Avui, que bufa la tramuntana amb afany, voldria fer net. Fa dies que hi penso. Tant de bo el buf insistent fos capaç de fer cap i arreu! Però no: com la vida mateixa, la tramuntana té clarobscurs: s'alça decidida i sense mesura per escombrar cels i carrers mentre arremolina la brossa en racons on senyoreja el caos. Té aquest do: ens pinta cels de llums i flaires impossibles i perfila fins les ombres més tènues, però ens desmanega carrers, terrats, horts, brancam... ànimes.
Dies així la mainada va esvalotada. Tots plegats ens hiperactivem en menor o major mesura i el frenesí ens fa companyia. Correm abrandats sense fixar-nos-hi massa i ens encomanem de l'aire electritzat. Espitosos, posem la directa sense parar esment en cap on ens duu l'embat. Ens embriaguem, amb recança o sense, i vivim l'instant, mal que ens dugui per un camí errat.
Si la fúria de la ventada dura poc, en sortim amb les piles carregades, l'esperit alliberat i la feina més que embastada. Però si s'allarga massa, ai las! Aleshores l'efecte reparador s'embastardeix i ens fa mal el cap de tanta endreça.
Espero que aquesta tramuntanada no sigui d'aquelles que s'estiregassen i ens fan miques l'ànim.
Macaco, "La república de la Tramuntana"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada