Amics

Fa temps reflexionava sobre el fet que a la vida, per poc normals que siguem, sovint estem envoltats de gent: coneguts, col·legues, veïns, amics, parents i saludats. Això no treu que ens puguem sentir sols. O que n'estiguem realment: sols enmig de la multitud o ben agombolats malgrat l'aparença de soledat. I amb totes les variants possibles entremig. Amb anades i vingudes segons el moment vital que ens empari.

D'aquests companys de vida, alguns hi són sempre, sense solució de continuïtat, però gairebé imperceptibles: discrets, silents, com un so de fons o un paisatge conegut. Hi són i prou. I surten de la nostra vida discretament, sense un adeu o un dol, sense fer cap mena de remor. Tanmateix, paradoxalment, quan prenem consciència de la seva partença definitiva, sentim una fiblada al cor, atiada per l'absurda sensació de culpa per no haver-ho sabut quan tocava -com si hi hagués un moment per saber aquestes coses-. 

N'hi ha d'altres que hi són intermitentment, de manera més o menys episòdica i més o menys intensa. Però sovint tampoc no som conscients de quan entren i quan surten de la nostra existència perquè el tràfec en què vivim ens té prou entretinguts. Així que vivim amb naturalitat aquesta presència sincopada.

També hi ha aquells que se'ns instal·len a la vida només per una temporada i amb data de caducitat. Que ja sabem que hi són circumstancialment i que deixaran de ser-hi. I, amb tot, els incorporem plenament i els gaudim o els patim, els estimem o els odiem i els vivim intensament.

I encara ens queden aquelles presències que hi són sempre, malgrat la llunyania física o cronològica. Els amics de veritat, que es compten -o això diuen- amb els dits d'una mà i que entren a la nostra vida de la manera més insospitada: poden fer-ho subtilment o fer-hi una entrada triomfal; venir de lluny o de prop; d'anys o de mesos... I poden estar anys latents. Perquè no els calen escarafalls, ni promeses o confessions, ni converses diàries, ni festes ni homenatges. Simplement, hi són. I els gaudim. A voltes, discretament; a voltes, apassionadament.

I pensava tot això mentre recordava que tinc una cita pendent amb amigues de l'adolescència que no acaba de trobar forat a l'agenda. Però que arribarà. Segur. I farem com si ens haguéssim vist el dia abans.

Coll de Lli

El trepig ferm de les botes empolsegades sobre el camí assedegat els duia cap a la frontera. El dia era radiant i sec, sense un bri d’aire que amanyagués els caminants. Havien sortit ben d'hora, lleugers d'equipatge, però carregats de voluntat. El terreny pedregós de perfil poc amable i el sol insolent de finals de juny no feien fàcil la travessa. Tanmateix, s'havien fet el propòsit de resseguir els passos perduts dels besavis dècades enrere. I, tot i que, il·lusos, pensaven que es podien fer càrrec del dolor dels que fugien i que podien fer-se seu el desencís dels desterrats, la seva vida regalada els allunyava de la realitat viscuda pels avantpassats derrotats. Aquells havien hagut de fugir sense mirar enrere, traginant quatre estris arreplegats a correcuita abans no els encalcessin els nacionals. Caminaven d’esma, amb pas ferm, però sense un horitzó definit ni el repte de cap meta clara ni cap esperança definida. Fugien. Derrotats. Enfilaven els passos caminant a la deriva enmig d’una multitud grisa i sense voluntat que arrossegava els peus adolorits pels camins pedregosos. Aquells camins que es veien condemnats a ser paisatge i testimoni de tants dolors anònims… Marxaven sense destí, engolits per la densitat d’aquell silenci polsós i endolat que sempre més durien a l’ànima. I a cada passa anaven abandonant un bri del que havien estat i s’anaven desfullant i marcint en la incertesa del que els esperava a l’altra banda d’aquella frontera difusa, però aviat tangible, enllà del coll de Lli. 

Ben mirat, els caminants acomodats d’ara s’adonaven que intentar posar-se al lloc del que fugiren despullats de dignitat el febrer del trenta-nou era gairebé ofensiu…

Joanjo Bosk, "Cançó per Elna"

Pare

Que difícil és trobar les paraules 

mentre els teus ulls porucs es fan nit fosca 

i  la proximitat és un abim

entre el teu jo perdut i el meu jo fos…

En la frontera que transites, pare,

entre el ser i el no-ser, enmig de l'ombra

d'un boirós, incert i trist avenir,

soc incapaç d'encertar prou els mots.

