27 de novembre del 2017

Portes


Aquests dies de ventades m'ha vingut la falera de fixar-me en les portes. Potser perquè, a poc que et descuidis, has de córrer per evitar que petin! O perquè la fred que estrenem m'ha fet adonar que darrere de les portes dels armaris hi ha un munt de roba malendreçada que aquesta tardor estranya no m'ha llegut encara de posar a lloc. Portes i armaris: una bona metàfora de la vida!

Estareu amb mi que la vida és un continu anar obrint i tancant portes. I anar passant per aquelles que et franquegen el pas i topant amb les que se't clouen. A vegades les traspassem sense mirar-nos-hi gaire; ens pot la curiositat o bé anem prou segurs del que ens espera a l'altra banda. I, amb tot, més d'una vegada ens penedim d'haver-ne obert alguna. Llavors, en aquests casos, només podem mirar de tancar-les, si és que no hi ha un corrent d'aire que empeny en contra dels nostres desitjos.

Hi ha moments en què cal cloure definitivament portes. Hem d'ajustar bé les que no ens duen enlloc. Potser només cal esperar a trucar-hi en moments més propicis. Si no és així, no ens ha de recar gens tancar-les amb pany i clau, llençar la clau ben lluny i mirar d'oblidar que existeixen.
Altres vegades només ens cal ajustar-les una mica i esperar que passi el mal temps i la tempesta afluixi per poder tornar-les a obrir quan l'aire sigui nou. Sempre cal ventilar les estances, oi?

Com que la nostra vida és feta d'episodis que se succeeixen, s'encavallen, s'enllacen i es repeteixen, en qualsevol cas, sempre cal estar amatents a deixar que circuli l'aire, que els passadissos no siguin massa estrets i que hi hagi sortides a punt. Sense que calgui fer ús de les d'emergència.

Se m'ha fet tard, però us faré una confessió: a mi, les portes dels armaris m'agraden sempre ben closes, però, les del viure, procuro que no n'estiguin massa; només el just per anar fent camí sense encaparrar-m'hi en excés. I per deixar que passi l'aire.

Txarango, "Obriu les portes"




6 de novembre del 2017

Ventada

Avui, que bufa la tramuntana amb afany, voldria fer net. Fa dies que hi penso. Tant de bo el buf insistent fos capaç de fer cap i arreu! Però no: com la vida mateixa, la tramuntana té clarobscurs: s'alça decidida i sense mesura per escombrar cels i carrers mentre arremolina la brossa en racons on senyoreja el caos. Té aquest do: ens pinta cels de llums i flaires impossibles i perfila fins les ombres més tènues, però ens desmanega carrers, terrats, horts, brancam... ànimes.
Dies així la mainada va esvalotada. Tots plegats ens hiperactivem en menor o major mesura i el frenesí ens fa companyia. Correm abrandats sense fixar-nos-hi massa i ens encomanem de l'aire electritzat. Espitosos, posem la directa sense parar esment en cap on ens duu l'embat. Ens embriaguem, amb recança o sense, i vivim l'instant, mal que ens dugui per un camí errat.
Si la fúria de la ventada dura poc, en sortim amb les piles carregades, l'esperit alliberat i la feina més que embastada. Però si s'allarga massa, ai las! Aleshores l'efecte reparador s'embastardeix i ens fa mal el cap de tanta endreça.
Espero que aquesta tramuntanada no sigui d'aquelles que s'estiregassen i ens fan miques l'ànim.



Macaco, "La república de la Tramuntana"