18 d’abril del 2020

Una maleta plena de desitjos... i l'aniversari de la mare

Demà la mare fa anys i no la podrė abraçar. I no puc evitar d'imaginar-me-la, ella que mai no es queixa, plorant les llàgrimes que mai no ha plorat per poder compartir tots junts, amb el meu pare, fills i nets el seu arròs a la cassola i la sobretaula sense artificis dels diumenges desconfinats. I em sap greu, perquè  ni tan sols tinc manera de fer-li arribar aquestes paraules: el pare  i ella són analògics, de telèfon fix i pantalla de tv i la tecnologia els atabala. Per això, demà ens haurem de conformar amb sentir-nos la veu dos o tres cops, i dir-nos l'una a l'altra que tot va bė, com cada dia des d'aquesta clausura profilàctica. I no sé si en farà prou... Però és el que ara toca: mantenir-nos a recer, malgrat que això no ens lliuri de tenir els sentiments a la intempèrie i de sentir-nos poca cosa enmig de la tempesta. I d'enyorar retrobaments.
Precisament aquest matí em mirava una maleta que tinc des de fa setmanes aparcada arran de la porta d'entrada de casa. És una maleta nova, tot just estrenada pel meu home abans de tot plegat i que espera d'ençà de la tornada que li fem lloc al traster.  Però no he trobat el moment de fer-ho. ¿Per què, si aquestes setmanes he estat capaç de fer dissabte en altres calaixos i prestatges? Em sembla que ho començo a entendre: la maleta que espera és una metàfora que conté els meus desitjos d'escapar d'aquestes quatre parets i córrer els quilòmetres inexpugnables que em separen dels qui estimo i enyoro. S'alça arran de porta com una promesa.
Així que, per si de cas, no endreçaré encara la maleta...


 Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Marina Rossell, "Cant de l'enyor"






12 d’abril del 2020

Avorriment?

A vegades cal ben poc per tastar moments feliços. Avui m'hi ha ajudat pujar al terrat d'esquitllentes, per poder esgarrapar, encara que fos furtivament, l’escalf d'aquesta  primavera confinada. Confesso, però, que aquest diumenge m’he arribat a avorrir una mica d'estar reclosa, per bé que ha estat un avorriment autoimposat i gairebé profilàctic. Un dolce far niente necessari per poder trencar amb una nova rutina aclaparadora en què s'han diluït els horaris, els  límits, els terminis i les prioritats. Demà passat tornaré a immergir-me en aquesta voràgine. Però avui fins i tot m'he permès de badar en aquest balcó que habitualment m'oprimeix més que no pas m'allibera. I he vist el pas dels núvols i he atrapat el volar lliure de les orenetes. I he sentit la flaire de l'abril. I tot plegat m'ha dut les promeses dels dies que vindran...

Lax'n Busto, "Tornarem"


11 d’abril del 2020

Esbós de versos confinats


Vull pintar de verd el ressò de les paraules,
que no les persegueixi més l'alè del dol.
Vull vèncer les pors, revestir-les d’esperances 
i beure’m a glops les promeses del retorn.

Passen tan lentes les hores sota aquest sostre! 
Però no és una condemna el confinament:
la pena és la incertesa que em capgira l'ordre
i que em remou febleses que crèiem absents...

Si avui acato amb recel ser captiva a casa
és pel gust agredolç d’un recés imposat
que em confina per força amb la meva ànima.

Però pinto amb colors els dies que vindran
rebent amb les finestres ben esbatanades
la claror insolent d’un abril esclatant.


Lluís Llach, "Que tinguem sort"

7 d’abril del 2020

Necessito vacances!

Sí, ja ho sé: el més petit dels mals ara com ara és no poder fer unes vacances reparadores lluny de la rutina laboral i domèstica. Però molts m'entendreu, per poc que us ho proposeu. Ja sé que aquest confinament imposat no és una condemna, encara que té efectes col·laterals d'abast imprevisible i que només el pas del temps ens farà avinents. No cal que ens hi amoïnem gaire ara, i menys encara si acceptem que alguns d'aquests efectes seran poc o molt positius (no en tinc cap dubte!). De moment, però, i per curar-me en salut abans no peti, he decidit que faig vacances, ja que aquesta és l'única certesa que tinc: el calendari escolar no ha estat modificat pel que fa a la consideració de la setmana actual com a setmana no lectiva. Per això he decidit desconnectar (una mica, si més no) de reunions virtuals, programacions, correccions, assessoraments, tutories, resposta ràpida a consultes diverses, cursets i control de tasques. Ja em perdonareu, però és que aquestes setmanes he estat a anys lluny de la inactivitat... i necessito un respir. I no: no em demaneu que us digui quina feina heu de fer o que us retorni ràpidament les correccions. Aquesta setmana, no.
El fet, tanmateix, és que ara mateix se'm fa difícil imaginar la meva vida sense aquesta nova rutina imposada sisplau per força. Fins i tot m'he habituat a no sortir al carrer, si no és obligada, més d'un o dos cops per setmana,  i sempre per la necessitat imperiosa d'omplir el rebost i de buidar les escombraries. Certament, no ho negaré, trobo a faltar un jardinet o una bona terrassa on eixorivir-me, però les escapades per estendre la roba al terrat (sempre mirant de no coincidir amb cap veí) ja em donen una mica d'oxigen per anar fent. 
Amb tot, la perspectiva, en alguns moments de defalliment, no és gaire encoratjadora pel que fa a la possibilitat que s'allarguin algunes de les circumstàncies menys tolerables de la convivència familiar. Us imagineu tenir un fill adolescent jugant a la play cridant com un energumen a totes hores mentre conversa a través del micròfon dels seus auriculars amb un munt d'amics que sembla que t'acabin d'envair la sala d'estar de casa? O el moment d'enfrontar-vos a la cuina per anar a preparar el ranxo familiar intentant imaginar quin serà el motiu de la queixa d'avui (perquè sempre n'hi ha!). O mirar el telenotícies per constatar que amb cinc minuts ja ho podrien tenir tot dit, malgrat que s'entestin a mantenir una secció d'esports plena d'entrenaments domèstics, a comentar evidències amb titulars pretensiosos o a connectar amb l'enèsima roda de premsa d'aquí o d'allà... 
Però hi ha més conseqüències de l'encasolament forçós. De moment, jo ja m'he hagut de canviar la clenxa de lloc. I si he aconseguit evitar haver d'afluixar el cinturó és perquè he reeixit a establir una rutina d'exercici físic diari cada vespre que m'ha convertit en poc menys que una ionqui. En una ionqui que a vegades s'ha de barallar amb home i fills per l'ús de la bicicleta estàtica o per ocupar un dels pocs espais del pis prou aptes per a practicar exercici físic sense perill de quedar encallada entre dos envans, amb alguna extremitat  dislocada  per intentar encabir-m'hi o encastada a la paret com un pòster (com als dibuixos animats).
De moment, sobrevisc, que no és poc, i m'esplaio projectant un munt de petits canvis que vull fer a casa, però que hauran d'esperar fins que les botigues de bricolatge obrin i jo ja no tingui temps per dedicar-m'hi. 
Què hi farem! Tal dia, diuen, farà un any!
Blaumut, "Previsions d'acostament"