De primer van ser uns mots breus...

De primer van ser uns mots breus, un missatge escrit d’un desconegut. Només tres paraules soltes. Un desig amable i concís d’un col·lega potser tímid. I a aquells mots els van seguir més paraules. Paraules boniques, directes i planeres, d’un trobador amant del trobar lleu. I cada dia van ser més les paraules que s’enfilaven i es trenaven entre l’un i l’altra.
Després ella va descobrir-li la veu: una veu suau que li va fer bategar més fort el cor al primer so. Una veu que amanyagava amb aquelles esses arrossegades i sensuals, de to tebi i dolçor sempiterna. I ella aclucava els ulls i li veia la veu.
I al final van ser aquells ulls negres de claredat infinita que li donaven alè i li robaven cada dia paraules i cada nit, somnis.

Desig

  En el present continu del desig 

viurem entre les aigües poc profundes

enllà dels límits entre el ser i el no-ser.

I omplirem copes d’anhels i de vi,

amarats d'instants que ens cremen i fugen

i de totes les promeses que ens fem.

La veu

 Em vaig enamorar d'una veu. D'una manera impulsiva i inconscient -hi ha cap altra manera d'enamorar-se?- em vaig enamorar d'aquelles esses sedoses I imperfectes que m'amanyagaven els sentits. I en vaig tenir prou amb la primera vegada. Una veu. Aquella veu.  La veu. 

Subtilment captivada pel timbre i per la tonada ni tan sols vaig posar atenció al missatge que contenia. Em va semblar que em fonia, com si parlés només per a mi tota l'eternitat plena de promeses en un xiuxiueig  a cau d'orella. Vaig aclucar els ulls i en vaig sentir tan sols, com dues baules perdudes, les darreres paraules: “Bon viatge!”.

El comandant acabava de donar-nos la benvinguda a un llarg vol transoceànic que vaig emprendre immersa en un somni.

L'home de la terminal

L'home gris vestit de gris ha baixat per la rampa sense maleta i m'ha atrapat en el seu èxtasi solitari.
Avança gairebé levitant. Sembla que els peus no li toquin a terra, en un avançar fluïd i sedós, gairebé ingràvid. Va sol. Lent. Passa lliscant, impàvid i calmós enmig del vaivé frenètic dels viatgers que inunden la terminal 1. Deixa anar els peus de manera compassada, clavant la punta a  terra en un trepig, malgrat tot, lleuger i gràcil.  I avança indolent entre un trànsit atrafegat que li sembla aliè, que no va de cap manera amb ell. I se'n va.
S'allunya amb el seu halo de misteri deixant enrere els passos perduts…

Mirada (Ficcions)

Un dia vaig sentir una història que vaig voler fer meva. Anava distreta mirant per la finestra en un tren que no anava a l'hora, ple de desconeguts i de converses interferides. 

En una parada fosca d'una estació poc concorreguda van pujar elles. Un parell d'amigues que es feien confidències, enriolades i còmplices, i que van seure davant meu. Les vaig mirar. No em van ni veure. I vaig enfonsar-me en les pàgines d'aquells relats de Monzó que rellegia per tercera vegada en poc temps, captivada per la seva força. 

Una parlava depressa, espitosa, amb els ulls encesos... L'altra li responia amb poc més que monosíl·labs i els ulls esbatanats. Amb un punt d'enveja, potser. No se'n sabia avenir que l'amiga prudent i assenyada li parlés tan apassionadament d'un encontre amb un quasi desconegut amb qui tot just havia compartit una parell de copes i algunes converses de WhatsApp. Però era evident que aquells ulls foscos de mirada clara li havien xuclat els sentits i li havien encès l'ànima. L'amiga li'n va ensenyar una foto. Començava a entendre-ho una mica més. Una mirada que abraçava i que prometia un mar de tendresa. I la va envejar de veritat. I jo, que les mirava de reüll i les escoltava fent el desentès, encara més. I vaig voler robar-li la història...

Lluís Llach, "La poesia dels teus ulls"