -encara que aquesta surti moguda- i de dir-hi la seva -toqui o no- de massa polítics ens fan venir basques i generen rebuig. Però, malgrat tot, tenim la potestat de triar qui ens representa i d'exigir-li que compleixi.
Si ens quedem a casa o triem la papereta a la lleugera, fent només cas al que ens dicten les vísceres i obviant la raó, tanquem portes a construir un projecte de país on capiguem tots.
 
Jo aniré a votar. Em resisteixo a donar-me per vençuda...

4 de novembre del 2012

Campanya? Quina mandraaaa

Uf! Quina mandraaaa!!! Més d'un (i més d'una, òbviament) deu pensar això a les portes d'una altra campanya electoral.Què ens volen vendre ara? Qui la dirà més grossa? A quin partit són més incoherents? Hi ha algú que no faci volar coloms? Però que no estem sempre en campanya? 
Sempre ens podem entretenir buscant les diferències... No, no serien tantes...
És clar que aquesta vegada una bona colla de manaires d'aquí i d'allà, de pretendents a seure prop del poder i de mitjans de comunicació de tots colors s'entesten a voler-nos fer creure que tot serà diferent, que aquesta serà la definitiva...
I mentrestant, alhora que ens perdem en  fal·làcies del que pot ser o no ser i del que ha de ser -o no-, passen els dies i continuem enfonsant-nos en les nostres misèries de cada dia.
I jo, que sóc catalana, però que, per sobre de tot sóc mare i treballadora, pateixo pel meu país: perquè no se'ns trepitgin els drets, la memòria ni l'identitat... Però pateixo tant o més perquè els recursos migrats que tenim es reparteixin amb sentit comú i amb prioritats raonables i perquè les polítiques de dretes que justifiquen les retallades més enllà d'on seria també raonable no em deixin un país amb un porvenir més magre, orfe de cultura i d'educació, sense salut, sense oportunitats... I embafat de quimeres que no li treuen la gana ni els maldecaps, ni els dolors de cada dia.
Ara més que mai cal posar l'accent en les polítiques socials, en els valors de l'esquerra. I posar ordre, normes i control en aquest món de corrupteles que de tant que ens afecta, ens desafecta.
Al final, la feina sempre la fan els de baix de tot, els que toquen de peus a terra, s'arremanguen i s'embruten les mans en el fang de la vida; els que viuen i veuen el pa que s'hi dóna; els que parlen i escolten i saben el valor del diàleg.